CAPÍTOL 6. La primera pedra. 11 de juny de 1939

Jordi Amigó i Barbeta / Jordi Jiménez Zamora 

Marc Rius (apartat gràfic)

El dia 11 de juny de 1939 es posava la primera pedra de la nova església parroquial de Sant Feliu. La cerimònia, carregada de simbolisme, pretenia ser una resposta contundent als episodis de violència anticlerical viscuts al llarg dels primers dies del conflicte bèl·lic. El nou edifici, amb un caràcter marcat per la simbiosi entre el funcionalisme i la majestuositat1 volia constituir un testimoni del triomf de l’església davant del “furor marxista” i un exemple de sacrifici per part dels veïns que, en paraules del Baró de Terrades, el dedicaven a Dios, a España y su Caudillo2.

El fet, tot i la transcendència, real o volguda, no ha generat treballs de investigació rigorosos. A la producció propagandística de la premsa del règim i de l’església3 només se li sumen breus apunts o comentaris sobre els fets recollits en produccions acrítiques.4

Per contra, per trobar informació més contrastada, cal apropar-se a treballs com el de Jordi Ferrer a l’Abans (Ferrer, 2001) que ofereix informació ordenada, il·lustrada i crítica sobre tot el procés de destrucció i reconstrucció del temple. 

En darrer terme cal parlar del treball inèdit d'Amparo Cortés Minguez i Mª Luisa Herrero Solías que aporten novetats documentals destacables fruit de la consulta de documents presents a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat5.

Amb tot això, la nostra proposta passa per oferir un relat detallat dels fets el més asèptic possible (cosa que segur no aconseguim), conscients de que l’episodi constitueix, avui dia encara, una escletxa en la societat santfeliuenca posterior al 1939.

Dies de fúria

L’alçament dels facciosos del 18 de juliol tingué com a resposta reactiva, entre d’altres, l’activació d’episodis de violència anticlerical marcats per la destrucció de propietats i la persecució i assassinat de membres de l’església. Aquestes actuacions no eren una novetat a l’estat espanyol i així ja s’havien viscuts d’altres exemples al llarg de fets revolucionaris com la Setmana Tràgica de 1909.

Imatge 1. El 20 de juliol de 1936, l’església parroquial de Sant Llorenç va patir un episodi de violència anticlerical. La imatge mostra les campanes caigudes al terra (Autor: desconegut, 1936. Fons: Arxiu Gràfic Marc Rius)

A Sant Feliu, els fets van anar més enllà de l’església parroquial; J.M. Gelabert6 en fa una descripció del resultat i afecció del que en el llenguatge propagandístic franquista és coneix com a “furor marxista”. El dia 20 de juliol, grups d’incontrolats saquegen i incendien l’església parroquial i la casa rectoral. 

De la mateixa manera, es saquejaren i incendiaren els centres de culte de l’Asil Duran i de les monges mercedàries. Aquestes accions no provocaren, però, danys estructurals i així aquests espais foren aprofitats com a magatzems de queviures i municions.

La seu de les monges franceses (el Bon Salvador) es va lliurar de la fúria per l’origen francès de l’ordre.

Tornant a l’església parroquial, els efectes directes de l'incendi van ser l’ensorrament del sostre, el llançament de les campanes i de l’estàtua de Sant Llorenç. Alguns tingueren però el temps just per salvar algunes imatges abans de la seva pèrdua (Ferrer, 2001). 

Imatge 2. Instantània que mostra la caiguda d’una de les campanes (Autor: desconegut, 1936. Fons: Arxiu Gràfic Marc Rius).

De manera immediata, el campanar es converteix en torre de guaita amb les banderes de la FAI onejant al seu cim7.

Imatge 3. Visió general de l’església parroquial després dels atacs; manquen les campanes i la figura del sant patró. Al campanar onegen les banderes (possiblement de la FAI) (Autor: desconegut, 1936. Fons: Arxiu Gràfic Marc Rius)

Aquesta destrucció parcial provocà la presència de munteres de runa a la Plaça de la Vila que foren aprofitats per bastir murs del camp de futbol situat a la Rambla o fer-ne espigons al riu (Ferrer, 2001).

Santa Bárbara bendita

Darrere de tots els fets sempre hi ha persones; algunes passen a la posteritat, d’altres paguen la pena. Aquest és el cas de Gregorio García Elvira8 i ens serveix per il·lustrar la segona fase d’enderrocament de l’església. 

El Gregorio era veí de Sant Feliu però havia nascut a la Toba (Guadalajara), estava casat amb la Isabel i tenien sis fills.

El dia 29 de març de 1939, concretament a les 17h., entra detingut a la Torre de la Presó acusat del possible delicte de Rebel·lió Militar. 

El 3 d’abril, el Jutge Militar de Sant Feliu de Llobregat comunica que resti detingut i que contra ell s’instrueix un procedimiento sumarisimo de urgencia.  

El dia 4 de juny és traslladat, juntament amb d’altres presos, a la Presó Model per passar a disposició del Consejo de Guerra Permanente. 

A falta de consultar la seva causa (amb número 002931) només sabem que, segons les dades presents a la llista de reparació jurídica de víctimes del franquisme, el Gregorio va ser jutjat i absolt després de dos mesos d’arrest major. De manera més concreta, va sortir en llibertat el dia 10 d’agost de 1939.

Tot sembla ser que, i aquí entrem en el camp de la informació oral, degut a la seva experiència com a dinamiter a la seva terra natal, el Gregorio va ser cridat per les autoritats per procedir a l’enderrocament de les parets de l’església que semblaven constituir un risc i un perill per la integritat dels veïns. 

A partir de les informacions disponibles, aquest projecte d’enderrocament controlat hauria estat una iniciativa de l’Ajuntament i que aquest li hauria encarregat a la Col·lectiva de Paletes de Sant Feliu. Seria en aquest punt que entraria la figura i l'actuació del Gregorio.

Imatge 4. Imatge de detall del lateral de l’església que mostra la desaparició de la teulada i els efectes de les primeres tasques d’enderrocament programades per l’ajuntament a partir de la tardor de 1936 (Autor: desconegut, 1936. Fons: Arxiu Gràfic Marc Rius).

I és en aquest punt es fa efectiva aquella dita castellana que diu que es peor el remedio que la enfermedad perquè la voladura de les parets de l’església va provocar tal quantitat de metralla volant i impactant contra les cases dels veïns que la iniciativa es va aturar immediatament. Els seus efectes, però, provocaren la sensació que la nau lateral del temple hagués estat víctima d’un atac aeri.   

El dia del Corpus Christi

Després de l’ocupació del dia 25 de gener, els oficis religiosos tornaren a tenir una presència pública. El mateix 29 de gener es va fer la primera missa de campanya sobre les runes de l’edifici. Tan mateix retornaren les autoritats religioses (mossèn Lluís Brugarolas com a rector i mossèn Pere Rúbies, com a vicari) la reconstrucció del temple es va considerar una tasca prioritària per part de les autoritats civils i eclesiàstiques. 

A una ciutat empobrida i trasbalsada es va fer bandera d’aquesta obra. Les cerimònies religioses –prohibides i perseguides durant la guerra– es van reprendre al Cinema Iberia. Foren molts els santfeliuencs i santfeliuenques  que hi van ser batejats, o que van fer-hi la primera comunió, o van celebrar el seu casament o fins hi tot els funerals en aquest recinte.

Imatge 5. A partir de gener de 1939, el Cinema Iberia va fer les tasques de “església parroquial”. Un exemple d’això son els records de la primera comunió d’aquells que van fer la comunió tot just tres dies abans de la benedicció i col·locació de la primera pedra (documents aportats per Jordi Amigó Barbeta).

El dia 1 d’abril es va donar oficialment per finalitzada la guerra, i el diumenge 11 de juny –diada de Corpus tingué lloc la cerimònia de col·locació i benedicció de la primera pedra de les obres de reconstrucció del temple parroquial. Els actes van ser presidits per l’Administrador Apostòlic de la diòcesi i bisbe de Cartagena, Dr. Miguel de los Santos Díaz de Gómara, que va ser rebut a l’Ajuntament per ”las autoridades y jerarquías del Movimiento” (La Vanguardia, 15/06/1939). La comitiva presidida pel Sr. Bisbe va dirigir-se fins l’església provisional situada al cinema Iberia on va pregar uns breus moments. 

A continuació el prelat es traslladà a la Plaça de la Vila, ara rebatejada amb el nom de Plaza de los Mártires. A les cròniques de l’època es carreguen les tintes emprant vocabulari gairebé de combat quan fan referència a l’emplaçament del temple a la plaça “donde radica la iglesia destruida por la furia marxista.” 

Llorenç Sans (1983) explica, per un altre cantó, que s’improvisà una tribuna amb taulons guarnits de flors i banderes, des de la qual parlà el bisbe a la nombrosa gentada congregada. Al seu costat hi havia el Reverend Ecònom arxiprest don Luis Brugarolas, amb qui va concelebrar una solemne misa de campaña (La Vanguardia, 15/06/1939).

Després de la celebració i abans de la col·locació de la primera pedra, el nou alcalde, Enrique Sabaté, i la resta de la corporació municipal, va aprofitar l’acte per realitzar una benedicció de les banderes del Movimiento, les quals van ser apadrinades per Josepa de Batlle, Candelaria Roig y Mercè Sarradell.

Imatge 6. Un dels actes principals de la diada del 11 de juny de 1939 va ser la benedicció de les tres banderes del Movimiento de les que van ser madrines Josepa de Batlle, Candelaria Roig i Mercé Sarradell (Autor: Isidre Sicart Noguera, 1939. Fons: Arxiu Gràfic Marc Rius).

Immediatament es procedí a l’acte, però Llorenç Sans explica un fet que va trasbalsar els assistents i durant uns minuts crea preocupació; sembla que la tarima on seien les autoritats, cedí, com si algú hagués llençat una maledicció:

Al cap de poc, l’esguard del públic reunit, com impulsats per un ressort, s’allargà endavant i va tenir temps de veure com les persones que es trobaven damunt els graons de la tribuna desapareixien com engolides per la terra. Es produí un moviment general de sorpresa i de pànic. Però en pocs moments els desapareguts foren rescatats i, ben espolsats, s’instal·laren còmodament als seus llocs (Sans, 1983). 

Després de l’ensurt es procedí a la col·locació de la primera pedra de l’església parroquial.  Sembla ser que era la primera en tota la diòcesi essent-ne padrins Miquel Ribas i  María Pahissa, vídua de Prats, assassinat l’agost de l’any 1936. La festa finalitzà amb visques a les autoritats civils i militars i a les més elevades jerarquies eclesiàstiques. 

Imatge 7. Un dels moments cabdals de la jornada del 11 de juny va ser la benedicció i col·locació de la primera pedra. A la imatge veiem al bisbe de Cartagena Dr. Miguel de los Santos Díaz de Gómara beneint la primera pedra (Autor: Isidre Sicart Noguera, 1939. Fons: Arxiu Gràfic Marc Rius).

Imatge 8. Un dels moments cabdals de la jornada del 11 de juny va ser la benedicció i col·locació de la primera pedra. A la imatge veiem a Salvador Cussó, amb atxa en mà, que encapçala el seguici que surt de la rasa després de col·locar la primera pedra (Autor: Isidre Sicart Noguera, 1939. Fons: Arxiu Gràfic Marc Rius).

La celebració religiosa va ser completada al migdia amb una desfilada de les recent creades organitzacions de Falange del partit judicial. 

Imatge 9. Imatge de detall de la col·locació de la primera pedra de la futura capella del Santíssim Sagrament. La imatge s’hauria pres des del que ara és el centre del temple i al fons es veu l’edifici situat a l’actual carrer Torres i Bages (conegut com Espai Palmera) (Autor: Isidre Sicart Noguera, 1939. Fons: Arxiu Gràfic Marc Rius). 

A la tarda tingué lloc la processó de Corpus, que finalitzà amb una audició de sardanes i un ball de societat, actos a los que no faltó animación, segons la crònica del periodista de La Vanguardia desplaçat a la nostra vila. El pack desfilada, processó i sardanes seria una nova fórmula que el nou règim comença a emprar des de la immediata postguerra. 

Alguna certesa i molts dubtes

Tot el programa de construcció del nou temple presenta certes incògnites degut, potser, a la forta càrrega publicitària del fet. Sense un ànim d’exhaustivitat (que superaria les nostres competències) voldríem aportar algunes informacions que ens ajudin a comprendre millor el procés.

Primera qüestió: el tercer enderrocament del temple. Tot i els missatges catastrofistes de la premsa del règim, l’edifici no estava en un estat totalment enderrocat. Entre les fotografies immediatament posteriors a les agressions del 20 de juliol i les del 11 de juny de 1939 hi ha una diferència marcada clarament pel procés d’enderrocament sistemàtic endegat per les autoritats franquistes a partir del 25 de gener de 1939. Aquestes implicaren la desaparició total de la façana principal9 i les naus laterals. D’aquesta manera podem afirmar que l’edifici ja estava pràcticament enderrocat el dia de la benedicció de la primera pedra.

Segona qüestió: una figura cabdal. Darrera de la campanya per tirar endavant les obres de renovació emergeix de manera clara la figura del vicari Tomas Garcia Garrote. Tresorer de la Junta d’Obres, esdevingué el centre impulsor, l’ànima, de tota la vida parroquial. (...) l’home que el va fer possible, de la primera pedra a la darrera afirmà Joan Carrera i Plana10. El mateix vicari reconeixia que el rector-arxiprest d’aquell moment (Ll. Brugaroles) que em va deixar les mans lliures perquè fes aquest treball de construcció del temple en nom seu11.

Un exemple de les estratègies fetes servir per aquest jesuïta en el carreró sense sortida que implicà el començament de les obres (sense recursos econòmics) el dona la següent anècdota que explica Ll. Sans (1983): el nou vicari exposà que si els feligresos havien de contribuir al pagament de les obres se’ls hauria d’estimular amb fets i no amb promeses i que s’havien de començar les obres amb diners o sense. Quan la construcció anés endavant seria més fàcil demanar diners “per aixecar unes parets que, de moment, només estan en la imaginació dels de la junta” .

Tercera qüestió: inici de les obres. Gràcies al treball d'A. Cortés i M. L. Herrero (2007) sabem que de manera efectiva que, tot i que les obres semblen començar l'1 d’octubre sota supervisió del contractista Adjutori Mitjans, la sol·licitud del permís per a la reconstrucció i l’autorització per al funcionament de la Junta d’Obres no es fa efectiva fins al 26 d’octubre. Aquesta sol·licitud incorporava de manera annexa el pla d’execució de les obres, el projecte i el pressupost. De la mateixa manera es demanaven 100.000 pts12.

El tècnic escollit per la construcció de la nova església parroquial va ser l’arquitecte municipal de Martorell Josep Ros i Ros, qui realitzà i signà el projecte l’any 1940. L’arquitecte projectà un edifici d’estil neomedieval, amb ressonàncies bizantines. La decoració es va encarregar a Francesc Labarta13.

Quarta qüestió: sacrifici, la Divina Providència i pluja de benediccions. Tot i la voluntat pretesa de constituir un exemple del poder i triomf de l’Església sobre el marxisme, la veritat es que va caldre l’aportació ingent d’aportacions indirectes (en forma de treball o econòmiques) que superessin el dèficit pressupostari d’aquesta infraestructura. Procedim a llistar moltes de les persones o entitats que participaren en l’obra:

  • El ciment va ser SANSON, pagesos propietaris de carros que portaren sorra del riu (estalvi estimat de 285.000 pts), camions i tallers aportats per la Fàbrica Nacional de Caretes Antigàs, el propietari del Cinema Iberia (Josep Balart) es veu forçat a cedir el seu local com a centre de culte fins al 1941, aportacions de diferents fabricants de la comarca, membres d'Acción Católica i les diferents associacions parroquials que participaren amb el muntatge de rifes i tómboles al llarg de les festes majors (amb unes aportacions estimades de 75.000 pts), els feligresos que aportaven a les col·lectes de les misses de cada primer diumenge de mes, l’emprèstit demanat al Banc de Vizcaya per 300.000 pts avalat pels principals propietaris de la ciutat, els Marquesos de Monistrol feren donació de l’altar major (una peça sencera de marbre d’Ulldecona llaurada als Tallers de Güell i Estruch – Vilafranca del Penedès -),etc.  

No és d’estranyar doncs que al número extraordinari dedicat a la inauguració del temple de la publicació El Ángel de la familia (1946), es titllés el fet de miraculós. És més, s’afirma que la constante protección de la Divina Providencia es la más adecuada explicación del verdadero milagro realizado, es la obra de Dios. Evidentment, personalitzat i centralitzat el miracle en la providència i en déu, el suport i esforç de totes les persones i entitats abans esmentats havien de rebre una compensació divina també; ni més ni menys que una pluja de benediccions! 

I al proper capítol: Primer any de la Victòria i el 18 de juliol de 1939. 

 

NOTES

  1. FERRER I FONTANET, J.(2001) “Orígens i transcendència d’una parròquia, d’un temple i d’una ciutat” a L’Abans. Sant Feliu de Llobregat Recull Gràfic 1887-1965. Editorial Efadós, Sant Feliu de Llobregat: 242-255.

  2. El ángel de la família. Suplemento de la Hoja Dominical (1946) “Número extraordinario: Inauguración de la Iglesia parroquial” nº 13, any II pag. 4.

  3. Veure per exemple La Vanguardia (edició del dijous 15 de juny de 1939, pàg. 5) “Notas de la provincia. En Sant Feliu de Llobregat. Bendición de la primera piedra de la Iglesia parroquial”  o AAVV (1996) 50 anys de la nova església, 1946-1996 / Parròquia Sant Llorenç [de] Sant Feliu de Llobregat. Parròquia Sant Llorenç, Sant Feliu de Llobregat.

  4. SANS I FÀBREGAS, LL. i CASADEVALL I JUNCOSA, J. (1983) Història de Sant Feliu «Imatges i Crònica» Quadern I. L’Església i la Parròquia. Ed. Va  i Ve Revista Cultural i d’Informació de Sant Feliu de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat: 56-57

  5. CORTÉS MÍNGUEZ, A. i HERRERO SOLÍAS, Mª L. (2007) L’església de Sant Llorenç esdevé catedral. Edició a cura de les autores (Exemplar conservat a la Biblioteca Montserrat Roig).

  6. GELABERT I CAMPOS, J. M. (2002) “Dictadura, República i Guerra Civil” a Sant Feliu de Llobregat. Identitat i història, Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat: 247-282.

  7. A la publicació El ángel de la família (1946) afirmen sobre aquesta qüestió que van ser els sempiterns pistolers anarquistes de la Torrassa (L’Hospitalet) els responsables dels atacs contra l’església. De la mateixa manera afirmen que al campanar es situar una prodigiosa metralladora antiaèria que nunca sirvió para nada.

  8. La història del Gregorio Garcia Elvira ens va arribar a través del nostre amic Marc Rius que s’havia interessat per aquest cas. 

  9. Es una evidència clara d’aquesta afirmació la fotografia de Isidre Sicart Noguera (reproduïda a Sant Feliu de Llobregat. Identitat i història, pag. 288) on es veu l’ofici del dia 11 de juny de 1939 i on no queda cap rastre de la façana principal. 

  10. Carta de Joan Carrera Planas, Bisbe auxiliar de la diòcesi de Barcelona a 50 Anys de la nova església 1946-1996. Àlbum record.- Ed. Parròquia de Sant Llorenç.- Sant Feliu de Llobregat, 1996.

  11. Carta de  Mossèn Tomàs García a 50 Anys de la nova església 1946-1996. Àlbum record.- Ed. Parròquia de Sant Llorenç.- Sant Feliu de Llobregat, 1996.

  12. Les autores van localitzar el document al ACBL (Arxiu Comarcal del Baix Llobregat), Fons Ajuntament de Llobregat: Expedient n. 38/39.

  13. Les obres de reconstrucció s’allargaren fins a sis anys. El 22 de juny de 1941 però (dos anys i 10 dies després de la primera pedra) es procedí a la benedicció i inauguració de la Capella del Santíssim Sagrament. Aquesta capella feu les funcions de temple fins a la data del 26 de maig de 1946 quan el bisbe de Barcelona Dr. Gregorio Modrego i Casaus consagrà i beneí el nou edifici de 45 m. de llarg, 32 m. d’ample i 26 m. d’altura.       

Comentaris

Rosa Garcia Urpí Sant Feliu de Llobregat
1.

En Gregorio Garcia Elvira era el meu avi patern.
Sempre a casa és van explicar aquests fets. Tenim fotocòpies de la seva detenció.

  • 1
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat