L'apunt de Fetalsbarris: Can Calders

Aixeca la persiana el capítol de Fetalsbarris dedicat a Can Calders, doncs així, aixecant la persiana del local de la Peña Bética, es retraten dos elements essencials de la identitat del barri: la vida comercial i l’origen immigrat dels seus habitants.

Seguint l’estela dels moviments migratoris que es van produir a Espanya durant la segona meitat del segle vint –que van buidar el camp per omplir les ciutats fins fer-les vessar cap a la perifèria–, andalusos, extremenys, castellans, manxecs o gallecs van arribar a Sant Feliu tot just quan Can Calders iniciava la seva expansió urbanística i allà es van instal·lar.

Tot i que els primers carrers del barri –Can Calders, Francesc Mestres i Comte Vilardaga– s’havien començat a urbanitzar a principis del segle XX, no va ser fins als anys seixanta, que es va començar a gestar el barri com a tal, amb la construcció dels blocs d’habitatges de Marquesa Castellbell i Agustín Domingo. Aquests van ser els primers blocs d’alta densitat que es van aixecar a la ciutat. Més tard es va edificar la zona compresa entre el carrer Santa Creu i la Riera de la Salut, allà on havia estat Can Güell, una de les fàbriques tèxtils més importants que hi havia hagut a Sant Feliu. Una macro pestanya densament habitada. Després el barri continuaria creixent a cop de maons i ciment, sense gaire planificació, encastat entre la via del tren i la Riera de la Salut. Un barri densament poblat, sí, però també densament viu.

El barri va acollir famílies i gent jove que havien marxat del seu poble a la recerca d’un futur millor. Aquests nouvinguts a la ciutat –i a Catalunya– van convertir Can Calders en un “poble gran”, on pràcticament tothom coneixia el seu veí, sabia on treballava, de quin poble venia, quina era la seva família, de quin peu coixejava... Era un veïnatge proper, en el sentit físic i simbòlic. Tots tenien un origen similar, feines similars, famílies similars, hi havia famílies senceres o paisans del mateix poble… Es va anar creant una atapeïda xarxa de veïnatge que teixia la vida del barri, com antigament s’havia teixit a Can Güell o a les Tovalloles.

Els pisos eren nous i moderns, no gaire grans, però suficients per acollir famílies i parelles joves, que són les que majoritàriament van venir a viure a Can Calders. Als patis de llum l’olor de bugada es barrejava amb l’olor de cuina, els hits de la cançó lleugera amb els ecos de les vides privades.

Als baixos dels blocs, a peu de carrer, aixecaven la persiana comerços i negocis que impulsaven el batec de la vida de barri. Podies trobar de tot! Gairebé era com un centre comercial als peus de casa teva. La gent feia vida al barri i això va afavorir que es consolidés una oferta comercial que, a dia d’avui, encara és prou forta. Els comerços , amb seus els botiguers i botigueres al capdavant, els bars, un a cada cantonada, tots eren negocis familiars que van passar a formar part de l’ADN del “poble gran” que era Can Calders. Encara avui, l’orgull de barri es recolza en aquesta vitalitat comercial que, a més, i el distingeix positivament de la resta de zones de la ciutat.

Entre finals dels anys 60 i els anys 70 es va produir un boom demogràfic que va omplir Can Calders de mainada. A gairebé totes les cases hi havia nens, i tots eren més o menys de la mateixa edat. Pisos petits i molts veïns de la mateixa edat, l’equació perfecta perquè els carrers s’omplissin de nens que corrien amunt i avall, jugant a les places i als racons entre blocs. S’hi podien estar jugant al carrer hores i hores, sempre trobaven algú conegut amb qui passar l’estona. A l’hora de sopar ja els venien a buscar els pares o els cridaven directament per la finestra, amb una tonada que es repetia dia rere dia.

Els nens es van anar fent grans i alguns jocs començaven a fer-se més perillosos. La droga es va instal·lar en algunes cantonades i racons durant uns quants anys i va marcar la vida, sobretot, de la primera generació de nens i nenes nascuts al barri. Una escena massa quotidiana que va fer molt de mal.

De cop, un dia ja no hi va haver més nois tirats per les cantonades i Can Calders començava a envellir. Els primers veïns ja eren avis, els nens ja eren joves. Algunes famílies van marxar atretes per la ciutat nova que es construïa al Mas Lluí o a Les Grases. Molts altres joves, però, es van quedar per formar la seva pròpia llar. El barri continuava sent atractiu: molt bona oferta de serveis, ben comunicat, a prop de tot... També arribaven nous habitants, procedents d’altres indrets de Sant Feliu o d’orígens més llunyans. Nous aromes i accents als patis de llums. Noves rialles i plors de nens petits. Aquests nens ja no corren tot el dia pel carrer, els temps han canviat. Potser ara ja no es fa tanta vida de barri, però continua sent un bon lloc per viure-hi. Desitjat o no, a Can Calders t’hi pots sentir com a casa.

Entrat el segle XXI, la Llei de Barris va portar algunes millores a Can Calders. Es van eixamplar voreres, es van arreglar places. Es va reduir notablement el trànsit vehicles. També es va urbanitzar la riera de la Salut, diluint-se l’efecte barrera amb el barri de la Salut. La posterior construcció del Centre Cívic Tovalloles, allà on sempre havíem vist una fàbrica en estat semi-ruïnós, va acabar per endolcir el trànsit entre Can Calders i la Salut. El que abans era el pati del darrere dels dos barris es comença a cosir. Tant de bo el Centre Cívic arribi per enfortir la vida de tots dos i amortitzi el seu valor social.

Que darrerament Can Calders ha guanyat espais més agradables per passejar o per estar-se assegut en un banc xerrant amb els veïns, això és indubtable. Però també en una ciutat on l’oferta de habitatge s’ha engrandit i s’ha diversificat, el barri s’ha quedat on estava. En el futur, cal estar atents als perills de “guetització” d’algunes zones: blocs d’habitatges alts sense ascensor –malgrat el pas de la Llei de Barris–, places i racons encara massa tancats.

I encara no he parlat de la via! La fractura que continua oberta, que atura el pas de la vida del barri cada deu minuts, dia i nit, tots els dies de l’any. Tota la vida creuant un pas a nivell infame, amb el monument a l’absurd al costat que és aquell pont de ferro que no fa servir ningú. Ni abans, ni ara s’ha fet cap proposta realista per intentar condicionar mínimament l’espai del pas a nivell, per tal de facilitar una mica, només una mica, la vida als veïns. Fa relativament pocs anys, per exemple, que es va instal·lar el pas diferenciat amb semàfor per a vianants i vehicles. Vull pensar que hi ha vida, més enllà de demanar inútilment un soterrament que mai arriba. Bé, potser aquesta vegada sí!

 

Comentaris

Esther hachuel Sant feliu de llobregat
1.

M'ha agradat molt el text de l'Eva Rosas!!!

  • 2
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat