Capítol 2. L'exili

Jordi Amigó i Barbeta / Jordi Jiménez Zamora

L’experiència de l’exili és un fet traumàtic a diferents nivells: personal, familiar i/o de país. Son d’aquells elements que deixen petjada, buits, absències, dolor i silenci. Com diria el poeta:

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida:  

l'altra meitat vingué amb mi  

per no deixar-me sens vida 1.

L’anunci de l’arribada de les tropes de Franco a la nostra comarca marca el punt de partida per l’exili republicà, de la retirada. Molts veïns decidiren marxar, però on? Amb qui? Fins quan? Incertesa. I caos. Segons les narracions de les que disposem2, la partida a Sant Feliu fou sense ordre, alguns partiren en grup (el cas de la CNT i la Col·lectiva Agrària), d'altres no se sap ni quan ni com, o d’altres (com Francesc Campos) tard i a peu perquè ja no quedaven carros.

Membres de les famílies Milà i Colet (veïns de Sant Just Desvern), just abans de passar la ratlla de França, prop d’Agullana. Arxiu Municipal Sant Just Desvern. Cessió família Milà-Nuell.

Podem, ara, vuitanta anys després, explicar res més d’aquest succés? Els treballs inicials dels investigadors locals Josep Maria Gelabert i Jordi Amigó permeteren elaborar un llistat inicial d’aquells que van marxar entre el 23 i el 25 de gener de 19393. Aquesta valoració primerenca indicava la partida d’unes 87 o 90 persones.

Els afegitons posteriors permeteren ampliar la quantitat fins a 157 persones però el recent treball de la investigadora Maribel Ollé ha permès matisar aquesta dada quantitativa i qualitativament (Ollé, 2017). El seu treball ens permet obtenir una imatge més clara d’aquest èxode: en total serien unes 262 persones.

La seva investigació també permet establir una categorització d’aquest exili en funció de la seva durada. Per exemple, del total, unes 96 haurien tornat abans de desembre de 1940; ells i elles protagonitzarien l’anomenat exili de curta durada.

Tots els que van tornar més enllà d’aquesta data marquen l’exili de llarga durada; van ser unes 147 persones que s’establiren prioritàriament a França -124-, Amèrica -17-, la URSS -1- o que van morir als camps de concentració nazis -5-. En darrer terme quedarien aquells que no tornaren mai com a decisió personal; és l’exili permanent i arribà a sumar 69 persones4.

Gràcies a les aportacions de documentació de diferents veïnes i veïns de Sant Feliu de Llobregat5 podem ara oferir-vos un retrat fugaç i personal d’aquells que representen els tres tipus d’exili.

Presentat el 17 d’agost de 1939

La història de l’Agustín Ruiz Martínez ens serveix per il·lustrar el que hem denominat exili de curta durada. Disposem de molt poca informació sobre el seu itinerari vital; tan sols quatre documents entregats per la seva filla i el seu net (i vinculats a la seva sol·licitud per tornar)6 ens permeten traçar una línia hipotètica del seu recorregut.

L’Agustín va néixer el 1904 a Lorca (Múrcia). Com tants d’altres va arribar a Sant Feliu per trobar una sortida a les dificultats materials. Sabem que va arribar abans de 1929, data de la seva incorporació  com a treballador a La Auxiliar de la Construcción S. A. (Sant Just Desvern). Gràcies al certificat emès per la mateixa empresa, sabem que es va incorporar de manera “forzosa” a l’exèrcit el 2 de juny de 1938. Possiblement, segons ens explica el seu net, va ser destinat a realitzar tasques sanitàries a algun hospital  (Igualada?). Continuant amb les hipòtesis, possiblement va fer la retirada acompanyant a l’exèrcit i va acabar al algun camp de concentració francès.

El cert és que podem afirmar que després va formar part del 28a Companyia de Treballadors Espanyols que operava al Marne7.

El seu cas pot il·lustrar la tendència que va implicar la ràpida repatriació voluntària (entre juny i agost) d’una bona part de membres de l’exèrcit republicà santfeliuencs. El procediment era demanar ser conduits als punts/dipòsits per “evadidos” que el govern franquista havia instal·lat als passos fronterers i allà entregar documentació i garanties per retornar.

L’Agustín va passar a la zona nacional (a Irun concretament) l’onze d’agost de 1939. Allà va presentar els certificats de l’Alcalde i del “Delegado local de Información e Investigación” entre d’altres8.

Fitxa de la Comissió Classificadora de Presoners i Presentats al post d’Irún, certificant el procediment endegat per Agustín Ruiz Martínez per a la seva repatriació. Documentació inèdita cedida per la família Pedrol-Ruiz.

Amb l’aprovació de la “Comisión Clasificadora de Prisioneros y Presentados” és declarat / classificat com lliure (provisionalment) per “pasaportarle” a Sant Feliu. Una nota manuscrita (amb un sever “Presentado”) acompanyada del segell la Guàrdia Civil (“puesto de Sant Feliu de Llobregat”) i signada per un tal Ramon Salas ens indica que l’Agustín va retornar a la seva casa el dia 17 d’agost de 1939.

Núria, del teu pare que t’estima

La història de l’Antoni Amigó Queraltó ens pot ajudar a mostrar el cas de l’exili de llarga durada.  Al contrari que l’Agustín, sobre l’Antoni disposem de tot un seguit d’informacions que ens ajuden a marcar amb més certesa el seu periple9.

Nascut el 1910, l’Antoni s’incorpora de ben jove a la CNT i després marxa com a voluntari a la guerra on es ferit en un braç fet que l’obliga a tornar a la reraguarda prematurament.  De nou a Sant Feliu es fa càrrec del Centre de Readaptació per a Joves (conegut abans com Asil Duran) o desenvolupa tasques de Conseller Municipal.

Arribat el moment de l’ocupació decideix marxar però deixant a la seva dona Emilia i la seva filla Núria a Sant Feliu. Juntament amb d’altres membres de la confederació son concentrats al Camp d’Argelers. Les dures condicions materials no foren un impediment per mantenir viu el record de l’amor per la seva dona com demostra el petit poema que li dedica en data d’onze d’agost de 1940.

Composició amb el poema que Antoni Amigó Queraltó va dedicar des del Camp d’Argelers a la seva dona Emilia i escrit l’onze d’agost de 1940 i la Necrològica escrita per Antoni Trabal i publicada a la Solidaridad Obrera al maig de 1964 (París). Document cedit per Jordi Amigó i Barbeta.

Gràcies a la necrològica d’Antoni Trabal10 sabem que després de la guerra l’Antoni passà per Perpinyà i Tolosa per instal·lar-se després a París. La seva família ens comunica que allà va treballar per la UNESCO. Tot sembla fer pensar que en tot moment va voler tornar a casa per reunir-se amb la seva filla i la seva dona. Pel relat de la seva filla sabem que, de manera complexa, a través de diferents intermediaris, el seu pare li va fer arribar una nina amb un missatge que deia:

Nuria / de tu padre / que te quiere / Besos / Antonio

La nina que Antoni Amigó Queraltó va fer arribar a la seva filla Núria gràcies a una xarxa de contactes. Al pit de la nina es veu el missatge del seu pare. Originalment la nina estava vestida però la seva robeta s’ha fet malbé.

El cert és que, una vegada que el dictador emet l’indult polític del nou d’octubre de 1945 per possibilitar el retorn (repatriació) d’aquells acusats de rebel·lió militar, l’Antoni va realitzar la seva sol·licitud. Sembla ser que la primera va ser denegada però la segona no. Així, el 1951 tornà a casa no després de rebre l’aprovació dels seus companys de la confederació a París.

Segons explica Trabal, l’Antoni va tornar a saludar als seus companys a París, com a mínim un parell de vegades, abans de la seva mort prematura el 24 d’abril de 1964.  

Una nit de lluna plena tramuntàrem la carena

Alguns no van tornar. Els motius no els sabem. Potser per compromís, potser per la nova realitat que van trobar al seu nou destí.

Aquest és el cas de la família Campos-Font; el Francesc, la seva dona Maria i dos dels seus fills (Maria i Ricardo). Coneixíem el seu cas i li vam demanar a un dels seus nets, el Josep Maria, que ens ajudés a explicar la seva història.

La família Campos Font a Romans-sur-Isère, un cop retrobats al Pas de la Casa a Andorra, després d’haver fet un pas clandestí de frontera per passadors pel Pirineu.  D'esquerra a dreta: 1. Maria Campos Font (filla), 2. Ricardo Campos Font (fill), 3. Maria Font Faura (esposa) i 4. Francesc Campos Soriguera (29 d’octubre de 1948) Cessió de Josep Maria Gelabert Campos.

El seu avi va néixer el 1904, era treballador metal·lúrgic / fonedor a la  l'empresa Siemens Industria Eléctrica  de Cornellà. Era membre de la CNT, dirigent sindical i membre del Tribunal Popular des de setembre de 1936. Arribat el moment de la retirada, va marxar sense la família però amb d’altres santfeliuencs, a peu, fins a la frontera. A l’altre cantó li esperava, com a tants d’altres, un periple esgotador per camps de concentració.

Una fotografia present a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat ens il·lustra el seu pas per Tarbes el 194011. Segons el seu net, va travessar el massís del Vercors  per instal·lar-se a Romans-sur-Isère (Drome)on va trobar feina a la foneria Jouve.

Va ser des d’allà que el Francesc va organitzar-ho tot per què la seva família es reunís amb ell. L’operació, clandestina, implicava que la seva dona i dos dels seus fills (els més petits, el Ricardo nascut el 1931 i la Maria al 1937) creuessin els Pirineus amb la companyia d’una passador. Pel que sembla van caldre dos intents. El cert és que el 1948 la família es va reunir de nou al Pas de la Casa (Andorra).  

El matrimoni no va tornar més a Sant Feliu, ens diu el Josep Maria: "la meva àvia va morir el mes de gener de 1961, i el meu avi , el 20 d’agost de 1975".

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa

(P. Quart)

Sorprèn l’oblit, selectiu podríem afegir, que exercim sobre episodis del nostre passat recent. Ni memòria ni empatia. Però potser tot forma part del programa franquista per crear un relat interessat  on la població restava dividida entre afectes, desafectes i indiferents; entre màrtirs i assassins; entre l’ordre i el terror roig. Com deia G. Orwell: "Who controls the past controls the future. Who controls the present controls the past"12.

 

I al proper capítol, al març: encara que la guerra no havia acabat, la maquinària repressiva i ideològica funcionen a casa nostra des dels mesos de febrer i març.

 

NOTES:

  1. Joan Oliver [Pere Quart] : Corrandes d’exili.     

  2. AMIGÓ, J. (2001) Gener de 1939. Retirada i ocupació versus huida y liberación al Baix Llobregat, dins SANTACANA, C. (2001) (coord.) El franquisme al Baix Llobregat, Barcelona, Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat/Publicacions de l’Abadia de Montserrat.   OLLÉ, M. (2017) Aproximació a l’estudi de l’exili polític de 1939 al Baix Llobregat. Estat de la qüestió i estudi de cas sobre Sant Feliu de Llobregat Document en línia.

  3. AMIGÓ, J. i GELABERT, J.M. Relació d’exiliats santfeliuencs confeccionada per Jordi Amigó Barbeta i Josep Maria Gelabert Campos, a partir de documents d’arxiu, cartes personals i fonts orals. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Document en línia.  

  4. A la suma de les xifres parcials cal afegir 19 casos que presentes dades no segures (Ollé, 2017).

  5. Volem agrair personalment les atencions, facilitats i la predisposició que els familiars han mostrat per a fer possible la publicació de la documentació que publiquem aquí per primera vegada en molts dels casos. Gràcies a T. Majó i N. Amigó (familiars d’Antoni Amigó Queraltó), a J. Pedrol i A. Ruiz (familiars de Agustín Ruiz Martínez), i a J. M. Gelabert (familiar de Francesc Campos Soriguera).

  6. La documentació que conserva la família Pedrol – Ruiz està composada per quatre documents en relació al intent de repatriació endegat per Agustín Ruiz Martínez al juliol de 1939. A l’acord de la Comisión Clasificadora de Prisioneros y Presentados se li sumen el certificat positiu de la La Auxiliar de la Construcción S.A. i l’enviat per l’empresa de transports internacionals Les Succeseurs de Philippe Rey (amb seu a Perpinyà) i la nota de la Guàrdia Civil certificant el retorn a Sant Feliu de Llobregat.

  7. El document mencionat destaca per dos qüestions, aparentment secundàries. La primera és la notificació de la vinculació de l’Agustín a la Companyia de Treballadors nº 28 (vinculada a treballs realitzats a la Granja Bouy Cande a Mourmelon (Marne). La segona és la menció del nom “M. Monmany” com intermediari. La mediació d’aquesta empresa podria ser una iniciativa d’aquest senyor Monmany (familiar del posterior alcalde de Sant Feliu?).

  8. La seqüència de dates indica que quan Agustín Ruiz Martínez es va presentar a la Comissió Classificadora a Irún l’onze d’agost ja tenia preparats tots els avals per passar a la zona nacional.  

  9. A part de la documentació oficial revisada per la M. Ollé (2017), cal afegir la necrològica, escrita pel també santfeliuenc Antoni Trabal, apareguda a Solidaridad Obrera (París, maig de 1964), l’entrada que li dedica el Diccionari  del Moviment Obrer als Països Catalans i les informacions i els records que la seva família atresora.

  10. Gràcies a Jordi Amigó podem mostrar-vos aquest interessant document on podem observar el poema dedicat a la seva dona Emilia i la necrològica escrita per Antoni Trabal amb interessants gloses manuscrites que matisen el document original.  

  11. Document ACBL51-90-N-9095 (ACBL) on apareix el Francesc al costat de les restes d’un avió alemany abatut.

  12. Aquest fragment del llibre d’Orwell 1984 es podria traduir de la següent manera: Qui controla el passat controla el futur. Qui controla el present controla el passat.   

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat