"Esperem que tothom surti del teatre amb ganes de cridar”

Marc Udina Actor santfeliuenc, actua durant l’abril al Teatre Victòria amb el musical "El Despertar de la Primavera"

Un dilluns després de dinar ens trobem al fortí de l'actor santfeliuenc Marc Udina, una habitació on estem envoltats de teles, agulles, botons, peces de roba i la màquina de cosir. Ens disposem a parlar amb l’actor santfeliuenc pocs dies abans que comencin les prèvies de El Despertar de la Primavera, que es pot veure fins al 29 d'abril al Teatre Victòria del Barcelona. L’intèrpret de l’Ernst Robel, un dels personatges del musical, ens respon mentre no para de cosir botons d’una camisa per a la mateixa obra.

Udina ha mamat teatre amateur gairebé tota la vida i quan ja va començar a tenir consciència va decidir formar-se a l’escola Memory on va fer classes de teatre musical. Finalment, va entrar a estudiar escenografia i vestuari a l’Institut del Teatre fent algunes assignatures d’interpretació. Després d’estrenar El Despertar de la Primavera, a finals del 2016 al Teatre Gaudí, el Teatre Victòria ha decidit programar durant un mes el musical que encara no s’havia fet mai a Barcelona després que el 2006 s’estrenés a Broadway.

Per què la gent hauria d’anar al teatre Victòria a veure El Despertar de la Primavera?

La gent ha de veure aquesta obra perquè de musicals de qualitat se’n programen pocs. No sempre les coses grans i comercials són bons musicals, en canvi, hi ha coses petites i fetes amb molt d’afecte que sí. El Despertar és un dels exemples, fent una feina molt rigorosa per part de l’equip artístic i dels actors. A més, no és una obra només per a gent jove, planteja moltes coses a totes les edats; està molt bé que vinguin adolescents amb els pares a veure-la.

“A la gent que no li agraden els musicals aquest li agradà”

És una obra per a amants del musical?

A la gent que no li agraden els musicals aquest els agradarà. Potser no sóc gaire objectiu, perquè sóc un ‘friki musicalero’; però aquest és dels meus preferits des que el van fer a Broadway. Jo devia tenir uns 12 anys, i l’escoltava molt; la meva cançó preferida del món és una d’aquest musical, i justament és una que canto jo. Ara és el meu dia a dia, però de tant en tant quan em toca fer el 'solo' penso: ‘uau estic fent això que abans ho escoltava a l’ipod'. Doncs ara resulta que ho estic fent al Paral·lel. De fet, els meus dos musicals top, que són El Despertar de la Primavera i Rent, els he fet; l’un al davant i l’altre al darrera, i podria pensar: ‘i ara què? Ja està. Somni complert?’ Diu entre riures.

Què és el què desperta per la primavera?

Es tracta d’una traducció literal del títol en anglès Spring Awakening. El títol és una metàfora del descobriment de moltes coses per part d’uns adolescents en una societat fosca i autoritària; descobreixen tots els plaers i les coses prohibides. La primavera és una flor que neix en mig de tota la foscor d’una societat molt religiosa i obcecada en la moral. 

"Als protagonistes de l'obra se’ls censura parlar de coses naturals, i ara hi ha gent a la presó per fer cançons; esperem que tothom surti del teatre amb ganes de cridar"

De quins temes parla l'obra?

Temes universals. I tal i com estan tractats, ara més que mai permet extrapolar la idea i les ganes de rebel·lió. A l’obra s’explica com els joves van en contra d’una societat, que per sort ja no és la nostra; ara tenim altres censures que et fan venir ganes d’aixecar la veu, i és el que fan els protagonistes amb unes conseqüències fatals. Actualment hi ha gent a la presó per fer cançons; acaba sent el mateix. A l’obra se’ls censura parlar de sexe i de coses naturals com, per exemple, escriure un llibre sobre els sentiments i el descobriment del cos. Esperem que tothom surti del teatre amb ganes de cridar fort.

L’obra la vau estrenar al 14 novembre del 2016 al teatre Gaudí. Què representa reestrenar-la i fer-ho al mig del Paral·lel, al Victòria?

Aquest musical ha guanyat tots els premis a Broadway, i ha triomfat a Londres i arreu. És un musical que es considera un clàssic del gènere, i és un espectacle que ha d’estar al circuit principal dels musicals. A Barcelona va sorgir de dos nois que tenien moltes ganes de fer-lo, van fundar un productora i van comprar els drets. Va ser una mica tot sense recursos, però amb totes les ganes i il·lusió. Es va aconseguir fer al teatre Gaudí però en unes condicions que no són les habituals ni les òptimes en un muntatge professional, és a dir, amb pocs diners tan pel muntatge com pels sous. De et, això ja va passar amb el musical a Londres i a Broadway; va saltar d’una sala alternativa i petita als teatres grans, i va petar-ho molt. Ara ens ha passat el mateix; un teatre gran s’ha interessat per la producció i l’ha programat al Paral·lel, un lloc icònic dels musicals.

Us ho esperàveu?

En el seu dia, quan el vam fer al Gaudí, a tothom li va encantar, però la industria d’aquí no suporta un musical amb tanta gent. Només es podia fer de la manera que ho fèiem, és a dir, a taquilla i cobrant el que fos. Som quinze actors i set músics, molta gent sobre de l’escenari i això espanta als productors.

Esteu nerviosos amb el salt d'un teatre petit a un de més gran?

Hem tingut la sort de poder estar una setmana abans assajant al Victòria. El Gaudí era petit i amb públic a quatre bandes, ara ho hem hagut d’adaptar a un espai gran i a la italiana, amb una banda de públic. Tot i que havíem fet molt de disseny previ estem tota l’estona en un conflicte de voler mantenir la proximitat que oferia el Gaudí, que feia que a l’espectador li arribés tot directament. En definitiva, hi ha hagut un replantejament de l’obra, no tant una adaptació.

Teniu pensat fer alguna gira?

Això ja és qüestió de producció, que algú posi els diners i traduir-ho. Seria fantàstic perquè és molt rar que un musical amb tanta repercussió a tot el món no s’hagi fet encara a Espanya. De fet, el musical està basat en una obra de text alemanya de finals del segle XIX de Frank Wedekind, que va ser molt transgressora. La van prohibir al seu propi país perquè parlava del suïcidi adolescent, del sexe, de l’homosexualitat… I l’obra de text no la van estrenar fins al cap de molts anys.

I a Catalunya?

No va ser fins als anys 80 que Josep Maria Flotats la va estrenar al Poliorama, va ser un muntatge molt mític del teatre català. I al 2006 va ser quan es va fer la versió musical a Broadway a partir del text, que és pràcticament el mateix, però van afegir les cançons amb música pop-rock. Els moments musicals i les ‘coreos' són els pensaments i els sentiments dels joves, per això els adults no canten ni ballen. Nosaltres ho hem explotat bastant marcant els moments en que es canta i s’expressa l’interior, i els moments de text que són súper secs.

Com has dit abans, fa un parell d'anys vas participar a Rent. Podríem dir que va ser la teva estrena de ple dret com a escenògraf i creador de vestuari per teatre?

Va ser la primera cosa gran que vaig fer en gran format. Ja havia fet moltes coses a l’Institut, però com a musical va ser la primera. De fet, ara amb el mateix equip de Rent s’està preparant el següent muntatge que és Fun Home i s’estrenarà el setembre al Teatre Condal.

Tot el que has fet i el contactes que has anat llaurant va sumant per ser on ets ara i que et vagin coneixent.

És importantíssim. És un món molt complicat, hi ha molta creació i molt de talent, però poca indústria. No és una feina on puguis anar a fer una entrevista perquè t’agafin; és qüestió d’anar adquirint trajectòria i experiència. Al final et vas trobant amb qui t’entens millor i creu en tu; però només es pot saber treballant i anar fent prova-error.

La competència en aquest món deu ser forta, i no només per aconseguir un paper, sinó també per estar a una bona sala, oi?

Per sort, o per desgràcia, hi ha molta gent que esta fent moltes coses interessants a sales petites. Ara hi ha moltes fàbriques de creació, teatres i sales; i moltes vegades amb condicions de treball bastant precàries perquè treuen els recursos d’on poden. I hi ha el circuit dels grans teatres on és un gran risc programar qualsevol cosa, i depèn de molt factors, sobretot l’econòmic. Avui en dia si hi ha crisi política la gent deixa d’anar al teatre, si hi ha Barça tampoc hi ha teatre; per tant han de fer una aposta molt segura. A més, a Barcelona no tenim la cultura teatral d’altres ciutats com Londres o Madrid, on els teatres estan plens sempre, és un tema cultural, de costums. Clar que tothom voldria estar a un gran teatre, però la gent que comença es baralla per les sales petites, que estan fent bona feina i van donant cabuda a totes les propostes.

 “Als anys 70-80 hi havia un moviment teatral que venia de l'antifranquisme, era un teatre social i reivindicatiu; ens ho havien pres tot. Però l’objectiu de la lluita s’ha d’anar renovant.”

Com veus el teatre a dia d’avui, està en un bon moment?

Crec que sí que està en un bon moment, però no en el millor; podria estar molt millor. Crec que hi ha molt de talent a totes les disciplines, però poques oportunitats. Hi ha hagut una proliferació d’escoles de teatre en els últims anys, n'hi ha moltes que fa 20 anys no existien, i per tant hi ha una manera diferent de veure el teatre i el musical. La gent està molt preparada i hi ha moltes ganes de fer coses, però és molt difícil arribar a la indústria. Hi ha la vessant ‘yo me lo guiso, yo me lo como’; gent que crea productores petites i tenen el seu èxit en aquest circuit; i després hi ha qui fa franquícies i xurros comercials. A mi em dol bastant veure que hi ha grans teatres programant coses d’una qualitat dubtosa, mentre que hi ha coses a les sales petites molt interessants. Jo crec que el Despertar és un bon exemple d’una proposta de molta qualitat en un espai amb molta qualitat.

Potser ens hem d’esperar 20 anys més a que la gent que surt de les noves escoles renovi tot el circuit i el panorama teatral.

Sí, és una cosa generacional. Per exemple, als anys 70 i 80 hi havia un moviment teatral súper potent amb la fundació del Teatre Lliure, els Comediants… Venien de la lluita antifranquista, un teatre social i de lluita; no teníem ni teatre Nacional, ni teatre en català, ens ho havien pres tot i aquesta era la seva lluita. Però l’objectiu s’ha d’anar renovant, i més ara que ja tenim teatre en català i espais a Catalunya. En resum, el teatre està en un bon moment però no el millor, i menys de públic. Hi ha un percentatge baix a la societat que sigui públic teatral.

“El teatre és una eina de transformació i aquí hi ha el dilema: si la gent s’ha d’adaptar a l’oferta, o l’oferta s’ha d’adaptar a la demanda.”

Potser és que al públic no se’l ha educat per entendre el teatre. El públic molts cop va al teatre a passar-s'ho bé i de vegades no es tracta només d’això.

És que no s’ha de veure només com oci. En el meu cas si no em fan pensar no m’aporta res. I és una eina de transformació, aquí hi ha el conflicte i el dilema, si la gent s’ha d’adaptar a l’oferta, o l’oferta s’ha d’adaptar a la demanda. Si la demanda és de coses banals, els productors miren la butxaca, i faran coses banals. S’agraeix molt quan vas al teatre i fan una cosa ben feta, amb rerefons i una feina que va més enllà de fer teatre perquè sí.

Compagines actuar amb feines de vestuari, el temps d’on treus?

Doncs mira’m [ho diu rient, perquè fem l’entrevista mentre està cosint uns botons d’una camisa pel musical]. Vaig combinant, tampoc és que tingui la sort de tenir molta feina de les dues coses, i tot va per èpoques. De cop estic saturat i de cop estic molt lliure; intento combinar-ho. Avui és el meu dia de festa d’actor i estic cosint coses pel vestuari. Però com que per fer d’actor es fan les funcions a la nit i al vespre, tinc tot el dia per fer tota la resta de coses. El problema és quan et coincideixen amb muntatges que són ‘full day, full time’ i mors una mica. M’agradaria poder dir que he de triar entre una cosa o una altra, perquè això voldria dir que tinc moltes ofertes de tot; que no em puc queixar gens, hi ha molta gent que no treballa.

Des de jove que has estat lligat al teatre.

Com a espectador he estat lligat al teatre sempre, la meva família és molt de teatre amateur, aquest món enriqueix molt i genera interès. De petit havia fet algun musical per Sant Feliu, els Pastorets i aquestes coses, i d’adolescent vaig entrar a estudiar teatre musical al Memory. Després vaig entrar a l’Institut del Teatre a estudiar escenografia i vestuari, però vaig fer moltes coses d’actor, perquè també feia assignatures d’interpretació. Vaig aprofitar molt el meu pas per l’Institut coneixent a gent molt interessant amb la que ara treballo.

També has treballat en musicals infantils fent diferents obres. Qui diries que és més exigent els nens o els adults?

És diferent, exigent ho haurien de ser-ho tots dos. De vegades s'entén malament que el públic infantil és poc exigent i pots fer qualsevol cosa, i no és així. Els nens si no els tens enganxats a la cadira i els captes l’atenció poden ser el pitjor públic. Pensar en el públic infantil o familiar és una feina molt metòdica, perquè també hi van els pares i els ha d’agradar. En canvi, en el teatre per adults s’ha de tenir en compte quin tipus de públic et vindrà a veure, què els pot interessar i què els pot captivar i sorprendre, i treballar en aquest sentit.

D’on et ve aquest interès pel món del teatre?

Una cosa que haurien de fer tots els pares del món és portar als seus fills al teatre des de petits, perquè així formes espectadors i usuaris de cultura. Si la gent educa en aquest sentit vol dir que aquests nens se’ls ha despertat alguna cosa. En el meu cas, els meus pares em portaven molt al teatre de petit, la meva família ha fet sempre teatre amateur, i a mi m’apassionava mirar per darrere dels escenaris. La màgia del teatre que et captiva. I quan vaig pujar a un escenari a actuar vaig veure que, a banda de la part interessant que hi ha al darrere, és molt interessant i molt divertit. Estàs en un lloc molt exposat, però alhora és una feina molt rigorosa. Aquestes coses que he après al llarg de la vida, i no sempre a l’escola, m’agrada molt poder-les aplicar en el què es la meva feina.

 

NOTA: Fotos de Paula Costa

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat