Coses i casos de l'Exposició de Roses i la Fira

Quan esmento els actes oficials que sovintejaven en temps de la dictadura, el més rígid pel que fa a protocol era la "EXPOSICIÓN NACIONAL DE ROSAS DE PRIMAVERA". Assistia a la inauguració una concurrència de militars que Déu n'hi do. Essent el cap de l'Estat de visita a Barcelona, va fer acte de presència a una inauguració Doña Carmen Polo. No vulgueu saber la munió de militars que hi varen anar: el Capitán General, el Jefe del Sector Aèreo, el Gobernador Militar de la Plaza, el Jefe Superior de Policia, el almirante de la Armada, 2 Magistrats, diversos alcaldes -entre ells el de Barcelona i els de la comarca-, el President de la Diputació i altres càrrecs. N'hi havia per dar i per vendre. Per donar més relleu a la festa, s'organitzaven "Justas Literarias" que era com una mena de jocs florals però sense flor natural. Aquests actes, amb el pas del temps i amb les noves generacions, han anat perdent actualitat fins arribar a la davallada i s'han hagut  d'acomodar més a les circumstàncies actuals.

Superada l'època de la transició, i estant ja en plena democràcia, es va confiar la presidència del pregó i la inauguració de la Fira a un Conseller de la Generalitat de Catalunya. Va acceptar, però, per certes circumstàncies, no va poder complir i per sortir del compromís va enviar una altra persona del seu departament perquè el representés. Jo m'encarregava de situar cada personalitat al lloc que li corresponia segons l'ordre de relació i d'acord  amb les normes que havia rebut. Es veu que no va agradar a les autoritats locals el gest del conseller i menys la persona designada per representar-lo. En arribar, es donà a conèixer mentre l'acompanyava al seient que prèviament se li havia assignat i abans de seure em diu: " Escolti, jo vinc  a presidir l'acte en lloc del conseller”. Jo li dic: "aquest és el seu lloc". No va quedar convençut i tot venint a mi, em diu: "És decisió seva, o li ho han manat?", li torno a replicar: “aquest és el lloc que han assigat per a vostè". Mig empipat, em diu: "doncs bona tarda”. I se’n va anar. Del que va passar després, no en sé res. Només sé que, a la setmana següent, el conseller va fer una visita molt cordial a l'alcaldia.

En una altra ocasió, i també per la mateixa festa, ens va visitar un ex-president de la Generalitat, d'edat molt avançada. En acabar-se l'acte, el bon ancià tenia necessitat d'anar al lavabo, però és clar, els assistents estaven desitjosos per saludar-lo personalment, aprofitant l'avinentesa de tenir-lo tant a prop. Així que no es movien de la porta de l'alcaldia, esperant que sortís i el pobre senyor aguantant-se dintre el despatx sense poder sortir. No hi va haver més remei que dir a la gent que el senyor President (perquè li agradava que li ho diguessin) tenia una reunió i trigaria a sortir i que, per tant, comencessin a passar amb la resta d'autoritats cap a la inauguració de l'Exposició. Així de mica en mica van anar marxant, fins que va quedar lliure el vestíbul i el senyor President va poder anar tranquil·lament al lavabo.

Tantes coses podria explicar de tants anys d’Exposición Nacional de Rosas i de la Fira... però aquestes anècdotes em sembla que il·lustren, pels seus personatges i pel seu contingut, els canvis enormes que han tingut la nostra ciutat i el nostre país... afortundadament!

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat