CAPÍTOL 7. El 18 de juliol de 1939

Jordi Amigó i Barbeta / Jordi Jiménez Zamora

Marc Rius (apartat gràfic)

El 1939 va ser, segons la retòrica dels colpistes, l’any de la Victòria. Una victòria venjativa que lluny estava de constituir l'inici de la pau. A l’Espanya victoriosa, els perdedors, estigmatitzats i perseguits, van comprendre ràpidament que els missatges conciliadors per part del poder eren tan sols publicitat. Darrere de la conquesta s’inicià un encotillament castrense de tota la societat espanyola: ocupació, presència i desfilades militars, homenatges als caiguts, llenguatge bèl·lic aplicat a totes les esferes socials i una omnipresència del triomf d’un dels bàndols al carrer seran els elements rituals i simbòlics que marcaran els primers anys del franquisme.

Dins d’aquest ambient castrense, el mes de juliol de 1939 ve marcat a Sant Feliu de Llobregat per dos fets destacats.

El primer és la presència a casa nostra del Terç de Nostra Senyora de Montserrat, que representarà de manera improvisada la festivitat del 18 de juliol.

Per un altre cantó, el mes de juliol marcarà el retorn d’aquells que, abans de la guerra, estiuejaven a Sant Feliu. Ens referim a les famílies de l’aristocràcia (els Vilallonga, marquesos de Castellbell i els Escrivà de Romaní, marquesos de Monistrol) i de la burgesia (els Fargas de Pins d’Or). El nou règim, com ja havia fet la dictadura de Primo de Rivera, va recuperar el paper de l’aristocràcia i els va donar el protagonisme que havien perdut al llarg de la II República.  

Tornats els aristòcrates va tornar ràpidament el seu luxe auxiliar que destacava encara més en un Sant Feliu famolenc i poruc. 

Un 18 de juliol una mica improvisat

El cert és que tot i la transcendència de la diada (que recorda la data del Alzamiento Nacional), el 18 de juliol de 1939 a casa nostra no tingué la brillantor que s’espera d’un acte d’aquest tipus. Gràcies a la connexió de diferents fotografies i informacions de diferents procedències podem reconstruir la diada i els seus actors.

El diari La Vanguardia, a l’edició del 18 de juliol de 1939, anuncia l’arribada a Sant Feliu de Llobregat del Terç de Requetés de la Nostra Senyora de Montserrat. Fent ús del llibre d’estil prenyat de triomfalisme patri, el rotatiu titula el comentari amb sensacionalista "La promesa de unos héroes" per després anunciar que el terç, "héroes de Codo y Villalba de los Arcos", primers en travessar l’Ebre i propiciar l’avenç definitiu sobre Barcelona, havia arribat des de Reus. Sembla ser que eren cinc companyies i que la seva intenció era postrar-se als peus de la verge negra el dia que aquesta havia de ser retornada al seu trono glorioso de la montaña santa. L’alt nombre de catalans que formaven part del terç, o altres motius d’índole castrense, va fer que el cos rebés l’autorització per portar i oferir la seva bandera a la Mare de Déu de Montserrat. 

Gràcies a la informació i imatges presents al llibre de M. Luz Retuerta i Carme Sanmartí, El Palau Falguera. Pagesos, mercaders i nobles a Sant Feliu de Llobregat1, sabem que el Terç va sojornar al Palau Falguera entre els dies 16 i 17 de juliol gràcies a la invitació del propietari de la finca. El tal Salvador de Vilallonga havia fet la guerra a cavalleria al costat del general Monasterio i va creure convenient fer una recepció a tan dignes convidats.

Imatge de la recepció del Terç de Nostra Senyora de Montserrat al Palau Falguera (imatge estreta del llibre  de M. Luz Retuerta i Carme Sanmartí "El Palau Falguera. Pagesos, mercaders i nobles a Sant Feliu de Llobregat").

Continuant movent-nos dins del terreny de les hipòtesis, és possible que la fotografia que apareix al recentment publicat Sant Feliu, segle XX2, on un grup de requetés desfila marcialment al llarg de l’encara Carretera Laureà Miró (després Avenida del Caudillo) podria correspondre a la desfilada que el Terç de Nostra Senyora de Montserrat hauria fet el dia 17 a casa nostra.

Fotografia apareguda a la publicació Sant Feliu, segle XX que, hipotèticament, podria correspondre a una desfilada del Terç de Nostra Senyora de Montserrat el dia 17 de juliol de 1939 a Sant Feliu.

Aquesta celebració descafeïnada no invalida l’onada de triomfalisme, enaltiment del caudillo i  demostracions de patriotisme que van tenir lloc al Sant Feliu ocupat.

Triomfalisme al carrer i al llenguatge 

El final de la guerra no va implicar l’arribada de la pau. El triomf de les forces colpistes va implicar una dura repressió contra una part de la població i el control totalitari de tot el conjunt social. Aquest control s’acompanyà d’un llenguatge triomfalista (que estigmatitzava i feia evident la derrota de l’altre bàndol) que inundà tots els aspectes de la vida social; des de les qüestions més quotidianes fins a una presència constant al carrer d’actes i desfilades militars (celebracions patriòtiques-religioses), elements arquitectònics o noms de carrers.

Als primers anys del franquisme Falange Espanyola demostrà al llarg de les festes patriòtiques–religioses la seva posició privilegiada al nou règim. A la fotografia veiem una placa corresponent a la 1a Bandera de Cadets Rubricatus vinculada a la comarca del Llobregat (Arxiu Gràfic Marc Rius. Autor: Marc Rius)

Al Sant Feliu de Llobregat del 1939 aquesta dèria triomfalista no fou estranya. El llenguatge s’empeltà d’aquest afany i així trobem com l’alcalde Enrique Sabaté celebra (a través d’un telegrama enviat a S. E. El Generalísimo, encara a Burgos) la conquesta de Madrid amb aquestes paraules on anuncia que autoritats i tota la població "poseídos ferviente entusiasmo (sic)" desfilen davant del cap militar de la plaça "en patriótica manifestación" i envien a Franco "un sentimiento de inquebrantable adhesión" pel triomf i actuació del "heroico ejército, el primero del mundo" caracteritzat pels seus "arrestos de bizarría y férvido entusiasmo patrio". El missatge acaba amb una formulació que es farà extensiva i obligatòria (amb certes variants) a tota mena d’escenaris: "¡Arriba y viva España! ¡Saludo a Franco! III Año triunfal"3

Però aquesta manifestació de devoció al generalíssim i la constant referència a la victòria i el triomf superen el marc formal de la propaganda oficial per instaurar-se fins i tot a qüestions com la correspondència, els documents anteriors al 19394 i evidentment en tots els documents associats a les organitzacions permeses pel règim (Juventudes de Acción Católica o Requeté de Cataluña).

El llenguatge patriòtic i d’enaltiment del cabdill arriba fins hi tot a la correspondència. A aquesta veiem el crit patriòtic i a favor de Franco combinat amb un Viva Cristo Rey! (Arxiu Gràfic Marc Rius)

 

Correspondència del Círculo Tradicionalista de Barcelona rematada amb la consigna III año Triunfal (Arxiu Gràfic Marc Rius)

A la celebració del 18 de juliol del 1939, cal afegir altres diades de guardar com la de la primera pedra del nou temple (veure capítol 6) o les diferents actuacions destinades a recordar els màrtirs de la Guerra Civil (a tractar al proper capítol). 

Un exemple més fou quan, diumenge 7 de maig, es celebrà un acte en memòria a los caídos por la Independencia de España. A tal efecte es va construir un obelisc on van formar guàrdia d’honor els cadets de les organitzacions juvenils de les F.E.T i de les J.O.N.S des de la nit anterior. A les deu del matí es celebrà la conseqüent missa en sufragio de los caídos por Dios y por la Patria. Una vegada es feren els pertinents parlaments, es procedí a entonar l’himne Cara al Sol5.

Una de les cites més cridaneres seria, a partir del 1940, la celebració de l’alliberament de la ciutat (el 25 de gener). Especial interès mostraven els capitostos de Falange en que aquesta diada es mostrés llustrosa i exemple de la seva situació al poder. Una mostra: la delegació provincial de propaganda de Falange indica quin ha de ser el protocol a desenvolupar el dia 25 de gener de 1941. La secció local de Falange, precedida pels excombatents, farà el mateix recorregut que les tropes alliberadores del 1939. Arribats a la plaça de la Vila (en aquell moment Plaza de los Mártires), seran rebuts per autoritats i els excautivos. Abraçades entre excombatents i excaptius i traca final amb el cap local de Falange llegint el part oficial de guerra del Cuartel General del Generalísimo corresponent al dia en que fou alliberada la localitat.

A Sant Feliu la presència d’elements arquitectònics que recordessin el triomf (a part del nou temple) es limità a la placa que reproduïa el comunicat de guerra del 1 d’abril (situada a la façana de l’Ajuntament) i la dedicada als 31 màrtirs de Sant Feliu que apareixien a la Causa General i que lluïa a la façana del nou temple des de 1940.

A tot això s’hi afegeixen els diferents canvis al nomenclàtor de carrers que es fa de manera inicial a dos moments diferents (29 d’agost de 1939 i 23 de març de 1940)6. Fins hi tot aquest acte és descrit amb aquest llenguatge recargolat d’ínfules triomfalistes en definir el motiu del canvi com un evidente y justificado agravio a los principios inspiradores del Glorioso Movimiento Nacional así como para designar unos nuevos nombres de la Nueva España (certificat emès per la comissió gestora de l’Ajuntament). 

L’afirmació triomfal de la victòria també va implicar la negació de l’altre (entès com a enemic) i de les seves formes d’expressió (eliminació de la Y d’any a la façana de Cal Roc) (Arxiu Gràfic Marc Rius. Autor: Marc Rius)

El retorn dels estiuejants 

L’estiu de 1939, amb la guerra finalitzada el dia 1 d’abril, va ser el moment per afavorir el retorn dels aristòcrates, com els Marquesos de Monistrol, propietaris de la finca de la Torreblanca i els Marquesos de Castellbell, propietaris de can Falguera. També ho van fer famílies de la burgesia barcelonina que venien a estiuejar a Sant Feliu com els Fargas, propietaris de la finca de Pins d’Or.

En els tres casos, les seves propietats havien estat ocupades durant la guerra per refugiats, partits polítics i centrals sindicals o pel Cos de Tren de l’Exèrcit republicà.  Aquestes finques urbanes havien patit danys estructurals o pèrdues de mobiliari significatives, i molts arbres dels jardins havien estat talats per fer llenya destinada a les estufes i llars de foc. 

Centrem la nostra atenció en el cas de Can Falguera per exemplificar aquest retorn. El 7 de gener de 1939 havia mort a Sevilla Dolores de Càrcer y Ros, marquesa de Castellbell i baronessa de Maldà, una de les dames de la més rància aristocràcia catalana propietària de Can Cortada a Esplugues, del Palau Maldà a Barcelona i de Can Falguera a Sant Feliu, entre d’altres propietats.  El palau Falguera va ser heredat pel seu fill Salvador de Vilallonga i de Càrcer que havia fet la guerra amb el general Monasterio. A un dels seus nets, José Luis, també li va tocar una part de l’herència i en aquell món de postguerra, exili i repressió quedava clar qui havia guanyat la guerra. Recuperem aquí una anècdota narrada en primera persona pel mateix José Luis de Vilallonga, amb cert aire de picaresca pàtria, que mostra la distància entre les dues espanyes l’estiu de l’any de la victòria:

Mi abuela murió en Sevilla a finales de la guerra y nos dejó a un primo  hermano mío y a mí, que éramos los dos nietos mayores, unas 500.000 pesetas, que equivalían entonces a unos diez millones de pesetas de hoy, para cada uno.....Me fui al banco y pedí que me lo entregasen en los diferentes tipos de billetes. Los mayores eran de mil pesetas. Llené toda una maleta, que llevé a mi casa. Una vez en mi cuarto, la vacié sobre la cama. Removí todos aquellos billetes como si se tratase de fichas de dominó. Luego saqué del armario tres o cuatro pares de botas altas de montar y las rellené de billetes prensándolos para que cupiesen” 7.  

Com ja hem vist, des d’un bon començament i amb la presència del Terç de Nostra Senyora de Montserrat, els Castellbell es posicionaven clarament del cantó dels vencedors. Això tingué un clar efecte positiu per al seu esdevenir més immediat: la finca va ser renovada de dalt a baix i la família la va presentar en societat el novembre de 1940. L’acte va ser recollit per la revista El Hogar y la Moda (nº 10) al llarg d’un reportatge que denotava  la sumptuositat del Palau en aquell moment. 

Uns mesos després, el 16 de juliol de 1941, coincidint amb la celebració de l’onomàstica de la marquesa M. del Carmen Cabeza de Vaca y Carvajal, tingué lloc la celebració de la festa de puesta de largo de la filla gran dels marquesos, Maria Antonia, que comptà entre els assistents amb el capità general de Barcelona Alfredo Kindelan, l’ambaixador britànic, i el cònsol a Barcelona. 

Aquest va ser el punt de partida per una de les cites anuals on l’aristocràcia local es mesclava amb les classes populars en un acte de caritat cristiana que mostrava a les clares la distància social i material entre les dues esferes i la fal·làcia de la nova Espanya; cada 16 de juliol, diada de la Mare de Déu del Carme i onomàstica de la marquesa, aquesta repartia un bollo de brioix i xocolata entre la canalla!8

Trist epíleg (quotidianitat)

Més enllà de les desfilades, el llenguatge triomfal i el luxe assimilat al retorn de les famílies aristocràtiques, la realitat de la majoria dels santfeliuencs era desesperada, poruga i famolenca. 

Als estralls de la guerra i l’exili, moltes famílies afegiren les penúries econòmiques de la repressió contra els i les caps de família. La gana era realment la triomfadora de la guerra. Això es desprèn del testimoni de Joan Romagosa Colom (recollit per Jordi Amigó Barbeta). Sembla que un regiment de requetés s’havien instal·lat a Cal Rigol (al capdamunt de la carretera tocant a la via). "Els requetés hi tenien la cuina a cal Rigol, a davant de la Casilla, allà feien el menjar de la tropa i la tropa dormia per cases properes", diu el Joan. Afegeix que "més d’un veí i veïna s’hi apropaven a l’hora del rancho per veure què podien arreplegar". Fam.

A aquesta realitat calia afegir-n'hi una altra, menys evident però igualment tràgica: els diaris de l’època anaven plens d’anuncis i de crides de persones que cercaven els seus parents, desapareguts al front de guerra, moltes famílies no en sabien res de res, i en ocasions alguns aprofitats i falsos vidents feien diners de la desesperació d’aquestes persones.

Al llarg del 1939, les pàgines de la Vanguardia anaven plenes de missatges dels familiars de desapareguts al llarg del conflicte que demanaven informació dels seus. Aquí trobem la nota que els familiars de José Boronat Matas van escriure (Font: La Vanguardia, edició de 13 d’agost de 1939)

Aquest era el panorama de la majoria de les 6.500 persones que vivien l’estiu del 1939 a Sant Feliu. Any de la victòria, any de repressió de violència i de fam.
 

 

I al proper capítol: La Festa Major i els màrtirs del Glorioso Movimiento Nacional.

 

NOTES:

(1) RETUERTA, M. L. i SANMARTÍ, C. (1999) El Palau Falguera. Pagesos, mercaders i nobles a Sant Feliu de Llobregat: segles XVII-XX Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat.

(2) RETUERTA, M. L., HACHUEL, E. i PADRÓ, J. (2019) Sant Feliu, segle XX Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat / ACBL / CECBLL, Sant Feliu de Llobregat.

(3) “San Feliu de Llobregat. Manifestación patriótica”. La Vanguardia, edició del 30 de març de 1939.

(4) Un exemple d’això serien tots els fulls del padró municipal de 1936 que, a partir del 1939, porten un segell que crida Saludo a Franco ¡Arriba España!

(5) “Conmemoración del dos de mayo a San Feliu de Llobregat” La Vanguardia, edició del 11 de maig de 1939.

(6) A aquesta informació caldria afegir-hi el comentari de M. Luz Retuerta i Carme Sanmartí (1999) quan indiquen que el 12 de març de 1939, el primer consistori franquista, ja va dedicar-li l’antiga Avinguda Pere Dot a la recentment morta Dolores de Càrcer i de Ros, Marquesa de Castellbell.

(7) VILALLONGA Y CABEZA DE VACA, J. L. de. (1980) La nostalgia es un error. Planeta Ed. Col·lecció Espejo de España, nº 55, Barcelona.

(8) Aquest acte caritatiu tenia el seu paral·lel a la finca de la Torre Blanca i també al llarg del mes de juliol; coincidint amb la festivitat de Santa Ana (patrona de la capella present a la finca), el 26 de juliol, els propietaris obrien els jardins, feien una missa i una festa a la qual hi eren convidats les autoritats de Sant Just, Sant Feliu i Sant Joan.

Comentaris

Pasqual Padilla Segura 08980 Sant Feliu de Llobregat
5.

Articles molt interesants de la meva Ciutat. Endavant !!!

  • 0
  • 0
Núria Rajadell-Puiggròs Sant Feliu de Llobregat
4.

Moltes gràcies per aquest article tan interessant i ben treballat !!
Així anem coneixent la història !!!

  • 2
  • 0
EFT
3.

Felicitacions per l'article. Una feina fantàstica. I aprofito per donar la benvinguda a aquest grup que vol treballar per la conservació i recuperació del patrimoni

  • 2
  • 0
Endavant!
Moltes gràcies per la gran tasca que feu amb aquests articles!!!

Continueu ;)
En resposta a Endavant!
jordi 1871 Roses del Llobregat
2.

Gràcies pel comentari de suport! Seguirem fins al mes de setembre!

  • 3
  • 0
Endavant!
1.

Moltes gràcies per la gran tasca que feu amb aquests articles!!!

Continueu ;)

  • 5
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat