Capítol 4. La repressió (2)

Jordi Amigó i Barbeta / Jordi Jiménez Zamora

No cal insistir en la idea de que la repressió franquista fou sistemàtica. La pretensió de construir un nou estat que anorreés la feina de la II República implicava actuar sobre, pràcticament, tots els sectors i àmbits de la societat.

I aquesta transformació només es podia fer de forma efectiva gràcies a l'ús sistèmic de la violència; una violència que superava els marges restrictius de la seva forma física (afusellaments, presó i camps de concentració o batallons disciplinaris)per endinsar-se en camins orientats a atacar espais com la moneda de canvi, el lloc de feina o la integritat moral, social i física de les dones.

No cal esforçar-se molt en demostrar la següent hipòtesi: les dones van ser, de llarg, el grup “social” que més va patir la implantació del franquisme. La seva arribada i posada en marxa implicà la frenada en sec del seu desenvolupament a nivell col·lectiu, com a persona (drets, formació, posició dins de la família) i com agent social (participació a la vida pública, política, ciència, cultura) que la II República havia iniciat.

Elles van ser víctimes d’un acarnissament brutal que a dia d’avui encara patim. Els tractes vexatoris i públics (o privats) van ser una de les eines perverses que el franquisme va fer servir.

El canvi de moneda. Cara o Creu.

És aquesta una història poc coneguda, secreta podríem dir. Cal dir, explicar i denunciar que la majoria de sèries dels bitllets de paper moneda emesos per la República van quedar anul·lades amb les noves disposicions legals1. L’alliberament i l’entrada dels nacionals va suposar l’entrada en vigor d’aquesta normativa a la nostra comarca i de retruc la ruïna econòmica de moltes famílies.

Arreu, antics treballadors i persones contractades per les entitats bancàries van començar a fer funcionar sucursals com la del Banc Comercial de Barcelona a Martorell des de on van organitzar l'operació de canvi de moneda. En aquest cas el director encara estava mobilitzat al front i en Justinià Jiménez2, treballador d’aquella sucursal,recorda com es va organitzar tota la maquinària.

(...) va venir el director general del banc on treballava jo i em va dir si m’atrevia a obrir la sucursal perquè totes estaven saquejades menys la que treballava jo perquè hi havia un cobrador que ho va vetllar. I a llavors (...) vaig llogar gent de Martorell -que després han sigut multimilionaris- però quan eren joves els vaig convocar per... diríem, apuntar per treballar en el banc per fer el canvi de moneda. La plata canviar-la per paper, el paper de la zona republicana canviar-lo per d’allò [donaven un rebut i prou]... I jo era el responsable (...)

El que vol dir en Justinià es que triaven els bitllets que reconeixia el nou règim i que van ser coneguts popularment com els bitllets de sèrie, o les sèries bones. També insinua que algun espavilat ja va aprofitar el desconeixement de la gent per fer la seva primera pesseta, de fet diu que després van ser milionaris.

Com funcionava el sistema? Hi havia un seguit de emissions i numeracions que eren acceptats per l’autoritat franquista i la resta,la gran majoria, estaven subjectes al canvi de moneda de curs legal. Però de canvi res, era una requisa contra un pagaré que mai es va fer efectiu (veure Annex 1).

Tot l’efectiu que estigués fora d’aquest llistat no podia ser emprat i eran retirats sense cap tipus de compensació.

Més enllà de la maquinària oficial es produïa la picaresca que procurà “pingües beneficios” als més espavilats.

Efectivament, la publicació prèvia al Boletín Oficial i les emissions de ràdios franquistes feia que algunes persones fossin coneixedores de les sèries bones que serien admeses per les noves autoritats. Feia mesos que alguns ja bescanviaven els bitllets que no eren de sèrie i guardaven els bons.

El volum total d’aquest espoli econòmic es coneix en alguns municipis que mancats d’ oficines bancàries, era als ajuntaments on tenia lloc el canvi. Per aquest motiu molts arxius municipals conserven els fulls que relacionen els diners que van lliurar-se pels particulars en aquest gran espoli mal anomenat de canvi de moneda.

El document era signat per l’interessat (en realitat espoliat) i l’empleat de l’oficina receptora. La persona que lliurava els diners rebia un rebut tipus pagaré que encara avui, 80 anys després esperen cobrar.

Imatge 1. Un pagaré entregat a la senyora Gertudis Francesch Escoda per part de la Banca Antonio Sicart en el moment que aquesta aportà 1902 pts3.

La mesura implicava, també, la prohibició de la moneda de plata i els punts de canvi la bescanviaven per bitllets de paper. Si encara va quedar-ne alguna va anar a parar a mans dels comerciants ambulants que venien queviures i que l’única moneda que acceptaven a les paradetes aquells dies eren els duros de plata. Qui més qui menys en tenia  algun, però de seguida es van exhaurir per comprar aliments que feia anys que no es veien. Finalment però, els venedors també van ser obligats per les autoritats a canviar la plata monetària i tota va acabar fent cap al Banco de España.

Gràcies als testimoni d’alguns veïns, el Pere Gelabert per exemple, sabem que "van fer com unes tendes, portaven menjar amb els camions de l'exèrcit per recollir la plata, eren els moros els que s'encarregaven de distribuir, perquè els hi van prometre que se l'emportarien la plata."4

Com a exemple final, afegim el testimoni de Pere Baleta, que escrigué una història de l’Ateneu Santfeliuenc5, on recorda que l’entitat va perdre per aquest operació de canvi de moneda 3.865 pessetes que van ser considerades il·legals.

En definitiva, hi hagué autèntics drames quan persones que creien tenir molts diners veien al moment de fer el canvi de moneda que tots aquells bitllets no valien per res (la creu). Per un altre cantó ja hem vist que molts aprofitarem les desgràcies dels seus veïns per amassar petits tresors (la cara).      

Depuracions laborals (Ajuntament i l’Aluminio Hispano Suiza)

Una de les primeres accions del franquisme una vegada s’albirava el seu triomf bèl·lic va ser preparar l’escenari legal per depurar a tots aquells que van participar dels diferents governs a partir dels primers dies d’octubre de 1934. De manera clara, la Llei de Responsabilitats Polítiques (publicada amb data de 9 de febrer de 1939) cercava sancionar de manera retroactiva a tots els que van oposar-se de manera activa abans o al llarg del Glorioso Movimiento Nacional. Tal aberració jurídica procurà a casa nostra, entre d’altres coses, una depuració política i laboral del personal de l’Ajuntament de Sant Feliu però també d’empreses privades.

Recuperem el treball de l'Àngel Muñoz, present al volum Sant Feliu de Llobregat. Identitat i història.Ell ha revisat tots els expedients vinculats a les depuracions a casa nostra. Segons aquests, l’Ajuntament de Sant Feliu  va iniciar –com la totalitat d’administracions públiques– de manera ràpida el procés de depuració dels seus treballadors el mateix febrer de 1939.

Imatge 2. Postal que mostra la façana de l’ajuntament pels volts del 1946. A la cantonada inferior dreta es veu un fragment de la placa que reproduïa el darrer “parte” de guerra del 1 d’abril de 1939.

De manera més concreta va decretar trenta-una suspensions de feina i sou i vint destitucions en casos de nomenaments posteriors al 18 de juliol de 1936, ja que eren considerats del tot il·legals per part dels dirigents franquistes.

Seguint els procediment d’etiquetatge de l’enemic, la delegació local de la Falange va fer una classificació del personal municipal en tres categories:

  • dissets els qualificava d’afectes,

  • sis foren qualificats de desafectes

  • i quatre de no hostils

Els sis que foren destituïts van ser acusats de participar en confiscacions i registres, de fer propaganda  “roja” i de conducta favorable al marxisme.

Aquesta “neteja” s’estengué també a l’àmbit de l’empresa privada. Per exemple, l’empresa Aluminio Hispano Suiza va despatxar a dinou persones entre els mesos de març i maig de 1939.

Onze d’aquests

eren veïns de Sant Feliu. Les acusacions per les quals van ser expulsats eren bàsicament la defensa d’idees de tipus marxista, la demanda de col·lectivitzacions de seccions de la fàbrica o la crítica als antics caps de l’empresa.

Aquesta depuració s’estengué a bona part de les empreses de Sant Feliu, especialment de les branques del metall i del tèxtil.

El resultat d’aquesta depuració va implicar les següents categoritzacions:

  • trenta-cinc persones van ser declarades desafectes al règim.

  • Quatre van ser declarades afectes.

  • I dues no hostils.

Seguint el llenguatge sanitari, que és tan del gust dels feixismes, podríem dir que els cossos estranys i aliens al futur franquista (responsables de malalties passades i futures) van ser extirpats del nucli central del poder (ajuntament) i voltants, la ferida va ser cauteritzada i el perill roig eliminat.

Imatge 3. El nostre veí Pere Codorniu va treballar a la Hispano Suiza al llarg d’aquest període i abans de retre comptes com a desafecte (veure capítol 3). Seva és aquesta imatge, presa el 18 de juliol, d’un grup de treballadors d’aquesta empresa.

Tractes vexatoris i treballs humiliants

Ja hem comentat a l'inici d’aquest capítol que les dones (com a persones però també com a grup social) van patir de manera cruel la imposició del franquisme7, que tenia dissenyat per elles un futur absolutament subsidiari de l’home seguint la proclama nacionalsocialista que deia Kinder, Küche, Kirche (traduït seria criatures, cuina i església).

Aquesta reclusió absoluta a l’àmbit domèstic incorporava també el menysteniment públic i evident de totes aquelles dones a les que, de vegades, només se les podia acusar de ser dones, filles o mares d'homes/dones/presoners rojos.

És la figura que Teresa Pàmies definí com a Dona de pres.En un context de repressió massiva, manca d’oportunitats laborals i d’aliments, aquestes dones van fer front per tirar endavant a les seves famílies desestructurades (tot i no ser reconegudes mai com a cap de família).

Elles havien d’assistir als presos tant materialment (roba, alimentació), emocionalment (donant suport moral) com legalment (cercant mesures per alleugerir o extingir la condemna)

De tot això es derivaven moltes ocasions on aquestes dones eren víctimes d’abusos. Denúncia Neus Ribas (2016) "que sempre hi havia qui estava disposat a aprofitar-se de la situació. Van patir enganys, vexacions, fins hi tot violacions per ajudar els seus (···) moltes d’elles, sobre tot en àmbits rurals, es convertiren en víctimes de les humiliacions públiques, com ara ser rapades al zero i la ingestió forçada d’oli de ricí".

Rapades. A diverses poblacions del Baix Llobregat es té notícia de que es van realitzar talls de cabell al zero a les noies i senyores que havien tingut alguna participació o parents al camp republicà. Escenes com la que descriu un veí d’Esparreguera se succeïen a diari als nostres pobles: "van entrar els nacionals i se que van agafar a dues o tres noies que s’havien destacat una mica amb les JSU  i davant de l’Ajuntament les van pelar al zero".9 

A Olesa de Montserrat, un xicot, que hi havia estat com a soldat, explicà anys després que: "el barber (..) va haver de tallar els cabells a dones que tenien entre 16 anys i 26. El pobre barber estava tan afectat per la feina que li obligaven a fer que gairebé no menjava. Les llàgrimes li rodolaven cara avall, com si el castigat fos ell. Les dones patien aquesta humiliació per mor de les denúncies en les quals havien estat acusades d’ésser roges"10

Imatge 4. Alguns dels visitants de l’exposició “Navarra 1936” de J. R. Urtasun (Ateneu Santfeliuenc, febrer 2016) observen l’obra “Rapadas y paseadas por la plaza del Castillo” que rememora un episodi d’aquests tractes vexatoris a la capital navarresa (Autoria: Marc Rius, 2016)

Reprenem ara una història que ja havíem iniciat a capítols anteriors (capítol 2. L’exili)Allà vam parlar de Francesc Campos Suriguera i la seva aventura camí de la Jonquera, sense la seva família, el pas pels camps de concentració i la retrobada amb la seva dona i fills nou anys desprès. Ara volem recordar el que va implicar per a la seva dona quedar-se a Sant Feliu. La seva història serveix com a exemple de tot el que hem parlat en aquest capítol.

Maria Font Faura: dona d’exiliat

"La Maria es va quedar sola a Sant Feliu amb quatre fills i el seu pare", recorda la Neus Ribas. Ella ha recuperat al seu llibre (Ribas, 2016) la història d’aquesta dona a través del testimoni d’un dels seus nets, el Josep Maria Gelabert.

A part de quedar-se sola i senyalada "va perdre tots els seus estalvis per la supressió de la moneda republicana en circulació". Va treballar a la fàbrica del Solà i Sert, les seves filles grans també es van veure obligades a treballar i als més petits els van acollir uns familiars.

Llavors, a part de totes les dificultats comentades, van arribar els episodis de tractes vexatoris per estar marcada com a dona d’exiliat.

Un dia una dona falangista que controlava l’accés a l’autobús que anava a Barcelona no la va deixar pujar perquè no podia “respondre d’ella”.

Imatge 5. Fotografia que recull el moment de l’arribada a Romans-sur-Isère de la Maria Font Faura, els seus fills Ricardo i Maria i el seu espòs Francesc Campos Soriguera el 29 d’octubre de 1948 (Imatge cedida gentilment per J. M. Gelabert Campos)

En una altra ocasió, passava per la Carretera Laureà Miró, tot just per davant d’on uns falangistes s’havien situat amb una gramola perquè la gent s’aturés a cantar els himnes fent la salutació franquista. Davant de la seva negativa en funció de que tenia pressa i coses que fer, la van retenir per fer-li escoltar els himnes unes quantes vegades.

També caldria recordar que la van assetjar per fer-la fora del pis que tenia llogat.

I per suposat també la van obligar a fer treballs humiliants com anar a netejar el terra de Can Ricart, a assistir a rondes d’identificació d’anarquistes o patir diversos registres a casa seva.

En darrer lloc cal dir que la vigilaven i l’espiaven, per veure si podien detenir al seu espòs, fins hi tot quan anava a la riera de la Salut a cercar herbes pels conills!

I en el proper capítol: com va afectar la instauració del franquisme al ric i variat teixit associatiu santfeliuenc?

 

NOTES

  1. La cobertura legal per fer efectiu el canvi de moneda era un decret publicat el 27 d’agost de 1937 i una ordre de 5 de setembre de 1938 de les autoritats franquistes.

  2. Entrevista enregistrada el 12/02/1998 al Museu de l’Enrajolada per Jordi Amigó i Barbeta.

  3. Aquest document ha estat gentilment aportat pel seu fill Magí Boronat Francesch.

  4. Entrevista enregistrada el 1991 al seu domicili particular per Jordi Amigó i Barbeta.

  5. BALETA, P. (1994) L’Ateneu que jo conec. Ateneu Santfeliuenc, Sant Feliu de Llobregat.

  6. MUÑOZ ALVAREZ, A. (2002) “El franquisme” a Sant Feliu de Llobregat Identitat i història.- Ed. Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat: 284-287.

  7. Cal recomanar aquí una altra vegada la lectura del treball de la Neus Ribas Dones entre reixes : dins i fora de la presó. Les santfeliuenques i la repressió franquista (1939-1950) Col. Blanca Bardiera; 6 Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat.

  8. PAMIES, T.(1975) Dona de pres. Proa, Barcelona.

  9. Entrevista a Josep Paulo Sabat i enregistrada el 1998 a Esparraguera per Jordi Amigó i Barbeta.

  10. Testimoni de Manuel Prado Chao publicat a LLARCH, J. (1979): La tràgica mort de Lluis Companys Ed. Bruguera, Barcelona.

 

ANNEXOS

1. Quadre amb la relació de la moneda acceptada pel règim també anomenats bitllets de sèrie:

Bitllets

Emissió

Numeració

1.000 pessetes.

01 de Juliol de 1925

Núm. 3.646.000 en endavant

500 pessetes.

24 de  juliol de 1927

Núm. 1.602.000 en endavant

100 pessetes.

01 de  juliol de 1925

Núm. 2.000.000 en endavant de la lletra D i lletres successives.

50 pessetes.

15 Agost 1928

Núm. 8.640.000 en endavant de la lletra A i lletres successives.

50 pessetes.

17 Maig 1927

Bust  Alfonso XIII amb estampilla de la República Espanyola.

25 pessetes

15 Agost 1928

Núm. 7.780.000 en endavant de la lletra A i 8 lletres successives.

 




 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat