Notificacions amb excés de zel?

Em sembla que, ben mirat, a l'Ajuntament no li sortia gaire a compte que jo passés notificacions. Com que conec tanta gent i per això de la imatge, no volia per cap concepte que veiessin en la meva persona un funcionari, ans al contrari, volia que veiessin en mi a l'amic, el conciutadà, el veí que complia una feina com una altra, sense coaccions ni superioritat de cap mena.

I s'ha de reconèixer que més d'una vegada l'hora era ben intempestiva... De vegades, repartia les notificacions quan s'acostava l'hora de dinar i les mestresses de casa estaven atrafegades a la cuina. En certa ocasió, vaig trucar a una casa en un moment tan poc oportú, que la mestressa em va fer seure una estona perquè estava fent l'all-i-oli i no el podia pas deixar per por que se li negués.

Quan a la Unió Coral anaven a instal·lar el bingo, em van destinar a notificar-ho als veïns dels carrers colindants. Ja em teniu amb el feix de notificacions sota el braç, el bolígraf a la butxaca , trucant casa per casa i pis per pis. Com que tothom em coneixia, no passava domicili que no em fessin seure perquè els expliqués què era allò que en deien "bingo". Jo a penes ho sabia però, per referències i converses que sentia per l'Ajuntament, els deia que era un joc d'atzar i n'hi havia que guanyaven i altres que perdien. Les reaccions eren molt diferents, però sempre contràries al joc. També hi havia l'indiferent que passa de tot i aquest, signava el duplicat i que facin el que vulguin; altres però, més refinats a la sensibilitat cultural, es posaven les mans al cap dient: "Déu meu, on anirem a parar? Casals de cultura i biblioteques per educar el jovent i sensibilitzar-lo per les nostres tradicions i bons costums, d'això s'haurien de preocupar  les autoritats" i es resistien a signar el duplicat de la notificació, per més que jo els digués que la signatura no era res més que la conformitat del lliurament, per justificar la meva feina. Convençuts o no de la meva paraula i molt a contracor, finalment signaven, expressant alhora el seu desacord. Dues senyores grans em van manifestar, totes esporuguides, que els havien dit que pels carrers dels voltants on hi ha aquestes cases de joc, la gent que s'arruïna els troben l'endemà penjats en un arbre. “T'imagines que al matí quan aixequis la persiana, et trobis una persona penjada a l'arbre de davant de casa?", deien. Després d'una bona estona conversant no les vaig poder convèncer que signessin.

Poques notificacions més em van donar a l'Ajuntament. Segur que no els va sortir a compte el temps que hi vaig esmerçar en proporció a les notificacions repartides...

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat