Un cafè mediterrani

Anem junts a classe i ja fa temps que som coneguts. Hem compartit alguna 'patxanga' de futbol i més d’un dinar entre estones d’estudi. Avui hem coincidit en el ja quotidià cafè de mig matí. La conversa típica: parlant de casa nostra. M’ensenya fotos de platges del Líban, de submarinisme (bastant popular allà) , del seu poble. Diu que li agrada la foto de fons de pantalla del meu ordinador, la vall d’Ordesa. “Al Líban també tenim muntanyes així.” Passa de les fotos del mar a ensenyar-me’n de serralades nevades, d’estacions d’esquí, també del seu poble cobert de neu. I penso en les vegades en que diem: ‘ què bonic és Catalunya, tenim de tot, i tot molt a prop: platja i muntanya, busseig i esquí’. Doncs aquest cop ho he sentit de la boca d’una libanesa. Tanta coincidència em sorprèn i m’agrada. Vivim a l’altra banda del mar i ens assemblem més del que mai m'hauria imaginat. Me’n recordo de Serrat i li pregunto si també tenen cançons i poemes sobre el Mediterrani. Si també se'l senten seu. “I tant!”. Tenen la cultura mediterrània a la pell... Com nosaltres.

I parlant de les coses que passen a casa m’explica el que passa a casa seva: quatre milions de libanesos conviuen amb un milió i mig milions de refugiats sirians i amb mig milió milions de refugiats palestins. Al seu poble, hi ha més sirians que libanesos.

“I què en penses?”, li pregunto.

L’he cagat.

“Evidentment, crec que les fronteres han d’estar sempre obertes pels que fugen de la guerra”. I està contenta de com hi respon el seu país. M’explica fins a 259 escoles libaneses ara fan torn de matí i torn de tarda, per què tots els nens puguin anar a estudiar. No puc evitar comparar la seva solidaritat amb la nostra arrogància. Quan li explico com gestionarà Espanya l'ajuda als refugiats, i a quants n'acollirà, no sap si riure o plorar. I jo començo a patir de vergonya.

La conversa segueix, i cada cop hi ha més sentiment sobre la taula. No paro de repetir-me: ‘no preguntis més, no preguntis més, pesat!’.

M’explica que Líban també ha patit alguns atemptats d’ISIS i que, fa dos anys, moltes batalles a zones frontereres del nord van desestabilitzar el país. Ara està més segur. Però la situació a Síria preocupa. I hi ha una ferida que segueix oberta: “a Orient les vides valen menys que a Occident? Cada any plorant per l’11 de setembre, sí… però quantes vides s’han perdut a Orient en aquests quinze anys?”, es lamenta. Cada cop em sento més avergonyit.

Al 2006 una guerra entre el Líban i Israel va acabar amb la vida d’uns 1300 libanesos i 160 israelians . Segurament, per això mostra certa empatia amb qui viu la guerra avui: “El pitjor és quan tens familiars a l’exèrcit, per què no poden tornar a casa i et preocupes per ells”. I se m’escapa la pregunta. “Tu en tens?”. Evidentment, l’he cagat una altre vegada.

“El meu pare”.

Faig molts esforços per no plorar quan m’explica el que recorda del conflicte entre Líban i Israel. La ‘seva’ guerra només va durar 35 dies. La seva tieta i dos cosins van sortir sortosament vius d’un bombardeig. Va viure un mes amb la por al cos. Però, com deu ser viure-hi durant anys? “Com deuen viure-ho palestins, iraquians o sirians?”.

I segueix: “ISIS no sorgeix perquè una gent s’avorreix i diu ‘ei, anem a matar gent i fer atemptats!’. Crec que tot va començar amb la invasió d’Iraq.” En aquest moment em ve una altra imatge al cap. Aquella foto. La dels tres. I veig el del bigoti, a la dreta, somrient. No puc aguantar-me la vergonya.

I em remata: “I have to ask you a question. Do you think you live in a democracy?” Intento explicar-li el que bonament sé sobre la democràcia espanyola. Però he endevinat el que pensa: si no sabem ben bé el que li fem al seu poble, als palestins, als iraquians, als sirians… no ens podem creure que som demòcrates. Intento concloure: “no és que tinguem un dictador racista que perjudica l’Orient Mitjà. És que som racistes i votem als que perjudiquen l’Orient Mitjà”. La frase sona tronadora… però la vergonya que sento no em permet ser més suau.

Una dosi de realitat, per petita que sigui, és difícil de digerir. Ella és la víctima, no jo! Però em sento culpable, avergonyit. Em fan fàstic el meu DNI, la meva vida còmode i la meva ignorància. Suposo que és el que ens toca als de l’oest del Mediterrani: avergonyir-nos. Però ella em recorda que no sóc jo qui va envair Iraq. Em recorda que són algunes persones amb interessos les que fan i desfan la guerra. Que la gent corrent ens portem bé entre nosaltres. I no li falta raó: els dos ho estem comprovant des de que estudiem en una classe on hem fet amics de tot el món. I jo, amb mitja hora de cafè, m’he sentit més proper que mai a un poble del que amb prou feines n’havia sentit a parlar.

Aviat s’acaben el cafè i la conversa i ens acomiadem. Toca tornar a estudiar. Hauré de demanar disculpes: segurament he preguntat massa.

Però no puc parar de pensar-hi.

“Do you think you live in a democracy?”
  

Comentaris

Sergio Podadera Sant Feliu de Llobregat
1.

Meravellós article. Sempre la manca de diàleg! Si ens coneguèssim més no ens odiaríem tant. I tampoc no permetríem que aquells que fan servir el desconeixement per enfrontar-nos (sigui per odi o per interessos) es sortíssin amb la seva.

  • 1
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat