Dia mundial de les persones refugiades

“Rèquiem per Europa” era el títol de l’acte amb el qual la nostre ciutat commemoràvem ahir el dia internacional de les persones refugiades. Homes, dones, petits i grans, obligats –vull posar èmfasis en l’adjectiu- a abandonar el seu país, deixant enrere el seu passat, vivint un present punyent, i sense cap horitzó a la vista. Vam posar la intenció en la realitat de Síria, sense oblidar tantes altres tanques aixecades arreu del món.

Fou després de la Segona Guerra Mundial quan els països d’aquella vella Europa es comprometien mitjançant tractats a construir-ne una de nova amb un model basat en valors com la solidaritat, la dignitat humana, igualtat, democràcia, Estat de Dret i respecte als drets humans. Prometia ser un pas endavant ambiciós amb dinàmiques de govern que tinguessin les persones com a centre.

Si la teoria, plasmada sobre paper i escenografia, resultava esperançadora, la seva implementació ha estat ben diferent. Si bé cal reconèixer signes com la caiguda del mur de Berlín, també s’imposa una mirada crítica en cada una de les tanques que hem aixecat en zones limítrofes del territori europeu on es produeixen fluxos migratoris cap al nostre continent.

A aquesta vulneració del dret de lliure circulació i asil, s’afegeix una desenvolupada enginyeria de consens amb la qual governants i altres poders fàctics ens amaguen les causes reals d’aquestes migracions, incitant-nos a mirar cap a un altre cantó i donant espai a la proliferació d’argumentacions populistes, sostingudes en la crisis econòmica, que alimenten la xenofòbia. Obviar les conseqüències dels interessos econòmics i geopolítics que te Europa en aquests territoris esdevé un atemptat a valors com la transparència i la democràcia.

Sota aquestes tanques i fronteres físiques, hi ha unes altres molt més invisibles però que esdevenen fonaments per les que es veuen. Són les nostres pròpies fronteres psicològiques, construïdes amb uns materials eteris com són les nostres experiències de vida, el que hem aprés o no hem aprés, i a la fi, jo destacaria els nostres valors i com gestionem les nostres pors. Tenir pors és intrínsec a l’ésser humà i sà dins uns límits. La qüestió està en que fem amb elles, si les traspassem o deixem que ens paralitzin. L’últim material que integra aquests fonaments, és aquesta màxima que ens han volgut fer creure de que, com a ciutadans i ciutadanes, no tenim massa cosa a fer. Tinguem ben present que som nosaltres qui triem els nostres representants, qui decidim que consumim i a qui comprem, qui podem organitzar-nos per exercir el nostre poder...

Tenim feina, molta feina, i ens cal començar parant atenció a les nostres fronteres psicològiques individuals i col·lectives. Ens cal posar-nos en solfa amb valors com l’empatia que ens permeti identificar-nos amb el patiment de l’altre; la consciència per adonar-nos que no som éssers atomitzats, sinó parts d’un cos humanitat que només està en equilibri quan totes les parts ho estan; la valentia per crida fort que ja hi ha prou i plantar-nos; la paciència per insistir una vegada més; la claredat per no deixar-nos enganyar; la solidaritat i humilitat per acollir l’altre des de la curiositat, la tendresa i el respecte; la dignitat pel sol fet de ser persona.

Vull acabar apel·lant al valor de l’esperança, però deixeu-me dir-li esperança activa i provocativa. L’esperança de que encara hi som a temps del canvi, però que ni vindrà sol, ni vindrà de dalt, sinó del nostre treball diari per tombar murs de tota mena, perquè, a més demà podries ser tu o podria ser jo. 

I tu, quines altres accions creus que podem fer com a ciutadans i ciutadanes?

Rep una sentida abraçada.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat