Concentracions i manifestacions ben diverses a la Diagonal

Durant la dictadura franquista, el Cap d'Estat feia amb bastant freqüència visites periòdiques d'uns dies d'estada a Barcelona. Durant aquestes, l'Ajuntament cada dia, tant si feia sol o plovia, si era festa o no, enviava un ram de flors al Palau de Pedralbes destinat a la seva senyora. Per no trencar la tònica el responsable d'entregar aquest ram era un servidor de vostès...

Doncs bé, mentre durava l'estada a Barcelona, cada matí se’m posava a disposició el Land-Rover i un xofer de la guàrdia Urbana ben uniformats amb els botons de l'americana ben lluents i les sabates enllustrades, recollíem a la floristeria un monumental ram de flors amb unes grans llaçades i cap al Palau de Pedralbes. Un cop arribats, aparcàvem el carromato on ens indicaven i jo agafava el ram i em dirigia a la porta del palau. Allà m'identificava amb el caporal de porta i em feia passar al cos de guàrdia; l'oficial prenia nota de la meva documentació personal, examinava el ram, se’l quedava i santes pasqües.

El problema, però, va sorgir un dia que precisament vàrem coincidir amb el relleu de guàrdia. Entro com de costum i passo el primer cordó de guàrdia. L'oficial que hi havia era el mateix del dia anterior i, ja sigui perquè em va conèixer del dia abans, ja perquè tenia ganes de sortir, no em va demanar la documentació ni va prendre nota: només va agafar el ram sense cap més requisit. A mi em va estranyar molt, però vaig pensar que sabia molt bé el que es feia. Jo amb un "a sus órdenes", em vaig acomiadar. Començava el relleu de la guàrdia, amb aquella severitat i disciplina i una diversitat de colors que donava bo de veure, i em vaig quedar enmig de la gent per veure l'espectacle.

Pels que no ho hagin vist mai, permeteu que ho descrigui així per sobre. A la Plaça Calvo Sotelo (ara Francesc Macià) s'organitzava la parada. Els primers eren una companyia de tropa amb guarnició a Barcelona, després, la guàrdia civil de gran gala, la banda de música i finalment la guàrdia personal del cap d'Estat (requetés falangistes) amb llurs banderes i estendards. Com he dit, venien per la Diagonal fins al palau de Pedralbes i allí s'ajuntaven amb la guàrdia mora. La banda de música es col·locava prop de la tanca del jardí interpretant fragments de sarsuela. Era tot un espectacle.

Com he dit, estava enmig d'una munió de gent que hi havia per allí. Això sí amb el meu uniforme... i per això em van reconèixer. En aquestes veig un soldat que tot buscant m'identifica i em fa senyals que hi vagi. Ja em teniu pel mig de les formacions i entre les potes dels cavalls de la guàrdia mora, passant pel meu davant banderes i estendards, no sabia què fer però jo decidit cap a la llinda de Palau. Em fan entrar al cos de guàrdia i l'oficial entrant em pregunta, si era jo qui havia dut aquell ram, li vaig confirmar i me’n vaig anar, sense abans demanar-me la documentació per prendre’n bona nota. A la sortida vaig passar pel mateix lloc i la gent del meu costat, com que no sabien de què anava, mig esporuguits em preguntaven: “no li ha passat res?”. Una nena de set anys diu a la seva mare que l'acompanyava: " Que l'afusellaran?".

Em temia que el ram no arribava ni tan sols al palau, però haig de dir, fent honor a la veritat, que vaig veure un dels servidors com se l'emportava, junt amb unes grans paneres de clavells que li portaven els ajuntaments del Maresme. Per més proves, ja de retorn a Madrid uns dies després, l'Ajuntament rebia una carta de la "Egregia Señora" signada per la seva secretària particular en la qual manifestava el seu agraïment.

Per aquests volts de la Diagonal succeí una altra experiència de caire ben diferent i, si em permeteu la paraula, us diré que fins i tot xocant ja que no va tenir conseqüències funestes.

Havíem entrat ja en el procés de la transició democràtica, circulàvem per Barcelona amb un cotxe oficial i, al seient del darrera, hi portàvem un alt funcionari. Fins aquí tot va anar bé: l'home assegut ben repatellat llegint el diari. A l'alçada de la zona universitària de la Diagonal, se'ns posa al davant, just al nostre cotxe, un grup d'estudiants amb pedres a les mans fent-les picar que produïen un sorollet no massa de fiar. Portàvem el cartellet de "coche oficial" i, és clar, això no ens afavoria gens, amb el xofer uniformat i no diguem com anava jo i aquell gran senyor al darrera. Com vàrem poder sense que se n'adonessin, vam amagar el cartellet i les nostres gorres i perquè no es veiessin els emblemes de les americanes vam girar les solapes al revés.

Uns quants asseguts a terra davant del cotxe els altres envoltant-lo, fent picar les pedres; nosaltres parats, seriosos i si us haig de dir la veritat amb una mica de "canguelo", tot i que no tant com el que portàvem al darrera, puix nosaltres per animar-lo li dèiem: "Estos vienen por la autoridad, nosotros al fin y al cabo somos unos mandados" i llavors encara es posava més nerviós. "Si zarandean el coche, ¿Qué pasará?. "Ah! nosotros abrimos el coche y nos largamos". " Y yo ¿qué?" “Haga usted lo que quiera", li vam respondre nosaltres. "yo vengo con vosotros, que aquí todos somos iguales". Això ni ell s'ho creia, però en aquell moment li interassava dir-ho. Al cap d'una bona estona van aparèixer els "antidisturbios" i van disoldre la manifestació. Ja refets de l'angoixa, posàrem el cotxe en marxa i cap a escampar la boira.

Comentaris

Lluis Sant FeliuLL
1.

Una molt bona secció. Molt interessant ;)

  • 0
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat