25 anys dels Jocs Olímpics del 92 des d'una mirada santfeliuenca

  • Joan de Déu, Jordi Rius i Àngels Perea, voluntaris olímpics de Sant Feliu recordant els Jocs del 1992 / Foto: Fetasantfeliu
    Joan de Déu, Jordi Rius i Àngels Perea, voluntaris olímpics de Sant Feliu recordant els Jocs del 1992 / Foto: Fetasantfeliu
  • Foto: Va i Ve
    Foto: Va i Ve

Avui fa 25 anys que es van inaugurar els Jocs Olímpics de Barcelona 1992. Un esdeveniment històric que va convertir la capital catalana en el centre del món durant 15 dies en àmbit esportiu, que van servir de presentació de la ciutat al món i que van generar un sentiment col·lectiu d'eufòria i il·lusió. Ara es rememora aquesta efemèride, que va comptar amb un ampli suport ciutadà, però tot i això el clam no va ser unànime. Aquests dies ho hem pogut llegir a partir d'articles com Els altres 1992, de David Fernández al Diari ARA, on recorda que "els Jocs Olímpics es van estrenar enmig de la impunitat de les tortures, els cops i els blaus contra l'independentisme" i també que "estava a punt de començar la dècada prodigiosa [...] i el miracle econòmic espanyol -el tsunami especulatiu- que ens esclataria a la cara el 2008". O també Manuel Delgado, que en aquest article que recull Sentit Crític afirma que "els Jocs van ser el projecte de reformar Barcelona per posar-la en venda".

Sigui com sigui, està clar que l'esdeveniment es va viure amb intensitat i un munt de voluntaris es van implicar en col·laborar-hi de manera activa. A Sant Feliu hi van participar més de 400 fent tasques diverses, tant de logística com també en la cerimònia d'inauguració. Un moviment que després va continuar amb els Jocs Paralímpics i que més endavant es reconvertiria en el Voluntariat per l'Esport i l'actual Volunariat de Sant Feliu. Aprofitant l'efemèride ens reunim amb tres de les persones que es van implicar a la ciutat amb els Jocs: Joan de Déu, fundador i president dels voluntaris olímpics i ara Voluntariat de Sant Feliu, Jordi Rius, va ser un dels que va participar a la cerimònia inaugural i Àngels Perea, es va encarregar de coordinar tot l'equip de voluntaris de Sant Feliu. Ens trobem una tarda de juliol i s'engresquen de seguida a compartir records, experiències i anècdotes dels Jocs. Encomanen entusiasme i tots tres asseguren que es podrien passar hores parlant-ne.

Una emoció compartida

"El sentit majoritari era d'il·lusió, pel que suposava per Barcelona", recorda Àngels Perea, que encara s'emociona quan recorda "el dia que es va anunciar que Barcelona era ciutat olímpica". Per Jordi Rius, "va ser un moment brutal a partir del qual va canviar també la imatge de Barcelona i la del país". Perea recorda també "el seniment de pertinença que hi havia a la ciutat". A més, coincideixen en subratllar l'encert de potenciar el paper dels voluntaris durant l'esdeveniment. Joan de Déu considera que "va ser una empenta addicional pel món del voluntariat". De fet, Perea fins i tot apunta que "mai s'ha tornat a impulsar tant el paper del volutnariat en uns Jocs Olímpics". I per Rius, està clar que es va aprofitar el potencial del teixit associatiu del país: "aquí hi ha un voluntariat molt potent. I van saber-ho aprofitar, ho van fer molt bé. Per exemple, amb la cerimònia d'inauguració, van buscar tots els col·lectius que formaven part del món de la dansa o altres espectacles i que, per tant, ja estaven acostumats a actuar davant del públic. Van encertar en triar aquests col·lectius, a més dels voluntaris, que sabien que s'hi implicarien de manera clara". També Perea, que recorda que es van vincular molts col·leciuts: "per exemple, qui duia flors a medallistes eren persones vinculades també a aquell esport, per tant, estaven motivades per fer-ho".

Aquesta mobilització que també implicava un esforç important de coordinació, que els santfeliuencs també aplaudeixen: "estava molt ben organitzat", recorda Rius, "movien milers de persones per moments concrets i tot funcionava molt bé". La feina de coordinació era clau. Perea va ser qui es va encarregar de formar les persones voluntàries de Sant Feliu, durant més de dos anys. Explica que el Comitè Organitzador es va posar en contacte amb persones que treballaven a Ensenyament als quals van donar pautes perquè poguessin formar gent: "va ser una feina feta des de la base", apunta.

"Tothom qui volia es podia apuntar per fer de voluntaris, es feia una formació a la ciutat i en funció de les seves preferències després es feia una altra formació específica", explica Àngels Pera. A Sant Feliu, "potser hi havia unes 400 persones de voluntàries. En percentatge érem de les poblacions que més en teníem". I a partir d'aquí hi havia tasques per fer molt diferents: "tothom trobava el seu lloc, hi havia feines que anaven des de fer pa amb tomàquet a anar despertar esportistes com l'Arancha Sanchez Vicario", recorda divertida.

I quin tipus de perfil hi havia com a voluntariat? Segons Perea, hi havia de tot, però "sobretot gent jove, molts acabaven de fer 18 anys i estaven molt il·lusionats amb els Jocs". Una emoció que Rius assegura que "es palpava molt, hi havia molt la sensació de "jo hi he estat" i hi havia un munt de gent treballant-hi cada dia. Va ser una passada". Rius també afegeix que "sense la tasca del voluntariat, crec que no s'hagués arribat a tant o hagués costat deu vegades més". També ho veu així Joan de Déu, que creu que "hauria estat impossible que anés com va anar sense la feina dels voluntaris."

La força de la cerimònia d'obertura

Jordi Rius va ser un de la trentena de santfeliuencs que van formar part de la ceriònia d'inauguració. Feien una part del mar, conjuntament amb voluntaris d'altres municipis i entitats i amb la Fura dels Baus. Quan li preguntem què recorda d'aquell dia, el 25 de juliol d'avui fa 25 anys, respon que "si sóc sincer, recordo que els assajos tot estava molt bé i anàvem veient el que feien els altres. A l'assaig general sense públic també ho vam voder veure, però amb públic ja no. Quan tocaven els 10 minuts que havíem de sortir, ho fèiem, i després ja marxàvem". Tot i això, per Rius "és normal que fos així i tothom n'era conscient".

De fet, afegeix que "quan vam tornar a casa, encara vam ser a temps de veure la part dels castellers i els focs artificials a la tele!" També recorda "la calor" d'aquells dies i que van fer "una pila d'assajos, potser des del mes de gener", i estava "tot molt ben cuidat i coordinat; sempre va anar tot molt bé, eren molt eficaços". I alhora, segons Perea, "l'organització procurava molt que no ho semblés, per no perdre espontaneïtat, que a d'altres cerimònies d'aquests estils els en falta".

A més, també va participar en la inauguració la Banda Municipal de Sant Feliu, ara Banda Simfònica Ciutat de les Roses.

La visibilització dels Jocs Paralímpics

A més dels Jocs Olímpics del 92, un altre dels esdeveniments clau ara fa 25 anys van ser els Jocs Parlímpics, que es van celebrar entre el 3 i el 14 de setembre i també van representar un punt d'inflexió en la història del paralimpisme. "Es va fer un canvi de xip amb les persones amb discapacitat i vam començar a admirar el que feien amb l'esport, en un moment en què aquest tema no estava tan normalitzat com ara", recorda Perea.

I Sant Feliu es va implicar molt amb els Paralímpics. "Fint i tot hi havia una parada de la torxa dels Paralímpics al centre de la ciutat, en què es va pujar al balcó de l'Ajuntament". En el cas dels Jocs Olímpics, la torxa va passar també per la carretera, el 19 de juny a les 23h, "però amb els Paralímpics es va fer un recorregut per dins de la ciutat". I com és que es va implicar tant Sant Feliu amb aquests jocs? Segons Perea, va ser important el fet que "era un dels pocs municpis que ja tenia programa de persones amb discapacitat i també un club esportiu com l'UNES de bàsquet amb cadira de rodes".

A nivell mundial, els jocs paralímpics de Barcelona, amb la Petra dissenyada per Mariscal com a mascota, van suposar també un abans i un després en la visibilització d'aquest tipus d'esports.

Un cop d'ull a l'hemeroteca

Tant el pas de la torxa olímpica, el 19 de juny de 1992, com el de la torxa dels Jocs Paralímpics, el 31 d'agost, van despertar l'interès de la ciutadania de Sant Feliu. Ho recollia així la revista Va i Ve, tal com es pot llegir en aquests articles.

A més de la vessant olímpica, l'abril del 1992, la revista publicava un editorial crític amb l'esdeveniment en relació al paper de l'esport a Sant Feliu, tal com es pot llegir en l'arxiu adjunt. Aprofitant la repercussió mediàtica que implicava per l'esport del país l'esdenviment dels Jocs Olímpics, aprofitanven per fer un toc d'atenció a Sant Feliu, perquè consideraven que "l'esport local està a la UVI" i veien "un futur negre". El podeu llegir a la imatge adjunta.

El carrer Joan Antoni Samaranch, entre el reconeixement i la incomoditat

Al barri Falguera de Sant Feliu hi ha un carrer que rep el nom de Joan Antoni Samaranch, qui va ser president del Comitè Olímpic Internacional i que va influir de manera important perquè els Jocs Olímpics se celebressin a Barcelona l'any 1992, a més de ser un destacat dirigent franquista, afiliat a la Falange de ben jove i regidor d'Esports a la dècada dels anys 50 a Barcelona. Fa alguns anys que hi ha un moviment al mateix barri per canviar el nom del carrer de la ciutat i en l'últim ple, de fet, es va presentar una moció conjunta de les JERC i ICV-EUiA per "feminitzar el nomenclàtor i acabar amb els noms de carrers i places feixistes del municipi", i concretaven que es volia començar precisament amb el carer Joan Antoni Samaranch. Un punt que va rebre el vot contrari de partits com Ciutadans i Partit Popular i amb l'abstenció d'un regidor de Veïns per Sant Feliu; posicionaments marcats en bona part per la figura de Samaranch. Ara caldrà veure si aquest canvi de nom finalment es fa efectiu.

Ara fa quatre anys també hi va haver polèmica a Barcelona per un tema semblant, arran de la voluntat de canviar el nom de l'avinguda de l'Estadi a Juan Antonio Samaranch. Finalment, però, arran de la polseguera que va aixecar la proposta, no es va tirar endavant el canvi per falta de consens.

Una empenta per al voluntariat

Més enllà dels Jocs Olímpics en si, l'esdeveniment també va suposar un impuls pel voluntariat. Un col·lectiu divers i que a Sant Feliu ja havia demostrat que estava en forma, però pel qual els Jocs "van ser una empenta i es va mutiplicar", segons Jordi Rius. Un exemple és el fet que després dels Jocs Olímpics, van continuar havent-hi voluntaris pels Jocs Parlímpics, que es van fer al setembre. "I a més, després molts es van incorporar al voluntariat per l'esport", explica Joan de Déu, que recorda que "a Sant Feliu tot el teixit associatiu és molt important".

I com es va transformar el moviment del voluntariat olímpic? "La gent que hi havia estat volia continuar fent coses", explica Perea, "i es va pensar en fer un grup de voluntaris per l'esport, ja que havia nascut dels Jocs. Incialment, eren unes 400 persones. Per això, el primer que es va fer va ser donar suport a actes esportius en què calia gent. Com per exemple el Campionat d'Europa de voleibol, del qual Sant Feliu va ser seu amb L'Hospitalet, al cap de poc".

A partir d'aquí, però, es van ampliar els àmbits d'actuació. Joan de Déu explica que "es va obrir el ventall d'activitats socials, més que esportives, que és una cosa que també va passar a Barcelona. Es evolucionar i al final va quedar com una entitat de voluntariat per donar suport a les necessitats de la ciutat i fins i tot de Barcleona, perquè també s'ha col·laboart en altres esdeveniments, com el campionat de món d'ateltisme".

I quin és el secret per potenciar el voluntariat? Per Perea, la fórmula és simple: "es tracta de cuidar-ho. La gent hi és però de vegades aquests moviments no es cuiden i es deixen de qualsevol manera. S'han de tenir en compte". A tall d'exemple, Rius, que també ha estat implicat en diferents associacions durant tots aquests anys, diu que "de vegades són tonteries que no suposen un gran cost, però es tracta de tenir en compte que és gent que no cobra res però que els pots oferir sopar, per exemple".

Vint-i-cinc anys més tard, el Voluntariat per Sant Feliu com a entitat es manté actiu i, fins i tot, "encara hi ha gent que hi és des del principi", explica de Déu, tot i que també afegeix que "l'important és també que hi ha diversitat i que tothom s'ha anat situant en alguna entitat o altra, la que sigui, trobant el seu espai. Al final tots són voluntaris". El paper de l'entitat ha anat variant: per exemple, es va començar donant suport al correfoc i al cap d'uns anys ja ho van assumir les colles. "I per tant, aquest esforç ja es podia destinar a una altra activitat". Segons de Déu "la filosofia és que nosaltres hi som pel que calgui. Per dates concretes o per tasques com l'acompayament a discpacitat, que a Sant Feliu no hi ha cap entitat que ho faci. L'entiat ha evolucioant però si cal fer una campaya d'emergència, hi hauria un munt de gent disposada a col·laborar", conclou.

Uns Jocs pel record

Preguntats per si tenen cap mal record dels Jocs, tots tres responen gairebé alhora que cap, que "al contrari". Només recorden anècdotes en positiu, com "que cada dia havíem d'anar impecablement vestits de blanc", tot i que el Jordi Rius confessa que "no trobo la samarreta de voluntari" o l'Àngels Perea diu que guarda un cartell del Cobi i la Petra signats pel Mariscal. "Podríem passar-nos hores parlant-ne", admeten.

"Un any després, encara en parlàvem!", recorda el Jordi Rius. "I no només a Barcelona". De Déu assegura que "va ser un exemple" i que tot són bons records. Fins i tot, Jordi Rius afirma que "per mi ha estat un dels esdeveniments més importants en què he participat. Hem posat el nostre gra de sorra en aquesta història. Va ser brutal". Una idea que recull també Àngels Perea: "la sensació és que passi el que passi, podrem dir que hi vam ser. Haver-hi participat et marca". El Cobi, els Amics per sempre de Los Manolos, Antonio Rebollo encenent el peveter amb la fletxa, l'Hola! de la cerimònia inaugural o el pas de la torxa olímpica són alguns dels records d'ara fa 25 anys. Uns Jocs Olímpics que també tenen una cara més fosca però que, en qualsevol cas, deuen bona part del seu èxit a la implicació del voluntariat.

Comentaris

Joaquim Fernández Sant Feliu de Llobregat
1.
Jo llavors feia de Subdirector de l'Escola de Policia, seu olímpica de Tir i on es va lliurar la 1a. medalla dels Jocs. Total que vam ser convidats a la inauguració com a VIPs, a la Tribuna principal, sobre el palco d'autoritats. I hi vam anar 4 hores abans, per viure-ho i veure-ho des del primer moment. El mateix se li va ocórrer a una jove Claudia Schiffer i a una amiga, al mateix lloc, i allà estàvem, recolçats a la barana contemplant l'Estadi completament buit. Més tard vam compartir tribuna amb Cruyff, Camilo José Cela... I tota una emoció veure en Fidel Castro, per exemple. I quina emoció tot l'acte inaugural, avançant cap a la nit. Irrepetible.
0 0
  • 2
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat