El cafè de l'artista amb Marta Juvanteny

ANNA VILASECA

Marta Juvanteny Colell (Barcelona, 26 Abril del 1981) és artista i docent per la Universitat de Belles Arts de Barcelona. Ha crescut i viscut a Sant Feliu,  on hi té el seu estudi.

La seva recerca ens parla del refugi-viatge-zona-temps. Contenidors nostàlgics de nuclis i espais de jocs introspectius carregats de missatges i codis encriptats. L’aïllament i la hipnosi, com a mètode de transcendència o la manera de desplaçar el pensament i fugir a la vegada de la traïció d’ell mateix.

La Marta m’espera al bar El Parlament. Quan hem parlat pel whatsapp hem dit de seure a la terrassa perquè hi estarem millor i hi corre l’aire. Entro al Parlament i sí, la veig a fora. Ens saludem, demanem, i comentem que hem fet bé seient a fora. Hi estarem bé i podrem parlar tranquil·lament. Connectem ràpidament, tot i no haver-nos vist mai, de seguida riem i la conversa flueix de manera senzilla i sincera.

Comença explicant-me que quan era petita anhelava ser ballarina, però degut a una lesió greu va haver de deixar la dansa i això va representar un punt d’inflexió en la seva vida. Només era una nena, i pintar li agradava, però no més que a qualsevol altra nena de la seva edat. Tot i així, el seu pare sempre li va inculcar molts estímuls artístics de tot tipus, i la pintura no en va ser una excepció.

La lesió i l’aïllament durant el temps de recuperació van fer que la pintura es convertís en una aliada, la qual va representar un llenguatge més. L’art la va fer observar, escoltar i, poc a poc, anar descobrint-se ella mateixa en un món no sempre fàcil d’entendre. M’explica que en aquell moment, la pintura representava un refugi on ella es podia sentir lliure, fugint del col·lapse comunicatiu dels excessos, conductes i idees, i això l’ajudava a “impermeabilitzar-se” i desencadenar-se del món exterior. Després, mai va deixar de pintar.

I així és com l’art va començar a formar part, ja per sempre, de la seva vida. Mentre s’encén una cigarreta, m’explica que va estudiar a Barcelona a l’escola d’Arts i Oficis de La Llotja , i que es va llicenciar en Belles Arts per la Universitat de Barcelona el 2007. Aquell mateix any, també es va col·legiar en el Gremi de Joiers, rellotgers i orfebres de Catalunya (JORC).

El fet de guanyar el primer premi en el Concurs Internacional d’Art Contemporani Can Negre, a Sant Joan Despí, l’any 2007, va suposar un punt i a part en la seva carrera, la qual va començar a agafar una dimensió més important.

Des d’aleshores és professora a la universitat de Belles Arts de Barcelona, on dóna classes de Projectes i Processos tècnics sota el llegat de l’ofici pictòric i escultòric, cosa que també combina impartint classes de pintura a grups més reduïts a l’estudi que té a Sant Feliu.

Des del 2007, la seva carrera no ha fet més que créixer exponencialment; premis, exposicions individuals, col·lectives, nacionals i internacionals, i un no parar de treballar, envoltada de gent que l’ha ajudat a moure’s per aquest món tant difícilment accessible com és el de l’art.

 

A part de Barcelona i Madrid, també ha exposat a altres ciutats com Berlín, Londres o Amsterdam, sense oblidar el seu pas per l’Alejandro Gallery i Espronceda a Busan, Corea, durant la Fira d’Art Contemporani Art show Busan, el 2015.

Jo li comento que he fet un cop d’ull a la seva pàgina web, i que he fet una mica el xafarder mirant les seves col·leccions. Al repassar-les he notat que la seva obra ha anat canviant i evolucionant any rere any d’una manera molt evident. Tant a nivell tècnic com conceptual, s’aprecia una evolució natural però difícil d’entendre sense saber-ne els motius. Ella em confirma que és cert. M’explica que en els seus primers treballs, explorava el límit de la supervivència en relació a l’espai urbà. Els quadres representen el trànsit de cartografies invisibles, amb una mirada cap a un cel teixit de constel·lacions pel cablejat elèctric, amb densitats geomètriques i espais modulars. Amb el temps, el seu treball va mostrant una metamorfosi que passa de la narració figurativa al concepte més íntim d’un espai mental on desplaçar-se i desposseir-se, fins l’abandó, de la sedimentació identitària. Fins a el buit.

M’explica que la seva és una mirada al paisatge, però qüestionant-ne el punt de vista més convencional. El moviment migra de la horitzontalitat cap a la verticalitat, posicionant-se en el punt de vista zenital o en el punt de vista nadir (de baix a dalt), amb els quals es compromet i es refugia en el diàleg amb la natura més íntima i tímida.

Mitjançant aquestes visuals on s’estableix, pot treballar amb el ritme i el moviment de les espècies. M’explica que des de sota un arbre, pot observar de baix a dalt i percebre una malla, on és capaç d’establir un ordre natural de les fulles, les branques, i la llum que s’hi filtra. De la mateixa manera, pot mirar un camp de blat i esbrinar el moviment produït per l’atmosfera. Aquests punts de vista verticals els utilitza per descobrir i poder posar ordre a les coses i a la vegada entendre-les. Poc a poc la seva mirada es va focalitzant cada vegada més en un ordre geomètric intrínsec dins la natura. L’observació li permet extreure i sintetitzar la forma en relació al cosmos i a les matemàtiques.

A partir de l’observació de la natura des d’aquests punts de vista, em confessa que se li va obrir tot un nou món d’un llenguatge matemàtic del qual no n’era conscient. Pintant es veia en cor de poder categoritzar les espècies vegetals, només amb un simple cop d’ull, i establir-ne un ordre geomètric i simètric. Els fractals són quelcom que la naturalesa va repetint. I així és com, de mica en mica, les imatges del seu art han anat esdevenint cada vegada més fraccionades, i han acabat resultant petits microcosmos en moviment.      

Mitjançant aquesta òptica desafiant, les seves pintures passen a ser més equilibrades i hipnòtiques. Amb un estil cada vegada més reduccionista, intentant representar la natura com una estructura purament matemàtica, on cap gest és en va, on existeix una reducció al màxim de la forma, i on el moviment de seducció és representat amb una unitat temporal de representació a través del punt i ratlla.

La Marta m’explica que en els seus quadres hi busca un llenguatge universal, un codi de comunicació d’ un estat de trànsit entre realitat i miratge, o realitat i ficció (percepció). Els seus formats passen per grans dimensions de 2x2m, cosa que fa que pugui passar hores i hores sola davant el quadre fent punts i ratlles, punts i ratlles, punts i ratlles, fixant molt la vista, concentrada en cada gest, controlant el pols, la respiració,... assolint quasi un estat d’embriaguesa fruit de la màxima concentració i la fixació extrema de la vista. 

Com a conseqüència d’aquesta tècnica, la Marta frega una inevitable sensació d’engany amb les capes i capes amb les que va treballant. El resultat són teixits i constel·lacions enigmàtics però tanmateix, espirituals.

Per ella la pintura representa un refugi, una qüestió de mimetitzar-se i eliminar-se en un buit i a la vegada cohabitar en un temps i espai de preguntes sense respostes, ja que no percep la realitat sense la incertesa en ella mateixa. Desposseir-se, deixar-se anar, alliberar-se, en espais de segrest d’una força superior i a la vegada mimetitzar-se en un insignificant element més de la Naturalesa, amb la possibilitat de permetre’s viure en la despossessió i la identitat mutant.

Del fet de començar per pintar des d’un punt de vista diferent, des de dalt o des de baix, d’aplicar aquesta tècnica dels punts i les ratlles, en va obtenir un resultat que l’ha portat a iniciar una recerca més enllà dels cànons pròpiament artístics.

M’explica que el seu treball ha anat centrant-se en el refugi narcòtic de la tecnologia i la percepció temporal davant del consum addicte en les pantalles digitals, on actualment segueix perfeccionant la tècnica, posant ordre entre art, ciència i tecnologia. Estudis on poder entendre la percepció d’una realitat que es mou entre el miratge i la ficció. I és que al contemplar els seus darrers quadres és quan observem una pintura clarament abstracte.

El resultat dels seus punts i ratlles repetits contínuament i els canvis subtils de tonalitats produeixen una sensació estranya a la vista, talment com si estiguéssim col·locats davant d’una pantalla. Els quadres generen unes aigües, un moviment que és el mateix que l’ull humà percep al mirar una pantalla d’un televisor o un ordinador. La Marta captura el píxel, la imatge invisible d’una unitat temporal mínima que consumim diàriament en les pantalles digitals. Addiccions ciber-hipnòtiques de colors fluorescents i nous dogmes, on a vegades l’aïllament de la realitat es fa present a través de la màquina.

Arrel d’aquest últim gir de la seva obra, em parla de la recerca quasi científica que ha estat treballant. Analitzant les seves pròpies obres, s’ha començat a interessar per l’impacte de la ciència i la tecnologia en les vides de la societat actual, i ha arribat a establir paral·lelismes entre la seva obra i la percepció temporal davant el consum de les pantalles digitals, el que ella anomena Metàfores de l’espai i representacions temporals de l’era digital.

Aquesta sensació d’abducció que sentim tots mirant les pantalles, quan sembla que només hagi passat un parell d’hores i potser n’han passat 8, és un procés d’addicció i consum d’un producte narcòtic, d’experiències abductives, i representa al mateix temps una manipulació al consumidor a través del poder, que paradoxalment la mateixa societat ens ofereix.

M’explica que la sensació temporal que experimentem és degut a l’activitat cerebral i les oscil·lacions de les corrents elèctriques del cervell, que amb un ordre de freqüències i seqüències es manifesten a través de les ones cerebrals. Les ones cerebrals, anomenades ones delta, estan associades amb etapes del son profund, i són les mateixes que es manifesten en l’activitat cerebral davant les pantalles digitals. I és el fet que el cervell generi aquestes ones a l’observar una pantalla, que l’ésser humà experimenta una percepció deformada del temps.

La tecnologia està canviant la percepció del temps, desdibuixant de manera molt subtil la línia que separa la realitat de la ficció.

Amb la seva obra, la Marta pretén entendre la realitat temporal, i ara per ara, la realitat és entendre el paper que hi juga la tecnologia. Ella estudia el que s’està vivint ara, i es vol qüestionar què és real i què no. La seva és doncs, una inspiració introspectiva on busca les percepcions vitals d’un temps lineal que no existeix.

I és en el fet de qüestionar-se tot això que té la necessitat d’eliminar la sedimentació identitària del passat i els anhels d’un futur. De manera que considera important ser conscients que el buit és el present on desencadenar-se i transitar de forma fluida i espiral. Ella pinta, investiga i treballa amb l’art, i considera que aquest és el camí cap a la veritat. Una veritat que tampoc creu que existeixi.

M’exemplifica el seu procés de treball amb una metàfora: la imatge d’un gran espiral mirant cap a terra, que excava amb preguntes sense respostes a la recerca de més preguntes i així cap a un infinit incert. Durant tota la seva carrera artística ella s’ha col·locat en el punt de vista de dalt a baix, mirant a la terra, i poc a poc, amb el temps ha anat baixant i baixant, com en un espiral que vol penetrar dins la terra fins a descobrir què s’hi amaga.  

En aquests últims anys, la seva obra i el seu llenguatge artístic ha canviat de manera notable, i per continuar amb la recerca científica amb la que s’ha vist ficada quasi sense adonar-se’n, considera que el color és quelcom massa temporal.

El color genera emocions i viatges entre el passat i el futur. És la seducció d’una temporalitat que no atribueix al present. De manera que ara en vol un art desproveït. El resultat és una atmosfera molt més fosca i infinita. El color evoca emocions i records, i ara no vol apostar per una seducció colorista. Treballa amb blancs, negres i grisos, sense emoció, totalment neutre i autònoma, dibuixant un espai d’abstracció temporal de metàfores i ordres científics.

El seu estil té influència de l’artista índia Nasreen Mohamedi, que va ser una de les primeres artistes del seu país en abraçar l’abstracció, allunyant-se de les doctrines més convencionals de l’art modern indi de principis del segle XX. Apostava per la no-figuració, i la seva trajectòria va estar marcada pel rigor de l’autodisciplina i l’autocontrol, on treballava una visió personal articulada al voltant d’una estètica parca mitjançant uns medis sobris. Es va apoderar d’allò matemàtic, d’allò metafísic i místic per fer recerca d’un món subjectiu i immaterial.

Actualment la seva obra de la Marta passa per un moment de recerca i d’investigació. És la definició de l’art contemporani més abstracte. Ara el blanc i el negre dominen les seves creacions, i els seus punts estan esdevenint petites perforacions buides i/o plenes. Jocs de forats, patrons que juguen amb les simetries, intensitats, freqüències i girs per generar intensitats diferents en els quadres. Un art molt complex, amb un missatge ja purament matemàtic. Quadres on el resultat sembla una partitura musical, ple de ritme, però sense cap emoció. La seva carrera ha estat, de moment, una carrera de fons cap a una descoberta de la “veritat” més absoluta, i és en això amb el que està treballant.

La Marta em confessa que la seva actitud davant de l'art es tradueix en una inquietud ansiosa. I és aquesta inquietud la que l’ha portat a voler seguir tirant endavant les seves investigacions. Vol estar desperta, atenta al cent per cent de tots els estímuls que li puguin arribar, per seguir buscant la percepció del temps real, hipnòtic i infinit.

Portem més de dues hores parlant, i sí que hem fet bé seient a fora. Hem estat a gust, però ara sembla que comença a ploure. Sí, definitivament plou. Ho deixem aquí i marxem. Quina llàstima, no em cansaria d’escoltar-la, i sembla que a la Marta encara li queda molt per dir. Per sort, aquest febrer presentarà el seu últim projecte en una exposició al Palau Falguera, jo segur que no me la perdo!

 

_____________________________________________________________________________www.martajuvanteny.es

Comentaris

jaco bcn
2.

Me agrada molt

  • 1
  • 0
Nuria Sant Feliu de Llobregat
1.

Una ARTISTA amb majúscules i una excel.lent persona. I em crec perfectament que en el temps de fer un cafè t’expliques tot això!
Personalment m’encanta la seva obra, l’evolució que ha experimentat i sobretot, sentir-la parlar i explicar (i traduir per als que no som artistes) amb la passió que la caractertitza, què vol transmetre.

  • 5
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat