I per què no l'IRPF?

Vagi pel davant aquesta afirmació! El conjunt de les administracions públiques espanyoles no ho eren de malgastadores. No és cert que “estiressin més el braç que la màniga”.

Abans de la crisi tenien superàvit – gastaven menys del que ingressaven - i estaven poc endeutades, fins i tot ara ho continuen estant. A més a més, tampoc el sector públic finança “luxes asiàtics”; el nostre nivell de despesa pública és més baixa que la mitjana europea, en especial la destinada a atendre necessitats socials.

Ara bé, dissortadament, haver estat correcte en la gestió de les finances públiques no les ha immunitzat de les conseqüències de la crisi financera. L’onada produïda per l’esclat de la bombolla immobiliària els hi ha impactat de ple.

És la caiguda dels ingressos i no l'excés de despesa l’origen d’un dèficit públic que mentre es reactiva l’economia s’ha de finançar per “arribar a final de mes”, és a dir, s’han de demanar prestats els diners per quadrar els comptes públics, i ens els han de deixar.

Vet a aquí la paradoxa! La nostra manera d'arribar a ser independents d’aquests que ens els deixen i alhora ens imposen dures condicions, és quadrar-les. Així doncs, la qüestió no és si quadrem, o no, els comptes, sinó com els quadrem.

Si ho fem millorant la gestió, retallant despeses o incrementant els ingressos o les tres coses alhora. I aquí és on entre en joc la política, és a dir, la gestió de la cosa pública, perquè no hi ha una única manera de fer-ho. Les decisions no són neutres, ni innocents, darrera de cadascuna hi ha una ideologia econòmica, social i política.

Fins ara, a Catalunya les mesures per quadrar els comptes s’han orientat a retallar prestacions bàsiques i, fins i tot, s’han condonat impostos (successions), en aplicació d’aquell pensament que sosté que si les persones amb més recursos tenen més diners invertiran i crearan ocupació. Quan s’ha comprovat que aquesta política era insuficient o inadequada – perquè pot deprimir encara més l’economia – s’ha obert la via a quadrar els comptes recaptant més impostos.

Ara s’opta per crear taxes sobre receptes, que penalitzen a les persones amb malalties i encara més a aquelles amb menys ingressos, pujades en el transport o les previsibles pujades de l'IVA. Per què s’insisteix en no pujar l’IRPF, com ja ho va fer el govern de Catalunya l’any 2010?

Un increment d’aquest impost directe te l’avantatge que s’aplica sobre aquelles persones que tenen ingressos i en una proporció creixent sobre els mateixos. És una forma més equitativa i solidaria de repartir els esforços entre tothom. I a més de fàcil gestió i recaptació.

Per si això fos poc, amb això iniciaríem el camí per situar-nos en el nivell de contribució que tenen altres països de la UE i quan arribi la recuperació econòmica i no sols recuperarem l’equilibri fiscal, sinó també disposarem d’un major nivell d’ingressos per finançar els dèficits de serveis públics que encara tenim. Desestimar aquesta opció no és sinó una opció ideològica que distribueix de forma injusta els costos de la crisi sobre les persones més dèbils, contribueix a l’afebliment del Estat del Benestar i amb ell de la cohesió social.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat