El cafè de l'artista amb Jaume Amigó

ANNA VILASECA

 

Jaume Amigó (Barcelona, 1963). Veí de Sant Feliu de Llobregat durant la major part de la seva vida, actualment treballa a un petit poble de la província de Lleida. El seu taller es troba a una nau que ha condicionat en forma de loft. A la planta baixa hi té l’estudi que, segons les seves pròpies paraules, sempre es troba en un canvi constant: pintures, pedaços, dissolvents, teles, bastidors, pinzells, quadres, ceràmiques…

 

La vocació internacional de Jaume Amigó es fa palesa des dels inicis del seu recorregut professional. La seva obra s’ha pogut veure a varis països d’Europa (França, Holanda, Suïssa, Portugal), a varies ciutats del Japó – un indret amb el qual manté una relació molt especial i on treballa i exposa cada any a ciutats com a Tokio, Osaka i Okayama –, i a d’altres llocs com Tànger, Rabat, Casablanca o Chicago.

A cavall entre el Japó, La Noguera i Sant Feliu de Llobregat en Jaume Amigó ha trobat una estona per dedicar-nos. En aquesta ocasió dediquem el reportatge a un dels artistes santfeliuencs amb més ressò internacional.

Ens asseiem, jo prenc te, ell cafè amb llet. I comencem.

Trenquem el gel amb una breu presentació, i animadament, m’explica que viu en una casa passiva, bioclimàtica, on la gran part de l’energia per la calefacció i la refrigeració s’aprofiten de les condicions climàtiques i d’assolellament de cada indret. Parlem dels materials, de la fusta, la cel·lulosa i del sòl, i de com va anar restaurant, poc a poc, la casa on viu i el taller on treballa, un antic corral.

En parla amb passió. Es nota que s’estima el lloc on viu i que per damunt de tot, té un gran respecte per la natura, la terra i allò que ens envolta.

Des dels quinze anys ja tenia clar que es volia dedicar a ser pintor. La seva mare tenia una maleta amb pintures a l’oli, i això va fer que poc a poc anés agafant el gust per la pintura. Als divuit anys va fer un dels primers viatges: París. - En aquell moment – diu- , creia que si volia ser pintor havia d’anar a París, respirar-ne l’aire i passejar pels seus carrers.- Va recórrer tots els museus de la ciutat i es va nodrir del seu art. Em confessa que això és el que fa cada cop que visita una nova ciutat.

Ara, però, té clar que no cal anar a París per ser pintor, -Ets pintor si vols ser-ho. – afirma.

Aquest va ser el primer viatge de molts que vindrien més tard i que anirien marcant l’evolució de la seva obra.

Aquest viatge a París coincideix en l’època en que havia començat a estudiar gravat a la Llotja de Barcelona, uns estudis que durarien 5 anys. En aquells primers anys de la seva carrera, va combinar la pintura amb tres altres feines. A Sant Feliu, ciutat on ha viscut des de petit, va treballar un temps a la botiga Running Intersport i també amb el ceramista Ramón Puiggròs. Més tard també ho va fer a un estudi de gravat al barri de Gràcia de Barcelona.

M’explica que aquestes són les tres úniques vegades que va treballar per algú altre. Des d’aleshores, sempre ha treballat i viscut de les seves pròpies obres i del seu art. És per això que diu sentir-se un privilegiat en aquest sentit.  

El taller on realitzava la seva feina de pinJaume Amigó - Estudi Alzina de Ribellestor a Sant Feliu va passar per 5 lloc diferents del poble, com per exemple al “Carrer dels arbres” (Josep Maria de Molina) al costat del Mercat Municipal o al Carrer de les Roses. Tot i així, explica que notava que li faltava alguna cosa, necessitava escapar de la ciutat i allunyar-se’n. I va ser així com, quasi de casualitat, va trobar un antic paller i un corral a la Noguera, el qual va comprar, i poc a poc va anar condicionant fins convertir-la en la seva casa i el seu taller.

Ja fa més de dotze anys que viu en aquest indret enmig de la natura, envoltat de calma i quietud, on ha trobat el silenci i el tempo necessari per poder deixar anar tota la seva creativitat. Un lloc on segons diu: “Els hiverns són hiverns, i els estius són estius. Tenim la naturalesa en estat pur, amb els seus contrastos i els seus colors”.

 

I és que la naturalesa és el leitmotiv per excel·lència de l’obra de Jaume Amigó.

La naturalesa amb infinitat de formes, infinitat de colors, de textures, d’ombres,... Naturalesa de la que es nodreix cada dia quan surt a passejar pel bosc o cada vegada que viatja a nous paisatges i a nous mons.

Al llarg de la seva carrera hi ha països que l’han marcat d’una manera extraordinària. El Japó i el Marroc, sinònims d’altres cultures, altra gent, altres menjars, altres paisatges,... Concretament, l’any 2018 farà 25 anys que va visitar Japó per primera vegada, i confessa que des de llavors, hi ha anat cada any, bé sigui per plaer o per exposar-hi les seves obres. Tokyo, Okayama i Osaka són les ciutats on es troben les galeries on exposa de manera periòdica.

Rient admet que viatjar enganxa i que per ell és la seva principal font d’inspiració.

Es declara un enamorat del Japó. I es nota. És un gust sentir amb la passió que en parla. El paper que juga la natura en la seva cultura i les seves tradicions és quelcom que el fascina.

I poc a poc em transporta al Japó, i fins i tot jo quedo meravellada de tot el que m’explica. Em parla de la modulació del Tatami, i com aquesta proporció és present en tots els racons de les cases japoneses. Parlem dels terratrèmols, de les cortines de paper, dels boscos de bambú i dels alts Suguis, els cedres japonesos. M’explica el viatge a Mustang (Himàlaia) i com va quedar impressionat amb les flors que hi va trobar a 5.000m d’alçada. I són tots aquests inputs els que al llarg dels anys ha anat plasmant en totes i cada una de les seves obres. 

De les seves estades al Japó, en destaca una obra concreta, “La direcció del Vent” del 2006, una instal·lació realitzada al Temple budista de Shoukakuji, Osaka. L’obra va ser tot un repte: fer una obra dins el temple sense penjar res a cap paret. Per fer-ho va inflar uns objectes de vinil, que moguts pel vent van quedar escampats pel jardí. La col·locació aleatòria d’aquests cossos, provocada per la direcció del vent, el van servir d’inspiració a l’hora de crear les figures de ferro, paper i llum que col·locaria a l’interior del temple.

Aquesta obra combinava la fragilitat del paper, amb la resistència de ferro. Introduïa en l’espai interior, calmat i estàtic, el dinamisme i la força del vent exterior i hi feia penetrar la llum. Va aconseguir que la naturalesa del lloc es fes palesa a l’interior del temple.    

És un defensor dels viatges llargs. Creu que 40 són els dies que es necessiten per començar a sentir que formes part d’un lloc, i començar a sentir-te’l teu. I és mitjançant aquesta impregnació de l’entorn, aquesta voluntat de mimetitzar-se, camuflar-se i integrar-se en el sí de cada indret, que aconsegueix emmarar-se de l’essència de cada lloc on viatja. La natura, les formes, els colors i les textures de cada nou paisatge queden arxivades en el seu subconscient per renéixer altre cop en les seves obres.                                                                                                        

Ell mateix es defineix com un col·leccionista de formes, i diu – la natura és una font inesgotable de formes-.

El seu treball de camp consisteix en els seus viatges, les seves fotografies i els seus dibuixos. Consisteix en observar i escoltar la natura per poder plasmar la infinitat de formes, textures i imatges que aquesta ens ofereix. És per això que viatjar representa quelcom tan important en la seva manera d’entendre l’art. “Els viatges sempre et canvien i t’enriqueixen, i t’omplen de noves formes”-comenta. 

Allà on viu hi regna la calma i la tranquil·litat, i dins el taller treballa en silenci. En el seu dia a dia té la seva rutina i m’explica que és metòdic i constant a l’hora de pintar. Necessita estar sol, pensar en silenci i inspirar-se. A l’hora de començar fa dibuixos ràpids, a mode d’escalfament, d’inspiracions fugaces que li venen a la ment  abans de posar-se a pintar. La seva llibreta sempre és plena de dibuixos, d’idees, i formes noves que va descobrint: líquens, molsa, arbres, pedres, fulles, núvols... Tot un món d’inspiració que té al seu abast només sortint de casa. Les llargues passejades a través dels camps i els petits poblets ja deshabitats, el porten a descobrir i a estudiar la natura que envolta tot aquell paratge. El seu és un art serè i sòlid, connectat amb la terra, però misteriós al mateix temps.

Jaume Amigó parla de formes evocades per paisatges que poden ser interiors perquè "pinto de memòria i el que vols treure és el que portes dins", explica. "Els hi dic paisatges però de vegades poden ser obsessions, perquè t'obsessiones amb formes i colors i les vas repetint". Com explica, no es posa davant d’una cosa i la dibuixa, sinó que recorre a la seva memòria per dibuixar. En funció del lloc on està, dels últims viatges que hagi fet, la seva pintura és fruit de la improvisació, però sempre bevent de les últimes imatges que l’hagin captivat.

Ell s’impregna d’històries, d’experiències i materials que recull en els seus viatges com les flors de l’Himàlaia. "A 5.000 metres d'alçada a l'Himàlaia on no hi havia pràcticament vegetació hi vaig trobar unes flors que em van fascinar, la bellesa que tenien, el lloc on eren...I a partir d'aquí vaig començar a dibuixar flors", diu.

El seu és un estil orgànic, de formes sinuoses i calmades, que no donen lloc a les estridències. M’explica que el seu estil no beu de les figures geomètriques, sinó que neix de les formes més orgàniques que la natura ens proporciona. Les línies verticals que podem trobar en les seves obres són el reflex de la influència que van causar en ell els grans boscos de bambú del Japó. 

Les seves obres plenes de serenitat, quasi intimistes propicien un acostament a l’espectador provocant proximitat d’esperit i reflexió. Un llenguatge refinat i proper, recolzat en formes senzilles inspirades en la natura i els objectes quotidians que ens permeten divagar en el pensament fins arribar a un lloc calmat i serè que ens porta a la reflexió.

Però la natura, no només és present a nivell formal en la seva obra, sinó que també hi és en la seva manera de treballar els materials.

Si mirem detalladament els seus quadres, hi podem endevinar una gran quantitat de capes. Colors, textures i figures abstractes que es van sobreposant afavoreixen la sensació de profunditat. Barreja pigments, terra i làtex i ho dilueix en aigua per anar pintant les teles, on posteriorment anirà pintant les formes abstractes i orgàniques deduïdes de la natura. Formes abstractes però sempre reconeixibles.

M’explica que a l’hora de crear se serveix de tots els recursos que la natura ofereix: pigments fets de terra que ell mateix es fabrica, agafant terres de diferents colors, pols de marbre per aportar textura als seus llenços, teles de lli, suports de fusta,... Però hi ha un altre element no palpable que és també un bon aliat per Jaume Amigó, la gravetat. Quan pinta en vertical deixa que la pintura vagi regalimant poc a poc per damunt del llenç, creant un efecte impressionant en les seves teles, com es pot veure en els quadres del 2015, inspirats en els grans boscos del Japó.

Jaume Amigó és un artista molt terrenal. Els seus recursos pictòrics i formals provenen dels elements més primaris de la natura: l’aigua, l’aire, la terra, i el foc, i també dels objectes més quotidians. Tot allò que ens envolta, tot allò més pur és el que ensenyen les seves obres. Una admiració cega a la simplicitat de la bellesa que es pot trobar en cada petit objecte, en cada petita pedra, en cada pessic de pols, en cada petita fulla. Fulles que m’explica, ha anat recollint i col·leccionant, que li serveixen per inspirar-se i per ser conscient que encara hi ha infinites formes més per descobrir.

Li pregunto per algun artista que l’hagi influït en la seva carrera i que l’hagi servit d’inspiració, i sense dubtar-ho em diu que Antoni Tàpies va ser molt important per ell, sobretot en els seus inicis. Si bé és cert que l’obra de Tàpies és potser més expressiva i nítida que la d’Amigó, el fet de treballar barrejant terra, sorra, betum per afegir rugositat i textura als llenços, el van impressionar

Jaume Amigó es defineix com a pintor, però explica que a vegades també sent la necessitat d’expressar-se mitjançant l’escultura, per tal de poder palpar i sentir cada objecte. 

 

S’expressa mitjançant la ceràmica i altres tècniques que ell mateix ha anat aprenent i perfeccionant al llarg dels anys. Objectes de ferro i paper de seda que trobem en varies de les seves col·leccions, han estat una font de constant aprenentatge fins a dominar la tècnica de soldar i doblegar el ferro per després cobrir-lo amb paper de seda i làtex.  Amb aquests objectes aconsegueix aportar un missatge d'unitat però que resulta contradictori a la vegada: un sol cos, un sol objecte, però amb la dualitat d’allò fràgil i allò resistent, amb la contradicció d’allò pesant en front d’allò lleuger, el Yin i el Yang que descriu les dues forces fonamentals oposades i complementaries que es troben en totes les coses.

De la mateixa manera que Japó és una gran font d’inspiració a nivell pictòric, també ho és quan parlem de les seves escultures. Jaume Amigó treballa també mitjançant la tècnica del Rakú (paraula que en el sistema d’escriptura japonesa Kanji expressa els conceptes de tranquil·litat, diversió o felicitat). Es tracta d’una tècnica oriental d’elaboració de ceràmica provablement originària de Corea, però molt estesa al Japó, especialment des de finals del segle XVI entre els mestres del te.

 

Quan parlem de Rakú, parlem d’una tècnica rica en conceptes, lligada al budisme zen i a l’estètica wabi-sabi, un tipus de visió estètica basada en la “bellesa de la imperfecció”. Parlem d’intimisme, d’espiritualitat, de simplicitat, de rusticitat. Les peces es treballen a mà i no s’utilitza el torn en el modelat. Parlem de la fugacitat del moment, de natura, de minimalisme i d’atzar. Tots els materials que s’utilitzen en la combustió, així com les condicions atmosfèriques de cada moment i de cada lloc, influiran en l’obra. En definitiva, parlem de la bellesa que trobem en allò imperfecte.

I és tot això el que Jaume Amigó vol transmetre amb la seva obra. Tan sols quatre elements: foc, aire, aigua i terra, la natura en definitiva, és el que necessita per articular i expressar tot el seu discurs i el seu missatge. 

 

Formes, paisatges, entorn, matèria, vida, colors, llum,... i és que com diu ell: “Per mi, la Natura és un bon mestre”. 

Podeu trobar més informació sobre l'artista a  www.jaumeamigo.com.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


PEUS DE FOTO:

1. Jaume Amigó

2. Jaume Amigó - estudi Alzina de Ribelles.

3. Jaume Amigó al Marroc

4. "La direcció del vent", 2006. Shoukakuji Temple, Osaka.

5. L'Alzina de Ribelles

6. “Vent”, 2008, pintura sobre tela, 80 x 120 cm.

 7. Fruits VI”, 2015, pintura sobre tela, 162 x 130 cm.

8. Jaume Amigó - estudi Alzina de Ribelles

9. Plat fet amb rakú

10. “Fruits”, 2015, pintura sobre tela, 195 x 146 cm.

11. Bosc de Sugis, Japó

Comentaris

Montserrat Sant Feliu de Llobregat
2.
M'ha encantat la lectura d'aquesta entrevista. Ens mostra el món que envolta a l'artista, les seves fonts d'inspiració, de creació... Et transporta als indrets importants per ell, els seus viatges, la natura, el paissatge...La seva obra.
Tot escrit amb un llenguatge ric i ben redactat.
Felicitats a la revista per aquest nou espai, que ens apropa a artistes importants de casa nostra, sovint desconeguts per molts de nosaltres.
Felicitats Jaume per la teva obra, i l' enhorabona Anna per l'entrevista!!
  • 4
  • 0
Marta Sanr feliu de llobregat
1.

Felicitats a l'artista i felicitats a la iniciativa de Fets a Sant Feliu, per aquesta posada en escena tant ben redactada.

  • 4
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat