La Cavalcada: un regal molt especial ...

Com cada any per la vigília de Reis va sortir la cavalcada però aquest any feia molt de fred i per acabar-ho d'adobar a mitja ruta va començar a nevar i va endurir encara més la situació. Els nens i les nenes esperaven els Reis amb tanta il·lusió que no els sentíem i la Plaça de la Vila era plena de gom a gom de quitxalla per donar-los la benvinguda. Arribada la comitiva i llur seguici a l'Ajuntament, descavalcats dels seus sitials, abans de pujar les escales el rei blanc em diu tullit de fred i tremolant com una fulla que no es veia en cor de fer el parlament al balcó, perquè el tremolor i el fred li privaven la parla i m'insinua, que tal vegada potser una copeta de brandy el retornaria. Vaig regirar pel celler municipal i no vaig poder veure-hi ni tan sols una gota del licor demanat, però rebuscant vaig trobar un xerès sec de respectable graduació; li vaig preparar un gotet i cap a baix altra vegada. El tenia assegut darrera la porta principal i allí mateix es va engolir aquell suc de raïm. No va tenir temps d'acabar-se'l que li van pujar els colors a la cara. Ja refet, amb quatre salts va pujar les escales i molt encoratjat des del balcó va saludar la mainada que esperava a la Plaça enmig de la neu i el fred van rompre amb un aixordidor aplaudiment que el rei va correspondre amb un vibrant i calurós discurs. Es veu que l'entusiasme va contagiar  l'alcalde que no va voler ser menys que el rei blanc, instant a la mainada que fossin aplicats i bons ciutadans i moltes altres coses que els reis anaven confirmant. Al final potser per fer més contents els reis, va acabar amb un visca a Melcior, Gaspar i B.. ei! para el carro que no s’hi val a fer propaganda.

Pocs anys després, van proposar al senyor alcalde que fes de rei a la cavalcada i va acceptar-ho. En aquella ocasió em va demanar que fes de patge i haig de confessar que va ser una experiència molt enriquidora. Passats uns anys, se’m va proposar que jo fos el rei blanc i la idea em va entusiasmar i coneixent l'experiència viscuda vaig considerar que valia la pena.

No em vaig pas equivocar, la satisfacció interior que vius no es pot explicar, s'ha de viure.

La prova és dura, ja que a les dues de la tarda has de ser al lloc de sortida perquè el professional del maquillatge et pugui convertir en un autèntic i veritable ancià. Els vestits són engorrosos i gruixuts, el calçat no és massa a la teva mida i el cap coronat, Déu sap quantes hores. Al senyal de sortida ja érem tots dalt de les carrosses corresponents. Amb el retard habitual va engegar la comitiva, un ventijol suau i fresc anava acariciant les nostres cares, sort del pèl que duiem a la cara. Amb pas lent anem avançant, els menuts i no tan menuts no ens els trèiem del frec de les rodes per agafar caramels quan tot just començàvem i no podíem ser massa generosos. En entrar al casc urbà la cavalcada pren un relleu especial, quan des de dalt d'aquell entarimat veus les cares tant xamoses d'aquells infants, ben abrigadets amb ulls que parlen d'innocència i resten bocabadats en veure't passar. Ho dic amb el cor a la mà que aquesta meravellosa experiència no té preu i si la nit és màgica per als infants, no ho és menys pels que formen part de la cavalcada. No són tot flors i violes; el fred que vaig passar i l'encostipat que vaig agafar són l'altra cara de la moneda...

Al carrer Sant Josep, es va avariar una carrossa i el seguici va quedar parat, uns tres quarts d'hora. A canal obert de Montserrat seguint el curs del riu baixava un ventet que tallava; no cal dir com vam quedar els que no ens podíem moure, més encarquerats que un espàrrec congelat. Resolta la situació de la roda avariada vam continuar la marxa. Un dels moments més colpidors, va ser l'entrada a la Plaça de la Vila i la sortida al balcó de l'Ajuntament, queia una pluja molt fina que anava calant poc a poc sobre les nostres espatlles. Hi havia tanta munió de quitxalla que l'emoció que portàvem a sobre no ens donava a conte l'aigua que queia, amb un brogit que eixordava les orelles. Si bé és veritat que l'entrega de cartes és un record per quan ets gran, no deixa de ser bastant pesat quan ja portes sis o set hores amb tot el batibull.

Però creieu que val la pena: si teniu ocasió de fer-ho, val la pena que ho proveu. 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat