Confusions i anècdotes uniformades

Vestit amb el meu uniforme, sempre me'n passava alguna de fresca. Segons on anava, em prenien per un cobrador de banc: " ¿De qué banco me ha dicho que es usted?", "No señor, yo vengo del Ayuntamiento de Sant Feliu de Llobregat para entregar esta documentación, que Vds. tienen que sellarme el oficio de remisión, que un servidor tiene que devolver al Ayuntamiento conforme lo he entregado". Llavors l'home semblava que ho començava a entendre una mica i em tornava l'ofici de remissió complimentat.

Quan entrava a Hisenda, situada encara a la Via Laietana, allò era un galimaties de departaments deslligats l'un de l'altre i el pobre contribuent se les veia negres per trobar la finestra o despatx on havia d'anar. Ja em direu, quan podien pescar-ne un que anés amb vestit blau-marí i galons, de seguida tenies tres o quatre persones al teu redós, preguntant: "escolti, on es paga aquest rebut?, " on donen els impresos per fer una reclamació?", "on és el contenciós administratiu?". És a dir, n'hi havia per tots els gustos i , cames ajudeu-me, a fugir d'aquella pobra gent perduda en aquell immens edifici sense ordre ni control. És a dir, de control si que n'hi havia perquè, si estaves massa estona parat en un lloc, de seguida venia un guàrdia civil i et preguntava què hi feies allí parat.

En una altra ocasió, tot anant per Barcelona, vaig anar a raure al baixador del Passeig de Gràcia per agafar el tren per venir cap a Sant Feliu. Els empleats de RENFE vestien també de blau-marí i gorra i és clar, quan estava a l'andana esperant el tren, no em treia la gent de sobre fent-me preguntes: el retard que porta l'exprés de Madrid, l'hora que surt el "sevillano", etc. Un de tants dies, tot just baixo a l'andana se m'acosten dos senyors que molt correctament em pregunten si trigaria gaire a sortir el "tren de Alicante". Jo, davant de tanta amabilitat, vaig intentar correspondre el més bé possible: “Ustedes perdonen pero un servidor no es de la RENFE, allí donde pone información les atenderán". Es van excusar i tot marxant l'un li diu a l'altre: "no te lo decía yo, que este señor es un músico". Vaig riure'm de mi mateix pensant la fila que devia fer i vaig anar de pet a posar-me a un racó discret de la sala d'espera.

En una altra ocasió, travessant una de les amples cruïlles que hi ha a la gran ciutat, tot d'una que sento que el guàrdia que regulava el trànsit toca el xiulet, mirant-me i increpant-me. "Bona l'has feta -pensava jo-, què deus haver fet malament?" - Aquell bon home no parava de xiular i adreçant-se a mi “¡Vd.! ¡sí, sí Vd!” i anant-se acostant. Ai carai d'home què voldrà- i tot decidit s'anava acostant. Ja més aprop ¡Vatua! era un guàrdia que vivia a Sant Feliu i em va conèixer, l'home em va saludar i se'm va oferir a ajudar-me. Li vaig agrair l'atenció, però el cert és que em va fer passar una mala estona...

Quan hi havia trolebusos, jo anava caminant i darrera meu un artefacte d'aquests no parava de tocar el clàxon. Em giro per veure què passava i em trobo el conductor que em diu: “Què fas per aquí?". De sobte vaig quedar parat, però per sortir del pas li vaig dir adéu. Ell, tot satisfet, accelera el cotxe i desapareix. Uns dies més tard, me'l trobo a la parada de l'autobús que anava cap a la feina; ens vàrem poder saludar com cal i la veritat és que sempre més ens hem saludat.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat