Negligència en l’actuació de la sindicatura de greuges

Ismael Garcia

Potser recordeu la carta que publicava fa unes setmanes en aquest mateix espai, denunciant un acte de discriminació que vaig patir en ser expulsat d’un curs de converse d’anglès impartit al Centre Cívic Mas Lluí a causa de la meva disàrtria, la qual provoca -en sóc plenament conscient- dificultats per entendre’m quan parlo. Primer de tot voldria agrair profundament tots les mostres de suport que meu fet arribar mitjançant els comentaris. 

Una de les accions que vaig prendre  per mirar de resoldre la qüestió va ser donar trasllat del cas a la sindicatura de greuges, amb les mateixes propostes que feia a l’anterior carta. Vaig ser convocat a una reunió amb la Síndica per tractar el cas, a la qual vaig assistir acompanyat d’una representant de la Federació ECOM (Federació d’Entitats de Persones amb Discapacitat Física).

Ambdós vam sortir de la reunió prou desconcertats. Se’ns feien propostes del tipus fer classes especials i a banda per “aquest tipus de persones”, amb la conseqüent segregació i incompliment del que diu, d’entre altres, la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (aprovada al 2006 i ratificada per Espanya al 2008). Tant mateix prenia comportaments com retirar-me l’atenció quan començava a parlar, sol·licitant a la meva acompanyant que li expliques ella. Són diversos els documents i tractats que expliciten com han d’actuar el personal de l’administració pública davant una persona amb una determinada discapacitat. Per exemple, si la persona tècnica està experimentant una dificultat per entendre l'altre persona, malgrat fer l’esforç, el que ha de fer és manifestar-li, fins i tot fer-li alguna proposta de solució, però és la persona amb la discapacitat la responsable de decidir quin recurs utilitzar. 

Sense eximir al propi col·lectiu i a mi mateix de la responsabilitat de col·laborar i facilitar al màxim les coses en la mesura de les nostres possibilitats, reivindico la necessitat de que el consistori prengui un interès real en la gestió de la diversitat a la ciutat -a la fí, estem parlant de diversitat- i estableixi protocols que garanteixin el tracte digne a qualsevol persona, així com, una vegada més, mesures per tal que els fets no quedin impunes.

Comentaris

Ismael
Hola Isarn,

Mil gràcies pel teu suport.

Deixa'm de tota manera aclarir alguna cosa. Que em recordin la meva discapacitat no és cap problema per mí i, de fet, si algun dia me'n oblido d'ella em sembla tindré un problema greu perquè hauré perdut la realitat de vista i, de rebot, a mí mateix. De fet trobo seríem més feliços si abracéssim les nostres discapacitats com intrínseca a la condició humana. Quí no té alguna discapacitat? Jo no conec a cap persona que no en tingui.

Feina en el meu día a día? Sí, moltíssima, segurament tanta com la família que ha de treure la canalla endavant, aquella persona que és intolerant a no se quants aliments, la persona migrada que busca el seu lloc o el pagés que lluita contra els elements quants les coses vam baldades.

La qüestió per mí és, som capaces totes i tots d'acceptar-nos vulnerables i diversos, posar atenció a aquesta diversitat, donar respostes dignes i gestionar-les, des de un igual a igual en tant que humans i humanes?

I, per cert, igual que reivindico satisfer les meves necessitats, si mai me'n oblido  de posar jo atenció a les del meu entorn, feu-me un bon clatellot.

Una abraçada
En resposta a Ismael
Isarn Sant Feliu de Llobregat
4.

Això es el que volia dir ^^ es evident que coneixes la teva realitat, però una societat i un entorn que “també ho saben”, faràn la vida de tothom més senzilla i més digne.

  • 3
  • 0
Isarn
Força greu tot el que expliques, Ismael. Desitjo de tot cor se solucioni en lo possible. Prou feina tens en el dia a dia com per què et possin pals a les rodes i et recordin, amb els seus actes, la teva discapacitat. Molts ànims.
En resposta a Isarn
Isarn
Força greu tot el que expliques, Ismael. Desitjo de tot cor se solucioni en lo possible. Prou feina tens en el dia a dia com per què et possin pals a les rodes i et recordin, amb els seus actes, la teva discapacitat. Molts ànims.
En resposta a Isarn
Ismael Sant Feliu de Llobregat
2.
Hola Isarn,

Mil gràcies pel teu suport.

Deixa'm de tota manera aclarir alguna cosa. Que em recordin la meva discapacitat no és cap problema per mí i, de fet, si algun dia me'n oblido d'ella em sembla tindré un problema greu perquè hauré perdut la realitat de vista i, de rebot, a mí mateix. De fet trobo seríem més feliços si abracéssim les nostres discapacitats com intrínseca a la condició humana. Quí no té alguna discapacitat? Jo no conec a cap persona que no en tingui.

Feina en el meu día a día? Sí, moltíssima, segurament tanta com la família que ha de treure la canalla endavant, aquella persona que és intolerant a no se quants aliments, la persona migrada que busca el seu lloc o el pagés que lluita contra els elements quants les coses vam baldades.

La qüestió per mí és, som capaces totes i tots d'acceptar-nos vulnerables i diversos, posar atenció a aquesta diversitat, donar respostes dignes i gestionar-les, des de un igual a igual en tant que humans i humanes?

I, per cert, igual que reivindico satisfer les meves necessitats, si mai me'n oblido  de posar jo atenció a les del meu entorn, feu-me un bon clatellot.

Una abraçada
  • 11
  • 0
Isarn Sant Feliu de Llobregat
1.

Força greu tot el que expliques, Ismael. Desitjo de tot cor se solucioni en lo possible. Prou feina tens en el dia a dia com per què et possin pals a les rodes i et recordin, amb els seus actes, la teva discapacitat. Molts ànims.

  • 7
  • 1

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat