Secretaris de la vella escola ...

Un cop jubilat el senyor Tubau, em van nomenar cap de majordomia. Aquest càrrec comportava intervenir en tots els departaments i caps de negociat de la casa de la vila. Això, encara que no ho sembli, és ingrat. Les topades eren freqüents i encara més si el senyor secretari es creia l'amo de tot.

De secretaris n'hem tingut per a tots els gustos: dels que et tenien una confiança absoluta, fins al més recelós, que sempre es creia trepitjat. Mai m'he cregut capaç de posar-me al costat de grans personatges com alguns es pensen que són. Però la meva doble funció d'estar al servei d'ell i l'alcalde feia que clatellada que s'escapés, jo sempre en sortís esquitxat. Aquests senyors abans eren els màxims responsables de l'Ajuntament (em penso que encara ho són...) i és clar, tots els empleats havíem d'anar a raure amb ells. Abans d'entrar, ja sabíem la resposta: quan a ells no els interessava, tot eren pegues. “Veuràs -deien-, val més que ho decideixi l'Ajuntament”, o bé "donde hay patrón no manda marinero" i d'aquestes tantes com volgueu.

Una vegada vam tenir un secretari baixet i mal p... (no pensin malament) ...pensat, que se saltava totes les normes i regles per fer-les a la seva mida. I poques n’encertava, ni tan sols els papers que llençava fora de la paperera. La primera sorpresa que vaig tenir va ser un dissabte quan em diu que l'endemà volia anar a missa i li indiqués quin era el sitial que li corresponia com a "Secretario General del ayuntamiento". No vaig poder més que posar-me a riure i ell tot murriós em va dir: "¿por qué se ríe? ¿Acaso no tengo yo un sitio reservado en el presbiterio por razones de cargo?”. Jo no podia aguantar-me el riure i no em sortia cap paraula de la boca i li vaig fer que no amb el cap. Crec que es va adonar del país en què vivia i que s'havia posat ben bé de peus a la galleda i amb to imperant em digué: "váyase".

De complex de superioritat es veu que en tenia una bona dosi, ja que el silló que tenia al seu despatx no feia per a la seva categoria i li donava poca responsabilitat. Així que no va parar fins que es va comprar una poltrona ben grossa, tant que quan, estava assegut, apenes es veia. Però ho va pagar, perquè li va jugar una mala passada. Un dia estant-hi ell escarxofat, se li va tombar cap per avall i va quedar sepultat tot cridant: "¡sacadme de aquí!". Vàrem  improvisar una brigada de socors i, enfilats de peus a la seva taula, vàrem aixecar la poltrona, que deu n'hi do del que pesava per poder treure aquell homenet petit però gran en "talento"... ens va regraciar la gesta dient-nos "gracias, hijos". Aquell matí va fer la farina plana...

La calma no va durar gaire... fins que se li va ocórrer demanar un telèfon amb línia directa per al seu ús personal. Argumentava que "cuando me llame el gobernador en consulta privada pueda atenderlo como es debido", com si el senyor governador no tingués altres mitjans de més eficàcia per les consultes privades... Cada dia insistia amb la mateixa cançó i el telèfon no arribava. Fins que es va empipar i va sospitar alguna maquinació en contra d'aquesta proposta. Em va agafar a mi de cap d'esquila i no passava dia que jo no estigués amonestat d'incorporar-me un expedient disciplinari.

L'alcaldia va fer la compra d'un mapa de Catalunya emmarcat i de grans dimensions per penjar-lo en un pany de paret i així poder consultar-lo sempre que fos necessari, ja que l'edició era nova i la toponímia de les poblacions eren en català correcte. Jo havia rebut ordres directes de l'alcaldia i ell no en sabia res. Arribat el mapa en qüestió, estava al vestíbul desembalant-lo quan passa ell, s’adona d'aquella baluerna i em diu: "¿Qué hace usted aquí?". Li explico el que feia el cas i... fillets de Déu, com es va posar aquell home perquè no se li havia dit res  de la compra d'aquell mapa!. Va ser tant gran l'escandalera que va organitzar, que va ressonar per tota la casa cridant l'atenció dels funcionaris i el personal que hi havia, i fins i tot d'algun regidor. Va marxar cap al seu despatx tot esverat dient: "expediente, expediente". Al migdia va arribar el Sr. Alcalde i, no sé com va ser, es va assabentar de l'incident. Truca el timbre i em pregunta què m'havia passat, un cop informat el Sr. Alcalde per mi mateix, em diu: "digues-li que vingui aquí al meu despatx". No sé què li deuria dir el Sr. Alcalde... només sé que va sortir cap cot i que ni em va mirar. Torna a trucar-me el Sr. Alcalde i em diu: "estigues tranquil, que no es posarà més amb tu". ¿Què li deuria dir el Sr. Alcalde?. No ho sé, però el cas és que no es va posar més amb mi.

La relació secretari-alcalde no devia ser massa bona, ja que aquest li va obrir un expedient per motius relacionats amb secretaria. Em va causar sorpresa la seva sortida del despatx del senyor alcalde, es va girar  de cara a la porta ja tancada i anava fent "botifarra" i tocant-se les parts púdiques en senyal de burla. Vaig saber després que se li havia proposat que es quedés a casa seva i que la seva plaça l'ocuparia temporalment una altra persona; no s'hi va avenir. Finalment se’l va suspendre de "empleo y sueldo", però la sort el va afavorir ja que el tribunal va fallar a favor seu pocs dies abans de jubilar-se.

Podeu comptar com va tornar: més encrestat que un gall de panses i com aquell qui diu fent pam i pipa a l'alcaldia. Va promoure entre els treballadors que volia una placa de comiat per la seva jubilació i li va fer incrustar un petit escut de la ciutat. El dia del seu comiat ens va reunir a tots els treballadors a la sala de sessions i se li va entregar la placa. De moment va acceptar-la, però ja vàrem notar que no havíem encertat el seu gust. Acabat l'acte va tornar a armar la brega perquè l'escut no era de plata, que segons el seu criteri li corresponia mínimament com a "Secretario General". Vulguis o no, no va parar fins que se li va canviar per un de plata de llei.

Malauradament, aquesta és la creu de la moneda de tants i tants bons treballadors que he conegut al llarg dels meus anys de treball a l'Ajuntament.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat