Ciència i pseudociències (II). Per què "funcionen"?

Al primer article d’aquesta sèrie sobre ciència i pseudociència parlàvem de la justificació racional com a un dels requisits imprescindibles per a poder parlar de veritable coneixement i de com alguns se saltaven aquest pas en el seu procés de validació de creences. En aquesta segona entrega ens centrarem en alguns dels fonaments en els quals es basen els mecanismes que poden explicar l’aparent eficàcia de les pràctiques que habitualment denominem com a “pseudociències”. Per què sembla que funcionen? Per què hi ha persones que creuen tan fermament que a ells els funcionen? Per no allargar-nos excessivament, desenvoluparem en un tercer lliurament un petit recull alguns d’aquests mecanismes.

La contrastada robustesa del mètode científic es fonamenta en l’aplicació del nostre ancestral “esperit científic”, però d’una manera sistemàtica i acurada, tal com vèiem en aquell primer text. És precisament el mètode científic, que inclou exigències com la reproductibilitat i la refutabilitat, el que els pseudocientífics menyspreen a l’hora de justificar les seves afirmacions. Però és un menyspreu paradoxal. La diferència fonamental entre els pseudocientífics i els creients religiosos és la seva inclinació a fer passar la seva activitat per ciència, aprofitant així de manera fraudulenta el prestigi d’aquesta. Mentre que els darrers no semblen tenir cap interès en proclamar el caràcter científic de les revelacions transmeses per algun profeta més o menys antic, sembla il·limitada la perseverança d’homeòpates, acupuntors, quiropràctics, saurins, curanderos i terapèutes de tota mena a l’hora de defensar les suposades evidències científiques que donarien suport a allò que ells fan, mentre acusen la diabòlica comunitat científica (al servei de la indústria) de conspirar contra ells.

Com és que hi ha gent que, a aquestes alçades, creu sòlidament en afirmacions fàctiques sobre el funcionament del món que, analitzades, una i altra vegada, amb un mínim de rigor científic, es dissolen com el sucre?

La màquina de creences

Una hipòtesi prou plausible la trobem en el nostre passat llunyà i en la nostra herència genètica. El nostre cervell, tal com el descriu el psicòleg James Alcock, és una “màquina de creences”. Constantment estem rebent dades del món que ens envolta a través dels nostres sentits i el nostre cervell les va convertint de manera quasi automàtica en creences. Tenim una creença cada vegada que al nostre cervell li sembla haver detectat un patró en el món i l’associa a una connexió entre dos fets. L’únic criteri de selecció inicial que aplica és el de mantenir certa coherència amb les creences que ja tenim, però no es preocupa massa de si són certes o no, al menys d’entrada. Funcionem d’aquesta manera perquè en algun moment de la nostra evolució, va representar un avantatge per la supervivència dels nostres avantpassats.

Imaginem per exemple, que el nostre reberebe...rebesavi del Plistocè va menjar uns fruits vermells i després va tenir mal de panxa. És probable que el seu cervell generés una creença basada en el patró “després de menjar fruits vermells, tinc mal de panxa”, i assumirà que aquest patró es repetirà sempre, perquè així, creurà, és com funciona el món. En aquest cas, com en molts altres, la forma de la creença és “B segueix a A”. Així doncs, la propera vegada que observem que passa A, el nostre cervell es prepararà per que a continuació passi B; o mirarà d’evitar A, si és que no ens interessa de cap manera que passi B. Que aquesta creença perduri i arribi a fer-se permanent, depèn, per una banda, de les vegades que es repeteixi la nostra experiència, i per altra banda del grau de rellevància que B tingui per a nosaltres. Això darrer depèn fonamentalment de factors afectius, com la por o el dolor (físic o psicològic). D’aquesta manera acumulem creences més fàcilment del que les eliminem. Aquestes creences poden funcionar com a regles que ens ajuden a prendre decisions ràpides quan sigui necessari, sense haver-nos de parar a pensar. Aquesta és, de fet, la funció principal de les creences: provocar una conducta, una manera d’actuar, determinada. Però això no vol dir que aquestes creences siguin vertaderes, perquè, tal com estem explicant, el nostre cervell genera creences en base a les nostres experiències, però, encara no hem parlat de cap més filtre epistèmic per discriminar entre creences basades en relacions realment causals i aquelles que són fruit de la mera casualitat, que el de mantenir certa coherència interna amb la resta de creences que ell mateix ha generat.

L’aparició del llenguatge va fer que l’experiència sensorial directa deixés de ser l’única via per adquirir noves creences. Posar la ma a la flama és una bona manera d’aprendre que el foc crema, però que algú ens ho expliqui resulta molt menys dolorós. Després, l’invenció de l’escriptura, la impremta, els mitjans de comunicació de masses i, en els nostres dies, internet, va generalitzar i intensificar la circulació de la informació com a mètode per a compartir creences. D’aquesta manera, el nostre conjunt personal de creences s’acaba semblant molt al de les nostres comunitats (família, tribu, cultura, religió, grup polític, etc.).

Recordem que estem parlant de creences que ens interessaria que fossin vertaderes però que, al menys de moment, al nostre cervell li ha preocupat ben poc que efectivament ho siguin. Tot i així, tirar pel broc gros va ajudar els nostres avantpassats a sobreviure, si bé és cert que es tractava d'un entorn en el que només ens havíem d’ocupar d’aconseguir menjar i de no ser menjats. Tanmateix, la màquina de creences segueix funcionant bàsicament igual avui dia i no és una estratègia exclusiva de l’espècie humana. Altres espècies, des de formigues fins a gossos, detecten pautes i generen creences del tipus B segueix a A. Pensem en el gos de Pavlov o en els coloms de Skinner, per esmentar només un parell d’exemples. Una gran diferència és que la nostra capacitat per reconèixer pautes en el món és extraordinàriament més generalitzada que la de la resta d’animals. Que siguem capaços de trobar patrons a gairebé qualsevol lloc fa que ens puguem adaptar fàcilment a entorns molt diferents i canviants. A més, és la raó per la qual hem sigut capaços d’inventar coses com la música, la poesia o les matemàtiques.

El problema és que ens agrada tant detectar pautes, que fins i tot les acabem veient allà on no hi són i això sovint ens porta a generar creences falses, és a dir, basades en patrons de funcionament del món que en realitat no existeixen. Evidentment, adaptar la nostra conducta a creences falses pot funcionar en determinades circumstàncies, com possiblement li va funcionar al nostre avantpassat del Plistocè quan va deixar de menjar fruits vermells. Però a la llarga, la realitat s’acaba imposant de manera implacable, i acaba afavorint a qui té la creença que més s’ajusta a ella. Sembla doncs que aquestes extraordinàries capacitats per observar pautes i generar creences poden fer que ens equivoquem amb certa facilitat i acabem acumulant creences que no es corresponen amb la realitat. Com ens ho fem per evitar caure contínuament en l’error? Doncs novament gràcies a l’evolució. A més de la capacitat per trobar pautes i per generar creences, l’evolució ens ha dotat de prou capacitat intel·lectual com per ser conscients de la facilitat amb que ens equivoquem i crear estratègies sofisticades que minimitzin aquesta possibilitat. Entre aquestes estratègies evolutives, la que s’ha imposat com la més eficient a l’hora de seleccionar creences vertaderes és l’esperit científic, que és la manera com actuem tots els humans, i no només els professionals de la ciència, tal com explicava a la primera entrega d’aquest article.

Aquest pensament o esperit científic va anar evolucionant i ha continuat el seu camí de sofisticació, fins arribar, ja en forma de ciència, a uns nivells d’èxit sense precedents. Uns nivells comparables, això sí, amb el nivell d’estupidesa, intel·lectual i moral, amb que els humans hem gestionat i gestionem aquest èxit, una cosa no treu l’altra. Però aquest és un altre tema.

Així doncs, si l’evolució ens ha dotat amb tan bones eines per tal de conèixer el món, com és possible que ens mantinguem ferms en la creença de que B segueix a A en aquells casos en els que B no segueix a A? Per què hi ha persones intel·ligents que insisteixen a entregar-se i defensar creences, per exemple sobre la salut, que la ciència qualifica reiteradament d’impossibles o d’altament improbables, de vegades amb conseqüències que poden arribar a ser tan greus com la mort? Per què seguim conservant creences manifestament falses?

Hem vist que la pregunta sobre l’aparent funcionament de les pseudociències es pot plantejar en termes relacionats amb cóm el nostre cervell genera i amb cóm decideix conservar les nostres creences. Tal com he avançat al principi, en la tercera part d’aquesta sèrie d’articles veurem alguns dels mecanismes concrets. Alguns estan relacionats d’alguna manera amb el que acabem de veure. D’altres apel·len a altres fenòmens o inclús al context històric-filosòfic.

Pere Ruiz, Doctor en Química i Enginyeria Química i llicenciat en Filosofia

Comentaris

Claramunt
Ara compte! A Sant Feliu tenim uns súper científics que ens explicaran –en tres entregues!– com ens hem de tractar la nostra salut. Al tanto! Perquè Déu n’hi do dels que som aquí, que quan anem a veure el metge, no preguntem si ens curarem científicament o si hi hem de posar ganes! Si som dels que anem al metge homeòpata (metge, eh?) no ens pensem pas que ens curem, perquè NO! No ens curem, només ens ho sembla, és que ens ho creiem, ens diu vostè. En canvi, si anem al metge convencional i no ens curem, resulta que “la ciència té les seves limitacions”. Ho veu, home? Limitacions! Pensi-hi, pensi-hi! I deixi’ns tranquils, home de Déu!
En resposta a Claramunt
Pere Ruiz Sant Feliu de Llobregat
6.
Benvolgut/da Claramunt,
Com responia a un altre dels comentaris, aquest és un article descriptiu. En cap moment es fa prescripció del que hauria de fer cadascú amb la seva salut. I si considera que és així, agrairia que m’assenyalés on. En aquest article només parla, i molt per sobre, de què és i com funciona la ciència, de què és i com funcionen les pseudociències, i de com funciona el nostre cervell, el de tots, a l’hora de generar creences. Això és tot. Si vol el llegeix i si no, doncs no. I si el llegeix i observa que l’homeopatia, que li va tan bé, compleix amb la definició de pseudociència i no hi està d’acord, pot donar un argument en contra. Però em sembla que el to entre “burleta” i ofès del seu comentari està fora de lloc i no aporta cap més argument.
És força obvi que qui es posa el vestit de científic però no compleix els requisits mínims per ser científic, és un fals científic. I si a vostè li funciona l’homeopatia, endavant. Tampoc li diré que no practiqui el fecomagnetisme, o que no vagi a posar-li un ciri a la Moreneta (puc tenir la meva opinió al respecte, però la decisió és seva). Ara, si algú insisteix en dir que és un fet científic que posar un ciri a la Moreneta farà que el Barça guanyi la Champions (sense ensenyar-me les corresponents proves), li hauré de dir que aquesta és una afirmació pseudocientífica. Res més. I qui vulgui posar un ciri que el posi (però no amb càrrec als pressupostos públics i no dient que és quelcom científic). Demana que jo els deixi tranquils, com si jo els estigués impedint que facin el que vulguin, quan l’únic que faig és desenvolupar unes definicions i oferir-les a qui les vulgui llegir. Li podria dir el mateix, però no li dic, perquè justament considero que una de les coses que ens enriqueixen són els debats (és la meva opinió, pot haver opinions contraries). Però perquè hi hagi debat cal contraposar arguments.
  • 5
  • 2
Maria Rosa
Sense menysprear la seva capacitat intel·lectual, crec que al no ser vosté un metge, ni haver practicat ni estudiat els diferents sistemes que al món s'han desenvolupat per cuidar la nostra salut, no té cap dret a prestigiar a uns i desprestigiar als altres... Els continus atacs que està patint la Homeopatia sense justificació, ha fet que creem l'Associació Catalana de Pacients, Amics i Usuaris de la Homeopatia, per sortir en la seva defensa, quan calgui, com és aquest el cas. Som usuaris que en contacte amb els metges-homeòpates, formats en la medicina alopàtica, i també en Homeopatia, poden posar al nostre abast els coneixements d'aquesta teràpia, molt coneguda i reconeguda arreu del món (a Europa en 24 dels seus Estats). I defensem que tots els pacients ens poguem tractar amb la medicina que millor ens funcioni. I sense desprestigiar les altres.
En resposta a Maria Rosa
Pere Ruiz Sant Feliu de Llobregat
5.
Benvolguda Maria Rosa,
Aquest és un article descriptiu, el judici moral, si és que n’hi ha, és accessori, no central en el text. Així que ni “prestigia” o “desprestigia” res, senzillament descriu. L’article parla de la ciència, una bona eina que hem desenvolupat els éssers humans per aconseguir una determinada forma de coneixement del món, que a més es fonamenta en la nostra evolució com a espècie. També parla de les pseudociències, una manera il•legítima d’aprofitar el prestigi de la ciència, sense voler pagar-ne el preu en forma de rigor, de compromís metodològic i d’acceptació de la pròpia fal•libilitat davant de l’escrutini de la pròpia comunitat científica. I parla de com funciona el nostre cervell, el de tots, a l’hora de generar creences. Està clar que qui es consideri seguidor d’una disciplina de les que s’auto-atribueixen caràcter de científic, sense voler sotmetre’s a les regles de la ciència, es pugui sentir “atacat”. Però és que no és una qüestió d’opinions, és un tema de definició. El club de la ciència és un club obert, tothom hi pot entrar, però a condició que es compleixin certes normes. Hi ha gent que no hi vol entrar i no passa res. Ningú demana “evidències científiques” de l’existència de Déu als creients. Però si algú es disfressa de científic, cal que ensenyi les credencials, i aquestes són les evidencies científiques. I si no les ensenya o son falses, és un pseudocientífic.
Per altra banda, l’article no es centra en cap disciplina en concret, te un enfocament general, des del punt de vista de la filosofia de la ciència. No parla en concret de l’homeopatia, ni de la medicina, ni, de fet, de cap àmbit en particular, més enllà de posar-les en algun moment marginal com a exemples. És curiós que els comentaris, tots ells amb una bona dosi d’acritud, vinguin de gent vinculada a l’homeopatia. El text intenta explicar com funciona la ciència i com es pot explicar que els éssers humans, intel•ligents com som, de vegades, acabem mantenint creences que molt probablement són falses, i com hi ha certes pràctiques, com les pseudociències, que contribueixen a això. Entenc que quan diu que “al no ser (jo) un metge” no puc opinar, el seu argument és que només un especialista en “medicina homeopàtica” (és a dir, algú que hagi “practicat i estudiat els diferents sistemes...” ) tindria “dret a prestigiar a uns i desprestigiar als altres”. Bé, no em negarà que això de que només “els experts” tinguin dret a opinar, entra una mica en contradicció amb la típica acusació de paternalisme que es fa contra la medicina científica. Més quan les meves aportacions es basen en arguments que apel•len a un àmbit del coneixement que transcendeix l’especialitat de la medicina en sí, i van al camp de la ciència i de la teoria del coneixement.
Encara voldria afegir que, això que vostè anomena els “continus atacs” que està patint l’homeopatia, segons vostè, “sense justificació”, no són més que el funcionament normal de la ciència. Per això l’homeopatia és una pseudociència, perquè entén el funcionament habitual de la ciència com un “atac”, com si allò que un mateix experimenta a casa seva, o un homeòpata a la seva consulta, hagués de ser acceptat sense més com a “evidència científica”. No és tan sols que (aquests “atacs”) estiguin plenament “justificats”, és que són l’essència mateixa de la ciència. Qualsevol que vulgui que la comunitat científica incorpori allò que li sembla haver descobert o inventat, especialment si és quelcom realment “trencador” (com seria l’homeopatia si funcionés), rebrà això que vostè anomena “atacs” de la comunitat, i el que haurà de fer és defensar-se aportant evidències científiques. I l’homeopatia no té perquè ser una excepció, o sí? Per quina raó?. I sobre la noció d’ “evidència científica”, cal ser molt rigorós. L’”a mi em funciona” pot ser una “evidència” suficient per justificar que algú prengui homeopatia o preferixi el fecomagnetisme, però no és una “evidència científica”. Ni tan sols 1000 “a mi em funciona” serien una “evidència científica”, si no estan formulats amb el rigor i els controls que exigeix la ciència. Si tot i amb aquest rigor, la ciència s’equivoca (és humana), imaginem-nos què pot sortir dels “a mi em funciona” . Precisament confondre aquestes coses és el que fa que una determinada pràctica, com l’homeopatia, sigui considerada una pseudociència. La qual cosa no impedeix que qui vulgui la pugui prendre, faltaria més, sempre i quan no facin mal a tercers. Tampoc està prohibida l’astrologia, la quiromància o anar a missa, no?
Respecte al reconeixement internacional de l’homeopatia, només cal veure l’opinió emesa pel Consell Científic de les Acadèmies de Ciències Europees (EASAC): «No hay ninguna prueba sólida de la eficacia de los productos homeopáticos para ninguna enfermedad, aunque a veces hay un efecto placebo», i el que és pitjor, pot ser «nociva, al disuadir al paciente de solicitar un tratamiento médico apropiado». Que hi hagi gent que, tot i així, la faci servir, a Europa o allà on sigui, no la converteix automàticament en “científica”.
  • 5
  • 2
Montse Davi Aragay
Quina mania teniu alguns “cientifics”, Pere Ruiz.
Segons tu, no es pot ser intel·ligent i a la vegada creure que l’homeopatia cura.
Fa molts anys que em tracto amb homeopatia. Tinc 59 anys, i estic plena de salut, molta més que la majoria de gent de la meva edat que creu que em tracto d’una manera poc científica.
La meva metgessa homeòpata m’ha curat malalties que la medicina alopàtica feia anys que ho intentava sense èxit.
La meva intel·ligència em diu que les persones som sobiranes amb la nostra salut, i podem triar la medicina que més ens agradi.
El sentit comú també em fa dir: Si et funciona, fes-la servir. Si no et funciona, no. Tan fàcil com això.
Però sempre surt algú tan intel·ligent com tu, Pere Ruiz, que ens vol fer creure que la teva manera de viure es la millor per a tothom. Vols dir que es gaire científic això, Pere Ruiz ?
En resposta a Montse Davi Aragay
Pere Ruiz Sant Feliu de Llobregat
4.
Benvolguda Montse Davi Aragay,
Abans que res agrair que t’hagis pres la molèstia de llegir l’article i de fer un comentari. Dit això, em podries indicar en quin moment del text es diu això que afirmes amb tanta rotunditat, “no es pot ser intel•ligent i a la vegada creure que l’homeopatia cura”? Si és això el que has entès de l’article, et recomanaria que el tornessis a llegir, perquè, en cap cas és aquesta la tesi que defensa, ans al contrari. Si et fa mandra tornar a llegir l’article sencer, pots limitar-te a llegir només el penúltim paràgraf, on hi ha una pregunta resum, en la qual es veu que la idea és molt diferent del que sembla que has entès. Justament l’article pressuposa que som intel•ligents i es pregunta com és que tot i així de vegades cometem errors que semblen evidents. Si faig aquesta pregunta és, òbviament, perquè no crec que la falta d’intel•ligència expliqui perquè hi ha gent que creu que l’homeopatia cura, i moltes altres coses.
Igualment, respecte a la qüestió de la sobirania i la salut, també et demanaria que m’indiquessis el punt del text on es nega aquesta sobirania. Evidentment que cadascú pot triar la manera com vol viure, i també com morir. Es podria debatre que potser no estaria de més que en aquesta “tria” es tingués en compte que no estem sols i que potser hi ha algú que ens estima, o que depèn de nosaltres, a qui li agradaria que triéssim amb la millor informació disponible a la mà sobre l'eficàcia de la nostra tria. Però, certament, estem en una època en la que donem molta importància a les llibertats de l'individu, i aquesta n’és una. Però, en tot cas, que tinguem aquest dret no té res a veure amb que el que triï cadascú sigui efectivament una opció que s’ajusti al coneixement científic actual.
Justament, el que fa l’article, és continuar donant algunes claus generals sobre en què consisteix això del coneixement científic, què són la ciència i la pseudociència. Precisament per poder ser “sobirans amb la nostra salut” (i en qualsevol àmbit), és necessari estar molt ben informat. El que defensa l’article és que el coneixement científic és una eina fantàstica per tal de portar a terme aquesta tasca d’informació sobre el com és el món. Molt més efectiva que altres “eines” per adquirir coneixement proposicional sobre la realitat. L’article defineix les pseudociències com a disciplines que pretenen aprofitar-se del prestigi d’allò “científic” parlant de les suposades “evidències científiques” de que disposen per “demostrar” les seves afirmacions, això sí, sense acceptar el rigor de la ciència i inclús menyspreant-la. Si algú pensa que la ciència no es millor eina que altres per conèixer afirmacions vertaderes sobre el món, no passa res, seguim estant en una societat lliberal. Però si fa això, estaria bé que ho demostrés. Quan algú intenta fer creure que el “seu mètode alternatiu” és “científic”, sense aportar proves, el que estem és davant d’un cas de pseudociència (falsa ciència). És com qui pretén pertànyer a un club del qual renega, a més no vol complir les seves normes bàsiques ni pagar la quota, i espera que li donin el carnet i que la resta de membres del club (i la resta del món) acceptin de bon grat que n’és membre de ple dret. Home, tot plegat és una mica contradictori, no, Montse Davi Aragay?
  • 4
  • 3
Claramunt Barcelona
3.
Ara compte! A Sant Feliu tenim uns súper científics que ens explicaran –en tres entregues!– com ens hem de tractar la nostra salut. Al tanto! Perquè Déu n’hi do dels que som aquí, que quan anem a veure el metge, no preguntem si ens curarem científicament o si hi hem de posar ganes! Si som dels que anem al metge homeòpata (metge, eh?) no ens pensem pas que ens curem, perquè NO! No ens curem, només ens ho sembla, és que ens ho creiem, ens diu vostè. En canvi, si anem al metge convencional i no ens curem, resulta que “la ciència té les seves limitacions”. Ho veu, home? Limitacions! Pensi-hi, pensi-hi! I deixi’ns tranquils, home de Déu!
  • 7
  • 6
Maria Rosa Sant Feliu de Llobregat
2.
Sense menysprear la seva capacitat intel·lectual, crec que al no ser vosté un metge, ni haver practicat ni estudiat els diferents sistemes que al món s'han desenvolupat per cuidar la nostra salut, no té cap dret a prestigiar a uns i desprestigiar als altres... Els continus atacs que està patint la Homeopatia sense justificació, ha fet que creem l'Associació Catalana de Pacients, Amics i Usuaris de la Homeopatia, per sortir en la seva defensa, quan calgui, com és aquest el cas. Som usuaris que en contacte amb els metges-homeòpates, formats en la medicina alopàtica, i també en Homeopatia, poden posar al nostre abast els coneixements d'aquesta teràpia, molt coneguda i reconeguda arreu del món (a Europa en 24 dels seus Estats). I defensem que tots els pacients ens poguem tractar amb la medicina que millor ens funcioni. I sense desprestigiar les altres.
  • 4
  • 5

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat