CAPÍTOL 8. Sant Llorenç i els 14 del Canyet

Jordi Amigó i Barbeta / Jordi Jiménez Zamora

Marc Rius (apartat gràfic)

El mes d’agost de 1939 confluïren a Sant Feliu dues celebracions que recordaven directament a aquells que l’església catòlica reconeix com a màrtirs seus: el sant patró de la nostra vila, Sant Llorenç, i els 14 assassinats al Canyet (Castellbisbal).

Després del període bèl·lic tornava a celebrar-se la Festa Major de Sant Feliu en honor d’aquell màrtir que morí cremat a unes graelles (d’aquí ve el símbol del nostre escut) el 10 d’agost de l’any 258. Aquesta represa de la festa però implicà una eliminació, una extinció, dels valors de la celebració tal com s’havia arribat a desenvolupar al seu màxim nivell al llarg del primer terç del segle XX. Caracteritzada com a mostra real de la societat santfeliuenca, aquesta reflectia la varietat local i la puixança de les associacions socioculturals que l'articulaven i que eren responsables, en gran mesura, de l’organització d’uns actes on hi tenien cabuda elements tan lúdics (com el tradicional Ball de l’Envelat) com culturals (teatre, actuacions musicals) o esportius, a part de la inaugural missa solemne en honor del màrtir.  

Aquesta realitat i manera de fer quedà estroncada el 1939; l’extinció de totes les associacions revertí la dinàmica de creixement de la festa i aquesta, sota la promoció de l’Ajuntament i l’Església, quedà estancada i tocada de mort1.

La presència d’un expedient de secretaria de l’Ajuntament de Sant Feliu (Arxiu Comarcal del Baix Llobregat) ens ha permès oferir-vos un tastet del que va ser aquell retorn de la Festa Major a una ciutat marcada per la guerra i les seves conseqüències2.

El dissabte 23 va ser el moment per a recordar a les víctimes del luctuós succés del Canyet (Castellbisbal). La saca i assassinat de 14 presoners, sense judici i de manera sumaríssima, marca de manera cabdal els esdeveniments de violència que es visqueren a casa nostra, a la reraguarda republicana, entre el juliol i setembre de 1936 (3). 

Lluny de l’ús propagandístic que el règim en va fer d’aquestes víctimes4, nosaltres reclamem aquí i ara un treball exhaustiu que permeti apropar-nos al cost humà que el conflicte, la repressió i els esdeveniments paral·lels (II Guerra Mundial) implicaren per a la població santfeliuenca entre 1936 i 1975. 

Però no només reclamem només un esforç acadèmic, també assenyalem i denunciem el llarg camí per recórrer que li queda a la societat hereva del cop d’estat del juliol de 1936. Tot i el temps passat, les VÍCTIMES de la violència viscuda (i les seves famílies) reclamen encara saber la veritat dels fets i un reconeixement (conforme a la legislació internacional que regula aquestes agressions) que possibiliti la restauració del seu estatus com a ciutadans de ple dret.    

Una política de memòria reduccionista, residual i marcada pel reciclatge de espais i elements no ha ajudat pas a solucionar els efectes demolidors de la violència viscuda.

Programa de la Festa Major de Sant Llorenç (agost, 1939) Destaca la iconografia patriòtica i el record permanent de que era l’any de la victòria (ACBL, Fons de l’Ajuntament - Expedient de Secretaria Núm. 45/1939).

LA FESTA MAJOR DE SANT LLORENÇ DE L’ANY 1939

El primer estiu amb la guerra finalitzada, l’Ajuntament assumí el repte d’organitzar la Festa Major de Sant Llorenç a una ciutat arraulida i empobrida per la comtessa bèl·lica. La darrera celebració havia tingut lloc l’any 1935. L’any 1936 no va ser possible celebrar les tradicionals festes majors, així ho recollia l’edició del dia 11 d’agost de 1936 del diari La Publicitat. Aquest estat de excepció va continuar fins al 1939.

L’ajuntament al capdavant de l’organització

Feia doncs 4 anys que a la ciutat no hi havia Festa Major. El 4 de juliol de 1939 la Gestora Municipal va constituir una Comissió Especial de Festes formada pels veïns Ramón Rodón Canudas (President), Manuel Tamayo (Secretari), Casimiro Riera (Administrador), Antonio Betriu, Mariano Riera, Ramón Dalmases, Juan Sans, Antonio Serra i pels regidors Josep Ros, Manel Estrada i Antonio Roca. 

Aquest grup va ser capaç de confeccionar un programa d’actes que va permetre que el 3 d’agost Joan Sans Martí, Alcalde i President accidental de la Comissió Gestora, sol·licités permís i autorització al governador civil per celebrar la festa del 10 al 15 d’agost. 

A la petició es deixava molt clar, calia fer-ho en virtut de l’Ordre del governador de 28 de juliol, que eren unas fiestas populares de carácter tradicional. La carta finalitzava amb l’obligatori Dios salve siempre a España, guarde a S.E. el Caudillo y a V.E. muchos años (...) Año de la Victoria. El governador civil autoritzà dos dies després los mencionados festejos (ACBL, Fons de l’Ajuntament - Expedient de Secretaria Núm. 45/1939 –).

La documentació present a l’expedient localitzat al ACBL inclou també altres elements més quotidians que caracteritzen molt bé el signe dels temps. Per exemple, trobem el comentari del regidor, i alhora president del Sanfeliuense F.C., en Josep Ros Sigalés, on es convida a l’alcalde als partits de futbol que tindrien lloc al Camp d’Esports de la Pineda els dies 10, 13 i 15 d’agost. El mateix dia 8 d’agost a la sessió plenària s’acordà també concedir 150 pessetes de subvenció al dit club de futbol.

Per un altre cantó, tot i la carestia del moment, la Comissió va trobar finançament per tornar a organitzar el típic envelat, però mai plou a gust de tothom: el regidor Campderrós lamentava en aquell ple que les autoritats només tinguessin reservades dotze localitats!

Una referència localitzada al final de l’acte ens mostra el pa que es donava al Sant Feliu de la immediata postguerra, el senyor Díaz proposa que se hagan gestiones al objeto que durante los días de la Fiesta Mayor, el vecindario pueda comer pan completamente blanco, en vez del que ahora se suministra... 

Els altres regidors ho troben bé alhora que expressen els seus dubtes per aconseguir-ho.

Pàgines centrals del programa amb tot el seguit d’actes organitzats per l’ajuntament; cap ni un va ser organitzat per alguna associació com d’antuvi, totes havien estat extingides! (ACBL, Fons de l’Ajuntament - Expedient de Secretaria Núm. 45/1939).

Els actes

La Festa s’iniciava, com era tradicional, amb la missa solemne en honor del patró que tingué lloc el dia 10 a les 10h. del matí. Com que l’església parroquial havia estat enderrocada, l’ofici tingué lloc als jardins de can Falguera on es cantà la missa Hoc es Corpus Meum de Perosi i mossèn Tomàs Garcia realitzà el panegíric. 

Per als aficionats al futbol a les 16h hi havia programat el primers dels partits de futbol on jugava el Santfeliuenc F.C.

El gruix dels espectacles programats, però, van tenir lloc a l’Envelat (de 27 x 36 m. i aixecat per l’adornista de Molins de Rei Joan Arús), i el plat fort va ser l’Opera Marina a càrrec de l’actriu María Espinal del Gran Teatre del Liceu a les 10h. del vespre. 

Allà es van celebrar també els tradicionals balls de festa major; van ser concretament els dies 11 i el 12 quan van tenir lloc tres balls a l’envelat (de migdia, de tarda i de nit) a càrrec de l’orquestra Escolans de Sant Sadurní d’Anoia formada per vint musics. Els noms que es feien servir en aquell moment per diferenciar uns dels altres eren Gran Baile de Gala (el de les 12h.),  Selecto Baile (el de les 18h.) i Elegante Baile de Sociedad (per al de la nit). El ball del dia 12 a les 12h. tenia el suggerent nom de Concierto Vermouth!

Hem constatat que tot i la repressió cultural i dels símbols de catalanitat com l’idioma i les institucions, es va permetre la realització de diferents audicions de sardanes al llarg de les festes. La cobla La Principal del Llobregat de Cornellà tingué una actuació doble el dia 10; primer al Parc Nadal, a les cinc de la tarda, i per la nit, al llarg del segon acte de l’opera, quan interpretaren celebradas SARDANAS (sic) que ballaren un escogido número de sardanistas. El tancament de les festes estigué també protagonitzat per una ballada, el dia 15 i en combinació amb una funció de putxinel·lis, per una renombrada cobla (de la que desconeixem el nom) y organillos. Per bé o per mal sembla que les sardanes no implicaven res perillós per al règim de la Nueva España, és més sembla que encarnaven només una variable folklòrica més, vernacla i inofensiva.

Ara estem molt acostumat a finalitzar les festes amb un Castell de Focs però a l’any 1939 la cosa no anava igual i per finalitzar es realitzà una funció de Putxinel·lis al Parc Nadal. Els Focs Artificials van disparar-se el dissabte dia 12 i van encarregar-se a Francisco Igual, que entre els seus mèrits es deia que preparó el que tuvo lugar en San Sebastian en honor del Conde Ciano . 

Diumenge dia 13 es celebrà un segon ofici solemne, i per la tarda dos activitats esportives: un partit d’Hoquei entre els equips de Terrassa i de Sant Feliu, i un partit de futbol a les 17h. Els balls a l’envelat tancaren els actes del diumenge. 

Dilluns 14 a la tarda hi havia sessió de Putxinel·lis al Parc Nadal, i al mateix indret a les 22h. del vespre es programava una Típica y Castiza Verbena  amb un prec al programa que sol·licitava esperándose de las señoras y señoritas aistentes la embellezcan yendo ataviadas con Mantón de Manila. 

Finalment el dia 15 finalitzaven els actes amb Putxinel·lis i sardanes al Parc Nadal. 

Els comptes

De veritable joia podem considerar el document que passà comptes del que va costar aquella festa. Es un full mecanografiat amb les entrades a l’esquerra i les despeses a la dreta. Els espectacles contractats al gran Teatre del Liceu i l’Envelat es van endur una tercera part del pressupost. 

Dins de l’apartat diversos hi ha una petita quantitat destinada a comprar conills, oques i carn, destinats a l’Auxili Social, que podrien estar a l’entorn de 250 pessetes. 

En total, les despeses es van allargar fins a les 34.345,95 pts. Tampoc faltà la mossegada de la sempiterna Sociedad General de Autores que es va emportar, ja al 1939, unes més que destacables 320 pts.

Pel que fa als ingressos aquests van ser de 34.383,60 pessetes obtenint-se un benefici, doncs, de 37,95 pessetes. Sembla un miracle però és el que diu el resum. El que sorprèn més es la quantitat reunida en concepte de DONATIVOS VARIOS, 13.143,85 pts. No eren temps per fer gaires donacions, i algun testimoni ens ha fet arribar que dins del concepte VARIOS caldria incloure també els guanys obtinguts de la venda de materials de recuperació, com algun turisme, però no en tenim cap constància escrita. 

La següent entrada es la que correspon a la venda de rams i toies per la qual es van ingressar 7.708,9 pessetes, i pels gairebé 90 anuncis publicats al programa de Festa Major es van recollir 3.880 el que fa una mitja de 40 pessetes per anunci la gran majoria ocupen 1/3 part de la pàgina i només algunes empreses grans i la Central Nacional Sindicalista s’anuncien a plana sencera. El detall de tots els anunciants ens mostra una part de la vida econòmica de la immediata postguerra on la majoria d’anunciants son botigues i fonedors de metalls. 

Pel lloguer de 132 llotges es van obtenir 3.300 pessetes, pel lloguer de cadires 1.720 pessetes, en concepte de tiquets de ball 1.563 pessetes, i es van cobrar 1.811 pessetes corresponents al 20% del Subsidio al Combatiente. Cal dir que eren èpoques on hi havia en el ball butaca de 1a i de 2a classe a banda dels palcos. 

Com a sistema de finançament de les festes el programa portava a dins tot un seguit d’anuncis de comerços (i algunes empreses) que donen una imatge real de l’estat del sector serveis aquell estiu de 1939 (ACBL, Fons de l’Ajuntament - Expedient de Secretaria Núm. 45/1939.

EL CAMÍ DELS MÀRTIRS

La data del 23 d’agost de 1936 ha quedat marcada a la memòria dels santfeliuencs tan pels fets succeïts com per les seves repercussions. Com explica M. Ollé (2017) aquest succés luctuós i violent no només implicà l’assassinat de 14 santfeliuencs sinó que incidí de manera cabdal en l’altra repressió, la que es va patir a partir del 25 de gener de 1939.

Catorze assassinats, víctimes de la violència a la rereguarda. Segons molts dels relats consultats5, la nit del 22 al 23 d’agost, un escamot etiquetat com a anarquista, dirigit per Manuel Marín, irromp a la Torre de la Presó per fer una saca amb els 14 presos triats. Tots ells eren membres o bé del Casal Tradicionalista (vuit) o destacats falangistes i membres de formacions conservadores (monàrquics, la Lliga, Acció Catòlica) (veure annex 1 amb el nom i cognom de les víctimes). El carceller de torn (Manel Arquez) es resistí i fou immobilitzat6.  

Segons es deriva del relat de F. Prats7, el grup fou portat a l'espai conegut com el Canyet (Castellbisbal) a la llera del riu, a tocar de la Riera de Rubí, al costat del pont i de l’actual restaurant Cal Pupinet. Allà foren assassinats. Segons el mateix relat, algú va portar els cossos amb un camió al cementiri de Terrassa. Aquesta dada queda reflectida a l’acta de defunció de Joaquin Prats emesa pel jutge Jose Biosca Solà l’u de juny de 1939 quan diu que “(···)cuyo cadáver fue llevado por unos desconocidos en el Cementerio Nuevo de esta Ciudad”.

Per un altre cantó, Salvador Utset, delegat per la Comissió Gestora de l’Ajuntament de Sant Feliu per construir el mausoleu a les víctimes al cementiri de Terrassa8 comunica al secretari de l’Ajuntament (Ignacio Albareda) que ha publicat una nota a un diari de Terrassa (suposem que el Diari de Terrassa) relatant els fets i l’arribada dels cossos a aquella ciutat. Al retall present a aquest expedient (i que porta per títol En honor de unos mártires) es diu que els cossos van aparèixer el dia 24 d’agost del 1939 al barri de les Fonts, a Terrassa9 i que la Creu Roja els va traslladar al cementiri de la ciutat. Allà, després de practicar-se’ls la pertinent autòpsia, i una vegada identificats com els ciutadans de Sant Feliu de Llobregat assassinat el dia 23, van ser enterrats a la fossa comuna d'aquest cementiri.

Catorce mártires, caídos por Dios y por la patria. Una vegada l’ocupació va ser un fet, la retòrica franquista va “utilitzar” el record dels assassinats per justificar la repressió contra els perdedors i tota la ciutadania, fent-la responsable, a aquesta darrera, d’una culpa col·lectiva que havien de redimir. 

Aquesta idea, més enllà de ser una proposició ideològica, tenia una vessant també material; al llarg del 1939 i el 1941 (com a mínim) varis coneguts republicans (entre ells diferents maçons, reconeguts líders republicans, l’exalcalde  republicà Josep Gaspà, el professor depurat de l’Ateneu Hilari Pàmpols o Llorenç Sans) van haver de sufragar, sota amenaça de ser considerats desafectes al Gloriós Moviment Nacional, amb caps de bestiar i diners actes o el trasllats dels cossos des de Terrassa (ACBL, Fons de l’Ajuntament, Expedients de Secretaria 1941/42 i Ribas, 2015).

Per un altre cantó, els assassinats van assumir el posicionament capdavanter  en la divisió tripartida que es va fer del bàndol franquista al setembre de 1939, posicionant-se, ells i els seus familiars, per davant dels excombatents franquistes i de les víctimes d’altres tipus de vexacions (Muñoz, 2001).

Aquesta qüestió implicà el constant record dels assassinats del Canyet, i les altres víctimes, el seu alçament a la categoria de “màrtirs” i la seva permanència física i material (a mode de reparació) al llarg de la geografia i la història recent santfeliuenca. Recordem breument aquest itinerari:

  • El 23 d’agost quedà instaurat dins del calendari franquista com una fita principal de les festes patriòtiques i religioses anomenada el holocausto de los màrtires.

  • El 29 d’agost de 1939 es va fer efectiu el canvi de nom de l’actual Plaça de la Vila (que al llarg de la dècada dels 30’s es deia Plaça de la República) per passar a dir-se Plaza de los Mártires. 

  • Al llarg del 1940 es penjà a la façana de l’església una placa amb els noms de les 31 víctimes de la violència a la reraguarda republicana10.

  • Aixecament d’un mausoleu al cementiri de Sant Feliu al 1941. 

  • En dates posteriors, moltes de les víctimes van obtenir el reconeixement públic amb l’atorgament d’un nom de carrer al llarg del període de creixement urbà de la ciutat (1956 – 1971)11.

Tornem a l’any 1939 però. Al llarg d’aquest any van ser dues les diades marcades en vermell al calendari de celebracions franquistes en record d’aquestes víctimes: el 26 de febrer i el 23 d’agost.

Portada del programa d’actes dissenyats per a la primera festivitat patriòtica – religiosa del Sant Feliu ocupat: l’homenatge als màrtirs del 26 de febrer de 1939. Com que encara no havia acabat la guerra, es destaca l’eslògan "III AÑO TRIUNFAL" (ACBL,  Fons de l’Ajuntament de Sant Feliu -Expedient de Secretaria Núm. 6/1939).

26 de febrer de 1939. Sentido y cordial homenaje a los mártires de San Feliu

Amb data precipitada, al llarg dels primers dies de l’ocupació, la Comissió Gestora organitzà un Sentido y cordial homenaje a los mártires de San Feliu coincidint amb la fi del mes de febrer. La primera de les celebracions patriòtiques i religioses que es celebraren a Sant Feliu, amb el seu aparell propagandístic, és coetània a la primera onada de repressió, empresonaments i afusellaments al parapet del Camp de la Bota. En si mateix, l’acte està carregat d’una violència redemptora; una nota emesa per l’ajuntament el dia 23 de febrer commina als veïns a fer entrega (sin excusa ni pretexto alguno) de caps de bestiar (per sufragar l’acte d’homenatge) sota l’amenaça de que la negació es considerarà una manifiesta desafección al glorioso Movimiento Nacional a part de poder rebre una sanció econòmica (50 pts.!) o penes de presó 12.

Imatge dels moments principals de la missa de campanya realitzada el 26 de febrer a la façana principal de l’església parroquial. Dos detalls visuals: la paret encara era dreta (va ser enderrocada després per fer el temple nou) i una de les pintades son les sigles UHP que es refereixen al crit "Uníos Hermanos Proletarios" originari del procés revolucionari asturià de 1934 (Arxiu Gràfic Marc Rius. Autor desconegut, 26 de febrer de 1939)

Amb aquests precedents els actes es desenvoluparen el diumenge 26; La Vanguardia, a la seva edició del dia u de març, en fa una detallada descripció del programa i dels assistents. A la missa-comunió general amb plática de Mossèn Lluis Brugaroles de primera hora (8h.) seguí la missa de campanya (oficiada pel  reverend José Muntaner, ex ecònom de la ciutat) a la Plaza de la Ciudad (tot i que ja no es deia Plaça de la República, encara no es deia Plaça dels Màrtirs) amb presència les següents autoritats:

  • Luis García aldea, tinent coronel / comandant militar de la plaça.

  • Enrique Sabaté i Roca, alcalde i gestor.

  • Fernando G. Pondal, jutge militar.

  • Leandro Tarrats, cap local de Falange.

  • Membres de la Comissió Gestora, representants de Falange vinguts de Barcelona.

Detall de les autoritats presents a la missa de campanya (Arxiu Gràfic Marc Rius. Autor desconegut, 26 de febrer de 1939).

Després, la pertinent desfilada al llarg de la ciutat per part de les autoritats i els cossos de Milícies de Falange de la ciutat, la Banda de Trompetas y Pelayos del Tercio de Orden Público (Biscaia), les seccions de cavalleria de Farnesio i Castillejos i la Cavalleria Mora (amb brillants guarniments! recalca el cronista). A continuació, el públic assistent entregà rams de flors davant de la gran creu per després procedir-se a una recepció a l’ajuntament i un dinar als visitants.

A la tarda un míting/conferència sobre els màrtirs de Sant Feliu a la seu de Falange amb encesos i patriòtics discursos de les autoritats, presència dels familiars i, una altra vegada, més alardes de la cavalleria mora que acabaren la seva actuació fent la demostració de córrer la pólvora13.

24 d’agost de 1939

Aquell estiu la ciutat no va restar aliena a l’aniversari del fet violent del Canyet (Castellbisbal) del qual era a punt d’acomplir-se el tercer aniversari. Les noves autoritats locals, però també les provincials i les de tot l’Estat, no estaven disposades a deixar passar cap ocasió per recordar als seus caiguts. Homenatges, misses i enterraments, tenien lloc arreu del territori, les víctimes de la violència de l’estiu del 36 es van convertir en màrtirs i un nou llenguatge ho va acabar envaint tot.

Imatge d’una de les primeres plaques en honor dels màrtirs col·locada a la façana de l’església, possiblement, al llarg de la primera meitat de l’any 1939. La definitiva es va situar al llarg de l’any 1940 (Arxiu Gràfic Marc Rius. Autor desconegut, 1939)

La Comissió Gestora portava mesos escalfant motors amb celebracions com les del 26 de febrer o les del 17 i 18 de maig. Enmig d’aquest clima de postguerra, el 4 de juliol, un dels familiars de les víctimes, Ramon Castells (en nom dels familiars), posant per davant els sentiments cristians de les noves autoritats, comunicava a l’Ajuntament la voluntat d’erigir un mausoleu a l'indret del cementiri de Terrassa on eren sepultats els seus familiars14

Al mateix temps sol·licitava la cooperació necessària per obtenir la llicència d’obres pertinent de l’Ajuntament de Terrassa. A la sessió plenària de l’endemà ja es prenia un acord per demanar pressupost per aixecar un petit mausoleu que es finançaria amb una aportació municipal i una subscripció pública. 

El sis de juliol l’Alcalde Enrique Sabaté ja enviava a l’alcalde de Terrassa la sol·licitud. Per entendre l’ambient d’aquell estiu es un bon exemple el telegrama que el 22 de juliol s’envia -al secretari del general Franco- amb motiu del tercer aniversari de l’alçament i on es deien coses com: 

Conmemoración tercer aniversario fecha 18 de julio 1936 esta ciudad y Corporación municipal honrase testimoniar a S.E. Jefe Estado y Generalísimo invictos Ejércitos Nacionales su fervorosa e incondicional adhesión y sincero reconocimiento haber arrojado de nuestra madre España las hordas comunistas y anárquicas que bárbaramente martirizaban buenos españoles y conducían al caos a la Nación.

Tornem al tema del mausoleu, uns dies abans del 27 de juliol es van desplaçar a Terrassa el cap de FET i de les JONS, l’escultor Sr. Planas, el secretari de l’Ajuntament Ignasi Albareda per visitar el cementiri i acordar els detalls de la construcció del monument. 

Es va delegar en dos veïns de Terrassa, Salvador Utset i Ramon Codina, per fer un seguiment més proper del tema. El dia 1 d’agost l’alcalde manifestava que ja es disposava d’un croquis del monument. Finalment el 5 d’agost de 1939, pocs dies abans de la Festa Major, l’Ajuntament de Sant Feliu sol·licitava la llicència d’obres per erigir un Mausoleu en record de les 14 persones que reposaven al cementiri de Terrassa després de que fossin assassinades al Canyet de Castellbisbal el 23 d’agost de 1936. 

En aquesta instància es demanava que la tramitació fos àgil doncs es volia inaugurar el monument coincidint amb l’aniversari dels fets. Es possible que les obres ja estiguessin en marxa i que les peticions fossin un simple tràmit per oficialitzar la construcció, les coses eren en aquella postguerra molt diferents, més tipus mando y ordeno. 

El vuit d’agost l’alcalde donava compte dels actes programats pel 23 d’agost en memòria de tots els caiguts por Dios y por la Patria. 

Superat el parèntesi de la Festa Major calia tornar al discurs oficial i la proximitat de l’aniversari de les morts del 23 d’agost de 1936 i els preparatius ja efectuats van fer que la Comissió Gestora Local premés l’accelerador per organitzar sense entrebancs l’homenatge amb els familiars a Terrassa.

Esquela publicada coincidint amb el 23 d’agost de 1939 recordant a les 32 víctimes de la violència a la reraguarda republicana (Arxiu Gràfic Marc Rius)

El 17 d’agost es comunicava per part de l’alcalde que el dia indicat les feines fetes pel marmolista Planas i el contractista Piquet estarien finalitzades. 

Finalment el 19 d’agost, a una carta ciclostilada,  l’alcalde accidental Joan Sans Martí, emprant el vocabulari triomfalista i maximalista propi del moment, convida a familiars i població en general als actes programats. Aquests estaven conformats primerament per uns solemnes funerals en sufragio de los 32 patriotas caídos que tindrien lloc a l’església parroquial (en aquella època era encara el Cinema Iberia) a les 10h.

Amb posterioritat, a les 15.30h, un autocar amb autoritats, jerarquies del Moviment, familiars dels màrtirs i veïns sortiria direcció cap al Cementiri Nou de Terrassa on es procediria a uns responsos i la inauguració del mausoleu erigit per perpetuar la santa memoria de tan buenos sanfeliuenses.  

Les autoritats municipals de Terrassa també van ser convidats a l’acte i es va realitzar també una crida (que va incloure la presència d’un anunci que es radià dos dies a l’antena de Radio España de Tarrasa) per tal que la població en general hi assistís. 

El Governador Civil, amb comunicació escrita del dia 22 d’agost, autoritzà l’acte si bé prohibí expressament que es realitzes qualsevol arenga o discurs polític a l’acte i només permeté oraciones en vez de discursos. 

Plànols / disseny del mausoleu erigit a Terrassa en record de les víctimes del Canyet (Castellbisbal) i que va ser inaugurat al Cementiri Nou d’aquella ciutat el 23 d’agost de 1939 (ACBL,  Fons de l’Ajuntament de Sant Feliu -Expedient de Secretaria Núm. 33/1939).

Epíleg. El reciclatge del mausoleu / El reciclatge de la memòria (1941-2011)

Al llarg dels mesos posteriors, l’ajuntament de Terrassa inicià el procés per a l’exhumació de la fossa comuna on estaven inhumats els cossos del santfeliuencs i altres 800 persones més i així li comunica a l’Ajuntament de Sant Feliu amb carta del 24 d’octubre de 1940.

Aquesta acció permeté la recuperació dels cossos, hipotèticament, pels voltants de l’estiu de 1941. El cinquè aniversari de l’assassinat va ser el moment doncs per al trasllat tan dels cossos com del mausoleu. Aquest va ser instal·lat al centre del corredor principal de la nostra necròpolis i els cossos, després del peregrinatge des de Terrassa i l’exposició pública a la Plaça dels Màrtirs, van ser inhumats a sota.

El 1941, el mausoleu erigit a Terrassa es va desmuntar i es torna a erigir ara al Cementiri de Sant Feliu. Es suposa que a sota hi han els cossos dels 14 del Canyet. Amb data de desembre de 2011, aquest mausoleu fou reconvertit en un record i homenatge a totes les víctimes de la guerra i la repressió al llarg de la dictadura (Autor: Jordi Amigó, 08 juny de 2006 i 23 agost de 2019 respectivament)

Amb molta posterioritat i un retard notable, amb data del desembre del 2011, l’ajuntament va decidir transformar el monument en una altra cosa que recordés a totes les víctimes de la Guerra Civil i de la Dictadura però citant només els noms dels allà inhumats15.

D’això se’n diu fer un bon ús i aprofitament dels materials i de les memòries! (siusplau! Llegiu aquest comentari amb un sentit irònic o més aviat tragicòmic).

I al proper capítol: setembre de 1939, comença la 2a Guerra Mundial! Recordem els nostres veïns assassinats als camps de concentració.

 

NOTES

(1) Per una aproximació a aquestes qüestions podeu llegir el reportatge que un de nosaltres publicà a aquest mitjà l’agost de 2016 Quan arriba Sant Llorenç. Cròniques del sant patró de Sant Feliu i la seva festa major.

(2) ACBL, Fons de l’Ajuntament - Expedient de Secretaria Núm. 45/1939 – Expediente con motivo de la celebración de la tradicional Fiesta Mayor de esta ciudad, en honor de San Lorenzo, Patrón de la misma, y fijando el día 12 de octubre de todos los años, festividad de Ntra. Sra. del Pilar para celebrar la 2ª Fiesta Mayor.  

(3) Aquesta violència contra sospitosos de donar suport als colpistes va començar de manera ràpida; el 27 juliol fou assassinat el director i tres religiosos més de l’Asil Duran al lloc conegut com a Roca d’Adroc (Pallejà / St. Andreu de la Barca) (Gelabert, 2001)

(4) Els catorze del Canyet (Castellbisbal) es constituïren com el símbol dels caiguts al bàndol franquista tot i que la xifra s’eleva fins als 32 assassinats. La seva presència a la parafernàlia franquista, lluny de ser efecte dels primers dies d’ocupació, es perllonga al llarg del temps com un referent ideològic del règim i de la repressió conseqüent.   

(5) Son concretament les narracions presents a les publicacions de Ll. Sans (1987), J. M. Gelabert (2001) i M. Ollé (2017)

(6) Jaume Miquel Palau era el director de la presó en el moment dels fets, tot sembla indicar que fou destituït per aquest fet i entrà com a director interí, el 25 d’agost, en José Castany (Ollé, 2017)

(7) Agraïm a Ferran Prats (familiar d’un dels assassinats del Canyet) l’oferiment de les informacions entorn a aquest fet que ell ha recollit al llarg de les seves investigacions.

(8) ACBL,  Fons de l’Ajuntament de Sant Feliu -Expedient de Secretaria Núm. 33/1939 - Expediente de construcción de un MAUSOLEO en el Cementerio de Tarrasa, para perpetuar la santa memoria de los “Mártires de San Feliu”

(9) Inicialment, l’emplaçament concret de l’afusellament va ser erroni i així es pensava, de manera reiterada, que havia estat a algun lloc del dit barri de les Fonts (Terrassa).

(10) Recorda N. Ribas (2015) que a aquesta placa definitiva ja no apareix Josep Rovira Aguilar (jutge i membre de ERC, assassinat per presumpta traïció) i que al llarg dels primers llistats constava com un caído por Dios y por España. 

(11) En sessió ordinària del ple de l’Ajuntament del dia 06/09/1956 es decidí que a partir d’aquell moment alguns dels nous carrers que sorgien portessin el nom dels caídos por Dios y por España. D’aquesta manera, i de forma inicial, es donaren nom de carrer a les següents víctimes: Luis Rius, Juan de Batlle, Joaquin Prats i Atanasio Monasterio. Al llarg dels primers anys setanta es tornaren a donar nom de carrers a més víctimes com Jaime Ribas o Ruperto Lladó (Acta del Ple de l’Ajuntament del dia 01/02/1971)

(12) ACBL, Fons de l’Ajuntament de Sant Feliu - Expedient de Secretària Núm. 6/1939 – Homenaje a los mártires de San Feliu.

(13) Sorprèn l’absència de referències a la Cavalleria Mora a la informació oficial. Sorprèn més encara davant dels comentaris elogiosos del cronista de La Vanguardia. Tot i que hem cercat alguna imatge d’aquesta presència a la nostra vila, la recerca ha estat infructuosa. 

(14) La informació aquí aportada està present al següent document present al ACBL, Fons de l’Ajuntament de Sant Feliu - Expedient de Secretària Núm. 33/1939 – Expediente de construcción de un MAUSOLEO en el cementerio de Tarrasa, para perpetuar la santa memoria de los “Mártires de San Feliu”

(15) Fins hi tot aquesta dada present a la llosa quan diu Aquí descansen i inclou els noms de Joan de Batlle Ribas i Lluis Rius Polls caldria posar-la en quarantena! Segons es pot llegir al Boletín Municipal (30/06/1960) el trasllat dels cossos d’aquestes dues persones als nínxols familiars havia estat autoritzat per una circular del Governador Civil de Barcelona i publicada al Boletín Oficial de la Provincia nº 92 amb data 10 d’abril de 1960.

Per un altre cantó, sembla que Miquel Reverter Roca podria haver no estat mai a aquesta tomba. Segons algunes informacions, el cadàver d’aquest va rebre cristiana sepultura al Cementiri de Sant Just el 25 d’agost de 1941 (Amigó et alii, 2019)

 

BIBLIOGRAFIA

AMIGÓ, J.; AMIGÓ, C.; CUNTIES, R.; CUNTIES, J.; DURAN, V.; FONT, P.; MODOLELL, J.; OCHOA, J. i RIERA, F. (2019) “El cost humà de la Guerra Civil a Sant Just Desvern” Centre d’Estudis Santjustenc Document en línea

DE AMORÓS, J. (2016) “Quan arriba Sant Llorenç. Cròniques del sant patró de Sant Feliu i la seva festa major” Fetasantfeliu Document en línia. 

GELABERT, J. M. (2001) “Dictadura, República i Guerra Civil” a Sant Feliu de Llobregat. Identitat i història". Aj. De Sant Feliu de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat.

OLLÉ, M. (2017) "Aproximació a l’estudi de l’exili polític de 1939 al Baix Llobregat. Estat de la qüestió i estudi de cas sobre Sant Feliu de Llobregat" Document en línia.

MUÑOZ ÁLVAREZ, À. (2001) “El Franquisme” a Sant Feliu de Llobregat. Identitat i història, Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat.

RIBAS, N. (2015) Dones entre reixes : dins i fora de la presó. Les santfeliuenques i la repressió franquista (1939-1950). Col. Blanca Bardiera ; 6 Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat. 

SANS, Ll. (sota el pseudònim de Josep Flavià) (1987) “Del temps de la Guerra. IV La normalitat” a Va i Ve. Revista cultural i d’informació de Sant Feliu de Llobregat, nº 75: 24-25.

DOCUMENTACIÓ PROCEDENT DE L'ACBL:

ACBL,  Fons de l’Ajuntament de Sant Feliu -Expedient de Secretaria Núm. 6/1939 - Homenaje a los mártires de San Feliu.

ACBL,  Fons de l’Ajuntament de Sant Feliu -Expedient de Secretaria Núm. 33/1939 - Expediente de construcción de un MAUSOLEO en el Cementerio de Tarrasa, para perpetuar la santa memoria de los “Mártires de San Feliu”. 

ACBL, Fons de l’Ajuntament - Expedient de Secretaria Núm. 45/1939 – Expediente con motivo de la celebración de la tradicional Fiesta Mayor de esta ciudad, en honor de San Lorenzo, Patrón de la misma, y fijando el día 12 de octubre de todos los años, festividad de Ntra. Sra. del Pilar para celebrar la 2ª Fiesta Mayor.

Annex 1

LLISTAT DE VEÏNS DE SANT FELIU VÍCTIMES DE LA REPRESSIÓ A LA RERAGUARDA REPUBLICANA  

Després de consultar les diferents fonts i materials on apareixien els noms del les diferents víctimes (esqueles, fotografies, làpides, documents manuscrits) hem establert una graella de 34 noms i cognoms. Algunes d’elles fluctuen al llarg dels diferents documents per desaparèixer de manera oficial; per exemple, el record que apareix el 1954 a la portada del Boletín Municipal  (nº 8, 31/08/1954) només apareixen 31 víctimes, les 30 del record de 1944 més el probable oblit de Jose Martí Duran (reverend de la parròquia que apareix el primer al record de 1939). 

Amb la intenció de posar una mica de llum oferim les seves dades amb acotacions sobre aquestes vicissituds. 

S’ha acompanyat el nom de la víctima de la data de mort coneguda o estimada. Algunes dates procedeixen de les anotacions manuscrites per Ramon Rius Sigalés (Arxiu Gràfic Marc Rius).

Hem inclòs alguns veïns de Sant Just Desvern (L. Rius i M. Reverter) que formaren part del grup dels 14 del Canyet (Castellbisbal) i també un d’Igualada (R. Lladó) molt vinculat al Casal Tradicionalista de Sant Feliu (president comarcal).

01) Juan de Batlle Ribas.  23 d’agost 1936  

02) Luis Gonzaga Rius Poll. 23 d’agost 1936       

03) Atanasio Monasterio Martínez. 23 d’agost 1936      

04) Joaquin Prats Camprubí. 23 d’agost 1936

05) Jesús Sagues Manadé (fill). 23 d’agost 1936      

06) José  Sagues Julià (pare). 23 d’agost 1936       

07) Joaquim Castells Morral. 23 d’agost 1936       

08) Eduardo Castells Oriol. 23 d’agost 1936             

09) Joan Lladó Fontfreda. 23 d’agost 1936       

10) Ramon Lladó Fontfreda.   23 d’agost 1936

11) Jaume Ribas Ricart. 23 d’agost 1936

12) Alfredo Lahoz Burgos. 23 d’agost 1936        

13) Francisco Saez Rodríguez. 23 d’agost 1936  

14) Miquel Reverter Roca. 23 d’agost 1936      

15) Ricardo Ribas Martí.12 d’agost de 1938 (*R. Rius Sigalés)

16) José Vallés Campañá. 21 de novembre de 1936 (*R. Rius Sigalés)

17) Lorenzo Martí Mallol. Sense Data

18) Agustín Barcelona López. 16 de febrer de 1937

19) Remigio Guix Bonsoms. Post 15 d’octubre de 1936

20) Ramón de Trinxeria Güitó. 9 d’octubre 1936

21) José Rovira Aguilar. Post 16 de setembre de 1936 / Al 1940 ja no se’l reconeix com a màrtir (Expediente de Secretaria 1/1940 - ACBL50-1-T2-15242)

22) José Martí i Duran. 22 de juliol 1936 (*R. Rius Sigalés). Apareix al record del 23 d’agost de 1939 però no al del 1944 (possible oblit?).

23) Pare Teodoro Illera del Olmo. 27 de juliol de 1936, Pallejà

24) Hno. Joaquín Gómez Peña. 27 de juliol de 1936, Pallejà

25) Hno. Joaquín Puente González. 27 de juliol de 1936, Pallejà

26) Hno. José Franco Ruíz 27 de juliol 1936, Pallejà

27) Matias Badia Bardaji. Sense Data.

28) Juan Antonio Montobio. Sense Data.

29) José Ricart Roca. Post 1 d’octubre de 1936

30) Joaquin Monmany Claramunt. 28 d’agost de 1938 / 11 d’agost de 1938 (*R. Rius Sigalés)

31) Ruperto Lladó Ollé. 8 de novembre de 1936 (*R. Rius Sigalés) 

32) Enrique de Osso Campmany. Sense Data.

33) Pedro Casas Pons. Sense Data. Apareix només citat a la làpida provisional de mitjans del 1939 (veure foto 7).

34) Carlos Sagués Alom[···]. Sense Data. Apareix només citat a la làpida provisional de mitjan 1939 (veure foto 7).

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat