Com es gestionen els processos de pau?
El públic del Cinebaix ha aplaudit l’estrena dels dos primers capítols d’una sèrie de reportatges que analitzen els processos de pau
Carregant “Després de la pau” és un projecte documental de Fora de Quadre i el col•lectiu de periodistes Contrast. Sant Feliu ha tingut la sort d’acollir l’estrena d’aquesta sèrie de documentals, amb el visionat de “Bòsnia. La pau dividida” i “Líban. Pacte de silenci”, que més endavant es podran veure a diversos espais de Barcelona, a la Universitat Autònoma de Barcelona i a d’altres ciutats com Igualada o Manresa, així com a l’estranger.
N.MATEOS
La sèrie, que duu per títol “Bòsnia, Argentina, Guatemala, Ruanda, Sud-àfrica, Líban, Cambodja… DESPRÉS DE LA PAU”, pretén explicar i confrontar els diferents camins cap a la pau que han viscut països que van patir greus conflictes interns durant la segona meitat del segle XX. Tot i que es parla de “després de la pau” durant el Cinefòrum van sorgir algunes preguntes entorn si es podia parlar de pau quan encara hi havia escoles segregades per ètnies, o quan les víctimes no havien perdonat els botxins o quan la pau semblava ser una pau imposada per les institucions.
Els documentals van complir el seu objectiu, doncs, fer reflexionar el públic sobre conceptes com el perdó, la memòria, la veritat o la justícia. És millor perdonar els crims de guerra per fer net i seguir endavant, o cal jutjar tots i cadascun dels crims?
Tal i com va dir ahir la santfeliuenca i una de les responsables del projecte Iolanda Parra, “els periodistes cobreixen molt les guerres però sovint s’obliden de cobrir els processos de pau”. Aquesta sèrie documental pretén reflectir les diferents maneres, perquè cada país té la seva via, per arribar a la desitjada pau.
Bòsnia i Líban
Ahir es van poder veure els dos primers capítols de Bòsnia i del Líban. Dos processos diferents, però amb alguns elements en comú. Els periodistes responsables ens mostren testimonis de tot tipus: víctimes, criminals penedits, activistes per la pau... Cal destacar que en cap moment es posen les víctimes en primer pla, i es fuig d’un sensacionalisme en el que sovint cauen aquest tipus de documentals.
Mantenir els edificis amb els impactes de bales, o tirar-los a terra i construir tot un nou centre de la ciutat? Memòria i oblit són conceptes que constantment venen al cap de l’espectador. Una altra de les principals reflexions és la generacional. Quantes generacions han de passar perquè desaparegui l’odi cap a l’enemic? És possible parlar-li als nostres néts del que ha passat sense inculcar-li odi cap als assassins del seu avi?
Durant els 30 minuts es manté un to distant, objectiu, que fa que l’espectador, lluny de posar-se en el paper de la víctima i oblidar la resta, prengui també aquest to distant, analític, i pugui reflexionar fredament envers els diferents conflictes.
La sèrie, que duu per títol “Bòsnia, Argentina, Guatemala, Ruanda, Sud-àfrica, Líban, Cambodja… DESPRÉS DE LA PAU”, pretén explicar i confrontar els diferents camins cap a la pau que han viscut països que van patir greus conflictes interns durant la segona meitat del segle XX. Tot i que es parla de “després de la pau” durant el Cinefòrum van sorgir algunes preguntes entorn si es podia parlar de pau quan encara hi havia escoles segregades per ètnies, o quan les víctimes no havien perdonat els botxins o quan la pau semblava ser una pau imposada per les institucions.
Els documentals van complir el seu objectiu, doncs, fer reflexionar el públic sobre conceptes com el perdó, la memòria, la veritat o la justícia. És millor perdonar els crims de guerra per fer net i seguir endavant, o cal jutjar tots i cadascun dels crims?
Tal i com va dir ahir la santfeliuenca i una de les responsables del projecte Iolanda Parra, “els periodistes cobreixen molt les guerres però sovint s’obliden de cobrir els processos de pau”. Aquesta sèrie documental pretén reflectir les diferents maneres, perquè cada país té la seva via, per arribar a la desitjada pau.
Bòsnia i Líban
Ahir es van poder veure els dos primers capítols de Bòsnia i del Líban. Dos processos diferents, però amb alguns elements en comú. Els periodistes responsables ens mostren testimonis de tot tipus: víctimes, criminals penedits, activistes per la pau... Cal destacar que en cap moment es posen les víctimes en primer pla, i es fuig d’un sensacionalisme en el que sovint cauen aquest tipus de documentals.
Mantenir els edificis amb els impactes de bales, o tirar-los a terra i construir tot un nou centre de la ciutat? Memòria i oblit són conceptes que constantment venen al cap de l’espectador. Una altra de les principals reflexions és la generacional. Quantes generacions han de passar perquè desaparegui l’odi cap a l’enemic? És possible parlar-li als nostres néts del que ha passat sense inculcar-li odi cap als assassins del seu avi?
Durant els 30 minuts es manté un to distant, objectiu, que fa que l’espectador, lluny de posar-se en el paper de la víctima i oblidar la resta, prengui també aquest to distant, analític, i pugui reflexionar fredament envers els diferents conflictes.
486 lectures
Cap comentari
Imprimir
Enviar
Compartir
