Les esfinxs del parc: més de 100 anys vigilant la Torreblanca

Jordi Jiménez Zamora

En record i homenatge a Josep Múrcia (1916 – 2016), santfeliuenc i treballador de Roses Torre Blanca.

L’actual Parc de Torreblanca constitueix un espai de vegetació i gaudi públic al bell mig de tres localitats veïnes (Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí i Sant Just Desvern). La seva actual configuració és el resultat de les successives actuacions que l’espai ha observat al llarg dels dos darrers segles. De manera més concreta, entre mitjans del segle XIX i el 1982, la finca va observar una profunda transformació associada a la seva vinculació al marquesat de Monistrol i la seva voluntat d’establir un espai on centralitzar les relacions amb les classes dirigents catalanes i espanyoles (1). Això va implicar l’aixecament d’un palau (d’estil neogòtic), la creació d’uns jardins romàntics amb conjunts florals (però també de l’estany, salt d’aigua  i el templet) i la presència de tot un seguit d’elements artístics, antiguitats i objectes arqueològics.

Aquesta situació va transformar-se amb la conversió de l’espai (a partir dels anys 40) en un centre de producció agrària, ramadera i floral (conreu de roses), l’enderrocament del palau (al 1958) i el seu gradual abandonament al llarg dels anys 70.

El canvi radical el va suposar però la venda de la finca i la seva conversió en un parc públic. Aquesta darrera actuació implicà també tot un seguit de transformacions (entre d’altres l’enderrocament de la capella de Santa Ana) que han donat “el toc final” a la fisonomia de l’espai conformant-lo en un veritable palimpsest on elements històrics i actuals es superposen de manera artificial.

Iniciem aquí tot un seguit de breus treballs on passejarem per alguns dels episodis més destacats d’aquesta propietat (o dels seus elements patrimonials més destacats) amb la voluntat d'oferir als nostres veïns retalls de la nostra història recent que ens ajudin a comprendre millor la nostra realitat més propera.

I per començar hem triat una de les imatges més icòniques de la finca i que encara llueix al parc; ens referim a les dues esfinxs “egípcies”.
Les dues esfinxs. Foto: G. C. Amorós.

L’Avinguda de les Esfinxs

Si entreu al Parc per l’accés de Sant Joan Despí (Avinguda Torreblanca), una llarga avinguda us menarà cap a la zona històrica de la finca on es localitzava el Palau. A banda i banda trobareu altres elements destacats: un dels antics roserars a mà dreta i l’accés al Templet, l’estanc i el salt d’aigua a l’esquerra. El final de l’avinguda està marcat per la presència de dues figures mitològiques que miren als passejants de fit a fit. Són dues esfinxs; essers misteriosos que concentren en un sol cos atributs animals (son lleons mascles), elements humans (cara i pits de dona) i culturals (porten un collar i un tocat de clara estètica egípcia i uns rinxolets, gairebé apuntats, li donen el cop estètic final).

Les dues esfinxs. Foto: G. C. Amorós.

Les dues figures presenten un posat hieràtic; assegudes sobres les seves quatre potes (on apunten amenaçant les seves urpes), pit i cap marquen una vertical estricta que sembla advertir al visitant de la seva atenta mirada i vigilància. Només trenca aquest posat, gairebé rígid, el vol de la cua que marca un lleuger moviment sobre els flancs externs de cadascuna de les peces.

Detalls d'una de les esfinxs. Foto: G. C. Amorós.

Una de les peces presenta a la seva base unes inicials (VR) que deuen respondre al nom i cognom del seu autor (2).

Cadascuna de les peces se suporta sobre uns pedestals elaborats sobre la suma de diferents motllures (de diferents mides) on sobresurten unes decoracions, vuit, conformades a partir de la suma de roses de vuit pètals emmarcades dins de figures geomètriques apuntades.
Pedestals originals de les esfinxs a la porteria de Sant Feliu. Foto: G. C. Amorós.

Aquestes figures tenen el seu origen a l’Egipte Clàssic; allà representaven tant el poder del faraó (el cos del lleó amb les seves urpes)  com el misteri de la religió (la unitat de diferents “cossos” en un de sol). Per això es van conformar com un element sacre associat a la religió (oficial) desenvolupant la funció de garantir l’ordre i la pau als centres de culte (com l’avinguda de les esfinxs a Luxor, per exemple). A aquesta funció se li sumà també un valor com a figura protectora dels espais funeraris.

La seva difusió al Mon Clàssic va ser molt destacada (Síria, Grècia, Mediterrani Occidental) i al llarg d’aquest periple observa tant modificacions estètiques (afegitó de dues ales, major dinamisme) com interpretatives (la seva presència al mite d’Edip i la seva conversió en un èsser malvat).

Amb aquest bagatge, aquestes figures s’han incorporat al repertori iconogràfic de l’àmbit cultural “occidental” i així podem observar-les al llarg de diferents espais (jardins, fonts públiques, cementiris, grans edificis) amb una cronologia “moderna” (des del Renaixement fins als segles XIX i XX).

Ara cal preguntar-se, però, ¿són les esfinxs de la Torreblanca modernes? O són antigues? Han estat sempre al mateix emplaçament? Per què són al parc?

Les guardianes del Palau

Si volem respondre a algunes de les anteriors preguntes només ens cal observar la següent fotografia.

Autor: J. E. Puig (1888) ACBL Col·lecció d'Imatges del Baix Llobregat (nº 1)

La fotografia la va fer J. E. Puig; fotògraf barceloní que va ser el responsable de documentar els elements més destacats de la finca per a l’elaboració del volum anomenat Recuerdo de la Torreblanca. Era aquest el regal que els marquesos de Monistrol  van entregar a la Infanta Maria Isabel (germana d’Alfons XII) amb motiu de la seva visita el 1888.

Hi veiem que les esfinxs ja formaven part de la configuració inicial de la finca en els temps que aquesta va observar una transformació substancial amb la construcció del Palau i els jardins. Per tant, com a mínim, podem dir que les esfinxs tenen una antiguitat notable (més de 128 anys!).

Originalment estaven situades a sobre de dos pedestals, de considerable alçada, a la denominada “porteria” de Sant Feliu.  Aquesta devia constituir l’entrada principal de la finca al llarg d’aquells dies. Si passeu per davant d’aquesta porteria encara podreu veure els dos pedestals i la decoració, a base d’elements vegetals, que remata un d’ells.
Antiga porteria de la Torre Blanca. Foto: G. C. Amorós

El conjunt es completava amb la presència d’una reixa forjada amb una part aèria  decorada amb motius florals i una sòlida amb decoració geomètrica (vuit quadrats amb creus). La part aèria ha superat el pas del temps i els transformacions i avui dia encara es visible a l’accés que el parc té per l’Avinguda Generalitat (Sant Joan Despí) (3).  
Reixa de l'antiga porteria de la Torre Blanca. Foto: G. C. Amorós.

No tenim la certesa de quan van baixar les esfinxs dels pedestals de la “porteria” per enfilar-se als del Passeig Central del Parc. Ara per ara, només podem afirmar que les figures ja eren al seu lloc actual al moment de la inauguració del Parc segons confirmen les fotografies aparegudes al reportatge de F. Vallvé Llobet anomenat “Pulmones de la ciudad. Una obra en marcha: Parque Torreblanca" aparegut amb motiu de la Festa Major de Sant Llorenç del 1985 (4).

Ja tenim la resposta d’una part de l’equació. Ara caldria saber la resposta al segon interrogant, quin és el motiu pel qual les esfinxs estan a la Torreblanca?

La Villa y  Corte, models aristocràtics i emulació

En aquest punt demanem la confiança del lector. Si per resoldre la primera part de les qüestions que hem fet a les esfinxs ens hem ajudat de dos documents bibliogràfics i fotogràfics que ens han permés emmarcar (temporalment i espacialment) la seva història, per resoldre la qüestió dels motius que provoquen la seva presència a la Torreblanca no en disposem de cap. Per tant, la resposta que donarem tot seguit no passa de ser una hipòtesi que es basa en tota la informació prèvia de que disposem, dels marquesos i del tarannà d’un d’ells (Josep Maria Escrivà de Romaní i Dusay, tercer marquès de Monistrol).

Va ser el tercer marquès el responsable de la creació del Palau i dels jardins romàntics. Persona culta amb una formació humanística clàssica (va estudiar al col·legi dels Jesuïtes de  Fribourg), col·leccionista d’art i antiguitats i membre de la Academia de San Fernando és el responsable de l’ascens del clan nobiliari dels Dusay a una dimensió superior. A la millora que implicava la unió matrimonial de la seva mare amb el llinatge dels Escrivà de Romaní, ell va afegir, a través del seu matrimoni amb Mª Antonia Fernández de Córdoba, la unió amb el llinatge dels Sàstago (Grandes de España). Amb el seu trasllat el 1858 a Madrid (al Palacio de Luna) comença una relació estreta tant amb l’estrat aristocràtic com amb els cercles monàrquics més pròxims a la Reina Isabel II.

Seria al llarg d’aquests contactes que el nostre marquès coneixeria alguns dels exemples de l’ús de les figures de les esfinxs en l’entorn aristocràtic. Per exemple, les esfinxs presents a l’exedra del parc “El Capricho” (La Alameda de Osuna, Madrid) o les presents a la font egípcia dedicada al déu Canopo al parc “El Retiro” (Madrid).

Les esfinxs del parc “El Capricho” formen part d’una exedra situada a la plaça dels Emperadors. Allà vuit esfinxs (sense ales) protegeixen un petit templet en formació de ventall. Tot i que el parc va començar a ser construït a finals del XVIII, les esfinxs i l’exedra van ser realitzades al llarg dels anys 30 del XIX. Mostren aquestes esfinxs un posat i estètica semblants a les nostres (algunes tocades amb les decoracions egípcies, amb els rinxolets però molt més llargs, les cues donant moviment, assegudes sobre els quatre quarts, hieràtiques) però mostrant una millor factura (5).

Els dos exemplars presents al parc “El Retiro” es vinculen directament a la tradició funerària de la que parlàvem abans. La font, creada per Isidro González Velázquez (entre 1830 i 1850) per embellir l’estanc “Grande”, és una mostra de l’estil neoegipci on es poden veure les dues esfinxs (enfrontades, simètriques, sobre dos pedestals) protegint el vas Canopo (vas tradicional on es dipositaven les restes del finat), amb aquesta font, més el fust de columna que hauria suportat una imatge del déu Osiris (avui desapareguda). Aquestes esfinxs mostren també una alta similitud en funció de la seva posició i decoració (el tocat egipci) però mostrant un millor treball pel que respecta a l’estudi anatòmic de les besties (una musculatura més definida i un perfil més “natural”) (6).

De totes formes, la nostra “hipòtesi” se centra en un altre exemple que creiem de major rellevància i major similitud. Ens referim a les esfinxs presents al palau de Liria, situat al carrer Princesa de Madrid, i residència dels ducs d’Alba (7). Autèntic exemple del poder nobiliari, aquesta construcció es constitueix en un veritable museu on els seu propietaris poden mostrar i incrementar el seu prestigi social gràcies a l’ús privatiu i lucratiu que fan del seu patrimoni artístic (8). Aquesta autèntica joia està “protegida” per un conjunt d’esfinxs que vigilen en tot moment les entrades del palau des dels seus pedestals (amb diferents motllures i decoracions a base de pàteres) juntament amb unes portes de ferro forjat.

Són aquestes esfinxs l’exemple més desenvolupat de tots els casos mencionats; a la seva excel·lent factura (el vol de les vestidures) i matèria primera utilitzada (una pedra blanca de qualitat), cal afegir la variabilitat d’elements estètics que acompanyen les figures (tocats, vestits, corones, joies, etc...) o la superació del cànon de hieratisme marcat pel cos suportat sobre les quatre potes (una d’elles creua la pota dreta sobre l’esquerra, una altra la tanca sobre si mateixa).

Tot i que estèticament les esfinxs del palau de Liria estan allunyades de les presents al palau de la Torre Blanca, la seva funcionalitat de “guardianes” del palau, la seva ubicació a les portes, les portes reixades i les decoracions dels pedestals, ens animen a pensar que constitueixen la influència directa per a les nostres.

Estem segurs que en l’arribada del marquès a Madrid, l’esplendor de la casa dels Alba va enlluernar el seu esperit i es va convertir en un motiu central a “emular”. És evident que aquest tarannà grandiloqüent es va constituir com un dels primers motius a l’hora de crear el seu projecte arquitectònic a llarg del darrer quart del segle XIX.

Els exemples de les construccions nobiliàries “capitalines” encetades al llarg de la fi del segle XVIII i començaments del XIX (palaus, jardins, fonts, templets) més el repertori iconogràfic present a aquestes, haurien d’estimular al marquès i sevir d’exemple en la construcció del palau de la Torre Blanca.  

Si tot va ser incorporat a la proposta de Josep Maria Escrivà de Romaní, posats a fer, per què no començar per la porta, per l’accés, on les nostres dues esfinxs havien de donar als convidats la benvinguda però alhora s’havien de mostrar com guardianes ferotges del patrimoni del seu propietari!

En definitiva, aquesta petita recerca ens ha servit per apropar-nos a la història d’aquestes centenàries figures a la vegada que ens permet copsar el tarannà i motivacions dels seus propietaris. Seguirem en properes entrades coneixent més episodis de l’actual Parc de la Torreblanca i del seu passat més recent (9).
  
NOTES
  1. El Palau de la Torre Blanca va ser l’escenari de “sonades” trobades aristocràtiques on no van faltar les visites de, per exemple, la Infanta Isabel (el 31 d’octubre de 1888), el rei Alfons XIII (en dues ocasions, 1908 i 1925), Fabiola de Mora i Aragón (la futura reina de Bélgica)  o polítics de primer ordre del panorama nacional.
  2. Tot i les aparences, les peces no estan realitzades sobre un suport material de qualitat. Tot i que puguin semblar estar fetes sobre pedra sorrenca, una atenta mirada ens indica que han estat realitzades sobre “pedra artificial”. Aquesta qüestió redunda en la idea de que tot el conjunt de la Torre Blanca (sobre tot el palau) presentava un aspecte sòlid però en realitat només era una aparença. Tornarem sobre aquest aspecte en parlar més profundament sobre el palau.
  3. Aquesta informació ens ha estat facilitada per Josep Armengol, un dels nostres informadors “oficials”. Gràcies Josep!
  4. Aparegut al suplement dedicat a Sant Feliu de Llobregat del Noticiero Universal el nou d’agost de 1985.
  5. Podeu accedir a una imatges de dites esfinxs a través del següent enllaç https://es.wikipedia.org/wiki/Parque_de_El_Capricho#/media/File:MADRID_PARQUE_DEL_CAPRICHO_EXEDRA_VALIDA_3-12-2006.jpg
  6. Si voleu més informació sobre la font i accedir a imatges ho podeu fer a través del següent enllaç https://es.wikipedia.org/wiki/Fuente_Egipcia
  7. Trobareu imatges de les esfinxs del Palau de Liria al següent enllaç http://juanalcor-ornamentos.blogspot.com.es/2013_06_01_archive.html
  8. Si voleu conèixer millor aquest palau podeu visitar la pàgina de la fundació de la casa Alba al següent enllaç http://www.fundacioncasadealba.com/
  9. Volem agrair les facilitats i col·laboració que en tot moment ens ofereix l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat (ACBL) per a l’elaboració d’aquest i altres continguts.

Comentaris

Núria Sant Feliu de Llobregat
2.

Acabo de llegir aquest article i us felicito !!!. M'havia informat una mica del Parc i les esginges, però la lectura ha resultat molt agradable i la informació súper interessant. Moltes felicitats !!! Seguiu en aquesta línia de donar a conèixer el patrimoni santfeliuenc !!

  • 5
  • 0
Josep Sant Feliu de Llobregat
1.

Trobo a faltar que el Parc de la Torreblanca tanqui una mica més tard a l'hivern i que obri els dilluns perquè els que tenim fills no els podem portar quan surten de l'escola. Tanquen massa d'hora.

També trobo a faltar més activitats socials al parc i aprofitar-lo més, està com molt desolador i poc aprofitat.

  • 0
  • 3

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat