En record dels vells companys ... (I)

Cada planta, cada dependència, cada racó de la casa comunal era un cau d'anècdotes que sovint succeïen i no sabies d'on sortien. Tot i que m'he proposat no esmentar noms i cognoms dels personatges que feinejaven per l'Ajuntament, n’hi ha de tan entranyables que em resultaria difícil, quasi impossible, no anomenar-los pel seu nom, ja que va tan lligada la seva vida amb l'Ajuntament que, de l'Ajuntament, n'han fet la seva vida. Aquest comentari no és pas en detriment de la seva personalitat i bonhomia, ans al contrari, un elogi i reconeixement dels seus serveis vers la nostra població.

La senyora Maria havia nascut i vivia al mateix Ajuntament. Tenia al seu càrrec només la neteja de les dependències, la porteria, les claus de la casa gran, el dispensari i feia de telefonista (potser encara me’n deixo alguna). Però era, sens dubte, l’ànima de l'Ajuntament. 

A la casa de la Vila sempre hi ha entrants i vinents, gent al vestíbul d'entrada, i altres que es despistaven i, enlloc d'enfilar escales amunt, es ficaven dins de casa de la senyora Maria. Més d'una vegada se'ls trobava a la cuina i ella, amb la seva paciència i bonhomia els conduïa vers les escales de l'oficina.

Un dia, jo estava feinejant al primer pis i sona una trucada i em diu que baixi de seguida. Baixo les escales de pressa puix em temia el pitjor. Efectivament, la trobo tan afectada i nerviosa que apenes podia parlar, la faig seure perquè es retornés un xic, per explicar-me el que havia succeït. Em va dir que feia dies que rebíem trucades de veus estranyes i uns estirabots que no compreníem massa bé. Però aquell dia una veu clara i contundent va ressonar a les oïdes de la recatada senyora Maria, dient-li: "Tots els de l'Ajuntament són una colla de fills de p....", ja m'entenen. Em sembla que va ser la primera vegada a la seva vida que sentia amb tanta contundència aquesta frase de tan mal gust; i no és d'estranyar la sufocació i el seu enuig i tot just era al començament d'una sèrie de trucades que ens van portar mal de caps.

Rondaven els temps de la transició i a algú li agradava divertir-se a costa dels què érem a l'Ajuntament, fins i tot en dies de festa i per solemnitzar-ho més, el dia de la Festa Major. Estàvem tots mudats i engalanats al portal de la casa de la Vila, esperant l'hora de l'ofici de Sant Llorenç (quan les autoritats hi assistien en corporació) que ja tornem a tenir la senyora Maria nerviosa i espantada per una trucada telefònica que havia rebut: una veu anònima li comunicava una explosió immediata d'una bomba a l'Ajuntament. Què podíem fer? Cridar l'atenció de la gent que hi havia a l'església en no assistir a l'ofici, això no podia pas ser! Vàrem optar per esperar que explotés. Això sí, recomanant a la senyora Maria que abandonés l'edifici. Ella va negar-s’hi en rodó: era tant l'afecte que tenia a la Casa de la Vila que va preferir (en cas que hagués succeït) quedar sepultada entre les runes. Davant d'aquesta negativa i en espera del pet de la bomba, ens vàrem encaminar cap a l'església com aquell qui res. Durant l'ofici, les nostres orelles no escoltaven pas massa al predicador que s'escarrassava dalt de la trona explicant les virtuts del nostre Sant Patró... al més lleu soroll ens miràvem l'un a l'altre, com volent dir: "ja ha petat!".  A la sortida, l'edifici encara s'aguantava dret i tot just abans d'anar a dinar i per deixar més tranquil·la a la senyora Maria, ens va tocar regirar tota la casa de la Vila, lavabos inclosos, per buscar l'artefacte explosiu que no va aparèixer per enlloc. Vàrem creure que es tractava d'una broma: això sí, un xic pesada!

A l'Ajuntament, dia i nit, era una constant jornada laboral. El telèfon no parava de sonar, fins el punt que a la telefonista li era impossible descansar les poques hores lliures que li quedaven, ja que a les sis del matí tornava a reprendre la jornada per la neteja. Més endavant es va suprimir el vigilant nocturn i se'n va fer càrrec la guàrdia urbana que, mitjançant una clau, desconnectava la centraleta i això li permetia poder passar la nit tranquil·la (salvant algunes excepcions). Però es va considerar que això no era encara suficient i se li va concedir que els dissabtes al migdia abandonés l'Ajuntament fins el dilluns al matí perquè, tancada tota la setmana en aquella fosca porteria, era just que el cap de setmana pogués gaudir de l'aire lliure. Doncs ni una ordre expressa de l'alcaldia va poder fer-la sortir de la casa de la Vila, dient que no s’hi sabria avenir i que s'hi trobava molt bé, a casa seva.

Si he relatat aquests fets i m'he posat un xic amb la intimitat de la senyora Maria és per l'afecte que li tinc i no voldria pas que quedés en entredit la professionalitat i vocació de servei que sempre l'han caracteritzada. Maria, perdona'm però ja ho he dit.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat