Del Ser o no ser, a la ràbia o desesperació

Jaume Solé

Cada matí el mateix ritual. Obrim els ulls, respirem, peus a terra, persianes obertes, saludem al nou dia... sense saber quin món ens trobarem en sortir de casa. Anem a la feina donant per fet que més tard o més d’hora tornarem a casa, saludarem als nostres, i esperarem pacients un nou despertar.

Mentre els dies van corrent i passen entre els fulls del calendari, gent com tu, i com jo; moren de fam, de guerres, de malalties; moren a mans de mercenaris, de soldats, de terroristes, de lladres, de revolucionaris, de maltractadors; moren en camps i platges llunyanes, moren en països en què no hem estat mai, moren al costat de casa...moren per falta d’aliment, per interessos de governants, per guerres que no entenem; moren per ser al lloc equivocat, per ser diferents, per creences antigues que algú els hi va imposar; moren i prou.

Sí, cada dia moren tantes i tantes persones, tantes i tantes vides perdudes, tantes i tantes esperances trencades... I nosaltres, què fem que l’ànima ja no ens trontolla? Què fem que la mirada se’ns cega?

És la impotència o l’acomodació, la que ens permet seguir el cicle de la vida com si res? Com si aquestes vides no fossin cosa nostra? Moren innocents als nostres mars, en guerres llunyanes o als nostres carrers, però ja ni ens molestem a pensar que podem fer alguna cosa i escoltem la veu que ens regala el que volem escoltar: la vida és així!

Doncs no! Ostres no! Em nego a creure, a pensar... que és cosa del destí, de la casualitat o d’un Déu còmodament assegut al seu sofà!

Tan sols la proximitat ens cabreja? Quina cuirassa aixequem que el valor d’una vida es limita a si coneixem a la persona o si ens sentim afectats. Collons! com si totes les morts no fossin tràgiques per una mare, per un pare, per un avi, per una germana, per un fill... o per tu.

Trist, molt trist és aquest món. Hem finiquitat l’era de la humanitat, però, quan ens hem llevat a l’era de la deshumanitat? Els governants del món, els influencers, els poderosos, els dictadors, ens han segrestat la vida, una vida que els hi pertany i amb la que juguen sense miraments.

Bon vent i Barca nova...

No, no defalliré. El dret a la vida i a la llibertat es guanya amb protestes, amb crits, amb solidaritat, amb tu, sí, amb tu. Sols no podem canviar-ho. Però junts, sí. Aixecat! Mira que és el que no t’agrada, busca altres com tu, no estaràs sol.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat