Ciència i pseudociència (I)

És realment sorprenent que, tot i el prestigi de la ciència com a mètode per a conèixer el món, avui encara sentim atracció vers allò irracional quan cerquem solucions per problemes que necessiten un coneixement el més acurat possible de la realitat per ser resolts. I, a més, sempre hi ha algú disposat a aprofitar-se’n.

La ciència “només” és el millor camí que tenim per accedir a un coneixement proposicional del món. Però no és pas ni una via que ens pugui portar a una suposada “certesa absoluta”, ni tampoc una font de solucions màgiques per als nostres problemes. Demanar-li infal·libilitat i respostes indubtables a totes les nostres qüestions, és apel·lar a un ens diví que no es correspon amb l’estatus real de la ciència. Ciència és, senzillament, “coneixement”.

Conèixer

“Tots els homes per naturalesa desitgen saber”. Així comença La Metafísica d’Aristòtil, una de les grans obres de la història de la filosofia. I és que la curiositat potser va matar el gat, però segurament va salvar l’home. De fet, forma part de l’avantatge evolutiu clau per a la supervivència d’una espècie tan vulnerable com la humana. Es podria dir que la sinèrgia entre aquesta curiositat innata nostra i una capacitat cognitiva capaç de satisfer-la, és el nostre “super-poder”.

Però, què és conèixer? Qui en defensi una noció forta, la que implicaria una certesa absoluta i una total seguretat en que allò que es coneix és necessàriament vertader, sense la més mínima possibilitat d’error, només pot acabar en l’escepticisme radical, és a dir, en la negació absoluta de la possibilitat de conèixer. Però no es aquesta la idea que tots tenim al cap quan parlem del fet de saber. “Sabem” moltes coses. Jo sé, entre d’altres coses, que existeixo, quin és el meu nom i on visc; sé que sóc una persona humana, que vaig néixer d’una altra persona humana i que un dia moriré. Parlem, pensem, i, més important encara, actuem d’acord amb la consciència de saber certes coses. Sabem que sabem, tant fa que no puguem tenir la seguretat absoluta que no som en una mena de “Matrix”. Però, és que, a més, la tesi escèptica peca d’una contradicció performativa que la invalida ja d’entrada: afirmant que no es pot conèixer res, s’estaria afirmant alhora que, com a mínim, es podria conèixer una cosa (que no es pot conèixer res).

Per evitar aquestes dificultats que planteja la noció forta de coneixement i adaptar-nos millor a la realitat, sembla raonable rebaixar les pretensions i optar per una noció més “dèbil” de coneixement. I aquí ens trobem amb la definició tripartita com la més acceptada. Segons aquesta concepció clàssica, enunciada per primera vegada per Plató, tenim coneixement quan tenim una creença vertadera i justificada.

Creença

Sembla obvi que quan dic que que “està plovent a Barcelona”, és que tinc la creença que “està plovent a Barcelona”. Les creences són estats mentals, el contingut dels quals són proposicions (oracions declaratives o enunciatives, que expressen una descripció de la realitat) que assumim com a vertaderes, però que poden ser-ho o no. Que jo cregui que està plovent a Barcelona vol dir que crec que la proposició “està plovent a Barcelona” és vertadera, independentment de si, efectivament, és vertadera o falsa. Però no puc dir que que “està plovent a Barcelona” si no crec que “està plovent a Barcelona”.

Vertadera

Les proposicions, en tant que fets lingüístics que descriuen la realitat, poden ser vertaderes o falses, i ho seran independentment de les nostres creences. Per tal que una creença constitueixi coneixement, d’entrada, cal que la proposició que conté sigui vertadera. Una proposició com “està plovent a Barcelona” serà vertadera si, efectivament, ara mateix plou a Barcelona, i serà falsa si no plou. Però això no depèn del que nosaltres sabem sobre el temps que fa a Barcelona. El món és com és, independentment dels nostres continguts mentals. La proposició “està plovent a Barcelona”, només pot constituir coneixement, si, en primer lloc, és cert que està plovent a Barcelona.

Justificada

Podria ser el cas que jo tingués la creença que “està plovent a Barcelona” perquè ho he vist en un somni. Podria ser també el cas que, efectivament, sigui vertader que està plovent a Barcelona. Però no puc dir que que “està plovent a Barcelona”, a no ser que pugui justificar amb evidències i d’una manera racional la meva afirmació. Per exemple, perquè he anat a Barcelona i he vist que plou, o que he parlat amb algú que està a Barcelona, però no perquè ho he somiat.

Ciència i pseudociència

Quan toquem el timbre de casa d’un amic, a una hora a la que acostuma a ser-hi, ho fem esperant que obri la porta. Si ningú obre, ens sorprenem i tornem a tocar el timbre, perquè la nostra primera hipòtesi és que no l’ha sentit. I repetim l’operació, és possible que inclús picant amb la ma a la mateixa porta. Seguim picant fins que, finalment, si no obre, variem la nostra hipòtesi: deixem de pensar que el nostre amic no ha sentit el timbre, i comencem a pensar que o bé no hi és o, si hi es, no ens pot (o no ens vol) obrir. Davant l’evidència que representa el fet que no hi hagi resposta, no ens quedem picant a la porta eternament, no ens mantenim inamovibles en les nostres hipòtesis inicials, ans al contrari, les modifiquem.

Des de sempre, l’ésser humà s’ha mirat el món en el que habita amb un “esperit científic”. Siguem científics professionals o no, quan observem algun fenomen que, d’alguna manera, ens sorprèn, ens fem preguntes i cerquem respostes que ens permetin entendre’l. Formulem possibles explicacions i, d’alguna manera, comprovem fins a quin punt es corresponen amb la realitat, per tal de confirmar-les o rebutjar-les. D’aquesta manera anem acumulant coneixement sobre el món i obtenint versions cada cop més adequades de la realitat. Conèixer les causes, els efectes i els mecanismes de funcionament dels fenòmens que observem, ens permet preveure els fenòmens i ens deixa més tranquils davant de la sorpresa de quelcom que no esperàvem. Al mateix temps, podem pensar maneres d’adaptar la nostra conducta i d’influir sobre el món, per tal de viure-hi més i millor.

Mètode científic

Aquest “esperit científic”, que al principi bevia de fonts irracionals, i que, a partir dels primers filòsofs va començar a fugir del mite per entrar en el logos, va arribar a l’època moderna, i va entrar en joc el mètode científic. Fins aleshores, l’ “esperit científic” era poc sistemàtic i els descobriments i avenços depenien bàsicament de la intuïció, la sort, la casualitat i la subjectivitat, més que en una metodologia fiable. Amb el mètode científic, es pretén reduir l’atzar i augmentar l’objectivitat en les investigacions.

Però el mètode científic no deixa de respondre al mateix “esperit científic” en el que es basa la nostra manera “innata” d’anar coneixent el món. La diferència, però, és que ens instem a fer-ho d’una manera sistemàtica i acurada, amb l’objectiu de millorar els resultats, eliminant la dependència de l’atzar i suprimint tant com sigui possible els biaixos cognitius, que ens porten a perpetuar visions del món clarament errònies.

A més, els requeriments de reproductibilitat –la possibilitat que qualsevol pugui reproduir els experiments que han portat a una determinada afirmació científica- i refutabilitat -tota afirmació científica ha de ser susceptible de ser refutada-, fan especialment robust un mètode que tanca la porta a suposades veritats purament subjectives o dogmàtiques.

Però que una afirmació científica no pugui ser considerada mai una veritat absoluta, no vol dir que no hi hagi veritats científiques amb una quantitat d’evidències tan gran, que resulti absurd posar-les en dubte sense tenir una quantitat d’evidències, com a mínim, comparable. Sabem que La Terra és esfèrica, i quan algú, avui dia, afirma que la terra és plana, ho ha de justificar amb quelcom més que un coet casolà o delirants teories conspiranoiques, per no ser considerat un boig.

Pseudociència

Tot i ser un avantatge evolutiu, massa vegades, el nostre super-poder també ens juga males passades. Són tantes les ganes que tenim de saber i tanta la confiança en la nostra capacitat, que en algunes ocasions ens precipitem a l’hora d’atorgar el rang de coneixement a creences poc raonables, o inclús manifestament falses, sense parar suficient atenció a la condició de la justificació.

Figura 1.- Diferència fonamental entre ciència i pseudociència.

La pseudociència és, literalment, falsa ciència. És tota aquella línia de pensament i/o raonament que intenta prendre l’aparença de ciència, però que tanmateix, no accepta seguir els procediments del mètode científic i ni tan sols assumeix l’esperit anti-dogmàtic de la ciència. Tal com passa amb la ciència, és difícil donar una definició senzilla de pseudociència, però es podria dir que es caracteritza, sobretot, per no justificar adequadament les seves afirmacions. Segons A. Sokal, la pseudociència a) fa afirmacions sobre fenòmens reals o suposats, o sobre relacions causals reals o suposades, que la corrent dominant de la ciència considera justificadament del tot inversemblants; i b) Pretén recolzar aquestes afirmacions mitjançant arguments o dades que no compleixen els requisits lògics i probatoris de la ciència dominant. [1]

Quan la ciència dominant considera “inversemblant” una afirmació, no ho fa arbitràriament, sinó per raons de pes: que les dades aportades no siguin acceptables per com s’han obtingut o manipulat; que les conjectures proposades impliquin observacions que no concorden amb dades científiques ja confirmades; que aquestes conjectures entrin en conflicte amb edificis teòrics prou sòlids; que apel·len a ciències avançades com la relativitat o la física quàntica, però sense acceptar amb rigor les seves metodologies; o que utilitzen arguments irrellevants, com el de l’antiguitat d’una pràctica.

Figura 2.- La pseudociència es disfressa de ciència.

En definitiva, en comparació amb la ciència genuïna, a la pseudociència li manca l’esperit crític que capacita per descartar conjectures en el cas que es mostrin errònies i un suport empíric robust. La pseudociència seria l’equivalent a quedar-nos eternament picant a una porta que no s’obre, perquè som incapaços de moure’ns de la hipòtesi segons la qual hi ha algú a casa, però no ens sent. Aquesta actitud no sembla la més intel·ligent, però és especialment alarmant quan el que estem esperant que surti per aquesta porta té relació amb quelcom important, com per exemple, la nostra salut.

Per raons d’espai, deixarem per un proper article les relacions de les pseudociències amb el pensament postmodern, així com alguns detalls dels seus mecanismes de funcionament, bastant coneguts i tipificats, i que normalment es basen en elements d’ordre psicològic, en fal·làcies clàssiques, en mals dissenys d’experiències, en biaixos cognitius conscients o inconscients, en creences tan falses com arrelades o, directament, en enganys.

Pere Ruiz, Doctor en Química i Enginyeria Química i llicenciat en Filosofia.

Referències de les figures:

Figura 1: Elaboració pròpia.

Figura 2: http://www.lapulgasnob.com//

 

[1] Sokal, Alan; Bricmont, Jean. Impostures Intel·lectuals (en català, traduït del francès). Empúries, 1999

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat