Vivències de la Festa Major

Abans de l’arribada de la democràcia, el dia de la Festa Major (de Sant Llorenç, s'entén) l'Ajuntament pagava l'ofici religiós. En un estat confessional catòlic com teníem, corresponia la presència de les "dignísimas autoridades y jerarquías del movimiento civiles, militares y religiosas".

Potser cal aclarir que "las civiles" eren el ple del consistori amb el secretari, cadascú amb la seva medalla de "la Administración Local", el jutge, el notari, el registrador de la propietat, els presidents d'entitats etc. D’altra banda, "las militares" corresponien "al Jefe de Línea de la Guàrdia Civil", que normalment tenia la graduació de capità, i el cap de la guàrdia civil "de puesto", que acostumava a ser un sergent.  Confesso que alguna vegada m'havia posat de peus a la galleda, quan hi havia algun ascens; tractant al sergent com a tal, quan a la "bocamanga" ja havia canviat la sardineta per les estrelles de tinent. Podeu comptar, jo per quedar bé: "Vd. perdone mi teniente"-. Et mirava amb mitja rialleta, contestant: "No tiene importancia".

A l'hora convinguda hi havia la concentració al portal de l'Ajuntament, tot i que la majoria feia tard... El Senyor Rector, abillat amb els atributs de "Ecónomo Arcipreste", amb el seu barret de pell de cabra amb borles negres, capa o capelina (encara que fes molta calor) feia les salutacions de rigor i s'emprenia la marxa vers el temple parroquial. Les portes eren obertes de bat a bat, la nau completament il·luminada, passàvem pel passadís central tots encarcarats fins als primers bancs, que ja estaven reservats. El cap de protocol portava un bastó que anava assenyalant el lloc que, segons l'ordre jeràrquic, li corresponia a cadascú. Amb la vènia del Sr. alcalde, el Sr. arxiprest passava a la sagristia per revestir-se de pontifical; mentrestant la capella de música, llogada exclusivament per aquesta solemnitat començava a fer-se sentir amb el grinyol de les violes i violins, tot afinant els instruments.

Acabat l'acte religiós, es formava la comitiva de les autoritats i clergues convidats. L'obríem el cap de protocol i un servidor, en qualitat d'agutzil. Anàvem mudats de trinca, amb sabates de guàrdia civil, vestit nou de color blau-marí amb botons daurats i jo un galonet a la màniga de l'americana; el cap de protocol en portava dos (per allò de la categoria), corbata negre (no sé per què), camisa i guants blancs i la gorra amb l'escut de la ciutat brodat amb fil d'or. Anàvem a inaugurar la tómbola parroquial i, com a comiat, es servia un vermut aperitiu (aquí no hi faltava ningú) en alguna entitat recreativa-cultural de la localitat.

Cal remarcar que tot aquest rigor protocol·lari, va anar canviant després del Concili Vaticà II. Els Srs. rectors van deixar els barrets i les capes i, més endavant, la sotana i tot. Ja no venien a l'Ajuntament a formar comitiva amb les autoritats. Sortia el Sr. rector al portal de l'església fent un senyal indicant que ja hi podíem anar i, un cop fetes les salutacions a la llinda de la porta, entràvem dins l'església.

Val a dir finalment que, quan va arribar  la democràcia i com que els Ajuntaments eren lliures, la festa religiosa no venia massa bé, i es veu que, per la diada de Sant Llorenç s'haguessin de mudar, posar-se la corbata i anar a seure al primer banc de l'església i aguantar una hora llarga amb sermó inclòs, no els feia cap gràcia. Es va decidir de parlar amb el senyor Rector de la parròquia de Sant Llorenç i de comú acord deixar l'ofici del Sant Patró sense representació oficial. Està bé? No està bé? Cadascú que s'ho prengui com vulgui.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat