El cementiri

He buscat al Fabra per poder donar una definició més clara del que és un cementiri i tan sols diu: El lloc on enterren els morts. Però crec que, per a l'Ajuntament, és quelcom més que això.

És, per exemple, les corredisses d'alguns empleats per recollir una escala, per la diada de Tots Sants, perquè val la pena recollir les estrenes que donen els familiars quan porten les flors als seus difunts. És també una font d'ingressos per al municipi, amb els drets d'autòpsies, dipòsit de cadàvers, quota anyal per conservació i no fer-hi res, venda de nínxols a preu d'urbanització de primera, drets per obrir sepultures, drets per tornar-les a tancar, drets pel trasllat de despulles, drets pel canvi de nom, i, si no hi ha últimes voluntats, paga també l'anunci al Butlletí Oficial de la Província...

S'ha acabat allò d'anar a la finestreta del negociat i dir de paraula: "Mira, com que el pare  o la tia ja s'han mort, posem el títol de propietat en nom meu". L'empleat, que coneixia prou bé les famílies, els citava un dia convingut per signar la renúncia als que ho havien de fer, pagar la pòlissa de dues pessetes i al cap d'uns dies se'ls lliurava el títol de "Propiedad a perpetuidad" més tètric que el mateix cementiri, amb unes cobertes de cartró gruixut més propi per emmarcar-lo, que no pas per posar-lo en un calaix de la calaixera.

Però els que no s'aguanten drets de tan vells, són els nínxols: n'hi ha que fins i tot passen de la centúria. En un servei d'enterrament, en obrir-ne un, van veure que s'havia ensorrat i les despulles van anar a parar a baix de tot. Allò va incomodar la família allegada, puix no es va poder inhumar el cadàver al nínxol familiar, i a correcuita es va haver d'habilitar una altra sepultura. A causa d’aquell incident, les autoritats es van alertar i van posar-se en guàrdia per evitar possibles reincidències d'aquesta índole.

Pocs dies després s'esqueia un altre enterrament al mateix edifici del nínxol sinistrat. L'Ajuntament va voler assegurar-se'n i el mateix matí del dia de l'enterrament, m'enviaven al cementiri perquè digués al sepulturer que examinés el nínxol i comuniqués al corresponent negociat municipal  l'estat en què es trobava la sepultura. Ell, que estava fet a totes, em diu: "espera't, que això ho solucionem ara mateix". Agafa la maceta i de dret cap al lloc, i jo al seu darrera. Comprovat el número de la sepultura, dóna quatre cops de maceta a la llosa i fa un forat i sense gaires manies, posa la mà a dintre i treu un cap d'esquelet, i ensenyant-me'l diu:" ja ho veus tu mateix, està en bones condicions". No vaig apretar a córrer no sé per què... En arribar a l'Ajuntament, vaig poder donar jo mateix la conformitat per proves fefaents, que el nínxol estava en bones condicions...

El personal encarregat del cementiri  ha sigut sempre una gent molt singular: des d'en Pau Sousa, que Déu l'hagi perdonat, que quan acabava d'inhumar un cadàver, a la recerca d'escales per Tots Sants, anava a sol·licitar ajut als assistents perquè el difunt pesava massa; fins un pobre desdentegat que es valia dels trasllats, per aprofitar les dentadures que se li avenien més bé a la seva boca i altres coses per l'estil. Valguin aquestes línies per tenir un record entranyable per tots ells i per demanar, a totes les persones que s’acosten al nostre cementiri, uns moments de respecte també per a les persones que enterren els seus morts.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat