Voltar el món per cinc-centes mil pessetes

En els temps de la Internet, les presses i les xifres amb molts i molts zeros, t’adones que en pocs anys les coses han canviat d’una forma espectacular en molt poc temps... i que, alhora, les coses que són realment importants segueixen essent, per a mi, les mateixes...

Recordo que ja fa anys, un bon dia, a primera hora, hi havia molt d'enrenou per l'Ajuntament: regidors per aquí, tinents d'alcalde per allà, papers amunt, papers avall, ara entra l'interventor, ara surt el tresorer (depositario en aquells temps). Què deuen ser aquestes corredisses?. Tot d'una, surt el Sr. secretari i em diu: "té un taló de cinc-centes mil pessetes". De sobte em va agafar calor... Em pregunta, " saps ón és el Banc d'Espanya?" “Sí senyor, a la plaça Catalunya" “Doncs bé, vas allí de seguida i hi ingresses aquest taló de cinc-centes mil pessetes amb la màxima urgència". Jo, que aquesta quantitat no l'havia vista mai escrita, agafant el taló mig tremolós li pregunto: “ja el voldran?”, “Home, qui no vol mig milió de pessetes?".

El taló venia de Madrid i estava molt escrit i amb timbres per tot arreu del "Ministerio de Educación y Ciencia". Això em va fer mala espina. Jo, autobús i cap a Barcelona falta gent. Arribat al banc d'Espanya, parella de policies a la porta: "¿Dónde va usted?", "Vengo a entregar un talón", "Bien, pase". Ja sóc dintre a la primera finestreta. -"¿Para ingresar este talón?" " En aquella ventanilla". Ensenyo el taló: "en la otra". Vaig cap a l'altra: "no, es la de al lado". Entrego el taló, se'l miren, parlen dos, se'l tornen a mirar: "vaya a aquella ventanilla y lo entrega allí". Vaig cap a l'altra guixeta: per fi se'l queden, entren en un despatx, tornen a sortir i em diuen "falta la firma del Sr. Delegado de Educación y Ciencia", i em tornen el taló. Surto al carrer, taxi a la vista i cap a la Delegación del Ministerio de Educación y Ciencia, que es trobava situat a la Diagonal, prop de Pedralbes. Un cop arribat, demano pel Sr. delegat, que casualment era al seu despatx, li explico el que feia el cas, ell ja sabia de què anava la cosa, signa i em diu: "ara ha de signar el Sr. Alcalde".

Taxi altra vegada i cap a Sant Feliu. A l'Ajuntament que, per sort també hi era, explicades totes aquestes peripècies al Sr. secretari i passat el taló al Sr. alcalde, aquest signa, torno a agafar taxi i, com diem per aquí, a Barcelona pitant. Tan bon punt baixo del taxi davant mateix del banc d'Espanya, el rellotge del Bilbao estava tocant la una del migdia. Pujo corrent l'escala de la portalada gran quan els guàrdies tancaven la porta: "Hasta mañana", “Mire, que vengo de Sant Feliu y..." “Hasta mañana" i no me’n vaig poder sortir. Decebut, i si val la frase diria empipat, amb el taló de mig milió a la butxaca , Passeig de Gràcia amunt a buscar el tren al baixador del carrer d'Aragó.

L'endemà a les nou del matí, ja era davant del banc esperant que obrissin la porta, que tan bon punt va ser oberta, em vaig ficar dintre amb el taló a la mà. A la primera no vaig encertar la guixeta, vaig haver d'anar a dues més i al final al pis de dalt, després de mirar-se'l per davant i per darrera i consultar no sé quantes persones, el varen acceptar, retornant-me el resguard d'ingrés al compte convingut.

M'havia tret aquella feixuga responsabilitat de sobre. Com que vaig aprofitar el viatge per fer altres diligències a l'Ajuntament de Barcelona i Diputació i per alleugerir l'estrés del dia anterior, vaig entrar als claustres de la catedral i, entre la quietud i el xarroteig de les oques, vaig sortir fet un altre. Ah! si tant m'apureu també us diré que vaig entrar a la capella del Sant Crist de Lepant; allí el meu esperit va volar tan alt que aneu a saber on va anar a parar. aquell dia, tot em va sortir més bé.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat