El cafè de l'artista amb M. Antònia Hernàndez

ANNA VILASECA

Maria Antònia Hernàndez i Subirachs, (Barcelona, 1961). Veïna de Sant Feliu de Llobregat des de sempre,  admet que no li cal viatjar per trobar la inspiració.

La seva feina beu de la recerca dels recursos expressius de la pròpia existència amb un llenguatge que depassa el propi localisme i que  pretén ser universal, com ho son l’amor, l’amistat, l’èxit, la mort.

 

Hem quedat a les 20:00h a l’Espai Palmera, al carrer Torres i Bages, aquí a Sant Feliu. Truco amb el pica-porta, i des de dins surt la veu de l’Antònia que em diu que passi. Entro al pati i em saluda el Clip, un gosset ben simpàtic. Ella m’espera dins l’estudi mentre aprofita per acabar de recollir el material dels alumnes. Al mig, una taula gran amb alguns tamborets. Damunt de la taula, encara alguns objectes que han servit de model durant la classe. A les parets, dibuixos penjats. L’ambient és calmat, tranquil i perfecte, i ens posem a xerrar animadament. L’una davant de l’altra, assegudes als tamborets, separades per la taula i la llum de la làmpada del sostre.

Comencem parlant de l’estudi on som. M’explica que era el taller on treballava el seu pare, fuster. Fa poc el van rehabilitar i ella hi dóna algunes classes a les tardes. A l’hora de treballar, però, pinta a casa seva, o bé al taller que té al Carrer Joaquim Monmany. A l’Espai Palmera només hi dóna classes. Em comenta que el que fa no és ensenyar a dibuixar i a reproduir una realitat, sinó que el que pretén és ensenyar art, fer un acompanyament perquè cada alumne pugui trobar la manera d’expressar-se de manera plàstica. Ella proporciona les eines perquè els alumnes aprenguin i sàpiguen expressar els seus impulsos més íntims. Ensenya l’art com a mitjà d’expressió i de comunicació, no tant la vessant tècnica i figurativa més clàssica, sinó la part més reflexiva i personal del propi individu.

El seu gust per la pintura li va venir ja des de ben petita. Dibuixar li encantava. Recorda que li va demanar a la seva mare que l’apuntés a fer dibuix, però la van apuntar a aprendre a brodar. -En aquella època semblava que això era una cosa més adient per una nena!- diu rient. Finalment però, admet que sí, que més endavant que va aconseguir anar a classes de pintura.

Va ser a una escola d’art de Molins de Rei, on hi va anar durant tres anys. M’explica que no era una escola d’art convencional, sinó que hi feien moltes coses a part de dibuixar i pintar; parlaven de teoria de l’art, discutien i també tenien models professionals.

Tots aquests estímuls artístics la van portar a matricular-se de Belles Arts, a la Universitat de Barcelona. Reconeix que és una època que recorda amb molta passió, amb moltes ganes de provar coses noves i d’experimentar amb tot. M’explica que tenia absoluta devoció per aprendre, crear i trencar-se el cap amb cada nou repte que se li plantejava.

Recorda els finals dels anys 80 amb unes ganes boges de menjar-se el món. Després de la dictadura tot estava per fer i ella vivia envoltada de gent molt bona, amb molta empenta i amb moltes ganes de fer coses, de canviar la situació i de reivindicar-se. Va ser una època de molta motivació i per ella, diu, van ser els millors anys.

-Agafava el cotxe i feia cua per entrar a Barcelona només per anar a una classe que durava una hora. Però no m’importava. M’encantava!- confessa. Entre altres coses, rient també m’explica que quan estava acabant quart, i embarassada, feia una assignatura d’escultura de soldar. En el seu estat els professors patien perquè no li passés res, li deien que vigilés, però ella se sentia perfecte, així que soldava amb la panxa ben grossa, no hi havia res que aturés les seves ganes d’aprendre i millorar.

Després de llicenciar-se, el 1.991, va treballar en vàries feines, ja que segons admet, ni en aquell moment, ni tampoc actualment, podia viure exclusivament del seu art i la seva obra. Alguna temporada va compaginar la feina d’artista amb la feina a la botiga del seu marit a Sant Feliu. També va dedicar una època a la docència a una escola, però m’explica que en ocasions li resultava massa esclau i li costava trobar temps per pintar i ho va acabar deixant. Li faltava el temps per pintar, ho trobava a faltar. Actualment compagina la seva feina d’artista amb les classes que dóna al seu taller.

Mentre parlem, es mostra convençuda que a altres països d’arreu d’Europa la seva situació seria molt diferent i que probablement si que seria possible que pogués viure exclusivament de la seva obra sense haver de renunciar a la família, com passa amb moltes dones artistes del nostre país. M’explica que de les seves companyes dones de la facultat, molt poques han pogut continuar amb la seva carrera artística i dedicar-s’hi plenament. Em parla de que hi ha una gran diferència entre ser artista dona o home, sobretot en el nostre país. Admet que és un fet que passa en moltes altres professions, però que en el seu cas, el fet de ser una dona artista representa un handicap que ha marcat gran part de la seva carrera.

Per exemple, en un to més seriós, m’explica que ella des de sempre havia volgut ser mare, i que la maternitat és un punt clau en tota carrera d’una dona, i en l’àmbit de l’art i la pintura no és una excepció. –La decisió de tenir fills és molt important i repercuteix en tot el que ve després.

 

Per exemplificar-me alguna situació concreta, em parla d’una anècdota que li passar quan fa anys acompanyava al seu fill petit a la piscina perquè aprengués a nedar. A la porta es va trobar un amic, també pintor. Es van saludar: -Hola quant de temps! Com va tot?- Doncs, mira justament ara torno de viatge que he estat fent una exposició per Holanda i sempre vaig amunt i avall,...I tu què tal?- Doncs aquí, portant el nen a la piscina!-. Després d’explicar-me això, em diu que aquell dia es va adonar de la distància que hi havia entre la carrera d’un i la carrera de l’altre. En un moment de la vida havien estat en el mateix punt de partida, però aquella conversa era el reflex de com la vida havia anat definint uns nous rols per cadascú. Rols que marcarien per sempre la seva futura projecció professional en la seva carrera.

Reconeix que cadascú pren les decisions que pren a la vida, i que la maternitat va ser sempre la seva elecció i prioritat, però que en ocasions, moltes dones com ella, veuen condicionada la seva projecció internacional, la possibilitat d’assistir a exposicions arreu d’Europa o inclús arreu del món, moure’s per donar-se a conèixer, degut als lligams i responsabilitats familiars. I així és com al final, el cercle de contactes, de trucades, de galeries, es va fent cada vegada més petit i van perdent oportunitats per donar-se a conèixer. I més en un país com el nostre, on segons diu, no hi ha una cultura artística forta. I això encara ho posa més difícil.

Creu que aquí s’educa poc en aquest sentit. En un altre país més actiu pel que fa la cultura plàstica, on s’apostés per donar veu als discursos més artístics, potser la seva obra podria arribar a moltes més persones i seria més fàcil donar a conèixer el seu llenguatge, un llenguatge del tot universal. Ella apostaria per una educació més sensible en aquest sentit. -L’expressivitat d’un traç, l’emoció que evoca una línia fina o una línia gruixuda, les connotacions dels cromatismes,... Tots els matisos són coneixement, tots els matisos són el que fan a la gent molt més culta, permetent-nos gaudir molt més i apreciar molts més els detalls i la riquesa de tot allò que ens envolta.

I és aquesta sensibilitat la que transmet en els seus quadres i la que vol poder transmetre als seus alumnes. No només ensenyar a dibuixar i pintar una realitat mimètica, sinó a aprendre a transmetre les seves emocions a través de l’art. A saber transformar els sentiments, les inquietuds en simples gestualitats o figures aleatòries que evoquin qualsevol estat d’ànim.

A l’estudi, a l’Espai Palmera on som, en puc veure una prova. A la paret, penjats d’un fil hi ha els dibuixos que han fet aquella tarda. Tots són diferents. En alguns s’hi intueix alguna flor, d’altres més abstractes, algun combina un ganivet i una copa vermella,... Mentre s’hi acosta i me’ls ensenya, m’explica que cada dibuix depèn molt de la ment de cada alumne, de l’edat, de l’educació i del coneixement adquirit al llarg de la vida. I mentre intento trobar el significat dels quadres, em diu que en l’art no cal que hi hagi d’haver algú que t’expliqui l’obra d’un pintor, l’important és el que et transmeti a tu quan la mires. Si coneixes la trajectòria d’un pintor, potser pots entendre el seu missatge, però si no, et pot reportar a tu mil coses diferents. Són obres amb un significat obert, i això és el que les fa universals.

Per ella, l’art i el fet de ser artista representa una manera d’entendre la vida. Amb convicció em diu que l’artista no ho és ocasionalment quan convé. Un artista ho és sempre perquè l’art és inherent a la seva condició. Entén l’artista com un individu que necessita l’art per viure. Representa una necessitat vital.

El fet de viure a Sant Feliu des de sempre és quelcom que l’ha marcat en gran part durant la seva trajectòria artística. Diu de Sant Feliu que és un poble molt tancat a nivell artístic, i que en aquest lloc tancat ella es nodreix de la seva ment, dels seus inputs, de la seva motxilla a l’hora de pintar. La seva inspiració pot ser qualsevol cosa; des d’una fulla, un color, una cançó, una frase,... i després, la seva ment fa el dibuix, el quadre, l’escultura,...

M’explica que ella en té prou anant a Collserola a passejar i que no li cal anar al Canadà a veure nous paisatges per trobar la inspiració. Amb tot el que l’envolta, encara que sigui en un poble com Sant Feliu, en té prou per trobar tots aquells estímuls que després transformarà en obres. El dia a dia al barri, sortir a passejar, trobar-se amb aquell, amb l’altre, xerrar,... Aquest fet fa que tingui un constant esperit de superació per forçar-se a ser creativa en un entorn bastant hostil, sense gaires indrets que incentivin la creació.

Em reconeix que no li cal viatjar, ja que per ella pintar ja és tot un viatge. En el moment de pintar, fa un gran esforç mental per volar, per sortir de Sant Feliu, del seu univers quotidià i del seu dia a dia més rutinari. Per escapar-ne tira del seu subconscient i dels seus impulsos més profunds i va on ella vol anar, i llavors és quan aflora tota la seva creativitat. El seu pensament la dirigeix allà on ella vol establir-se per poder crear amb plenitud. La seva voluntat a l’hora de pintar o fer una obra, ja sigui pictòrica, escultòrica o bé una instal·lació, no persegueix donar un missatge concret, sinó que és més aviat un mecanisme per treballar amb el seu intel·lecte i trobar-se ella mateixa. Es tracta d’un art reflexiu, on mitjançant una recerca interior aconsegueix externalitzar les emocions transformant-les en llenguatge plàstic.

Al tractar-se d’un art introspectiu on la seva ment està constantment posada a prova, on les emocions més pures s’hi fan paleses, el resultat evoca sovint la imatge d’un món oníric, despullat de la figuració. En ocasions s’hi pot distingir algun objecte aleatori, alguna forma concreta, alguna lletra, alguna paraula, però sempre en un context difús, que deixa una interpretació totalment lliure amb un significat que pot canviar sigui quin sigui l’espectador.

A l’hora de crear busca sempre coses noves, s’autoimposa nous reptes. Quan es troba dins la seva zona de confort busca nous estímuls, nous reptes per poder conèixer quins són els seus límits. Per exemple, m’explica que potser s’obliga a pintar en un sol color durant una temporada, a dibuixar només una figura concreta, o a començar els quadre des de les cantonades,... Tot són mecanismes que la fan redescobrir de nou fins on el seu art és capaç d’arribar, tibant al màxim la corda. És una constant actitud de posar-se a prova i anar aprofundint cada vegada més en el seu “jo” i la seva ment.

Les taques de color, les formes ovalades o de límits poc definits no acostumen a ser planes i uniformes. Presenten gradacions, irregularitats, mescles que eviten el planisme de la composició i guanyen en volum. La seva obra pretén que l'observador es vegi embolicat per l'ambientació del quadre per tal d'arribar a la contemplació espiritual. El trasllada a un estat contemplatiu on el quadre intima amb l'espectador, traslladant-lo a la seva dimensió espiritual.

Segons diu ella mateixa en el seu blog: “És mitjançant el procés intel·lectual i expressiu que hom pot “viatjar” a llocs, espais o situacions , de vegades com una evasió , de vegades pel pur plaer de “construir” paradisos. (Concepte “habitació lliure”). Les formes circulars i ovoides dinamitzen la tela o el paper, en les pintures i dibuixos, essent la forma perfecte, contenidora de la màxima bellesa, i amb un nombre il·limitat de recursos expressius, mentre que els arbres, branques, boires i atmosferes, junt amb el color i la profunditat cromàtica, característics de la meva obra, conformen els paradisos cercats, convidant a l’espectador a treure les seves pròpies vivències pictòriques davant del quadre.”

L’obra de l’Antònia no és exclusivament pictòrica; poemes, escultures, instal·lacions i inclús llibres d’artista conformen tot el seu món. Em confessa, i li brillen els ulls mentre ho diu: -el que més m’agrada d’aquesta professió és la sensació que tinc a l’acabar una obra de la qual em sento satisfeta. No és comparable a res. La sensació de plenitud. És igual si uns dies després no t’agrada. El que importa és com et sents en aquell moment. I jo no ho canvio per res.

 

Les seves pintures, el seu estil oníric fruit del subconscient, els seus “viatges” per posar-se a prova i redescobrir-se ella mateixa, són pintures amb llum i molt d’aire amb una clara influència de Turner. La vessant més abstracta i colorista beu també de Mark Rothko qui pintava dictat per l'inconscient, produint imatges oníriques que si bé es dirigien cap a l'abstracció era per a fer èmfasi en els seus temes: el sentit tràgic de la vida.

El seu és un art universal, no d’un lloc concret. Qualsevol persona d’arreu del món es pot sentir identificada o pot empatitzar amb el seu estil pictòric i amb el seu art, que no és altre que l’art de transmetre i comunicar mitjançant el llenguatge de les emocions, un llenguatge plenament universal.

NOTA: Totes les obres estan extretes del web de M. Antònia Hernández i el seu Instagram.

 

 

Comentaris

Isabel Hernández Sant Feliu
3.

He rellegit la entrevista i no puc evitar dir que es un fidel reflex de la figura de la meva germana.
Recordo molt bé els seus inicis i he seguit i admirat la seva trajectòria.
Les imatges parlen per si soles, un món molt especial i sensible ...
Felicitats també a la reportera per L'encert i execució del reportatge.
Gent valuosa tenim a Sant Feliu!

  • 5
  • 0
Joan Vidal Sant Feliu de Llobregat
2.

Excel·lent article: mineria didàctica en estat pur. Descoberta efectiva per als que ens ajuda a ampliar la nostra perspectiva i sensibilitat davant del fet artístic i al mateix temps, ens situa i apropa, a l'artista en aquest retrat humà.
És anar guiat, com de la maneta de la guia turística que t'obre i dóna sentit al fet i context presentat.
Gràcies per la passejada!

  • 7
  • 0
Isaac ISRAEL ...ARGENTINA..CATALAN
1.

Q PUC..dir??."no Tens"..cap desperdiciu,.lo q diques,relatas amb.molte convuccio DIT PER UN.ISRAELI/ARGENTI/MES Q MIG CATALA..SANTFELIUNC

  • 4
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat