Ciència i pseudociències (III). Per què (ens sembla que) “funcionen”?

En els anteriors articles (pseudociències (I) i pseudociències (II)), vam veure, a molt grans trets, què és la ciència, que són les pseudociències i com la persistència d’aquestes es pot mirar d’explicar apel·lant a la manera de conèixer el món de la que ens ha dotat l’evolució. En aquest article miraré de donar algunes claus per encarar les preguntes que sorgien al final del segon d’aquells texts: Sent intel·ligents com som, per què seguim conservant creences manifestament falses i irracionals?

Veurem, doncs, alguns motius concrets que poden explicar l’aparença d’efectivitat de les pseudociències, que és com explicar per què (ens sembla que) “funcionen” les pseudociències. Es tracta fonamentalment de qüestions psicològiques, fal·làcies clàssiques, mals dissenys d’experiències, biaixos cognitius, creences massa arrelades o, directament, enganys conscients. Finalment, parlaré de la interessant relació que es dona entre les pseudociències i el pensament postmodern.

Pautes, pautes i més pautes

Com dèiem a Ciència i pseudociència (II), als éssers humans ens encanta detectar les pautes que ordenen la realitat. En determinades circumstàncies això ha representat un avantatge evolutiu. De fet, ens imaginem cóm seria viure si en el món no hi hagués regularitat o si no fóssim capaços de copsar-la d’alguna manera? cóm ens enfrontaríem a una realitat de la que no poguéssim esperar un comportament regular i estable? El problema ve quan ens deixem endur per l’entusiasme i trobem pautes fins i tot on no n’hi ha.

Aquesta és la causa, per exemple, de dos fenòmens ben curiosos: la paridòlia -quan percebem formes reconeixibles en llocs estranys, com personatges a les muntanyes o formes d’objectes als núvols, la cara de la Verge a les torrades o figures mitològiques formades per les posicions dels astres- i l’apofènia -quan “veiem” correlacions en dades i esdeveniments que en realitat no estan connectats, com quan pensem en algú i creiem que això te alguna cosa a veure amb el fet que després ens el trobem al carrer. Aquests fenòmens estarien a l’origen de les manifestacions paranormals, de les experiències religioses i d’alguns dels aparents resultats positius en pseudoteràpies. Però en realitat, ni la paridòlia ni l’apofènia porten irremeiablement a la pseudociència. El mètode científic té mecanismes per superar aquests i altres fenòmens. La pseudociència apareix quan no en som conscients i deixem d’aplicar l’esperit crític per descartar conjectures que, si les observem amb una mica de cura, es mostren inconsistents amb el món real.

Figura 1.- Exemples de paridòlia.

La nostra addicció a les pautes ens porta, a més, a desitjar patrons per dirigir la nostra vida. Sentim vertigen davant les grans preguntes que poden condicionar el nostre mode d’actuar. Per què em succeeix això? Què passarà demà? Què he de fer? En aquest sentit els mètodes clars, les llistes d’instruccions, els “manaments”, les pautes de comportament ens donen sensació de control i de seguretat i ens faciliten respostes més senzilles i atractives que altres plantejaments, com els de la ciència, que ens mantenen en la incertesa, que desperten més preguntes o que ens aboquen a respostes que no ens agraden.

El llenguatge

També el propi llenguatge, com a eina de comunicació, ajuda a la transmissió de falses creences. El llenguatge té pretensió de veritat i, d’entrada, el nostre cervell pressuposa que allò que ens diuen o que llegim és cert. Cal un esforç intel·lectual per ser crític i posar-ho en dubte. Un esforç que no sempre es fa o no sempre és ben dirigit. A més, tendim a acceptar més fàcilment les afirmacions que es corresponen amb les nostres creences i els nostres desitjos. Així, en principi, admetrem preferentment les afirmacions d’algú que ens promet una curació per la nostra malaltia, que les d’algú que ens dona una resposta incerta o que ens diu que, de moment, no es coneix una solució per als nostres problemes, encara que aquesta resposta estigui més d’acord amb la realitat.

Fal·làcies

Després d’una sequera, acostuma a venir la pluja. Si coincideix que ens hem passat uns quants dies resant per tal que plogui o fent una dansa amb el mateix objectiu, és possible que pensem que si plou després de resar o de fer la dansa de la pluja, aleshores és que plou a causa de d’haver resat o de la dansa de la pluja. Però no. Hauria plogut igualment, encara que no haguéssim resat o no haguéssim ballat. Que haguem resat o dansat i que plogui són dos esdeveniments que es poden haver seguit en el temps, però que no tenen cap relació causal. Si la tinguessin, hauria d’existir, a més d’una correlació estadística superior a la de l’atzar, un mecanisme plausible (encara que no el coneguéssim) a través del qual, la dansa o el prec, poguessin causar la pluja. I no existeix. La pluja no depèn de les nostres oracions o dels nostres rituals dansaires, com podem comprovar amb experiments ben dissenyats.

La fal·làcia “post hoc, ergo propter hoc” (després de, llavors a causa de) és, de la llarga llista de fal·làcies, potser la que més ens fa la guitza en l’àmbit de les pseudociències. Sembla obvi el vincle d’aquesta fal·làcia amb el funcionament de la màquina de creences del tipus B segueix a A. Que un fet passi després de l’altre és una condició necessària per poder parlar d’una relació causal entre ells, però no és, ni molt menys, una condició suficient. Aquesta fal·làcia és la font de les supersticions. Caure en ella és quelcom que ens passa a tots, per això cal dissenyar bé els experiments, a diferència del que es fan pseudocientífics.

El funcionament de la ciència

Tenim, en general, un gran desconeixement de què és, com funciona i què busca la ciència. El que és preocupant és que aquest desconeixement també afecti a professionals científics i tècnics. Massa vegades ens trobem justificacions basades en experiments mal dissenyats o errades lògiques que porten a conclusions que no es poden induir de la informació de què es disposa. En ciència és habitual cometre errors a l’hora de dissenyar experiments, per això hi ha mecanismes correctors, com per exemple, l’obligació d’exposar les pròpies investigacions a la crítica de la comunitat científica. Són conductes pròpies de la pseudociència no admetre la possibilitat d’error, no entendre que és inevitable introduir biaixos inconscients en els resultats si no es prenen les precaucions metodològiques adequades, o no acceptar la crítica de la comunitat científica. Un bon disseny d’experiències –tenint en compte coses com el control cec o doble cec, l’aleatorització, l’anàlisi estadística, l’anàlisi factorial, etc.- ha de minimitzar els biaixos que es produeixen, per exemple, quan inconscientment prioritzem els resultats positius o menystenim els negatius, o quan no tenim en compte alguns factors. I al cap del camí, sempre, sempre, hi ha d’haver l’escrutini de la resta de científics.

Figura 2.- Habitació d'Ames. El que veus pel forat, el que es veu des de fora i l'explicació.

Una altra mostra típica de desconeixement del funcionament de la ciència i dels seus objectius, és demanar-li unes respostes i una infal·libilitat que, per la seva pròpia naturalesa, no pot oferir. La ciència és, per definició, limitada, fal·lible... humana. I n’és ben conscient. Per això estableix mecanismes de control a l’hora d’acceptar noves afirmacions, per detectar i corregir els errors que pot anar cometent. Això, que a alguns els pot semblar un signe de dogmatisme, és més aviat el contrari.

Cada cop que apareix als mitjans, de manera més o menys sensacionalista, una notícia, per exemple, sobre el descobriment de nous efectes secundaris d’un determinat medicament, alguns ho consideren una fallada de la ciència i una prova més de que aquesta no és fiable com a font de coneixement, com si la ciència ho hagués de saber tot, com si algú ho pogués saber tot d’una manera absoluta. Hi ha qui sovint arriba a conclusions d’aquest tipus, potser perquè ignora com avança la ciència i quin és l’objecte. I perquè te una concepció del món i del coneixement basada en la necessitat d’absoluts i dogmes. Aquesta necessitat és ben humana, però satisfer-la no és l’objectiu de la ciència. Per això tenim les religions. En realitat, aquestes notícies no ens haurien de moure a deixar de confiar en la ciència com a sistema, sinó al contrari. En primer lloc, perquè descobrir errors també és fruit del treball científic. En segon lloc, perquè aquestes notícies demostren que la ciència avança, que és capaç d’acumular coneixement i que disposa de mecanismes de correcció dels seus propis errors. A diferència de les pseudociències, que intenten a fer passar per postulats científics uns dogmes que no acostumen a variar massa des del moment en que els dicta el guru corresponent. Encara que passin segles.

Evidentment no estic parlant dels casos en que es descobreix que la indústria ha amagat conscientment resultats contraris als seus interessos, perquè quan passa això, el que tenim no és una errada de la ciència, sinó un cas de frau. Allunyar-nos de la ciència perquè la indústria ens enganya és tan irracional com deixar d’escoltar música pel fet que la indústria discogràfica té actituds poc ètiques.

Per altra banda, els mateixos èxits de la tecnociència i el seu propi discurs, han fet que acabem creient (erròniament) que qualsevol cosa és possible. Com molt bé diu la 3ª Llei de Clarke, “Qualsevol tecnologia suficientment avançada és indistingible de la màgia”. I certament, la tecnociència fa descobriments i produeix aplicacions reals que ens fan pensar en la ciència-ficció o directament en la màgia. Això, d’alguna manera, complica la tasca de distingir entre realitat i il·lusió i pot fer que no acabem d’entendre perquè no hauríem d’acceptar determinats efectes “màgics” de les pseudociències.

L’efecte placebo

L’efecte placebo és el conegut efecte en virtut del qual, el sol fet de rebre un tractament, inclús si és totalment inert, fa que millorin els nostres símptomes. Fins i tot es pot arribar a facilitar la curació, gràcies a les nostres pròpies defenses. Val a dir que això succeeix amb una probabilitat significativa, però baixa. De fet, es tracta d’un fenomen conegut i molt estudiat, i que s’utilitza, per exemple, per contrastar l’activitat dels medicaments en els assajos clínics controlats. L’efecte placebo és l’explicació més raonable, més coherent i més senzilla per la majoria de les aparents “curacions” atribuïdes a les anomenades “medicines alternatives”.

Per sorprenent que els pugui semblar a alguns, l’efecte placebo es pot donar també en nens i animals. Ho fa principalment (però no només) a través de pares i propietaris. Per una banda, qui acostuma a avaluar l’estat dels nens o de les mascotes són precisament els pares i els propietaris. Una disminució de l’ansietat es pot acabar transmetent als pacients. També pot passar que, com “avaluadors”, percebem “millores” subjectives en determinats estats dels infants o mascotes, o senzillament que guanyem la paciència i tranquil·litat necessària per esperar una curació que s’acaba donant per si sola.

D’una manera similar, l’efecte nocebo (experimentem un símptoma negatiu pel sol fet d’estar exposats a quelcom que creiem que ens farà mal, inclús si és totalment inert), explica que interpretem com a causa de “curació” la simple eliminació, o el nostre aïllament, de la suposada font dels nostres mals. Aquest efecte és, molt probablement, el que hi ha darrera de problemes com la sensibilitat química múltiple o la hipersensibilitat electromagnètica, dels que, de moment, no s’ha trobat cap evidència científica, ni estadística ni teòrica, d’una relació causa-efecte entre els símptomes i els suposats orígens que alguns els atribueixen.

Els sentits ens enganyen

No som prou conscients de com de subjectius són dels nostres judicis. En els processos d’adquisició d’informació empírica, el nostre cervell, per tal d’avaluar el que passa al nostre voltant, extrapola dades a partir del que rep a través dels sentits. Es a dir, que moltes vegades “completa” la informació rebuda amb informació “de collita pròpia”. Ho fa per economia de recursos, per anar més ràpid, per estalviar energia i poder així ser més versàtil i més eficient. Això suposa en termes generals un benefici i és una de les coses que ens dóna certs avantatges respecte a d’altres éssers. Però també ens pot portar a errar els nostres judicis, si no en som conscients. Novament, la clau està en tenir cura a l’hora de dissenyar els experiments. Hi ha infinitat de jocs basats en efectes òptics que il·lustren perfectament aquests “enganys dels nostres sentits”, que en realitat són “enganys” del nostre cervell, encara que sigui sense mala fe, i encara que de vegades ens puguin suposar un benefici.

Figura 3.- La màgia també enganya els nostres sentits.

Estadística i probabilitats

Si ens preguntem quina és la probabilitat de que, en un grup de 23 persones triades a l’atzar, dues d’elles celebrin l’aniversari el mateix dia, segurament la nostra resposta intuïtiva seria “una probabilitat baixa o molt baixa”. En tot cas ens resulta sorprenent saber que, en realitat, la probabilitat de que passi això és del 50,7% i que per 57 o més persones la probabilitat està per sobre del 99%.

Un altre exemple. Hi ha una tendència a pensar que, després que ens hagi sortit cara 5 vegades seguides al llençar una moneda, existeix una alta probabilitat que en la següent tirada surti creu. Tanmateix, la probabilitat segueix sent del 50%.

I encara un altre: Comprar un número de loteria a Sort no augmenta en absolut la probabilitat de que ens toqui. Això pot semblar molt evident, però hi ha qui s’ha fet immensament ric gràcies a que molta gent manté irracionalment la creença contrària.

Són exemples de la nostra ignorància pel que fa a estadística i a càlcul de probabilitats. Aquesta ignorància ens pot portar a l’error de prendre decisions basades en connectar causalment dos fets determinats que en realitat no ho estan. Ens pensem que allò que acabem d’observar no pot ser una casualitat, quan el cert és que, segurament, la probabilitat de que sigui una qüestió d’atzar és més gran del que ens imaginem. L’estadística i les probabilitats no són una qüestió d’opinió, són una descripció del món.

Moltes de les dades i informació que es fan servir en ciència, des de la vida mitjana del nucli atòmic d’un isòtop radioactiu, fins a la previsió meteorològica o la taxa de supervivència per a una determinada malaltia, s’han de llegir en clau estadística i probabilística. Prendre “la millor decisió”, és a dir, triar aquella opció que més ens pugui acostar als nostres objectius, siguin quins siguin, implica entendre això. Però és evident que no sempre s’entén i sovint prenem decisions que molt probablement ens allunyaran dels nostres objectius. Triar els nostres fins és un tema de caire ètic, la ciència no ens pot ajudar gaire. Però sí que ens pot ajudar a decidir la millor manera d’apropar-nos a ells. O de seguir vius per continuar-los empaitant, que al cap i a la fi, també és una decisió nostra.

Es podria incloure també en aquesta categoria els malentesos relacionats amb el concepte “balanç risc-benefici”. En ocasions mostrem una comprensible preocupació pels efectes secundaris d’alguna vacuna o medicament. De vegades, aquesta preocupació no va acompanyada d’una correcta comprensió de què significa que el benefici sigui superior al risc. Això ens pot portar a prendre decisions irracionals: mirant d’evitar un risc baix i conegut, acabarem perdent un benefici (o assumint uns altres riscos) superiors, també coneguts. Per alguna raó, el primer risc és percebut com més temible.

Hem de tenir present que en el món real, tot el que té beneficis comporta riscos. Les substàncies són actives perquè actuen, és a dir, tenen efectes. Som nosaltres qui “etiquetem” aquests efectes com a primaris o com a secundaris, en funció del que ens interessa d’aquesta substància. Del que es tracta és de que el balanç risc/benefici ens sigui favorable. Només té sentit dir de quelcom que no té cap efecte secundari si tampoc té cap efecte primari, és a dir, si no té cap efecte en absolut.

Condemna moral no implica condemna epistemològica

Quan es parla d’efectes secundaris, de seguida ens ve al cap la indústria farmacèutica i la seva coneguda manca d’escrúpols. Però que no tinguin escrúpols no vol dir que la medicina basada en l’evidència científica, en la que fonamenten el seu negoci, no sigui la més adequada (la que té més probabilitat d’èxit, considerant l’èxit la curació de les malalties i l’evitació de la mort) per tal de tractar-nos quan estem malalts.

Per fer un paral·lelisme: que a la indústria de l’automòbil, la nostra salut, la nostra seguretat o el medi ambient l’importin molt menys que els beneficis econòmics o que algunes empreses arribin a fer trampes tan escandaloses com les de Volkswagen, no vol dir que no sapiguem que els cotxes funcionen, ni que haguem de creure que les catifes voladores són una alternativa vàlida -o un sistema de transport complementari- als cotxes. Encara que és cert que les catifes voladores tenen menys efectes secundaris, en forma de contaminació, que els cotxes.

De la mateixa manera, que les farmacèutiques posin els seus interessos econòmics per davant de la salut de les persones no significa que no sapiguem que els medicaments o les vacunes funcionen. I tampoc significa que existeixi una “força vital”, de l’equilibri de la qual depèn la nostra salut i que pugui suposar un enfoc “alternatiu” a la medicina. Senzillament, una cosa no té res a veure amb l’altra.

Figura 4.- Alguns "medicaments" que s'anunciaven als diaris.

Certament, la Big Pharma ens té acostumats a algunes pràctiques que es podrien qualificar gairebé de criminals. Especular amb la salut, o més aviat amb la malaltia, implica un mal intrínsec del que pot ser difícil escapar, i més dins d’un capitalisme salvatge que, a més de posar els diners al centre, tecnifica tots els aspectes de la vida. Aquestes circumstàncies acaben sent viscudes com una deshumanització de la medicina i de la ciència en general, la qual cosa empeny algunes persones a buscar alternatives vitals més “amables”. Però el cert és que a la medicina no li caldria perdre rigor científic per convertir-se en una disciplina menys burocràtica, més empàtica i, sobretot més ètica. D’aquesta manera evitaria que algunes d’aquestes persones sentin la perillosa necessitat de buscar refugi a les consultes de pseudoterapeutes.

El que realment hem de témer de la indústria farmacèutica, el seu pecat original, deriva més del fet de ser indústria, que del fet de ser farmacèutica. I no hem d’oblidar que la majoria de “teràpies alternatives” són també una indústria, en aquest cas pseudo-farmacèutica, però indústria al cap i a la fi, encara que es presenti amb una cara més “amable”. La medicalització de la vida no consisteix només en la sobre-prescripció que fomenten les farmacèutiques. Medicalitzar la vida és també viure qualsevol acte quotidià com un acte relacionat amb la salut, i això és el que promouen moltes pseudoteràpies, encara que ho facin d’una manera més “humana”.

Si és natural, és bo?

Sovint creiem que un determinat producte, pel fet de ser “natural”, serà beneficiós per la nostra salut o que serà menys perjudicial. La creença segons la qual allò natural és bo està molt arrelada. D’entrada, existeix molta confusió a l’hora d’aplicar adequadament les nocions de “natural” i de “bo”. Però és un debat que, com és lògic no abordarem en profunditat aquí. Tanmateix, és evident que “natural” no és sinònim de “bo”. A la naturalesa hi ha moltes coses “bones”, però també hi ha un munt de coses “dolentes”. De fet, la naturalesa ens acaba matant a tots. Per tant, cal no confondre les possibles bondats i la conveniència de mantenir una certa harmonia amb la naturalesa, amb la creença que “allò natural és bo”, que és, estrictament parlant, falsa.

Errors i fraus

També és possible que el mal diagnòstic d’un problema, com per exemple, d’una malaltia, ens porti a pensar que una determinada acció hagi “solucionat” el problema, quan en realitat el problema ja no existia des del començament.

Evidentment, aquests errors de diagnòstic, i tot el que hem vist fins ara, ha estat explicat pressuposant la bona voluntat dels defensors de les pseudociències. Però la bona fe no treu que el que s’estigui produint no siguin “enganys”, encara que inconscients i sovint fruit de l’autoengany dels propis practicants. És evident, tanmateix, que existeixen molts altres casos en que els enganys són directament producte d’una estafa conscient. Quan algú decideix, de manera conscient o negligent, utilitzar interessadament aquests o altres mecanismes per al seu propi benefici, aprofitant-se de la credulitat d’algú altre i abusant de la seva confiança, mereix el rebuig de la comunitat i que tot el pes de la llei caigui sobre seu i sobre la seva consciència. Tant fa que estiguem parlant de pseudocientífics o de científics que en algun moment havien estat reconeguts.

Pseudociència i pensament postmodern

La relació de les pseudociències amb el pensament postmodern és força paradoxal. D’entrada semblaria que sostenen posicions antagòniques. Mentre que els postmoderns neguen qualsevol coneixement amb pretensió d’objectivitat, posant en dubte teories que la ciència considera sòlidament fonamentades, i defensen a capa i espasa un relativisme cognitiu que considera la ciència com un relat més, les pseudociències defensen veritats que, segons ells, són científiques i objectivament certes (encara que la ciència genuïna les rebutgi). Tenim aquí, doncs, un punt de partida aparentment contradictori. Però, com de seguida veurem, hi ha alguns nexes que les apropen.

La postmodernitat es caracteritza, entre moltes altres coses, per un rebuig vers els grans relats. El seu punt de mira apunta especialment a la modernitat i al discurs racionalista il·lustrat. I, com a contraproposta, fa una defensa de la recuperació de certs valors romàntics pre-moderns, molts d’ells associats a la subjectivitat. D’altra banda, a la base de moltes pseudociències trobem alguns principis d’aquest tipus, com el “vitalisme”, que podrien ser una de les connexions d’aquestes amb el pensament postmodern.

Figura 5.- Les idees pre-científiques estan de moda.

El vitalisme consisteix en la idea pre-moderna segons la qual els éssers vius, i especialment els humans, estan dotats d’una qualitat especial, una mena d’energia vital, batejada de diferents maneres, segons el context (prana, chi, força vital, aura, ànima, esperit), que transcendeix les lleis de la física i que entra, segons alguns, en el terreny espiritual. Aquesta suposada “energia”, que mai ha pogut ser detectada experimentalment, ni demostrada teòricament, és el que suposadament ens faria estar vius, a diferencia dels éssers inanimats. A més, estaríem parlant d’una qualitat que és diferent per cadascú, i per tant, el que ens fa únics com a individus.

Es tracta d’una creença amb evidents reminiscències religioses. Certament, la dimensió transcendent dels éssers humans s’ha canalitzat històricament a través dels cultes religiosos, per a joia dels seus sacerdots i jerarques. La qüestió és que molta gent la troba una idea atractiva i tranquil·litzadora i els resulta molt pertorbador pensar en abandonar la “fe” en l’existència d’aquesta energia metafísica que ens fa “especials”.

Com dèiem, algunes pseudoteràpies basen les seves afirmacions en la hipotètica existència d’aquesta energia de tipus vitalista, i en el seu suposat equilibri com la clau de la salut. La pèrdua d’aquest equilibri seria la causa dels estats de malaltia. Les diferents teràpies vibracionals (suposadament, aquesta energia “vibra”, a una freqüència de vibració energètica) es basen en diferents maneres de recuperar l’equilibri perdut. Així, l’homeopatia, l’acupuntura, la cromoteràpia, la teràpia amb diapasons, els bols tibetans, el reiki i un llarg etcètera, fonamenten el seu funcionament en aquesta idea.

El plantejament vitalista encaixa molt bé amb el fet que sentim que ocupem un lloc “especial” en el món. Així, tendim a acceptar de bon grat aquelles afirmacions que ens recorden que som únics i especials, encara que no existeixin evidències científiques que les sustentin. Això, d’alguna manera, connecta amb l’elogi de la subjectivitat pròpia dels postmoderns, com a reacció contra el que es consideren els excessos uniformitzadors de la modernitat.

El cert és que hi ha una clara afinitat entre postmoderns i pseudocièntifics, com si d’una mena de simbiosi es tractés. Per una banda, sembla que als postmoderns els va bé aprofitar el discurs pseudocientífic i la seva crítica a la ciència, que reforça el seu propi atac a la ciència com a relat i el seu relativisme cognitiu. D’altra banda, els pseudocientífics semblen sentir-se còmodes emprant arguments típicament postmoderns. Per exemple, el propi relativisme cognitiu o el menyspreu del valor de les dades obtingudes experimentalment amb pretensió d’objectivitat, una altre de les característiques pròpies de la postmodernitat. Aquests arguments, d’alguna manera, legitimarien el discurs pseudocientífic, o l’equipararien amb el científic, que al cap i a la fi, és el que busquen els pseudocientífics.

Anant una mica més cap a l’arrel, l’idealisme filosòfic que hi ha a la base de tota la defensa de la subjectivitat característica el pensament postmodern, també representa un nexe amb moltes pseudociències, potser el més fonamental. En front del realisme (filosòfic) que es troba entre els pressupòsits del pensament científic, darrera moltes pseudociències el que trobem és una concepció del món òbviament idealista, en la que la realitat depèn, fins i tot ontològicament, del pensament i per tant del subjecte. Posmodernitat i pseudociències estarien unides, doncs, per l’idealisme.

Consideracions finals

El filòsof José Antonio Marina, en el seu llibre “La inteligencia fracasada”, ens parla dels èxits i els fracassos de la intel·ligència. Simplificant molt, defineix un èxit de la intel·ligència com el fet de dirigir adequadament la nostra conducta per tal d’obtenir les nostres metes, utilitzant correctament la informació de què disposem. L’elecció de metes és també una de les funcions, la més genuïnament humana, de la intel·ligència. I és una tasca en la que també podem fracassar. En la seva indagació, Marina fa un interessant creuament entre dues dialèctiques, públic/privat i moral/intel·lectual. Segons ell, cadascú de nosaltres pot utilitzar la seva intel·ligència estructural en el marc d’un ús privat i en el d’un ús públic.

En el marc privat trobaríem les idees morals de cadascú (concepcions particulars sobre la bondat i la maldat) i les creences personals sobre com és i com funciona el món. En el marc públic trobem l’ètica i la ciència, o dit d’un altra manera, les idees compartides corresponents. Accions que en principi poden ser intel·ligents, poden acabar sent estúpides, si es donen en el marc equivocat. Això és el que passa si ens oblidem de que som éssers socials i que estem obligats a viure junts i a relacionar-nos, si confonem els marcs, posant les metes privades per davant de les metes compartides quan no toca. Les nostres accions públiques requereixen la primacia de l’ús públic de la intel·ligència. Intersubjectivitat per saber com hauria de ser el món (ètica), objectivitat per conèixer cóm és efectivament (ciència).

Donar preferència a l’ús privat de la intel·ligència en situacions que requereixen del seu ús públic comporta un individualisme egoista que ens aboca a un fracàs estrepitós. És un fracàs de la intel·ligència insistir en que la subjectivitat colonitzi terrenys en els que la prioritat ha de ser per la intersubjectivitat i l’objectivitat. És a dir, quan les meves accions afecten a més persones, que és més sovint del que pensem. Quan faig passar el meu propi bé per davant de la idea compartida de bé, és a dir, la meva moral privada per davant de l’ètica, o quan aposto per l’”a mi em funciona” per davant del “funciona” compartit de la ciència, o sigui, la meva visió particular del món per davant de la visió científica, potser triomfaré (i no sempre) en l’ús privat de la meva intel·ligència per assolir les meves pròpies metes, però és molt probable que fracassi en el seu ús públic, a l’hora de contribuir a assolir les metes compartides.

Malgrat tot, no estem condemnats a caure irremeiablement en els fracassos de la intel·ligència, ni en els errors als que ens aboca la nostra màquina de creences. Per evitar els primers, un primer pas indispensable, que pot semblar obvi, però millor deixar-ho clar: hem de desitjar el triomf de la intel·ligència, perquè d’això depèn el nostre benestar personal i el benestar social. I per tal que triomfi, a més, hem de tenir present la jerarquia dels marcs i atendre en cada cas al de rang superior. En les coses que ens afecten a tots, el rang suprem és el de la intel·ligència comunitària. No només per una qüestió de dret, sinó també perquè amplia les nostres possibilitats de desenvolupament personal.

Per altra banda, la millor recomanació per mirar de minimitzar els errors deguts a creences falses, és adoptar i mantenir uns hàbits de pensament crític que posin en dubte les nostres creences, abans que aquestes es reforcin i es facin pràcticament indelebles, a través dels mecanismes que hem vist al llarg d’aquest article. Davant d’una nova creença ens hem de preguntar sempre si realment B segueix a A més enllà del que es podria esperar per atzar. És a dir, si aquesta connexió és real o només aparent i fruit de la casualitat. L’estadística és l’eina apropiada per respondre aquesta qüestió. Però hem de recordar que la correlació estadística entre dos fets no implica necessàriament una relació causal entre ells. És possible que la relació entre A i B vagi estadísticament més enllà de l’atzar i que tot i així no sigui cert que A causi B. Podria ser perfectament el cas que A i B tinguessin una causa comuna, per exemple. Per mirar d’evitar aquests errors hem de considerar, doncs, si existeix, o si es pot concebre, algun mecanisme plausible a través del qual A pugui causar B.

Aquests hàbits, però, requereixen l’esforç constant i conscient des de la racionalitat, inestimable i inseparable companya del nostre jo emocional. És un esforç necessari, si el que volem és viure el menys enganyats possible. Som un tot, i les nostres decisions no poden ser veritablement lliures si no tenen en compte les nostres preferències afectives, però tampoc si estan basades en l’engany o en l’error. Fins i tot si volem decidir, lliurement i sobirana, viure enganyats o equivocats.

 

 

Pere Ruiz, Doctor en Química i Enginyeria Química i llicenciat en Filosofia


Crèdits de les fotografies

Figura 1.- Alexander Gee (esquerra) i Trevor Hurlbut (dreta)

Figura 3.- Biblioteca del Congrés del EUA.

Figura 5.- Flickr: Mattman4698

 

Comentaris

gb
Molt interessants aquests 3 articles, no obstant això hi ha coses que "a priori" no són certes, i no ho són perquè el pensament científic, només és una altra faceta del pensament en si, el pensament sigui del tipus que sigui és RELATIU, en aquest cas la ciència es forma a partir de tan sols un diferent conjunt de creences, que només es basen en hipòtesis subjectes a revisió permanent, (RES SABEM NOMÉS PODEM CONJECTURAR) amb la qual cosa la veritat científica d'avui, demà pot no ser-la.
Quan la ciència FRACASSA ESTREPITOSAMENT i triomfa el "CHAMÁN", alguna cosa se li escapa a la tot poderosa ciència, perquè? en comptes de negar una evidència, no investiga, el perquè cura "el remeier" on la ciència només aconsegueix a desnonar.
Sovint la ciència només aporta immensos efectes secundaris (colaterals "curant" d'una banda i "matant" per un altre) perquè no es revisen els protocols i s'investiga?, perquè per exemple: per a curar el "cor", maten al pacient de "cirrosi".
Tot codi de creences és sol això, una forma limitada de veure el món, les veritats científiques no ho expliquen tot, però pontifiquen rebutjant tot allò que no poden explicar, o recorren a una sèrie de tòpics (que cada dia es fan més vulgars) dels quals ni tan sols coneixen en profunditat el seu fonament.
No saben quals, per exemple, són els ressorts i mecanismes de l'efecte "placebo", però quan aquest s'aplica a una veritat "científica" ho admeten com a bo, però no així quan una cosa innòcua actua amb un efecte similar o fins i tot de vegades millor.
La ciència necessita MOLTA AUTOCRÍTICA, més HUMILITAT (aquella del "solo sé que no sé res") i més OBERTURA MENTAL:

En resposta a gb
Pere Ruiz Sant Feliu de Llobregat
2.
Benvolgut/da gb 08980,
Abans que res, agraïr-te que t'hagis près la molèstia de llegir els articles.
He de dir que totes i cadascuna de les reflexions que fas, els malentesos i els "peròs" que poses a la ciència, així com els seus límts, estan plantejats, contestats i explicats en alguna de les tres entregues. És possible que no hagi aconseguit que les explicacions siguin prou clares, o potser és que els articles i la sèrie eren massa llargs i costen d'entendre. Em sap greu, mea culpa, és un tema complexe i no és fàcil reduir-ho a explicacions senzilles.
És habitual que, davant els fenòmens que observem, ens sentim més atrets per les explicacions irracionals que per les avorrides explicacions racionals. Les primeres afegeixen certa dosi de misteri i fantasia a la vida (per dir-ho d'alguna manera), i això ens encanta. La fantasia i el misteri són coses meravelloses. Però no ens els hauriem de prendre com l'eina més adequada per adquirir un coneixement proposicional sobre els fets que realment, més enllà de la nostra voluntat, es donen en el món. En aquest casos, el que volem és tenir una versió descriptiva de la realitat el més fiable possible, que és el que ens interessa quan del que parlem són coses com, per exemple, la salut. I això és el que ens aporta el pensament científic, que no vol dir res més, anant a l'essència, que acceptar la necessitat de contrastació de les hipòtesis amb la realitat i la predisposició a canviar-les quan no son contrastades. Aquí està el "només sé que no sé res". Això és l'obertura mental. És el científic qui té aquesta actitut. O has vist que el pensament xamànic o alguna pseudociència, tingui prou "obertura mental" per canviar algun dels seus principis, alguna opinió, o en definitiva, per evolucionar al llarg dels segles, des de que el seus gurús corresponents les van crear?
Però vaja, per no allargar-me més, no estic dient res de nou. Totes aquestes explicacions i més, com et deia, ja estan, molt més desenvolupades, als articles, per a qui les vulgui llegir i entendre.
  • 4
  • 0
gb 08980 - St Feliu
1.
Molt interessants aquests 3 articles, no obstant això hi ha coses que "a priori" no són certes, i no ho són perquè el pensament científic, només és una altra faceta del pensament en si, el pensament sigui del tipus que sigui és RELATIU, en aquest cas la ciència es forma a partir de tan sols un diferent conjunt de creences, que només es basen en hipòtesis subjectes a revisió permanent, (RES SABEM NOMÉS PODEM CONJECTURAR) amb la qual cosa la veritat científica d'avui, demà pot no ser-la.
Quan la ciència FRACASSA ESTREPITOSAMENT i triomfa el "CHAMÁN", alguna cosa se li escapa a la tot poderosa ciència, perquè? en comptes de negar una evidència, no investiga, el perquè cura "el remeier" on la ciència només aconsegueix a desnonar.
Sovint la ciència només aporta immensos efectes secundaris (colaterals "curant" d'una banda i "matant" per un altre) perquè no es revisen els protocols i s'investiga?, perquè per exemple: per a curar el "cor", maten al pacient de "cirrosi".
Tot codi de creences és sol això, una forma limitada de veure el món, les veritats científiques no ho expliquen tot, però pontifiquen rebutjant tot allò que no poden explicar, o recorren a una sèrie de tòpics (que cada dia es fan més vulgars) dels quals ni tan sols coneixen en profunditat el seu fonament.
No saben quals, per exemple, són els ressorts i mecanismes de l'efecte "placebo", però quan aquest s'aplica a una veritat "científica" ho admeten com a bo, però no així quan una cosa innòcua actua amb un efecte similar o fins i tot de vegades millor.
La ciència necessita MOLTA AUTOCRÍTICA, més HUMILITAT (aquella del "solo sé que no sé res") i més OBERTURA MENTAL:

  • 3
  • 2

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat