Capítol 5. Les associacions

Jordi Amigó i Barbeta / Jordi Jiménez Zamora

Marc Rius (apartat gràfic)

Ras i curt, l’ocupació i instauració franquista a Sant Feliu va implicar, entre d’altres coses, que la seva vida cultural i associativa s’estronqués1.

De manera més concreta, l’arribada del franquisme va provocar, primer, la desaparició d’un bon grapat d’associacions culturals (Els Amics de les Arts i les Lletres o L’Escola de declamació Miguel Rojas) i evidentment de totes les de caire polític.

En segon lloc, les grans associacions santfeliuenques (La Unió Coral, l’Ateneu Santfeliuenc i el Casino del Comerç) van haver de fer, en alguns casos, un veritable exercici de supervivència per adaptar-se a les noves directrius.

En darrer terme cal afegir les transformacions que altres associacions, les de tipus laboral per exemple, van patir també. Aquestes van observar un retrocés destacable tant pel que fa a les formes de gestió interna (marcades en alguns casos per un assoliment de models cada volta més democràtics i orientats cap formes d’economia social) com a la seva difusió i expansió en un mercat local en creixement al llarg del primer terç del segle XX.

Un alt preu. Tot el bagatge, l’experiència i riquesa ciutadana acumulada al llarg dels darrers anys es va desfer amb la desaparició o adaptació de totes aquestes associacions i l’exili d’una bona part de la població que s’havia mostrat associativa i culturalment més activa.

Amb tot això, la represa de l’activitat associativa va ser dificultosa a dos nivells2. En primer lloc, la confecció de Juntes Directives netes va ser dificultós. El control repressiu per evitar qualsevol mena d’oposició, va provocar la necessitat de presentar llistes amb informes favorables de la tríada (Falange, Ajuntament, Guàrdia Civil) que fossin sancionats pel Govern Civil.

En segon lloc, la mala situació econòmica i la reducció d’ingressos va provocar una sort diferenciada entre les associacions en funció del nivell de poder adquisitiu de les seves masses socials.  

En funció de tot això, els primers anys del franquisme només s’observen accions liderades o coordinades per la Falange o iniciatives d’aquelles associacions que triaren, com a mecanisme de supervivència, la vinculació amb els poders locals amb presència a les seves comissions gestores de destacats falangistes o tradicionalistes (Antolín, Ferreres i Garcia Larios, 1992)

Imatge 1. Façana de l’antic edifici del Centre Parroquial situat a l’Avenida del Caudillo (actual Carretera Laureà Miró) amb la publicitat de les pel·lícules programades per al cap de setmana (Autor: Jaume Amigó Mata, anys 50’s. Fons: Arxiu Gràfic Marc Rius).

També cal afegir que, en aquesta situació, les úniques associacions que no patiren l’ofec del control estatal van ser aquelles que es vinculaven directament a l’Església. En el nostre cas l’exemple seria el Centre Parroquial. Nascut al 1942, aprofità aquesta situació repressiva envers les altres associacions per fer-se un lloc central a la vida cultural santfeliuenca. Un exemple: el Centre va ser la única associació amb permís per fer representacions teatrals al llarg dels primers anys de la dècada dels quarantes.

Apropar-se a aquesta part de la nostra història és complicat. Al contrari del període anterior, que compta amb un treball de síntesi destacable3, les aproximacions per aquest període son fragmentàries, centrades en una única associació i que, en moltes ocasions, son produccions de les mateixes associacions (amb una clara voluntat d’autoenaltiment) o de memòries personals que en cap cas es presenten com treballs historiogràfics tot i tenir un valor informatiu innegable4.

En aquest marasme cal destacar però els treballs de Jordi Ferrer sobre l’Ateneu5, el ja citat de P. Antolín, E. Ferreres i A. Garcia Larios sobre “El Coro” (1992) o la breu però esclaridora síntesi que fa l’Àngel Muñoz (2002) a l’obra col·lectiva Sant Feliu de Llobregat. Identitat i història.

Amb tot això us proposem una aproximació superposant tres narracions (una dedicada a l’Ateneu, una altra al “Coro” i una darrera centrada en la Germandat Agrícola de Sant Feliu) amb la intenció de que funcioni com una fotografia complexa, però incomplerta, del panorama associatiu santfeliuenc al llarg dels primers anys del franquisme.

La Unió Coral. El “Coro”

La Unió Coral es fundà el 1892. Hereva d’una associació anterior (El Mutuo Apoyo) es vinculava inicial i clarament a les classes treballadores (agràries i/o industrials). A part de la seva funció mutualista, l’associació s’ha caracteritzat per la seva capacitat per organitzar esdeveniments culturals i recreatius al llarg de la seva centenària història.

Imatge 2. Imatge que mostra l’edifici de la Unió Coral, vist des del Passeig Bertrand en direcció cap a l’Estació (Postal nº 10 de la col·lecció del fotògraf Pomar. Fons: Arxiu Gràfic Marc Rius).

Tornant a la qüestió de base, i segons els investigadors (Antolín, Ferreres i Garcia Larios, 1992), el Coro va patir una de les fases més crítiques de la seva història, amb una incertesa molt gran al llarg dels primers mesos i la conseqüent reorganització per afrontar els següents anys una trajectòria de supervivència.  

Aquesta incertesa s’allargà entre el gener i l’abril del 1939 quan la Central Nacional Sindicalista (CNS) va demanar a la Unió Coral la documentació necessària per validar la seva activitat com associació cultural i recreativa. Aquest procediment va ser una constant a totes les associacions que patiren una depuració integral per retornar a la seva activitat. A part del llibre d’actes, l’estat dels comptes (dels darrers tres anys)i un llistat dels socis, també es van veure obligats a entregar un llistat d’aquests del 1936 (està clar que amb una clara voluntat repressiva).

Al llarg d’aquests dies es faria càrrec de l’associació una Comissió Gestora.

El juny del 1939 reben la contestació de la CNS on se’ls comunica que poden reprendre les activitats però sense obtenir el permís definitiu. De fet l’associació estarà absolutament intervinguda i controlada per les forces sindicals. Un exemple d’això seria l’ocupació del Café del Coro per l’Auxilio Social per realitzar la seva activitat assistencial.

Tot i l’autorització parcial del febrer del 1941, el permís definitiu va arribar el 11 de juliol de 1942 i es va sancionar internament el 15 de juliol quan la comissió, sota la tutela de Pedro Miras (cap local de Falange i anys més tard alcalde de Sant Feliu al llarg del període 1958-1970).

La nova Unió Coral implicava, reglamentàriament, un retorn als estatuts del 1928, una prohibició total a la participació de la dona en les decisions (ni dret a vot ni a veu) i obligat tarannà apolític.

Amb aquesta passa es procedí al retorn a l’organització de les activitats recreatives però de manera parcial (cinema sí, teatre no). Per marcar territori i estil, la primera representació teatral  a la sala del “Coro” (el 1943!) la va protagonitzar la Companyia del Centre Parroquial amb l’obra “El divino impaciente” del ideòleg franquista Jose Maria Pemán!

Imatge 3. Programa de ma de l’obra El divino impaciente (de l’autor franquista J. M. Peman) representada per la companyia del Centre Parroquial a la sala del “Coro” el dia de Sant Josep de 1943 (Fons: Arxiu Gràfic Marc Rius)

Germandat Obrera Agrícola de Sant Feliu. Els Pagesos.

La Germandat (nascuda com Hermandad de San Isidro Labrador pels volts del 1880) va sorgir de l'impuls d’un grup de jornalers per superar les dificultats de la seva condició laboral6. Conformada com a mutualitat, aquesta associació experimenta un creixement exponencial (en socis, documentació i presència a la societat) gràcies a la seva iniciativa de vendre i comercialitzar productes agraris (1900-1939) i la compra d’una premsa de raïm que funcionà de manera regular cada verema entre 1921 i 1980.

Els fets de gener de 1939 marquen l’inici del seu declivi7. El seu major mostra una absència total d’apunts i el seu llibre d’actes no ofereix cap tipus de moviment fins al 30 de juny de 1943.

Aquesta manca de reflex documental estaria mostrant l’absència d’acció com a associació? Un document trobat al seu arxiu documental podria donar la clau. Datat el 26 de juny de 1941, és un acord de cessió d’un motor per moldre gra. Un tal Antonio Prats Dot, que actua com a director de la Hermandad Sindical de Labradores, acorda aquesta cessió amb José Grané Amat. La dada clau serà com és presentat el senyor Grané: president de l'extinguida Hermandad de Obreros Agrícolas.

Imatge 4. Acord signat entre la Hermandad Sindical de Labradores i la Hermandad de Obreros Agrícolas on aquesta darrera es catalogada com a extinguida (Fons: Arxiu Històric Germandat Obrera Agrícola de Sant Feliu)

Aquesta era la situació; tot i que l’associació pugues mostrar activitat (reduïda en el cas de la germandat i reduïda al funcionament de la premsa), mantenint la seva estructura organitzativa, no es podia considerar aquesta situació com a legal fins al moment de la seva sanció positiva per part de les noves autoritats. Només en aquest context es pot entendre aquesta condició d’ extingida.

La reactivació només vindrà donada per la seva conversió com associació a la formes i procediments del nou ordre. Aquest procés tindrà lloc el 30 de juny de 1943 quan la nova junta directiva afirma que "dada la necesidad de redactar el reglamento de la Hermandad, de acuerdo con las nuevas normas legales" s’ha procedit a crear uns nous estatuts.

Aquesta nova normativa es defineix per la negació de la legislació de la Generalitat8, l’abandonament de la llengua catalana com a idioma vehicular i el retorn als postulats religiosos recuperant l’advocació de Sant Isidre.

Imatge 5. Portada d’un exemplar del Reglament de la societat Germandat Obrera Agrícola de 1936 amb correccions fetes a ma que diu "de acuerdo a leyes" i modifica el seu nom retornant a la formula religiosa sota l’advocació de Sant Isidre (Fons: Arxiu Històric Germandat Obrera Agrícola de Sant Feliu).

L’Ateneu Santfeliuenc. El final de la tasca del Mestre Esteve.

L’entitat, fundada el 1881, havia superat la fi del segle XIX, la Setmana Tràgica, i la dictadura de Primo de Ribera. Amb la República respirà  a fons creant fins hi tot, l’any 1933, una Germandat atenent la demanda d’un grup de socis. El 1936 en vigílies de la guerra va incorporar els 92 socis de la germandat del Casino i funcionava amb un reglament propi.

Al final de la guerra la germandat es va mantenir, després de ser degudament depurada de persones desafectes. Jordi Ferrer (2006) explica que la tasca fou mecànica i burocràtica, amb resultats econòmics no sempre satisfactoris. Amb tot això, aquesta germandat funcionà fins el 1968.

Pel que fa l’Ateneu la cosa va ser molt diferent. L’antic president Pere Baleta (1994) explica que, des del 27 de gener a principis d’abril del 1939, el president Antoni Albertí, part de la junta directiva i alguns mestres, es van posar a la disposició del nou Ajuntament per mirar d’aconseguir la continuïtat de l’Ateneu. Per evitar la clausura van fer ús de les amistats personals amb els representants de l’administració municipal, alhora que formen una comissió d’antics presidents i socis d’edat per negociar amb l’Ajuntament. La sensació de que caldrà escollir una nova junta directiva pactada i depurada amb les noves autoritats del règim és evident9.

El 10 d’abril la Comissió Gestora de l’Ajuntament acorda instal·lar la Escuela Nacional Graduada de Niños a les aules de l’Escola de l’Ateneu. Al president de l’Ateneu –amb 450 socis- se li donen 48 hores per lliurar les claus. De les 48 hores es passà a 15 dies. L’Ajuntament  demanava la cessió de les dependències escolars adduint, segons Pere Baleta, la conveniència de recollir els nens del carrer. Un argument que va fer decidir el lliurament de claus de l’escola. En aquest clima hostil el mestre Esteve Guarro té dificultats per aconseguir els avals.

Finalment el 23 de juny de 1939, es produí la clausura l’entitat i la cessió forçosa de l’edifici. Pere Baleta Maylinch (1994) es referirà sempre a aquest fet amb el terme segrest. Segons Jordi Ferrer (2006) el procediment d’aquesta incautació és molt il·lustratiu del tarannà feixista de les autoritats falangistes10.

A l’expedient de secretaria 22/1939 de l’Ajuntament11 hi consta que l’alcalde demana al delegat comarcal de les Organizaciones Juveniles de FET i JONS, que respectés el mobiliari i altres objectes del cafè de l’Ateneu. Sembla que no va ser així. En realitat aquest fou emprat a l’envelat de la Fesa Major fet el 8 d’agost enfront del Coro.

Imatge 6. Portades dels llibres dedicats a la història de l’Ateneu Santfeliuenc i al Mestre Esteve.

És més, al setembre encara van treure mobiliari de les escoles. L’acció anà a càrrec d’un mestre d’una acadèmia escolar que al·legà que tenia autorització.

El 18 d’agost de 1940 ja es públic que hi haurà unes noves escoles que s’anomenaran Academia San Fernando amb professorat nou, que no facilitarà o directament negarà l’admissió dels antics mestres.

Aquesta usurpació implicà l’estranyament de figures cabdals de la pedagogia a casa nostra. En acabar el primer curs de la nova Academia San Fernando, el Sr. Esteve feia temps que treballava a Barcelona, a Sant Feliu li feien la vida impossible. No tornà mai més12.

Els seus deixebles encara recorden les seves paraules que els animaven...

Uniu-vos, i sereu forts!

Instruïu-vos, i sereu lliures!

Estimeu-vos, i sereu feliços!

 

I al capítol proper: l’onze de juny de 1939 es celebrà l’acte de la col·locació de la primera pedra de la nova Església, centre de culte a la vegada que símbol del triomf del nacional catolicisme.  

NOTES

  1. ANTOLIN, P., FERRERAS, E. i GARCIA LARIOS, A. (1992) “El Coro”. Cent anys d’associacionisme a Sant Feliu de Llobregat. Patronat Municipal de Cultura / Aj. de Sant Feliu de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat: 45.

  2. MUÑOZ ALVAREZ, A. (2002) “El franquisme” a Sant Feliu de Llobregat Identitat i història.- Ed. Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat: 284-287.

  3. ANTOLIN, P., FERRERAS, E. i GARCIA LARIOS, A.(1997) Els inicis de l’associacionisme contemporani a Sant Feliu de Llobregat (1850-1914) Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.

  4. Son exemple d’això el treball Casino santfeliuenc : 1879-2014 : una aproximació a la seva història (de E. De Batlle i A. Esteve, publicat el 2016 pel mateix Casino) o l’obra de Pere Baleta (publicat el 1994 per l’Ateneu Santfeliuenc)

  5. FERRER I FONTANET, J. (2006) L’Ateneu, 1881-2006 la utopia de la llibertat. Ateneu Santfeliuenc i Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, Sant Feliu de Llobregat.

  6. JIMÉNEZ ZAMORA, J. (2018) Lluitant contra l'oblit. Una breu aproximació a la història de la Germandat d'Obrers Agrícola de Sant Feliu (1885-1987) Fetasantfeliu.

  7. A les afeccions derivades de l’ordre polític, la societat mostra una deriva decreixent constant fruit de l’emergència de la societat industrial i urbana que marca el període 1950-1980.

  8. De manera més concreta les Lleis de Base de la cooperació del 17 de febrer de 1934 i la Llei de Mutualitats del 22 de març del mateix any.

  9. Com a resultat de les investigacions de M. Luz Retuerta al fons de la Maçoneria de l’Arxiu de Salamanca hem conegut les relacions d’alguns membres de la Junta amb la maçoneria. Segur que això no ajudà gaire per passar la depuració. La història de la maçoneria a Sant Feliu és encara un camp per recórrer i difondre.  

  10. Extraoficialment es comunicà que el motiu de la incautació es produïa en resposta a una denúncia contra l’Ateneu per a realitzar reunions contra el règim, fet negat amb rotunditat per part dels socis de l’entitat.

  11. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat, la carta es publicada per Jordi Ferrer (2006; 68)

  12. Afortunadament la figura del Mestre Esteve no va quedar a l’oblit. Al llarg de la transició es va decidir que una de les escoles públiques situada a la carretera de la Sanson i l’Aula de Cultura de l’Ateneu portés el seu nom. Per més informació sobre la figura del Mestre Esteve podeu apropar-vos a l’opuscle de Ll. Sans i Fàbregas Mestre Esteve, la recuperació d’un pedagog, editat per l’Ateneu Santfeliuenc el 1994.

 

 
 
 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat