“Som la capital del Baix Llobregat i no estem a l’alçada a nivell teatral”

Anna Llopart Dramaturga i directora teatral

Les obres de la directora teatral i dramaturga santfeliuenca Anna Llopart han estat sovint molt lligades al llenguatge musical. Després de col·laborar estretament amb Carles Santos durant 15 anys, ens explica que treballa en teatre “però amb un contingut de música important”. Un dia abans de començar la prèvia del seu nou espectacle, parlem amb ella de la seva trajectòria, els seus nous projectes i la situació del teatre tant a Catalunya com a Sant Feliu.

Què ens pots explicar del nou projecte en què estàs treballant?

És un espectacle que té com a fil conductor la música contemporània de percussió, amb obres de John Cage i altres compositors contemporanis, sempre de percussió. A l’escenari hi ha quatre percussionistes i jo he fet la dramatúrgia i la direcció teatral. És de la Fundació La Caixa i es farà al Caixafòrum.

Com en aquest cas, en la majoria de feines que fas, la música hi té un paper fonamental. Com encaixen els diferents llenguatges artístics a l’escenari?

El teatre no és un art pur. El teatre és un art que barreja diferents disciplines artístiques. Tens una part visual, una part plàstica, una part textual, tot i que aquesta no sempre és necessària. És un art molt eclèctic i et permet una llibertat molt gran. El procés de creació per un espectacle pot venir donat per una idea més visual. Però a mesura que aquesta idea es va fent gran, el teu criteri es va fent més estret perquè quan l’obra va prenent forma, el que has de fer és escoltar el que et demana la peça.

"De les coses més interessants que hi ha de la feina que faig és que cada vegada és una cosa nova"

De vegades, també poden ser una sèrie de peces de música que són un encàrrec. En aquest cas, l’origen és la música, comences a escoltar les músiques i a posar-hi imatges. Per mi és un tipus de procés que no m’és gens aliè perquè he treballat molts anys amb el Carles Santos i era la seva manera de fer, posar part visual a una música. És una manera de treballar força particular d’ell que, després de viure-la durant més de quinze anys, he incorporat perquè em sembla molt interessant.

Llavors, com a creativa i directora diries que has adoptat aquesta manera de fer de Carles Santos o més aviat va evolucionant?

Ha anat evolucionant. De vegades tampoc ho esculls tot, integres coses de manera natural sense partir d’una decisió. És veritat que quan he hagut de fer teatre de text, ho he afrontat d’una altra manera. De les coses més interessants que hi ha de la feina que faig és que cada vegada és una cosa nova, en tots els sentits. Per exemple, en aquest cas del Caixafòrum, ens van dir havíem de tenir només quatre intèrprets a l’escenari. Si jo per fer les peces necessito només quatre músics, no puc agafar un ballarí o un cantant o un actor, i d’alguna manera això em condiciona. Hi ha unes decisions sobre les quals tens control i unes sobre les quals no en tens. I amb això et vas adaptant a les circumstàncies i vas encaminant el projecte.

A més, treballes molt en obres encaminades a un públic molt jove.

Sí, el gruix de la meva feina ha estat de teatre familiar i escolar. També per les circumstàncies.

No va ser una decisió?

No, però és un àmbit en què m’hi sento molt còmoda perquè et permet una llibertat molt gran, no m’ho plantejo mai des del punt de vista infantil. També he fet coses d’adults i m’ho plantejo exactament igual, només que penso les trames amb un concepte més visual. Però fujo dels estereotips infantils, els colorins, parlar-los d’aquella manera... No m’agrada gens com a espectadora i procuro no aplicar-ho.

O sigui que com a creadora no et limites pel fet de treballar amb nens.

No, per mi és exactament igual. És un àmbit on segurament hi ha molta menys pressió. És un públic que a més a més o és molt agraït o et diu directament “no m’ha agradat gens”, però estan realment molt entregats quan la cosa funciona. I per altra banda, és un públic complex perquè tampoc decideix ell anar a veure les obres, són els pares els que ho trien.

"Hi ha un buit gegantí en teatre per al públic adolescent"

Planteges també l’obra pels pares?

Sí, perquè com a espectadora també fa ràbia anar a veure una obra de teatre que igual als nens els pot més o menys agradar però els adults s’avorreixen com una ostra. I és veritat que en cinema existeix molt més la idea familiar, pots anar a veure una pel·lícula fins i tot de dibuixos i hi ha diverses lectures, s’ho passen la mar de bé els pares i els nens. I en teatre anem una mica coixos en això. Quan és teatre infantil és molt infantil. I a partir dels vuit o nou anys perden interès. És una edat on estan anant a veure pel·lícules d’acció i tu els parles amb un to massa infantil.

Diries que hi ha un buit entre aquests vuit i nou anys que comentes i els divuit-vint quan potser tornen a connectar?

Totalment, hi ha un buit gegantí en teatre. I molt difícil si no es fan polítiques culturals al respecte.

Què es podria fer per tancar aquest buit?

Hi ha països, com Alemanya, que tenen un interès real per fer teatre adolescent i promouen dramatúrgies, autors que parlin de temes que enganxin els joves. És un públic realment complicat. És a dir, si detecten que els estàs parlant de certs temes perquè a ells els interessen, perdran l’interès. És un públic molt complex.

I molt heterogeni, segurament.

Sí, molt heterogeni. Però segurament si hi hagués un interès a nivell de política cultural per poder-los captar, es podria fer. Jo d’adolescent recordo anar a veure obres de teatre, però ja anaves a les d’adults perquè no hi havia un teatre específic. I encara no hi és. És una mancança que tenim. I és un tema molt interessant, jo he fet algun projecte amb actors adolescents i és la bomba! Són gent que t’ho donen tot, són molt bèsties i tenen una energia que et carrega les piles per temps. És un públic que tenim molt oblidat.

Parlaves de polítiques públiques. Com veus l’escena cultural, i en concret la teatral a Catalunya?

Som un col·lectiu que estem relativament poc organitzats i això no ens ajuda. És una mica la selva i campi qui pugui. Hi ha molta precarietat laboral, molta! Gent que aixeca projectes per amor a l'art, i el contrari, també hi ha molt d’amiguisme. És un món complicat, no és fàcil quan et mantens una mica al marge d’aquest col•leguisme. Però un ha de lluitar per les coses en què creu i al final el més trist és la precarietat en què viu molta gent, sobretot actors i actrius.

"Aquí s'ha aplicat el model francès de teatres públics però sense creure's que la cultura és un valor a preservar"

Projectes que es fan per amor a l'art. Hi ha un debat sobre si és bo per la professió fer projectes d’aquest tipus, aixecats sense que per exemple els treballadors cobrin. Tu què n’opines?

En part ho entenc. En general, el model que s’ha aplicat aquí és un model més proper a França que al model anglosaxó. França té un model molt de teatre públic, molts teatres nacionals, però França creu molt en la seva cultura, la potencia molt i pensa que és un valor a protegir. Nosaltres hem aplicat aquest model si fa no fa així però sense la part de creure’s que la cultura que tens és un valor a preservar.

I aquesta hauria de ser la base sobre la aixecar el model, no?

Clar, és la base des d’on aixecar-lo... Aquí tenim aquesta visió de la cultura com a cosa supèrflua, la cultura com una cosa d’entreteniment... És veritat que potser no és una necessitat bàsica i que el teatre és bàsicament burgès, jo això no ho he negat mai, però s’ha anat desenvolupant burgès, d’inici no ho era. També és veritat que la necessitat d’explicar històries ha existit des del principi dels temps i seguirà existint. I si ha preservat un art tan ancestral com és el teatre i tan poc sofisticat, per alguna raó deu ser.

I què hi podem fer, per canviar aquesta visió?

Crec que en un primer moment passaria per creure't el model francès, si el vols aplicar. D’altra banda hi ha el model liberal, l’anglosaxó, que és bàsicament privat. Però què passa? Que cal donar incentius fiscals a les empreses perquè inverteixin en art, en qualsevol tema cultural. Des del moment en què tampoc hi ha això, estàs coix. Després veus les grans figures de les que està vivint Barcelona, com Gaudí, i Gaudí va tenir darrere mecenes que li van pagar perquè creien en la seva obra. Avui Barcelona es vanagloria de la figura de Gaudí, però cal recordar d’on ve. Jo no em posaria del costat ni del model anglosaxó ni del francès, sinó que començaria per la pregunta bàsica: què creiem de la cultura? I què volem?

Parlem de Sant Feliu. Com veus l’escena cultural a la ciutat? A nivell de cinema, CineBaix es un referent, però i en teatre?

A nivell teatral tenim una mancança d’infraestructura grossa. Tornem a anar a la base. Tenim un teatre que se sustenta amb pinces, no és un teatre en condicions. Amb la infraestructura que tens no hi pots fer res. Amb un bon teatre i només tenint una persona competent que se’n cuidés, aquí a Sant Feliu hi ha força gent que és dedica a l’àmbit artístic i podries donar-los facilitats de lloguer, podries fer una mica de programació...

"A Sant Feliu tenim un teatre que se sustenta amb pinces, no és un teatre en condicions"

S’hauria de començar pel mateix plantejament: a què volem aspirar culturalment o teatralment? Viladecans o altres pobles del Baix Llobregat tenen bons teatres i aquí estem parlant de la capital del Baix Llobregat i no està a l’alçada en aquest cas. Em sap molt de greu dir-ho però no ho està. En canvi, amb el CineBaix han fet una feina meravellosa, han ressuscitat un cinema i li han donat un contingut amb un equilibri perfecte entre pel·lícules d’estrena, cicles, pel·lícules infantils, cinema independent... Realment han diversificat molt, amb una bona comunicació i amb benefici cultural per la ciutat. És el millor que hi ha culturalment a Sant Feliu.

Ja per acabar, quins són els teus projectes futurs?

El més proper serà estrenar l’obra del Caixafòrum i després, a partir de l'octubre, faré ‘Mans a l’Òpera’ un projecte gran al Petit Liceu, amb barreja de circ i de cantants.

 

NOTA: Les fotos són de Marc Rius.

Comentaris

Jaume Serna Alsina St Feliu de Llob
1.

felicitats per la teva proposta d'unir la música al teatre. Convençut de que serà un èxit i amb ganes de poder gaudir-ne

  • 1
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat