Ni veritat, ni mentida, sinó tot el contrari

En un món canviant com el nostre, sembla lògic que els neologismes estiguin a l’ordre del dia. Un neologisme és, senzillament, una paraula nova. D’entrada, semblaria que per pensar en la necessitat d’incorporar un nou mot a la bateria de recursos lingüístics d’un idioma, cal que existeixi un nou concepte que el reclami. Per què sinó complicar-nos la vida? Per què inventar una paraula per a quelcom que ja té nom?

Sens dubte, la reina dels neologismes del 2016 va ser la paraula “postveritat”. I, com si d’una miss qualsevol es tractés, enguany està exercint el seu regnat. La trobem als mitjans, fent bolos, dia sí i dia també. Però realment calia aquesta paraula? És veritablement nou el concepte al que es refereix?

El primer que hom sospita és que “postveritat” és un curiós eufemisme de “mentida”. Si això és així, no hi ha res de nou i podríem pensar que qui s’ha inventat aquesta paraula només està intentant marejar una mica la perdiu. En tot cas ens podríem preguntar com és que s’ha triat “postveritat” i no “postmentida”. Potser és que hi ha un interès en generar més confusió? o en donar una pàtina de veracitat a les mentides de tota la vida?

Segons el Diccionari Oxford, però, “postveritat” és un adjectiu que denota aquelles circumstàncies en què “els fets objectius influeixen menys en la formació de l'opinió pública que les crides a l'emoció i a les creences personals”. Segons aquesta definició, doncs, quan parlem de la “postveritat” no parlem exactament de la mentida. En realitat estem definint un determinat estat de coses, aquell en el qual s’imposa la indiferència envers certs valors cognitius, en aquest cas, la veritat i la mentida. Importa ben poc si allò que se’ns diu és objectivament una cosa o l’altra, o en tot cas, importa menys que les emocions que pugui despertar o que les nostres creences.

Si ens parem a pensar, veurem que això, certament, tampoc no és nou. Però no perquè “postveritat” i “mentida” siguin més o menys sinònims. Ja hem vist que segons la definició, no ho són. El que realment fa interessant la paraula “postveritat” és que posa nom a quelcom que existeix des de que l’home és home: el fet que, sovint, les nostres eleccions es determinin més pel que sentim i pel que creiem que pels fets objectius. És a dir, posa nom a la irracionalitat, o més aviat a aquells moments en que aquesta s’imposa. I convindrem que això no suposa cap novetat.

Pensem, per exemple, en el fet que a gairebé totes les cultures trobem algun tipus de fet religiós. No sembla que aquest èxit clamorós de les religions que es degui al bon costum de demostrar les seves afirmacions amb fets objectius. Més aviat es basa en la seva capacitat de fomentar un estat de coses en el qual el que importa no està en els fets, sinó en el terreny emocional i de les creences. Després es tanca el cercle oferint respostes a les nostres pors i inseguretats; a la nostra ignorància; a la incertesa o al buit existencial. Tant fa si és veritat o mentida, el que realment importa és que creure-hi ens fa sentir d’una determinada manera. Ens fa sentir bé.

El mateix passa amb les pseudociències, que no deixen de ser altres formes de pensament religiós. És igual si la comunitat científica en pes afirma que no hi ha evidències científiques (és a dir, fets objectius) que donin suport a les afirmacions o principis relacionats amb una determinada pràctica. Si aquestes afirmacions encaixen amb les nostres creences sobre nosaltres mateixos i el nostre lloc a l’univers, ens faran sentir bé. A més, a mi em funciona, és a dir, em sento estupendament quan em crec aquests principis. Això és el que importa, més i tot que si és objectivament vertader que jo estigui millor o pitjor. I si no, sempre ens queda apel·lar a “fets alternatius”.

Ara sembla que a la “postveritat” la fama li hagi arribat amb el seu salt a la política, però no perquè el concepte sigui precisament nou en aquest àmbit. De fet, “postveritat” ve a recollir tota la irracionalitat que hi ha darrera de l’eterna concentració de poder en mans dels pocs en front dels molts. És el que s’amaga en la perpetuació de la tirania i la dominació de les elits en general. És allò que fa que la massa, essent els autèntics ostentadors legítims del poder real, el cedim voluntàriament a uns quants lladres i mentiders que, això sí, saben molt bé com treballar les nostres emocions més bàsiques i les nostres creences més profundes. És el que fa que ens conformem amb les engrunes, mentre ells es reparteixen el pastís. La “postveritat”, tal com es defineix, és doncs una nova paraula per un concepte molt antic, tan antic que està a l’essència mateixa de l’esser humà.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat