Petites topades entre un agutzil i un cap de protocol

Recordo que en actes religiosos o protocol·laris com ara els de la Festa Major, sempre solia passar-ne alguna de fresca. Al meu superior, a qui apreciava molt i mirava sempre de complaure en tot el que estava al meu abast, no li semblaven prou correctes algunes actituds en què jo queia involuntàriament i ell es pensava que li usurpava atribucions que li corresponien.

En certa ocasió, després d'un ofici de Festa Major, el Sr. alcalde se m'adreça dient-me que anés a la sagristia a buscar el Sr. rector i llurs convidats per anar a fer el vermut. De retorn, ell m'havia barrat el pas increpant-me perquè havia atès aquell encàrrec, quan era a ell a qui li corresponia fer-ho. L'home es va posar nerviós i va començar a cridar, aixecant el bastó vara que portava sempre per aitals solemnitats: "Com que es veu que no us faig falta -va dir-, me'n vaig", i va deixar la comitiva plantada i jo al capdavant.

En una altra ocasió, per la Mare de Déu del Pilar, patrona "del cuerpo de la Guàrdia Civil", acabat també l'ofici religiós, ell i jo de punt com sempre acostumàvem a anar, esperàvem en un bar que ens servissin l'aperitiu, que ens oferia el cos esmentat. A la taula del costat hi havia certs elements que, pel que vaig deduir, no parlaven gaire bé dels catalans. Ell feia estona que els observava. Durant la conversa es van posar a despotricar del "Barça". Ah, fillets de Déu! aquell home no tenia prou cadira per a ell sol; se li va apagar la pipa, la volia tornar a encendre i no l'encertava, li convenia la pipada que tant desitjava per superar aquella crisi que li van provocar aquells veïns de taula. Tot d'una s'aixeca, sense haver-nos servit encara res, agafa la gorra i em diu tot enfadat: "anem, ja està bé. Que s'han cregut aquests!".

En la inauguració d'una empresa, aquell dia se les va donar que no prendríem res a la recepció, perquè havíem de guardar una compostura de serietat i disciplina protocol·lària. Tal dit tal fet, ens quedem en posició de ferms a la porta de la sala on es celebraven els parlaments i la recepció-aperitiu. Acabada la cerimònia de benedicció i llurs parlaments, van començar a sortir els cambrers amb unes plates plenes de suculents canapés i vés a saber quantes coses més. El Sr. rector, que rondava per allí, en veure'ns tant seriosos i garratibats, es va acostar i cridant al cambrer, va insistir que prenguéssim quelcom. Ell, de primer, es resistia, però a instàncies del Sr. rector es va veure obligat i no va tenir més remei que acceptar. Per voler-ho fer bé i no embrutar-se els guants, va escollir un canapé embolicat amb paper de celofan, se'l va posar a la boca i després no podia empassar-se'l; llavors no va tenir altre remei que dessistir de la compostura per poder anar al lavabo per sortir d'aquella situació angoixant. A mi em van anar de primera per poder sortir també d'aquella rígida situació.

Aquests trets eren molt característics del meu superior i bon amic, i això ho tenia molt assumit, sempre amb el benentès que m'apreciava com tantes proves m'havia donat tantes vegades, però per ell l'ordre jeràrquic era molt important. Una vegada, el sastre m'havia de confeccionar un vestit nou i em va preguntar quants galons m'havia de posar a la màniga de l'americana. Vaig pensar que potser s'havien canviat les normes i li ho vaig consultar: ¿un o dos galons?. Ell, sense pensar-ho gens ni mica, contesta al moment: "un, només un". No us penseu que el nombre de galons variés la mesada. El sou era el mateix...!

No podia sofrir que fes alguna cosa sense que ell no ho sapigués abans. Quan tenien reunió de Foment, no volia que ningú hi accedís; et feia posar al portal mateix del despatx on tenia lloc la reunió per evitar-ho i ai! que abandonessis el lloc. Quan coincidia que el Sr. secretari o el mateix Sr. alcalde et manaven alguna feina, s'enfadava dient que ell era el secretari de la comissió i no el vigilant de la porta (tenia raó). Però que havia de fer jo, si les més altes esferes em manaven altres coses?

Ah! I una altra cosa que no podia sofrir: no volia pas que sortís al carrer ni anés a Barcelona sense gorra, a mi que tan poca gràcia em feia portar-la!

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat