Pla i seqüència de les relacions ajuntament-població (1/2)

Ens manca un projecte de ciutat més ambiciós o bé el model municipalista del 1979 està esgotat?

Converses de bar en tamborets corcats

Hi ha converses meravelloses. D’altres, sorprenents. Fins i tot n’hi ha de reveladores, com aquesta que fa temps vaig mantenir amb una persona llavors a l’equip de govern que de manera “ben natural” em va expressar quines eren les seves prioritats en política local: “una suma de les vicissituds de la ‘casa gran’ i d’allò que passa en els ‘graners’ electorals del meu partit”. El demés que hi pogués haver li interessava i no ho menystenia però sí que ho considerava activitat ordinària o problemes causats per petits desajustos del sistema que amb tota seguretat podia atribuir-se a dinàmiques socials, econòmiques i culturals heretades. És a dir, la política la feia allà on el poder es treballa i allà on treballa el poder: votes & policies. La gestió la deixava per a qüestions a les que ben poca cosa s’hi podia fer més enllà d’encomanar-se al bon fer de l’administració pública. Si us consola fem com en Sabina i “supongamos que hablo de Madrid” i no de Sant Feliu ni de cap altra ciutat catalana, però tampoc passa res en reconèixer que sí, que és d’aquí. És clar, de primeres, flipes. I flipes perquè no hi havia escarafalls sinó normalitat. Molta normalitat. Després, quan acumules converses i observes la ciutat amb el lliri ben plantat al jardí i no a la mà, corrobores que això és bastant més generalitzat del que et semblava i que si bé no és molt virtuós sí que pot arribar a ser molt professional. De fet, parlo de reproducció social del poder i de corporativisme, tan és si parlem del polític que prioritza “als seus”, del funcionari només interessat per "lo seu”, i del ciutadà insidiós “amb lo d’ell”. Totes tres actituds corquen les potes de fusta que sostenen la població. I quan veus que això pot respondre a una inèrcia, a un esgotament del model municipalista, comproves com les paraules van prenent sentit fins articular alguna cosa semblant a això:

Política + administració + ciutadania = població. Una equació senzilla per mostrar tant les tres potes que sostenen allò col·lectiu com per vindicar el pes de la col·lectivitat al parlar de projecte de ciutat. Si fem el símil amb un tamboret estaríem parlant de les tres potes (política, administració, ciutadania) que sostenen una superfície (la població entesa com a terme municipal) que té un gruix (la població entesa també com la gent que hi viu, que hi ha viscut i que hi viurà i la seva capacitat de generar acció i pensament). Sense les tres potes estaríem davant d’un assentament poblacional que difícilment toleraria la complexitat i l’adversitat, mentre que si prescindim d’alguna d’aquestes potes la població se’n ressentiria fatalment. El tamboret al que li manca una pota declina, s’esberla i perd la seva funció bàsica, per la qual cosa deixaríem de reconèixer-lo com a tal: “un amasijo de carne con madera” que canta Silvio Rodríguez. I al contrari? Si uníssim les tres potes però no les subjectéssim a cap superfície concreta, d’un material concret i d’un gruix adequat, tampoc tindríem un tamboret. Les tres potes ben alienades i en equilibri sense una població a qui sostenir serien tres columnes. Si perdem de vista allò col·lectiu ens pot passar com qualsevol turista acalorat visitant Atenes, més encuriosit per identificar el Dòric, el Jònic i el Corinti de les columnes de l’Acròpolis que no pas mostrar interès en evocar -a partir del llegat arqueològic- la societat en un altre temps, el bressol cultural d’occident.

Metrópolis: Projecte i subjecte de ciutat

Pot ser que a Sant Feliu patim de manca de projecte de ciutat i que com a conseqüència d’això sobrevalorem la importància dels poders fàctics? És a dir, d’una banda l’equip de govern sintetitza el relat dels constructors de democràcia i de ciutat a Sant Feliu i al Baix Llobregat (així tots els partits de govern ben contents), sense furgar massa en les diferències entre ICV i PSC, com sí es feia en èpoques psuqueres i socialistes hard. D’altra banda, el run-run crític amb “la ciutat” provoca que dediquem estona a malparlar dels polítics i la política local; que ja no ens sorprenguin xafarderies, irregularitats i el joc d’interessos político-administratius que tot ajuntament genera; o bé, que ens lamentem de la poca participació ciutadana, de la insídia de ciutadans egòlatres o de les hores baixes d’un associacionisme mimat pel poder o acusat permanentment d’això. En definitiva, que mentre lamentem el corporativisme al que tendeixen les estructures de poder, estem generant un pòsit més de crítica que de proposta que els qui governen intenten contrarestar amb relat, obra i acció de govern. És a dir, reprenent el símil, l’oposició se centra en lamentar l’estat de les columnes i el govern respon que les columnes les van realçar fa quaranta anys enrere, que ara en fan el degut manteniment i que les dotaran de més brillantor i bellesa. Però aquesta dinàmica ja no pot amagar una evidència: la població, el factor clau d’aquesta equació no està sent degudament interpretada ni per l’oposició ni pel govern.

Territorialment tenim els límits difosos amb les poblacions veïnes i el metropolitanisme avança (si t’interessa el tema mira aquest altre article), mentre les estructures municipals romanen intactes. El model de gestió tampoc varia massa d’un municipi a un altre i si un dia confonc l’OAC de qualsevol ajuntament amb l’oficina de “la Caixa” serà per dur les ulleres entelades: “Bon dia, agafi número i esperi el torn. Té cita prèvia?”. L’urbanisme i disseny urbà tendeixen a l’uniformització i vaja, sense generar grans passions la població accepta el canvi de tendències en l’ús de materials i l’estandarització de balcons i piscines (o banyeres XL en blocs de més de 10 pisos d’alçada, que deu tocar a 1 centímetre cúbic per veí, però es veu que això de les piscines mola molt), mentre que en converses a peu de carrer les queixes són pel pladur massa prim o pels problemes de liquiditat i manteniment en despeses de comunitat. No tot és estructural ni conjuntural, hi ha el factor humà o personal, també. L’individualisme, la bretxa generacional i la diàspora de joves formats invisibilitzen en part, la desconnexió amb el projecte actual de ciutat que ens pot abocar a percentatges de participació més baixos en les properes municipals. I per últim, ens queda la identitat, la qüestió que escapa als plantejaments de la “liberal class” i d’urbanistes progres, poc curosos, a vegades, en l’observació del subsòl urbà, de les estratègies col·lectives i del silenci del qui no es queixa. Per tant, o bé manca un projecte de ciutat més ambiciós o bé el model municipalista del 1979 està esgotat. De fet, considero que patim les conseqüències d’ambdós fenòmens.

Si fem memòria (podeu refrescar-la en aquest enllaç) recordarem que el programes electorals de les eleccions 2015 eren prims, molt prims, literalment i metafòrica. I és que administrar els mandats en el paradigma municipalista actual vol dir: programa de mínims per a resoldre problemàtiques de màxims i fer-ho amb recursos limitats i encomanar-te al bon fer funcionarial. Però és indestriablement aquest el destí de la política local en una ciutat metropolitana com aquesta? Professionalitat empresarial (funcionarial), semi-professionalitat política i amateurisme ciutadà? O si ho preferiu, estructura, conjectura (per bé que amb mecanismes de perpetuació de “polítics” en ens supramunicipals) i individualitat? Jo veig debilitat i esgotament en les tres potes descrites però sobretot manca reflexió profunda sobre la necessitat de dotar-nos d’un projecte de ciutat i ja posats, repensar el model de municipalisme i de relació ajuntament-població.  

La vida administrada a Pleasantville de Llobregat

Welcome to Pleasantville de Llobregat, la ciutat tranquil·la a 12 minuts de Barcelona sense semàfors, amb poca delinqüència i molts ‘mercadonas’. Amb aquesta descripció podria ser Sant Feliu, Cornellà o Esplugues, tan se val. Certament, una ciutat digne, compacta i equilibrada que com moltes poblacions veïnes sembla que avanci amb el pilot automàtic posat i a velocitat de creuer, direcció als llocs comuns de la vida administrada: vocació funcionarial, advocació del servei públic, invocació de l’eficiència i la tecnologia, revocació de la política i la ideologia. Et voilà, així és com el ciutadà-client viu en ciutats-prestadores de serveis, a poder ser silencioses i netes, mentre que el polític es converteix en el gestor de les emocions i les passions humanes. A Sant Feliu en tenim un bon exemple d’això: L’afalac i l’insult? Al mur de Facebook de l’alcalde. La queixa i la proposta? Al mur de Facebook de l’alcalde. La pregunta de calat i la qüestió més nímia i supèrflua? Al mur del Facebook de l’alcalde.

Les xarxes socials faciliten la discussió focalitzada i oberta, el que permet amplificar visions particulars a la vegada que el particular se sent molt més proper al polític (a l’alcalde, en aquest cas) amb qui hi pot interlocutar sense filtres ni barreres. Se superen barreres però el lloc de debat ja no és en una àgora, en un auditori, sinó que es fa en un mur. Un mur que separa la política de la comunicació política, que fomenta la figura del líder polític i que prescindeix dels intermediaris. D’individu a individu. El partit, la ideologia, la proposta a llarg termini, tot queda fora del relat presentista que és el diàleg polític-ciutadà via xarxes. El joc és aquest i cada vegada té més èxit i prèdica. La solitud del polític s’alimenta de likes. El nou ciutadà polititzat és una mena de follower prolífic en comentaris i polèmiques o bé un ciutadà emprenyat amb vocació de picapleits. A l’associacionisme se l’ha acorralat i despullat de tot virtuosisme i se l’acusa de comparsa subsidiària del poder. Els càrrecs de confiança en política també estan mal vistos per endollats i partidistes. D’altra banda, els partits estan farcits de funcionaris de partit (i públics, aussi), de la mateixa manera que la funció pública s’ha nodrit d’opositors professionals avesats a temaris que fan les delícies dels qui provenen del món jurídic i del dret. Reunir dues-centes persones a la plaça de la Vila o quaranta en un acte cultural ja no se sap si és un èxit o un fracàs, en canvi passar de les 1000 lectures diàries es veu que ha de ser motiu de satisfacció. Signes dels temps, suposo.

El concepte foucaultià de la vida administrada guanya vigència al constatar el gran consens polític a l’entorn de la gestió política de la vida, a la vegada que la individualitat (el cos-maquina segons Foucault) ha esdevingut norma i la mort ha deixat de tenir la dimensió pública i comunitària d’abans. De fet, Juanma Agulles vincula la vida administrada amb “el naufragio de lo social”, en el seu darrer llibre, curt i deliciós. També hi ha qui parla (l’antropòleg Manel Delgado, entre altres) de “ciutadanisme” per descriure la reforma ètica i estètica del capitalisme a través d’una “nova” manera de governar les ciutats basada en una major preocupació per les qüestions bàsiques de benestar social (diguem-ne tarifació social), major transparència (publicació sous i talla de calçotets dels càrrecs electes) i potenciar els canals i vies de participació de la ciutadania (e-govern). Poca cosa més enllà del ciutadanisme humanista de tall republicà i el paradigma de la gestió pública (a la francesa?) en les propostes programàtiques dels partits d’esquerres, en els de dretes i en els termes mitjos. Una mena de social-liberalisme apte per tots els públics. Malauradament, no s’està treballant prou per evitar que la ciutat com espai social s’estigui difuminant o bé, directament, desapareixent.

La política municipal ara és i bàsicament només pot ser, això. Això i la gestió directa o indirecta dels serveis municipals, debat cíclic, ara en onada remunicipalitzadora, que a Sant Feliu és pràcticament inexistent. Així doncs, el biaix ideològic incideix relativament poc en les polítiques públiques i en la gestió política d’una ciutat com Sant Feliu. I això sense parlar del pes creixent d’organismes supramunicipals com l’AMB que mereix capítol a banda i en profunditat, però que exemplifica el traspàs de poders en matèria de planificació estratègica a un ens que respon a la lògica partidista i que empetiteix el vot dipositat a les urnes en unes municipals. No vull una web de transparència superguai, vull votar els meus representants per via directa i sobretot vull saber i poder incidir en les polítiques que es duen a terme.

Per tot plegat, si analitzem el que es debat i s’aprova en un Ple municipal veurem que els partits aviat arriben a acords amb el fons de les coses i es discrepa (o es teatralitza la discrepància) amb l’establiment de prioritats, les formes i els tempos. I sí, cada vegada hi haurà més temes i més polèmica sobre qüestions extramunicipals, perquè són aquestes les que a dia d’avui, justifiquen que encara hi hagi democràcia representativa via partits i no un retorn a mètodes inseculars com ja pregonen algunes veus inquietants de l’Europa civilitzada.

Qui estima a Gilbert Grape ?

Meanwhile, a la plaça de la Vila, una gerència i un mínim equip de confiança ‘comanda’ la nau de l’ajuntament-empresa amb gairebé 400 treballadors a bord, entre els quals un petit i curiós alt-funcionariat local del que se’n sap poc però del que en sents a parlar bastant encara que no vulguis, sempre de manera encriptada i poc clara, com si hi hagués una mena de poder tel·lúric que els envolta i que es caracteritza tan per l’admiració adulativa d’uns com pel recel més primari d’altres. I així és com es manté viva l’intriga que sempre alimenten les conxorxes de palau i les mirades de reüll del poderós. I sí, els sous més alts de la “casa” són aquests i no els de càrrecs electes. Vivim en la CEOage, la plaga fomentada per les escoles de negoci i evidentment, a la principal empresa de la ciutat també hi ressonen aquestes lletanies empresarials. De fet en un ajuntament hi ressona de tot: el model funcionarial del tardo-franquisme, les fidelitats als partits i sindicats (amb episodis de dependències i traïcions included), la sobreestructura o la manca de recursos, l’ambició desfermada i la desgana indissimulada, juntament amb la meritocràcia, l’eficiència i les ganes de superació. La última tendència: passar del concepte de tècnics municipals al de servidors públics, un matís no innocu.

Qui estima a Gilbert Grape ? (Lasse Hallstrom,1993) és una pel·lícula on Johnny Deep cuida de la seva mare amb obesitat mòrbida i del seu germà amb certa discapacitació intel·lectual (meritòria interpretació d’un jove Leonardo Di Caprio). Sovint em ve aquesta pel·lícula al cap quan penso amb la necessària i poc agraïda feina dels tècnics i funcionaris municipals. Qui estima el tècnic de l’ajuntament? I sobretot, ¿com renoven energies per fer front al pes de l’enormitat de la mare? (entengui’s el símil de l’estructura mòrbida o pensada per perpetuar-se, i que mai s’aprima) i ¿com continuen estimant al germà ocurrent però dependent ? (entengui’s el símil amb el ciutadà que té queixes i té idees, tant se val si és el que va a fer tràmits a l’OAC, com al representant d’una associació que rep una subvenció). M’he preguntat moltes vegades com convindria reconèixer la tasca que fan, perquè s’ha de poder fer sense trencar l’equilibri professionalitat/ altruisme. A més, s’ha de buscar la manera que no s’envaeixi l’esfera del prestigi social: aquesta ha de ser la salvaguarda del voluntariat, de l’associacionisme, de la reivindicació col·lectiva, de la protesta subversiva o de l’altruisme vocacional però mai de la institució, ni del funcionariat ni dels càrrecs electes. Cal fer ciutat i no “marca ajuntament”. Cal preservar l’esfera del prestigi no pel servidor sinó pel qui fa servei. De la mateixa manera que les associacions haurien de ser expressions de col·lectivitats organitzades democràticament i no-lucratives, enlloc de microempreses registrades com associacions per accedir al cobrament de subvencions. Cal posar les coses al seu lloc allà on convingui però vull agrair al tècnic que m’atén i m’ajuda i no el que em ven productes i em fa sentir com un client d’una empresa monopolística.

L’ajuntament magnètic: històries d’atracció i repulsió

La pregunta que em mou per escriure aquest article a mode de puzle i per etapes és saber si el model de gestió del món local ha col·lapsat i si hi ha una proporcionalitat ajuntament-ciutat. I no em refereixo a sí el número de treballadors ha de créixer o minvar. Tampoc vull fer cap crítica baldera al funcionariat ni una esmena a la totalitat de la funció pública, no va d’això, va de preguntar en veu alta sí s’ha pensat bé en quina dinàmica institució-població es vol promoure o conviure. El tema és gros i ho explicito d’entrada: vull abordar-ho a través de dos articles reivindicatius de la col·lectivitat i de la població (no només del bé comú, també dels mals que generem); de la direcció política; del retorn de la ideologia a l’espai que li correspon i del retiment de comptes amb qui el ciutadà ho pot fer millor: amb el càrrec electe, la baula dèbil del sistema, encara que majoritàriament s’argumenti en sentit contrari.

I és que jo no vull ser client d’un ajuntament i no vull que em serveixin públicament, sinó que vull que la ciutat rutlli des d’un punt de vista social i comunitari, que el ciutadà contribueixi en diners i matèria gris al bé comú, que es faci més política i menys propaganda, que es treballi més en equip i coordinadament, que siguem educats i respectuosos. Només així entendrem que el ciutadà no sempre ha de tenir la raó (no és cap client, reitero); que el funcionari pot estimar més a la ciutat i al projecte que se li encomana i no pas competir amb la societat civil per justificar la feina que fa; i que el polític pot liderar projectes i generar dinàmiques noves que evitin inèrcies i desganes. Això sí, fer les coses diferent té un risc i és que els resultats electorals poden ser inesperats. Recordeu la conversa en tamborets corcats de l’inici? Però el cert és que en un Ajuntament hi ha de tot. Com no hi pot haver de tot en una empresa amb persones d’edats, nivell de formació, funció, salaris i status laborals tan diferenciats? I és que quines altres empreses de més de 100 treballadors té Sant Feliu? Cap més.

De fa d’anys i per anys, la principal empresa de Sant Feliu és i serà l’ajuntament. Què ens implica això com a població, primer, i com a ciutadans, en segon terme? Hi hem pensat prou? Vam passar del Sant Feliu pagès al Sant Feliu del tèxtil per després passar al Sant Feliu de les aixetes i ara, al Sant Feliu de l’administració pública o de l’ajuntament. No faig conya. La maquinària és gran i dóna de menjar a molta gent. No només hi ha la suposada dependència de les associacions a través de subvencions (política de finançament imposada en democràcia i no pas una característica intrínseca del món associatiu, recordem-ho) sinó que qui dóna vida a empreses locals via contractació i externalització de serveis i línies d’ajuda, és l’ajuntament. De fet, l’ajuntament concentra dependències del món associatiu en general i del cultural en particular, però també de l’empresarial, de l’educatiu, de l’esportiu i de la casuística del ciutadà particular que ja no necessita intermediaris per arribar directament a l’alcalde. Qui només hi vegi finançament interessat i compres de voluntats, s’equivoca. Qui, a banda de les crítiques o suport a la política contributiva de l’ajuntament hi vegi preocupació per l’alta dependència generada, l’encerta. Avui dia, sense l’armari dels desitjos (altrament dit, la nevera del Plensa) presidint la plaça de la Vila és l’edifici de l’ajuntament qui fa de mega-magnet de nevera que ho atrau tot. Vivim en una ciutat amb una alta dependència respecte l’ajuntament, i això que, si em permeteu el sarcasme, el desplegament d’apps geolocalitzadores, càmeres i sensors encara no ha començat.

I és que per últim, convé aturar-se i escoltar l’eco de la modernitat i el progrés, encara que sigui per empoderar al ciutadà o bé per oposar-s’hi amb fonament i argumentació. Ja hem vist a llampegar i tronar i tard o d’hora s‘esdevindrà la tempesta perfecta en la qual les ciutats, els ajuntaments i la política es transformaran. Ara es fan passos però hi ha la bretxa digital, la bretxa generacional i una aturada tècnica en el sí dels poders globals, que de moment estan contenint-ne el desplegament massiu. Tecnopolítica i smart cities, interconnectivitat permanent i el negoci de les dades, condicionaran la relació administració-admnistrat d’ara en endavant i de manera creixent i contundent. Hi ha el perill de deixar la política pels visibles (la gent gran) i les polítiques (policies, en anglès), pels invisibles (empreses, interessos corporatius, etc.) que seran els implamentadors del nou patró de funcionament.

Quan abordem aquesta mena de qüestions sovint recorrem a fixar-nos en les potes del tamboret i no el contemplem sencer. Potser si que la ciutat no va, però el model, el disseny del tamboret potser tampoc acaba de fer el fet. Qui vetlla per la construcció, gestió i estima col·lectiva de la ciutat? Qui promou una ciutadania menys individualista, uns partits menys cartelitzats i una administració pública redimensionada? Somnis i deliris a banda, la resposta la podem trobar en l’encaix o transformació de sis peces, però això serà en la segona part d’aquest article: “próximamente en sus pantallas”!

 

Podeu descarregar-vos l'article en el pdf adjunt.

Comentaris

laflordeltaronger Sant Feliu
5.
Primer de tot, felicitats Jordi per l'enorme reflexió i capacitat de crítica que demostres tenir en aquest encertat article.

Deixa'm fer un parell (o tres, o quatre) de notes al respecte. La primera, en l'esgotament del model del 79 crec que cal evidenciar l'abandonament (interessat?) de la joventut de la primera línia de la política. La incorporació dels (per a mi odiat terme) mil·lenials és quelcom urgent, i la no existència d'un Consell de la Joventut a l'ús i comparable al d'altres ciutats pot ser una possible explicació. Més enllà d'això, la radiografia de la ciutat és comparable amb altres ciutats de l'ÀMB, en especial de la riba esquerra del Llobregat. Ja ho dius tu; Cornellà o Esplugues mateix. Pot ser que sigui per la poca, o nula, rotació als governs municipals?

Pel que fa al Facebook - Diari Oficial de l'Ajutament, redactat i escrit per JSJ, ha esdevingut una eina de participació no formal de la ciutadania a la institució i administració. Una eina molt incompleta, com la majoria de les que proporcionen les xarxes socials, i que porta a una confrontació no tant d'idees (tandebò!) sinó d'egos i de superioritats morals (ep, ja dic, general a les xarxes socials i en particular a aquests perfil de fb). Això porta a diferents fets. El primer, l'evident reforç del personalisme de l'alcalde (véase la famosa foto de l'heroi davant el feixisme), que supera internet i es trasllada al món no virtual (precisament ara? Que l'alcalde ho deixa?). El segon, l'etern dilema de la participació ciutadana. Jo sóc un ferm defensor de la participació, tant en la formal com en la informal, però cal tenir en compte que la participació aplifica la veu dels qui participen i oculta la que, per falta de temps, ganes o el què sigui, no participen però són tant ciutadans de Sant Feliu com els qui participen i que només fan ús de la participació a les eleccions municipals. I, sincerament, els qui participen al mur del fb de l'alcalde, o a qualsevol acte, reunió, assemblea de participació ciutadana són els de sempre, o molt poc representatius de la realitat santfeliuenca, que la formen els qui fan soroll, sí. Però també els qui no en fan. La democràcia representativa té la seva raó de ser, sense menystenir els mecanismes de democràcia participativa que s'hi poden incloure.

Per altre costat, la tesi que apuntes i apunta Manel Delgado sobre el ciutadanisme és totalment vàlida al meu entendre. I l'esquerra té un problema a l'hora de crear un discurs alternatiu al liberal de la "nova gestió pública" que inunda les facultats de ciències polítiques del moment. Un model que vol independitzar l'administració de la institució i, per tant, de la política. Un model fruit del consens socio-liberal que anomenes a l'article, que porta a un model de ciutat que és vàlid aquí i a una ciutat de l'extrarradi de Berlín, tant governada per l'SDP com per la CDU. Per a mi és un perill que ICV aprovi plans socials amb el PDeCat o el PP, perquè, en principi, són antagònics pel que fa a això, precisament. Un model que augmenta els poders ocults funcionarials i que allunya l'adminsitració de la pota bàsica de la democràcia, que són les institucions democràtiques elegides per sufragi directe.

I aquí ve un altre aspecte. El pes que tenen institucions no elegides directament. Ara en creixement, l'Àrea Metropolitana de Barcelona, però també el Consell Comarcal i la Diputació. No pot ser que coses tant importants en la gestió de recursos i de la ciutat i el territori estiguin sota institucions amb sufragi indirecte, és a dir, amb un control indirecte que, a la pràctica, vol dir que sobre allò que tenen competències i que fan polítiques aquestes institucions no són avaluats per la ciutadania.
  • 11
  • 1
Juan Antonio V. Sant Feliu
4.

Crec que és molt difícil interpretar el model de ciutat que defensen/proposen els actuals partits , més enllà de visualitzar algun tret puntual o identificar alguna característica concreta de l'acció de govern o de l'oposició. El que si està totalment superat més per caducitat que per esgotament, és el model municipalista del 79, impulsat ja fa 40 anys. L'avenç social, cultural i tecnològic també ha de tenir el seu reflex al model municipalista.

  • 3
  • 2
Jose Sant Feliu
3.

Isarn fes-te d'ICV, i seràs feliç.

Aquesta ciutat ha funcionat sempre així

  • 6
  • 3
Isarn Sant Feliu de Llobregat
2.
ISARN 2

I m' he trobat de tot. Intentant montar una taula perquè els autors de Sant Feliu poguessin firmar les seves obres el dia de Sant Jordi, em vaig trobar la desidia i poques ganes de treballar de la regidoria de cultura, que m' anaven enviant a dates més llunyanes (del novembre al gener, del gener al febrer, del febrer al...) fins que finalment em van dir que perquè no em buscava la vida per alguna llibreria... si, això ja ho havia fet, però em semblava molt bona idea que la gent de Sant Feliu pogués identificar ELS SEUS autors, de LA SEVA ciutat, amb l' ajuda del SEU govern... però no va ser possible (ho tornarem a intentar).

M' he trobat que, encara que fes un estudi a escala de les possibles ubicacions del camp de futbol del parc Consell d' Infants, estava clar desde el principi que l' Ajuntament ja havia prés la decisió i que els meus esforços, el meu temps... i els esforços i el temps de molts veïns de poc van servir... tot i que per sort, ens vam fer sentir, va ser una petita victoria. Tot i que d' haver callat, potser a hores d' ara algú podria estar gaudint d' aquell camp, ni que sigui a Mas Lluí, on el volien possar... ara no el gaudeix ningú, i la situació continua enquistada.

Enquistat... això es quelcom que el govern fa molt bé, enquistar fins que ningú hi pensa més. Un altre cas paradigmatic, a més del camp de futbol, es el de la rotonda del "Lidl" (diguem-ho així). Tot van ser queixes quan van instalar una semàfors, a totes llums absurds, que condicionaven moltíssim la propia finalitat de la rotonda. Es va acordar, davant les crítiques, que es faria un estudi per veure si canviar el sistema habitual dels semàfors per un de botó per a vianants... però no s' ha fet, i ja ningú hi pensa... ens hem acostumat a tenir quelcom que funciona pitjor del que podria (com la biblioteca, vist i plau). O com els apagons reiterats a Falguera, tant enquistats que fins i tot han acabat als tribunals, demostrant la inoperancia de la regidoria comandada per el senyor Manel Leiva, que fa de l' enquistament una virtut en tot el que manega a l' ajuntament, tres de les regidories més complexes i pitjor valorades de Sant Feliu, Serveis Municipals, Via Pública i Medi ambient... ahí es nada.

Finalment, deixi' m dir-li quelcom respecte a l' alcalde i el Facebook. Qui digui que el facebook de l' alcalde es privat, s' equivoca. Si l' alcalde creu que el seu perfil es privat, en fa un mal ús. I si el facebook de l' alcalde dona més informació sobre la ciutat que el propi facebook de l' ajuntament, el servei de comunicació de l' ajuntament te un greu problema. t' ho dic desde l' exili, ja que l' alcalde m' ha bloquejat per criticar el sistema de tarificació social... tot i que un dia a la plaça de la vila em va demanar disculpes per una conversa que vam tenir al facebook i em va reiterar la seva voluntat dialogant dient-me que no tenia cap problema en debatre amb mi al seu perfil.

S' ha de dir, de totes maneres, que tot aquest temps al Facebook m' ha servit de molt. De que m' insultin (el propi senyor Leiva n' és un expert), de que s' enriguin de mi (dient-me "llanero solitario, aquesta va ser bona), però també per constatar que no, que no estic en solitari, que hi ha gent molt cremada i molt emprenyada però que uns tenen por, d' altres creuen que no serveix de rés i d' altres que el dia que necessitin de l' ajuntament, aquest farà de més o de menys, depenent de les crítiques... tot força descoratjador, sobre tot si participés en el govern de la ciutat. Però m' ha servit sobretot per conèixer MOLTS problemes que te aquesta ciutat, que la majoria es conèixen... però que no s'hi possa remei. Força trist tot plegat.

PD: sobre les associacions, entitats i subvencions... una consideració... s' ha de fer una reestructuració tant económica (no poden cobrar el mateix totes) com de número (en la meva opinió no podem tenir cinc associacions de petanca, per possar un exemple), i finalment, hem de demanar certs deures vers a la societat, volem saber que fan a més, si se'm permet l' expressió, de parar la mà (pàgina web, agenda d' activitats...)

si algú ha arribat fins aquí, moltes gracies... l' article tallava moltes teles de molts colors, i jo només he comentat una petita part. ^^
  • 9
  • 3
Isarn Sant Feliu de Llobregat
1.
ISARN 1

Me l' he llegit sencer! podeu tocar-me!!! XD

Molt interessant, tot i que de vegades m' ha costat seguir el fil... tinc les meves limitacions.

Trobo que dones en el clau en molts moments, però que continuament obvies una cosa... Sant Feliu ha crescut moltíssim en població i ha menguat, en proporció, dràsticament en equipament i comerç.

En els darrers 30 anys Sant Feliu ha creat quatre barris nous: Can Llovera, Mas Lluí, Les Grasses i lo que hi ha entre el pisos Beltrán i la ciutat esportiva del Barça que no tinc ni idea de com es diu... a més, infinitats de cases unifamiliars s' han convertit en gegantins blocs de pisos. El que es tradueix en duplicar la població. Tant mateix, només un d' aquests barris ha tingut la capacitat d' oferir lleure, oci i comerç als seus veïns, només Mas Lluí. La resta pocs locals o cap. Can Llovera, i "la zona sense nom" ni tan sols oferta esportiva (Mas Lluí tot just s' hi apunta ara).

Per altra banda, Sant Feliu ha vist com perdia un camp de fútbol al centre i reconvertia una piscina, pista de basket i una de hockey en un "complex" que ja desde el primer dia va donar problemes (ciment que no fraguava i viges de fusta gegants que petaven) i que desde el primer dia es va quedar petit (cal recordar que previament, a la ciutat del costat, a Sant Joan van fer dos gimnasos públics al preu d' un, molt més grans, al costat de parcs i amb bona oferta d' aparcament... sembla que per fer bé les coses n' hi hauria prou de mirar al veí.

El projecte de ciutat del govern que tenim en aquests moments, sembla ser el de treballar per mantenir un llistat d' equipament sense mirar-se si aquest equipament es suficient o simplement si funciona. Exemple clarificador d' aquest cas es la recentment estrenada biblioteca. Ens hem gastat un dineral en rehabilitar una biblioteca, que ja teniem quan encara no hi havia aquest quatre barris abans esmentats. Per tant, ens hem gastat un dineral en una biblioteca que sabem que serà petita desde el primer dia., però no contents amb això ens hem gastat tot aquest dineral per tenir menys taules que abans. No contents amb això ens hem gastat tot aquest dineral invertint, només, en una màquina per lloguer de llibres, el que provoca innumerables cues i malestar; i hem invertit, només, en una màquina anti-robatoris, provocant que la entrada natural de la planta infantil, per la Torre del Roser, romangui tancada... però eh! ja tenim el titular: BIBLIOTECA NOVA, (podeu fer vist i plau a la llista).

De fet, una de les meves primeres trobades amb l' Ajuntament, va ser precisament respecte a la oferta d' esport a Sant Feliu, quan el regidor era el senyor Joan Grisó, que el vaig estar empaitant durant força temps perquè retornés a la ciutat la pista de basket que El Complex ens havia robat... finalment, un dia orgullós em va dir que havia aconseguit possar una pista al Parc 8 de Maig. Però es clar, sent l' Ajuntament no podia ser tant fàcil, i la sorpresa es que les canastes no estaven confrontades... però, eh! teniem PISTA DE BASKET!!! (podeu fer vist i plau a la llista).

Però quan vaig decidir saber com funcionava tot això del govern de Sant Feliu de Llobregat, va ser per un accident, per lo accidentat i rocambolesc del fet en si. Va ser unes tres setmanes abans de les darreres eleccions municipals, o sigui, fa uns dos anys. La Taberna, un local de Sant Feliu estava preparant la seva Fira de la Cervessa i em va oferir fer el cartell. Vaig fer una espècie de portada de còmic en la que el propi Oscar, amo de la Taberna, feia de Thor al campanar de Sant Feliu invocant els trons amb una jerra de cervessa... li va agradar i ho va passar a l' Ajuntament.

Algú, encara no se quí, va decidir que aquell cartell no era correcte, imagino que algú amb grans estudis de marketing, belles arts i amb una empatia sobre humana capaç de decidir per tots els santfeliuencs. Al sentir la noticia em vaig possar molt trist, però no em vaig quedar de braços creuats. Vaig preguntar al senyor Carrión (aleshores regidor d' economia), al senyor Manel Martínez (regidor de cultura), a la Rosa Martí (no recordo que feia ^^), al propi alcalde... a TOTHOM li va agradar, però el propi Manel ja em va dir que no es faria, perquè ja estava decidit, que algú es podria queixar. Això va fer que anés, directament a la catedral, i parlés amb els responsables que allà hi havia, ningú es va mostrar en contra i dic NINGÚ, una persona, no sabria si dir un pare o un bisbe o quí en aquell moment, em va dir que a ell no li agradava, però que en cap cas s' hi oposaria... però no va haver-hi rés a fer, la decisió d' una persona que jo no coneixia pesava més que totes les persones que en primera persona, persones rellevants de l' ajuntament, m' havien dit que els agradava.

Va ser aleshores quan vaig voler saber més d' aquest fabulós sistema de govern on una persona mana més que els responsables electes del govern de la ciutat.
  • 13
  • 5

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat