Anècdotes d'una gorra amb autoritat

M'agafava un calfred quan pensava en la meva categoria professional. Sense voler ofendre a ningú -però no ens enganyem...- l'agutzil quasi sempre ha estat el pobre home del poble, esguerrat i en algun cas, el més gandul. Per treure-se'l del davant, li encaixonaven una gorra al cap i apa, a voltar pels carrers i els bars de la població, amb la borilla del cigar al llavi, la gorra posada a tall de pinxo i mantes vegades el posat de mandra. M'esforçava tant com podia per fugir d'aquesta trista imatge, per això procurava ser el més diligent possible amb les persones que tractava. No era fàcil: de vegades, per més que ho intentes, no l'encertes. Per les vegades que no he encertat, en demano perdó.

La tasca de la funció pública sempre és difícil, s'ha d'acontentar tothom i donar la raó al ciutadà (quan moltes vegades la té), però les lleis són les lleis i, feta la llei feta la trampa i no va bé per tothom. De vegades, sense pensar-t’ho, quedes com un senyor; d'altres, per més interès que hi posis, en surts mal parat. Per exemple, un pare de família va venir a donar les gràcies, per l'interès que l'ajuntament s'havia pres per la bona col·locació que tenia el seu fill al servei militar... quan l'Ajuntament no havia donat un pas, coses de l'atzar. Un dia anava jo a correus i em surt a l'encontre una persona queixant-se per un llum que hi havia davant de casa seva i que, segons ell, feia tres mesos que no cremava. Encara no havia tingut temps de parlar amb el responsable de l'enllumenat públic, que l'endemà en passar per davant, em surt tot content i em dóna les gràcies per l'interès que havia pres perquè aquella mateixa nit el llum ja feia claror. Les coses van com van...

Quan voltes per la ciutat, engorrat i engalonat, sempre corres el risc de veure't involucrat amb algun o altre fet desagradable. Si arreplegaves un pidolaire, tan bon punt et veia s'escapolia com una anguila i quan parlaves de portar-lo a l'Ajuntament ja no en volia saber res. Un altre cop, en una fàbrica de certa importància quant a nombre de treballadors, aquests esperaven al carrer l'hora d'entrar a treballar. N'hi havia dos que, tot jugant, es van anar engrescant fins que van enganxar-se de debò. Casualment, passava jo per allí, amb el meu uniforme i la teulada al cap , signe inequívoc d'autoritat. Els altres treballadors, enlloc de separar-los, s'ho miraven... i jo per allà al mig. Els dos que es barallaven eren joves i corpulents, i jo, pobre de mi, petit i escanyolit, vaig tenir uns moments de dubte, però no hi havia altre remei que posar'm-hi. Vaig estripar la camisa d'un en separar-lo, i no sé com va ser que se'm va ocórrer dir: "aviseu al cap de personal" - Què vaig haver dit, fillets de Déu...! Quan me'n vaig adonar, sense saber ni el que em feia, em giro per totes bandes i no quedava ningú: ni els que miraven ni els contendents. Jo, igual que a les pel×lícules de l’Oeste, m'espolso les mans, recullo la gorra que havia rodolat per terra i la cartera que portava i, com un autèntic guardador de l'ordre, també me'n vaig anar. Encara que dissimulava, les cames em feien figa.

 

Per exigències de desplaçament, en certa ocasió em vaig veure obligat a agafar un taxi i no volgueu saber el trànsit que hi havia per la Via Laietana!. Paro el taxi a cuita corrents, obro la porta i m'hi fico dintre. El taxista se'm queda mirant i em diu: "mireu, que heu perdut la gorra". En entrar al cotxe, acostumat com estava a no portar res al cap, vaig calcular malament i la gorra va quedar per terra enmig d'un trànsit impressionant. La feina va ser meva per recuperar-la, esquivant els cotxes per totes bandes, mentre que els que s'ho miraven es feien un tip de riure. Si us dic que la vaig avorrir encara més, us ho podeu ben creure!

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat