Les ciutats i la societat contemporània des de la teoria de la complexitat

El segon principi de la termodinàmica sempre m’ha evocat certa tristesa. El primer cop que en vaig prendre consciència va ser per aprendre que aquest ens impedeix construir un mòbil perpetu. Posteriorment, les classes de física i química a l’institut ens ensenyen com el segon principi està fortament lligat a la noció de la irreversibilitat. Formalment, el segon principi de la termodinàmica estableix que l’entropia d’un sistema aïllat només pot créixer, mai disminuir. Però, que és l’entropia?

El fet que associem el concepte d’entropia amb el desordre es deu majoritàriament al llegat de Ludwig Boltzmann, el pare de la mecànica estadística. La seva interpretació de l’entropia es pot clarificar amb l’exemple següent. Imaginem que llencem dos daus. La imatge a continuació ens il·lustra totes les 36 configuracions resultats possibles (microestats), agrupats segons la suma dels valors dels daus (macroestats).

Il·lustració del concepte d'entropia de Boltzmann

Figura 1.- Possibles resultats quan tirem un dau

Segons Boltzmann, el macroestat amb màxima entropia és aquell que té més microestats possibles. En el nostre sistema de dos daus, aquest macroestat correspon al cas on els valors dels daus sumen set, ja que hi ha sis resultats possibles que ens porten a aquesta configuració. En canvi, en els dos extrems laterals de la imatge, és a dir els macroestats on els valors dels daus sumen dos o dotze, corresponen als macroestats de mínima entropia, ja que només hi ha un microestat possible (on els daus marquen dos uns o dos sisos respectivament).

Boltzmann estava convençut de que les configuracions que formaven les molècules dels gasos, quantificables amb aquesta mesura d’entropia, determinaven el seu comportament macroscòpic. Malauradament, en un context històric en el qual la comunitat científico-acadèmica no creia en la existència dels àtoms, les seves contribucions discrepaven amb molts companys de professió. De fet, ja que començàvem parlant de la tristesa i el segon principi de la termodinàmica, val la pena dir que els constants qüestionaments al seu treball, conjuntament amb altres circumstàncies personals, van portar a Boltzmann a suïcidar-se durant unes vacances familiars a Trieste el 1906, tot just abans que els àtoms esdevinguessin el zeitgeist de la ciència durant el segle XX.

La idea que si llencem aleatòriament dos daus repetides vegades, la configuració que trobarem en més ocasions serà aquella on els valors dels daus sumen set és consistent amb la idea del segon principi de la termodinàmica de que els sistemes tancats tendeixen a la màxima entropia possible. No obstant, aquest no és el comportament de molts dels sistemes que podem trobar en la natura o la societat contemporània.

Un exemple interessant és el comportament de les colònies de formigues. En la imatge a continuació (i amb més detall en aquest vídeo) es pot observar com existeix un gran patró d’ordre col·lectiu en el moviment de la colònies de formigues.

Colònia de formigues en moviment

Figura 2.- Colònia de formigues gegants en "marxa".

Des de la perspectiva de Boltzmann, entre totes les configuracions possibles, les colònies de formigues prenen formes molt ordenades, amb una entropia molt baixa, i per tant la seva ocurrència hauria de ser molt improbable. I tot i així aquestes són les formes que s’observen en la realitat.

A diferència dels daus, les interaccions entre formigues no són aleatòries, ja que responen a objectius col·lectius de localització i emmagatzematge de recursos alimentaris. Tanmateix, el que és sorprenent és que segons sembla indicar una llarga línia d’investigacions1, les colònies de formigues aconsegueixen generar un ordre col·lectiu a partir d’interaccions locals entre formigues veïnes, pràcticament sense cap tipus de comunicació global.

Com hom pot imaginar, les colònies de formigues no són l’únic sistema que, en aparent desafiament al segon principi de la termodinàmica, tendeixen a generar patrons ordenats. De fet, simultàniament als avenços en la comprensió de les colònies de formigues2, el premi Nobel de química Ilya Prigogine va demostrar que el motiu pel qual certs sistemes no tendeixen cap a estats de màxima entropia, és que el segon principi de la termodinàmica i l’entropia de Boltzmann només apliquen a sistemes tancats, és a dir, a sistemes que no interactuen amb el medi que els envolta.

Existeix doncs, una classe de sistemes, anomenats ‘dissipatius’ segons Prigogine, que a través de certes interaccions amb el medi que els envolta, tendeixen cap a configuracions ordenades3. Crec que és fàcil argumentar que les ciutats - el subjecte d’estudi de la meva tesi doctoral - formen part d’aquest grup. Una bona il·lustració de com podem trobar aquest tipus de comportaments en les ciutats contemporànies és el model de segregació de Schelling4. Imaginem una ciutat amb dos tipus d’habitants, que denotarem respectivament amb els colors vermell i blau. Per aquest exemple, la ciutat serà una quadrícula de 40x40 caselles, on un 50% seran ocupades per habitants vermells, 40% per habitants blaus, i 10% buides. La idea central és molt senzilla. Els habitants estaran satisfets a la seva casella si com a mínim quatre dels seus vuit veïns són del mateix color. En el cas contrari, els veïns intentaran mudar-se a una altra casella. Aquest mecanisme s’aplicarà fins a que tots els agents estiguin satisfets. A continuació podem veure l’evolució de la ciutat5.

Animació del model de Schelling

Figura 3.- Simulació del model de segregació de Schelling

Es pot observar clarament com la nostra ciutat, de manera anàloga a les colònies de formigues, genera un ordre global a partir d’interaccions que es regeixen per criteris exclusivament locals. En la terminologia de sistemes complexos, es diu que aquests fenòmens exhibeixen propietats emergents, que no han estat directament incorporades en el disseny del sistema però han estat un resultat indirecte del seu funcionament, a través d’un procés d’autoorganització. La simulació amb el model de preferential attachment que vaig descriure en un article anterior sobre el debat urbanístic de Sant Feliu és un altre exemple d’aquest tipus de processos.

Si bé el model de Schelling és excessivament simplista i poc aplicable fora de contextos pedagògics, en les ciutats contemporànies també podem trobar processos d’autoorganització i ordres emergents. Un exemple interessant és la dispersió urbana que podem observar en moltes ciutats occidentals, sobretot a Estats Units, com ara Los Angeles, Atlanta o Houston. En anglès, aquest tipus de dispersió s’anomena urban sprawl, i és sovint associat a connotacions negatives de desorganització i fracàs en la seva planificació urbana.

Exemple d'urban sprawl Figura 4.- Exemple d'urban sprawl

No obstant, darrere una impressió visual de desgavell, els hàbits de mobilitat en aquestes ciutats disperses evidencien que hi ha un clar ordre vigent en el seu desenvolupament espacial: tot i la considerable expansió suburbana de les majors àrees metropolitanes dels Estats units durant els 80 i els 90, els respectius temps de viatge per anar a treballar s’han mantingut pràcticament constants6. Simultàniament, la quantitat de trajectes que tenen tant l’origen com la destinació en els suburbis s'ha incrementat de manera significativa, cosa que suggereix que no només els habitants s’han establert en els suburbis, sinó que també ho han fet moltes empreses i les seves respectives oportunitats laborals7. Així doncs, si bé podem considerar que aquest tipus de ciutats malbaraten l’espai i són ineficients en termes de la dependència en el cotxe que generen, en cap cas es tracta d’estructures desorganitzades, ans al contrari. Són el resultat d’un procés complex on hi intervenen preferències residencials, preus immobiliaris, infraestructures i molts altres factors.

Fins a quin punt considerem que els sistemes que exhibeixen processos d’autoorganització i propietats emergents són purament mecànics - o pel contrari, constitueixen algun tipus d’entitat més complexa - és una de les qüestions fonamentals dels darrers segles de la ciència i filosofia occidentals8. En qualsevol cas, la manera en la que les interaccions entre els habitants poden generar un ordre emergent sense la intervenció de cap agent extern és un clar desafiament a la “planificació” com a activitat racionalista. Això no vol dir que qualsevol intent de planificació sigui completament estèril, si no que la major part dels corrents principals de l’urbanisme desenvolupats durant els dos últims segles no són adequats pel tipus de problemes que trobem en les ciutats contemporànies. Aquesta és de fet la crítica principal de la periodista Jane Jacobs en el seu influent llibre “The Death and Life of Great American Cities”, on va escriure:

Per pensar en ciutats i arribar a algun lloc, una de les principals qüestions que cal conèixer és quin tipus de problemes plantegen les ciutats...

Les ciutats resulten ser problemes de complexitat organitzada, com les ciències de la vida. Presenten "situacions en les que mitja dotzena o fins i tot diverses dotzenes de quantitats varien simultàniament i de maneres subtilment interconnectades... Les variables són moltes, però no són un batibull; estan "interrelacionades en un tot orgànic"...

Els teòrics de la planificació convencional de la ciutat moderna han malentès constantment les ciutats com a problemes simples... i han intentat analitzar-los i tractar-los com a tals9.

De manera similar, i en referència a la crítica que el geògraf i antropòleg marxista David Harvey adreça als models clàssics d’economia urbana, el també geògraf Juval Portugali va escriure el següent:

[els vostres models són] “incapaços de dir res amb profunditat . . .”; no perquè sigueu males persones o professionals de segona, però perquè, com Don Quijote, esteu lluitant contra els molins de vent, i fent-ho no només no danyeu la bèstia real - el mode de producció Capitalista - sinó que de fet participeu en la seva reproducció; no només els vostres plans sofisticats no redueixen la injustícia a la ciutat, sinó que la reprodueixen; la tornen a crear novament una i altra vegada. El capitalisme amb la seva ciutat d’injustícia està avançant i florint darrere la falsa consciència ideològica de la vostra ciència i planificació liberal10

Independentment del que cadascú pensi del capitalisme, les propietats emergents de sistemes complexos com les ciutats i la societat en general, com ara la distribució de la riquesa o la mobilitat social, són fruit de les interaccions entre els habitants que en formem part, inevitablement guiades per cert sistema econòmic, social i polític (tant si es tracta de capitalisme, socialisme o altres). De fet, la noció de propietats emergents resultants de processos d’autoorganització són clarament darrere el principi de la “mà invisible” d’Adam Smith, i economistes liberals com ara Friederich Hayek les han emprat justament per defensar el capitalisme, considerant el lliure mercat com l’únic mecanisme capaç d’aprofitar els coneixements dispersos presents en la societat.

En qualsevol cas, resulta cada cop més evident que els instruments convencionals de planificació, com ara els plans directors urbanístics, no són suficients per a suplantar l’ordre emergent que emana de les accions i decisions dels ciutadans en el context del capitalisme, cada cop més influenciades per la globalització, la creixent volatilitat del mercat laboral, constants desenvolupaments tecnològics i les irrupcions de plataformes com Airbnb o Uber11.

Aquest estiu vaig estar als Pueblos Mancomunados de la Sierra Norte de Oaxaca, a Mèxic. Es tracta d’un conjunt de vuit pobles organitzats de manera comunitària i cooperativa des de temps pre-hispànics, i que varen ser formalment constituïts en un únic nucli agrari el 196112. Les seves activitats econòmiques consisteixen bàsicament en la agricultura, l’explotació forestal sostenible, i des del 1995, un programa d’ecoturisme comunitari.

Mirador 'amanecer', Llano Grande, Oaxaca Figura 5.- Sortida de sol al Mirador "amanecer" a la Sierra Norte de Oaxaca.

Un dels dies un guia local ens va portar al Mirador ‘amanecer’ a veure sortir el sol, i vam tenir temps per fer-li unes quantes preguntes sobre el funcionament del poble. Ens va explicar que qualsevol persona, independentment de la nacionalitat, hi pot anar a viure - sempre i quant se segueixin les mateixes normes segons les quals es regeix la comunitat. Cada família té dret a tallar tres pins per a construir la seva casa, ampliable si el nombre de membres de la família així ho requereix. La seva economia local ofereix una sèrie de llocs de treball, però ningú està obligat a treballar en res en concret. La principal obligació com a ciutadà són els anomenats “cargos”, que consisteixen en tasques bàsiques pel funcionament de les comunitats, com ara la gestió forestal, l'organització de juntes ciutadanes i escolars, o feines derivades del programa d’ecoturisme, entre d’altres. Cada quatre anys, un membre d’entre 18 i 65 anys de cada casa ha de realitzar “cargos” durant un any sencer de manera no remunerada. D’altra banda, cal esmentar que els ingressos provinents del seu programa d’ecoturisme, gens barat pel que és Oaxaca i Mèxic en general, es dediquen exclusivament a projectes comunitaris. Tot plegat, no només aquest sistema genera una distribució de la riquesa força igualitària entre els ciutadans (fet que no hauria de ser excessivament sorprenent), sinó que la seva economia local també gaudeix d’una bona salut.

Arribats aquí, és fàcil argumentar que amb l’organització dels Pueblos Mancomunados la humanitat mai hagués arribat a descobrir les partícules subatòmiques, la penicil·lina ni l’efecte transistor. No entraré a valorar aquestes qüestions, ja que la meva intenció no és posar als Pueblos Mancomunados com a model universal de com hem d’estructurar la nostra societat. La reflexió final que voldria plantejar és una altra. Hi ha una percepció, força estesa entre la nostra societat, que els càrrecs de les administracions públiques han de ser ocupats per persones d’altes formacions universitàries, ja que són aquestes les úniques preparades per la difícil tasca de governar un sistema tant complex com la societat contemporània. Sembla però, que aquesta percepció es dilueix en la política local, on es valoren més altres capacitats menys tècniques. Sobre aquesta qüestió, acabaré amb una citació de Hayek, que independentment del que es pugui pensar de la seva ideologia, trobo que és molt pertinent en aquest context:

Hi ha . . . tot un conjunt molt important de coneixement desorganitzat que en cap cas es pot anomenar científic . . . : el coneixement de les circumstàncies particulars de moment i lloc. És en aquest sentit que pràcticament cada persona té algun avantatge respecte als altres ja que posseeix informació única de la qual se’n pot fer un ús beneficiós, però tal ús només és possible quan les decisions de les quals depèn les pren la persona en qüestió o es prenen amb la seva cooperació activa . . . La planificació centralitzada basada en informació estadística, per la seva pròpia naturalesa, no pot prendre en compte directament aquestes circumstàncies de moment i lloc.13

Espero haver il·lustrat que en sistemes tant complexos com les ciutats i societats contemporànies, les intervencions no sempre obtenen l’efecte acció-reacció que s’espera, ni tan sols quan les planegen persones amb importants formacions acadèmiques. Així doncs, m’agradaria plantejar si no seria millor que aquestes intervencions es gestionessin des del món local, per part de persones que coneixen les circumstàncies particulars de cada barri, poble o ciutat14, i a les que podem adreçar-nos quan quelcom no funciona com estava previst, sense necessitat de parlar amb tres secretàries per prendre una cita ni de desplaçar-nos a Madrid o Brussel·les. Si bé una xarxa de governs locals prenent decisions que possiblement se solapen entre poble i poble pot semblar ineficient comparat amb una administració centralitzada, segons la teoria de Prigogine, és justament aquesta distribució de coneixement i accions la que permet als sistemes complexos adaptar-se a les circumstàncies canviants del món que ens envolta.

 

Martí Bosch

Doctorand en Enginyeria Civil i Mediambiental a l'École Polytechnique Fédérale de Lausanne (EPFL)

 

Notes:

  1. Vegeu J. L. Deneubourg et al. “Probabilistic Behaviour in Ants: A Strategy of Errors?” (1983). 

  2. De fet, les connexions entre les contribucions dels grups de Deneubourg i Prigogine no són casualitat: els seus respectius grups de recerca eren contemporanis en la mateixa Université Libre de Bruxelles i realitzaven importants intercanvis acadèmics. 

  3. Més concretament, els sistemes ‘dissipatius’ tendeixen a aprofitar les seves entrades d’energia per a generar ordre intern tot exportant-ne l’entropia a l’exterior.

    Malgrat que la majoria de les contribucions de l’equip de Prigogine es van desenvolupar en el context de la termodinàmica, van adonar-se’n ràpidament que els seus descobriments eren rellevants per a un ampli grup de disciplines científiques. Aquesta ambició queda reflectida en el títol d’un dels seus treballs més influents: “La Nouvelle Alliance. Métamorphose de la Science” (traduït a l’anglès sota el títol “Order Out of Chaos: Man’s New Dialogue with Nature”). Vegeu I. Prigogine i I. Stengers “Order Out of Chaos: Man’s New Dialogue with Nature” (1984). 

  4. El nom del model ve del premi Nobel d’economia Thomas Schelling. 

  5. Els paràmetres del model han estan triats segons criteris computacionals que fan la animació més adequada per a il·lustrar-ne el seu funcionament. En tot cas, es pot accedir a la implementació del model i experimentar amb diferents paràmetres a https://schelling-mesa.herokuapp.com (la velocitat d’execució és millorable ja que l’aplicació està allotjada en un servidor segons les prestacions gratuïtes de Heroku). D’altra banda, el codi del model és accessible a https://github.com/martibosch/mesa-schelling-example

  6. Entre el 1980 i el 1985, els temps de viatge de les vint majors àrees metropolitanes dels Estats Units es van mantenir pràcticament constants, sense diferències significatives per a ciutats més físicament disperses com ara Los Angeles, Houston o Atlanta. Vegeu P. Gordon et al. “The Commuting Paradox: Evidence from the Top Twenty” (1991). Entre el 1990 i el 2000, els temps de viatge han crescut amb una elasticitat de 0.1 respecte el nombre de treballadors, és a dir, per un creixement del nombre de treballadors del 10%, els temps de viatge només han crescut 1%. Vegeu A. Anas “Discovering the Efficiency of Urban Sprawl” (2011). 

  7. Vegeu D. M. Levinson i A. Kumar “The Rational Locator: Why Travel Times Have Remained Stable” (1994). 

  8. El matemàtic francès Pierre-Simon Laplace va desenvolupar la noció determinista que si algú tingués capacitat de conèixer, amb precisió infinita, les posicions i velocitats de tots els elements que componen l’univers, l’evolució de l’univers es podria deduir amb tot detall a partir de les lleis universals de la física formulades per Isaac Newton. Tanmateix, Laplace i els defensors de les seves tesis deterministes van reconèixer que tals capacitats només podien ser atribuïdes a una entitat sobrehumana, el qual va acaba popularitzant la construcció del “Dimoni de Laplace”. La visió que l’evolució de qualsevol sistema es pot predir mitjançant exclusivament les lleis de Newton, independentment la laboriosa càrrega de treball que això requereixi, va ser compartida per la majoria de físics fins a la adopció generalitzada dels principis de la física quàntica durant la dècada del 1920. De fet, mig segle abans, després de relacionar empíricament les propietats macroscòpiques dels gasos amb el comportament col·lectiu de les seves molècules, Boltzmann ja havia suggerit que les interaccions entre molècules podien no regir-se per les lleis del moviment Newton. Més concretament, Boltzmann va suggerir que els nivells d’energia de les molècules podien ser discrets. Va ser justament aquesta idea, posteriorment desenvolupada per Max Planck, la que va acabar marcant la ruptura amb la física clàssica i el consegüent naixement de la física quàntica. Vegeu K. Popper “The Open Universe: An Argument for Indeterminism” (1982) i I. Prigogine i I. Stengers “Order Out of Chaos: Man’s New Dialogue with Nature” (1984).

    D’altra banda, l'autoorganització i les propietats emergents són centrals en les investigacions sobre la vida artificial en les ciències de la computació. El pare de la computació digital Alan Turing va introduir amb la seva homònima màquina universal el 1936 la idea d’un ordinador on la memòria no només servia per a emmagatzemar-hi dades, sinó també instruccions. Seguint aquest principi, el matemàtic hongarès John von Neumann va desenvolupar el concepte de màquines autoreplicants, les quals a través de cert set d’instruccions emmagatzemades en la seva memòria, serien capaces de reproduir la seva estructura. Aquesta idea va donar peu a tota una línia de recerca anomenada Artificial Life, que se centrava en l'exploració a través de simulacions dels sistemes artificials que exhibeixen propietats similars als éssers vius. Resultats destacables en aquest camp semblen indicar que només hi ha certes condicions en les que els sistemes que interactuen amb medis variables (com ara les ciutats) aconsegueixen generar estructures persistents. Tals estructures es caracteritzen per un ordre fractal, on parts de l’estructura tenen formes similars a l’estructura complerta. Les estructures fractals són molt abundants en els sistemes vius i la naturalesa en general, com ara les branques dels arbres, l’aparell circulatori, flocs de neu, o els colors d’alguns animals, però també entre sistemes artificials com ara les ciutats, xarxes de transport o inclús en les distribucions de transaccions en els mercats financers. Vegeu R. White i G. Engelen “Cellular Automata and Fractal Urban Form: A Cellular Modelling Approach to the Evolution of Urban Land-Use Patterns”, P. Frankhauser “La fractalité des structures urbaines” (1994), M. Batty i P. Longley “Fractal Cities: A Geometry of Form and Function”, i M. Batty et al. “Urban Systems as Cellular Automata” (1997). 

  9. El text original de l’extret citat es troba entre pàgines 431-435 del llibre “The Death and Life of Great American Cities” de Jane Jacobs, i és el següent:

    Merely to think about cities and get somewhere, one of the main things to know is what kind of problem cities pose . . . .

    Cities happen to be problems in organized complexity, like the life sciences. They present “situations in which a half-dozen or even several dozen quantities are all varying simultaneously and in subtly interconnected ways . . . . The variables are many but they are not helter-skelter; they are “interrelated in to an organic whole.” . . . .The theorists of conventional modern city planning have consistently mistaken cities as problems of simplicity. . . and have tried to analyze and treat them thus

    Les cometes que utilitza Jane Jacobs són en referència a l’assaig que Warren Weaver va escriure en el 1958 Annual Report of the Rockefeller Foundation, on s’enumeraven tres etapes de desenvolupament en la història del pensament científic: (I) l’habilitat d’adreçar problemes simples - aquells que consideren dues variables directament relacionades, com ara la pressió d’un gas i el seu volum - durant els segles XVII, XVIII i XIX, culminant amb l’establiment dels fonaments de les teories de la llum, so, calor i electricitat; (II) l’habilitat d’adreçar problemes de complexitat desorganitzada, tractables amb els mètodes de mecànica estadística desenvolupats per Boltzmann i altres, i que ens permeten per exemple aproximar estadísticament les velocitats i nombres de col·lisions entre partícules o boles de billar; i finalment (III) l’habilitat d’adreçar problemes de complexitat organitzada, on la complexitat no rau tant en el nombre de variables com en les seves interconnexions, de manera que el comportament del sistema no es pot aproximar estudiant-ne separadament les seves parts. Vegeu J. Jacobs “The Death and Life of Great American Cities” (1961). 

  10. El text original de l’extret citat es troba a la pàgina 34 del llibre “Self-organization and the City” de Juval Portugali, i és el següent: The theorists of conventional modern city planning have consistently mistaken cities as problems of simplicity. . . and have tried to analyze and treat them thus. Les cometes són en referència al llibre “Social Justice and the City” de David Harvey. Vegeu D. Harvey “Social Justice and the City” (1973), i J. Portugali “Self-organization and the City” (1999) 

  11. Hi ha tota una línia de recerca dedicada a l’avaluació de la implementació dels plans generals d’ús de sòl. En la majoria de casos, s’observen importants diferències entre les assignacions d’ús de sòl dels plans i el seu ús real, atribuïts en gran part a petites modificacions locals requerides per a acomodar canvis que no estaven previstos en el moment de la confecció dels plans. Vegeu N. Alfasi et al. “The actual impact of comprehensive land-use plans: Insights from high resolution observations” (2012), T. Zhong et al. “Success or failure: Evaluating the implementation of China’s National General Land Use Plan (1997–2010)” (2014) i P. Abrantes et al. “Compliance of land cover changes with municipal land use planning: Evidence from the Lisbon metropolitan region (1990–2007)” 

  12. Vegeu https://www.gob.mx/conafor/prensa/pueblos-mancomunados-de-oaxaca-ejemplo-de-aprovechamiento-forestal-sostenible 

  13. El text original de l’extret citat es troba entre les pàgines 80-83 del llibre “Individualism and Economic Order”, i és el següent:

    There is... a body of very important but unorganized knowledge wich cannot possibly be called scientific...:the knowledge of the particular circumstances of time and place. It is with respect to this that practically every individual has some advantage over all others because he possesses unique information of which beneficial use might be made, but of which use can be made only if the decisions depending on it are left to him or are made with his active cooperation . . . Central planning based on statistical information by its nature cannot take direct account of these circumstances of time and place. Vegeu F. A. Hayek “Individualism and Economic Order” (1948) i S. Moroni “Rethinking the theory and practice of land-use regulation: Towards nomocracy” (2010). 

  14. Un exemple anecdòtic però tanmateix interessant de fins a quin punt els Pueblos Mancomunados s’autogestionen és com, a diferència del govern central, no s’hi aplica cap canvi d’hora entre l’estiu i l’hivern, ja que tradicionalment mai ho havien fet, i de fet a la latitud on es troben no hi ha diferències estacionals significatives en el nombre d’hores de llum natural. 

 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat