Em fan fer de recader

Les hores avorrides dels primers dies es van convertir en més anades i sortides que mai. El primer que em feien fer tan bon punt el rellotge del campanar tocava les nou, era agafar el full d'entrada del personal i portar-lo a casa del Sr. tinent d'alcalde de governació, recollir la correspondència a correus, portar-la a casa del Sr. alcalde i després a l'Ajuntament, on el sr. secretari li donava els curs corresponent. Fet aixó, ja estava en condicions d'agafar el tren i anar-me'n cap a Barcelona per fer els encàrrecs que m'encomanaven.

Havia d’anar molt sovint al "Gobierno Civil". Una vegada als voltants de Nadal, a secretaria em van donar dues-centes pessetes perquè les lliurés a un dels ordenances que hi havia per allí. Segurament que devia ser una estrena per les festes que s'acostaven, perquè no hi va haver manera que les acceptessin. No sé si és que consideraven una quantitat ridícula, o la meva cara no els feia gràcia o bé tenien por d'algun suborn i que això es delatés a algun superior seu. La qüestió és que vaig haver de tornar amb les dues-centes pessetes a la butxaca. En dir-li al Sr. secretari, va quedar parat, dient: "es veu que en tenen molts, aquesta gent".

En una altra ocasió m'hi van enviar a lliurar un ram de flors per a la senyora "governadora", millor dit, per a l'esposa del Sr. governador. Com bon coneixedor de la casa, vaig al cos de guàrdia, després de presentar la documentació corresponent, i pregunto pel domicili particular del "Sr. Gobernador". El policia que em va atendre, em diu: "se refiere al pabellón". Com que el ram que portava em tapava tota la cara, l'home ja s'ho va pensar. M'adreça a un portal petit i baix, que quasi no hi passàvem; i em diu, "suba usted para arriba". Noi, si que viu modestament el Sr. governador, pensava jo. Truco a la porta (que hi havia timbre), em surt una senyora amb davantal blanc, que em va fer l'efecte que era la cuinera, m'agafa el ram i santes pasqües. No me'n sabia avenir, de l'austeritat governativa quan, tot d'una, veig corredisses pel pati i es posa a formar la guàrdia. Em paro en sec perquè vaig veure que allò anava de debò. El caporal anuncia als altres, "baja el Sr. Gobernador del Pabellón", el guàrdia de porta, ferm com un rave. Per una gran escalinata, tota encatifada, baixava el Sr. Gobernador acompanyat de no sé quantes persones més. Van pujar els seus respectius cotxes i van sortir del Palau amb el "presenten armas" de la guàrdia. Llavors vaig anar lligant caps; me'n torno vers la porteta petita i efectivament, en un lloc discret, un retolet deia: "escalera de servicio".

Una cosa semblant em va passar anant a portar flors a un alt càrrec de la Diputació que vivia a la part alta de Barcelona, em penso que devia ser per allà Sant Gervasi, o potser més amunt encara. L'Ajuntament no disposava de parc mòbil i, perquè sortís més econòmic, era qüestió d'agafar l'autobús, (amb el passi que tenia encara els en resultava més).

Ja em teniu flors, jo i gorra, cap a casa d'aquest senyor, amb un ram que quan passava m'havien de fer pas, i que la gent del metro quan em veien venir ja s'apartaven perquè no els escabellés. Després de mil i una combinació arribàvem flors i jo un xic rebregats al seu destí.

Hi vaig anar diverses vegades i sempre el deixava en una torreta entrant al jardí i molt amablement me'l recollien, pensant que el lliurava al domicili de l'interessat. Fins que un dia hi havia un jardiner que feinejava pel defora i al veure'm em va dir: " tireu aquest passeig amunt". Jo, passeig amunt que mai s'acabava, fins que veig una gran mansió (em sembla que aquesta es la paraula escaient). Em paro bocabadat, m'eixugo la suor, em poso la gorra -que me l'havia treta perquè feia molta calor-, m'espolso les sabates i em cordo l'americana i de dret cap allà. En entrar al vestíbul , em trobo tot de gent, servidors de la casa. "Bon dia", jo que dic. Un senyor alt i ben plantat amb americana negra em diu "Buenos días" (bufa!), "Mire usted, traía del Ilustrisímo Ayuntamiento de Sant Feliu de Llobregat este ramo de rosas para la señora". “Muy bien, su carnet por favor", em va respondre."Si señor"-, li dono el carnet, pren nota me'l torna i em diu:  "Gracias, adiós". Des d'aquell dia m'he convençut que sóc una persona ingènua, em pensava que lliurava el ram als mateixos senyors i resulta que el lliurava als residents d'aquella torreta que, segurament, eren els masovers. No hi ha com tenir càrrecs importants a l'administració per tenir molts servidors!.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat