Prou assassinats, prou repressió, prou patriarcat.

Fa dies que tinc pendent encetar aquest blog i no m’hagués imaginat mai que ho faria per parlar d’un esdeveniment tant punyent, trist i surrealista. Ahir la violència tornava a tenyir-nos de foscor, ahir el masclisme es portava de nou una dona per davant, però, a més a més, ahir aquesta dona era una dona santfeliuenca i estimada. Ella tenia un nom i cognoms que ens ressona. Era la Cristina.

Hem tingut molt present a la Cristina ahir i avui però ara m’agradaria esmentar també les dues nenes petites que van presenciar l’assassinat. Malgrat les tenim amb nosaltres, també han estat víctimes d’aquest sense sentit, en tant que han quedat traumatitzades en una edat tant primerenca i de per vida. Tres víctimes doncs –perquè eren nenes- d’aquest acte de violència de gènere.

Constato de nou, entre la ràbia i la consternació, com la nostra societat continua esquitxada de contravalors latents que ens fan creure’ns en el dret de dominar i sotmetre l’altre fins al punt arrabassar-li la vida. Un model de masculinitat arcaic basat en el valor del poder i la dominació. Un patriarcat que assassina les dones i alhora aliena als homes de la nostra condició humana, condemnant-los a una repressió emocional que acaba -molts cops- en esclats violents.

Ens cal una llei que realment sigui efectiva per aturar aquesta lacra, però, més enllà, cal que ens posem a fer pedagogia i reflexió des de tots els àmbits ciutadans. Calen mecanismes com grups d’homes on poder tastar altres models i alliberar-nos de l’opressió, establir nous sistemes de rols des de petits, a casa, a l’escola, als barris..., ens cal posar en quarantena models de bellesa i arquetips imposats. Cal, amb urgència, abordar la qüestió de gènere des de valors de respecte a l’altre només per ser persona, la autenticitat de poder sentir i expressar –siguis home o dona-, el diàleg constructiu que nodreix i la igualtat de drets i deures.

Tenim feina encara, molta feina. Tant de bo aquest mal tràngol d’arrabassar-nos a la nostra estimada Cristina ens empenyi a seguir treballant, perquè a elles les volem vives i a ells els volem també lliures. Com a home vull poder plorar quan em ve de gust, expressar la meva fragilitat quan em sento vulnerable i demanar protecció quan en cal. Perquè a la fi sóc humà abans que home, i són humanes previ a ser dones.

Cristina, amb llàgrimes als ulls, t’envio una abraçada gran allà on siguis

  

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat