El mercat dels dilluns

Cada vegada anava creixent més el mercat del dilluns. Per si no ho sabeu, és un dels més antics de Catalunya amb un centenar d'anys d'existència. El responsable ja no s'hi entenia amb tanta gent i el varen partir en dos. L'un continuava sent els dilluns i l'altre el varen passar als dijous, entre els carrers Ruiz de Alda, l'actual Francesc Mestres i la Riera de la Salut i a mi em va tocar anar-hi els dijous.

No vulgueu saber l'aldarull que es formava de bon matí entre ells per agafar els millors llocs, fins que l'ajuntament els va posar fixos. Vaig viure una experiència molt bonica i vaig poder comprovar per mi mateix el bon comportament d'aquestes persones, no donant crèdit de la mala fama que tenen els marxants. Vaig poder apreciar bondat, honradesa i un concepte molt assumit de companyia en un bon nombre de la gent que tenia a la llista de parades. Només us diré que més d'una vegada em descuidava la cartera amb la recaptació damunt la parada i ells, sempre amatents a la meva distracció, la retiraven de seguida i la guardaven fins que em veien desesperat buscant-la. Quan els veia, amb la cara que feien ja coneixia qui me la guardava i molt amicalment me la lliuraven, contents en veure que jo també ho estava per haver-la recuperat.

Ben al contrari eren uns altres, molt pocs per dir-ho clar, els més buscarraons. Quan em veien, aquests s'esmunyien per la cantonada per no pagar i fer la guitza als qui pagaven honradament. Venia una dona amb el "cuento" de la llàgrima, i cada setmana em deia: "la próxima te pagaré", i els diners no arribaven mai. Un dia, empipat que em prengués el pèl tantes vegades, aviso la guàrdia urbana, la qual li retirà el gènere i se l'emportà cap a l'Ajuntament. Vaig respirar en poder-me-la treure de sobre... però, al cap d'una estona, tornà a comparèixer acompanyada d'un guàrdia, que em va dir: "de parte del señor secretario, que la deje vender y, cuando haya hecho dinero, ya pagará". Aquesta cançó ja me la sabia de memòria i ja n'estava tip de sentir-la, però "las órdenes son las órdenes" i no vaig tenir més remei que deixar-la vendre. Una vegada més, com ja era d'esperar, quan vaig anar a cobrar ja havia fugit i em vaig quedar amb un pam de nas. Quan vaig arribar a l'ajuntament, li vaig anar a explicar al "Sr. secretario" i em contestà: "pobre mujer". Potser sí!

Canviem de tema, encara que continuem parlant de paquets i de “mercaderies”. Feia dies que voltava un paquet per l'Ajuntament i ningú no sabia què era, ni d'on venia. Tothom ignorava el que podia haver dins d'aquella andròmina. Anava d'un pis a un altre i ningú no gosava obrir-lo. Cansats de veure com anava d'un cantó a un altre ens vam decidir, juntament amb la guàrdia urbana, a obrir-lo i hi havia unes capsetes rodones, semblants a uns pots de Coca-cola. Al descargolar-ne un, comença a sortir una mena de líquid o gas estrany i comencem tots a plorar i a posar-nos vermells. Com vam poder, ens vam protegir la cara i agafant un prospecte que hi havia i deia "gases lacrimógenos", ja vam tenirla causa. Però el més greu va ser que tota la casa es va omplir d'aquell gas i tothom que hi havia per allí plorava a llàgrima viva. Millor dit, la Casa de la Vila es va convertir en una "vall de llàgrimes".

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat