La gordofòbia, entre l'estigma i el tabú

Magda Piñeyro i Zinteta Autora del llibre "Stop Gordofobia" i artista

  • Magda Piñeyro és l'autora de "Stop gordofobia" / Foto: Arantxa Sánchez
    Magda Piñeyro és l'autora de "Stop gordofobia" / Foto: Arantxa Sánchez
  • L'artista Zinteta treballa l'acceptació del cos a través de la pintura / Foto: Arantxa Sánchez
    L'artista Zinteta treballa l'acceptació del cos a través de la pintura / Foto: Arantxa Sánchez

La gordofòbia és un concepte que es fa servir per referir-se al rebuig a les persones amb sobrepès, un tipus de discriminació que està a l'ordre del dia en una societat on la dictadura dels cànons de bellesa promou el fet d'estar prim. Plataformes com Stop Gordofòbia volen fer visible aquesta discriminació, que no només es basa en encaixar en la dictadura dels cànons de bellesa sinó que també associa cossos prims amb hàbits més saludables. Marga Piñeyro és autora del llibre Stop Gordofobia, que va presentar en una taula rodona a Sant Feliu a finals de juny al Casal Popular Blanca Bardiera. A la xerrada també hi va participar l'artista Cinta Tort, coneguda amb el nom de Zinteta, que es val de l'art per fer tallers amb dones per treballar l'acceptació del propi cos a través de la pintura. Des de Fetasantfeliu, després de l'acte vam parlar amb totes dues de gordofòbia, discriminació i el tabú del cos.

Com va néixer el projecte Stop Gordofobia?

Magda Piñeyro. El vam engegar partir del moviment 15M, a Tenerife, amb un company, Carlos Savoye. Vam començar a parlar dels nostros cossos i de totes les coses que ens passaven pel fet d'estar grassos i ens vam adonar que teníem moltes coses en comú. Ens vam adonar que tothom parlava del cos, però ningú parlava dels cossos grassos. El cos encara és un dels temes dels que més es parla en el femenisme, però no es parla de la 'gordura'. A partir d'aquí vam crear un grup privat a Facebook amb més gent gorda a qui podia interessar el tema i ens vam adonar que a totes ens passava pràcticament el mateix. Al cap d'un temps vam decidir fer el grup públic i d'aquí neix 'Stop gordofobia'. El nom sorgeix com una traducció de fatphobia, el terme que existia en anglès, i hi vam afegir l'”stop”. De seguida vam sumar seguidors i ara ja en tenim 7.000.

"Ningú m'insulta dient-me gorda. Si prima no és un insult, gorda tampoc"

Com es pot trencar amb la mirada gordofòbica de la societat?

M.P. Hem fet campanyes de “Què li respondries a un gordofòbic?” Per exemple, quan et diuen gorda, respondre-li: “que bé que hi veus”. Una de les propostes que es treballen des del moviment és intentar treure-li força a la paraula en si. A mi, quan em dius gorda, fa temps que no m'insultes. La idea és que la paraula vagi perdent força com a insult, hem d'assumir que és un adjectiu. No insulta qui vol sinó qui pot. Gorda és el que sóc, és la meva bandera, és la meva lluita. Ningú m'insulta dient-me gorda. Si prima no és un insult, gorda tampoc. No hi ha res més gordofòbic que jo no em pugui dir gorda sent-ho perquè és un insult. Per què és un insult el que jo sóc?

Un dels problemes és la falta de referents als mitjans de comunicació.

M.P. No et sents identificada amb el que veus a la televisió, perquè els referents que apareixen grassos són patosos i ridículs. No t'hi vols assemblar i t'arribes a odiar a tu mateixa. O fins i tot de vegades t'identifiques o intentes identificar-te amb cossos que no són el teu, que són prims, i que no diuen res de com vivim els cossos grassos. Això passava amb les dones que eren descrites per homes antigament a la literatura o a les persones racialitzades quan escriuen sobre elles persones blanques. T'estàs mirant a través de l'ull del teu opressor o de la persona privilegiada, no t'estàs mirant a tu mateixa. Et falten aquests referents i això genera odi cap a tu mateixa.

I això què implica?

M.P. Sobretot es crea un desig constant de ser una altra cosa, de ser una altra persona, de viure el teu cos com un trànsit. Viure el teu cos com una cosa que ha de canviar i que és un pas cap a un altre cos. Vivim en la contínua possibilitat de ser una altra cosa, de ser aquesta persona prima, en un canvi constant i això que fa que mai estigui a gust amb el meu cos, que sempre el vulguis canviar i no el visquis. La teva felicitat es posterga, tot ho deixes per quan estiguis prima, “em posaré els pantalons ajustats quan estigui prima” i hi haurà gent que arribarà a estar prima però d'altres no. El que no pot ser és que aplacem la vida, estàs deixant de fer un munt de coses esperant a tenir el cos perfecte per fer-ho.

"El capitalisme viu de vendre'ns menjar escombraries i alhora projuctes per perdre pes"

És contradictori el fet que la societat t'impulsi a ser prima però la indústria alimentària et vulgui grassa a través dels productes utrapocessats.

M.P. El capitalisme es nodreix en donar-nos menjar i donar-nos coses per aprimar. El capitalisme viu de vendre'ns menjar escombraries i alhora projuctes per perdre pes. Et venen constantment les dues coses, perquè tot li aporta benefici. El sistema es beneficia de la indústria alimentària i de les dietes, gimnasos, operacions... Crec que si es volen prendre mesures contra l'obesitat, haurien de controlar la publicitat d'empreses com McDonald's. No només perquè engreixi sinó perquè aquest aliment és dolent.

El més difícil de tot és acceptar-se i estimar-se a un mateix. Com s'hi pot arribar?

M.P. Punt número u: situar l'enemic correctament. No pots pensar que no t'estimes a tu mateixa perquè no és culpa teva. Hi ha una societat sencera que t'odia i llavors és normal que tu, com a conseqüència, t'odïis. Com m'he d'estimar jo en una societat que m'odia? És molt difícil, s'ha de fer un esforç enorme. El primer que cal fer és situar l'enemic fora de tu, tu no ets la culpable de no estimar-te. Hi ha una societat completament gordofòbica i és molt alliberador pensar que l'enemic està fora de tu, això em va ajudar.

D'altra banda, també s'ha de ser conscient que estimar-se a una mateixa no és una feina que puguis aconseguir d'un dia per l'altre. Per mi ha estat molt positiu ficar-me en un grup de teatre, animar-me a anar a la platja acompanyada d'altres persones que entenien el que a mi em passava. No només et passa a tu sola. Parlar-ho amb les teves amigues o amb la teva família, o que quan algú faci un comentari li diguis “això em molesta o em fa mal”. Tens dret a queixar-te i exigir que et tractin bé. També és important buscar referents: n'hi ha molt pocs però n'hi ha. Com una sèrie per a adolescents, 'My mad fat diary', on la protagonista és per fi una gorda.

També és important la sororitat, que és clau en el feminisme?

M.P. Les dones hem estat criades dins la competitivitat. Criticar-nos els cossos unes a d'altres és un costum que s'ha de trencar i que des del feminisme s'incita a trencar. Nosaltres, des d'un grup de gordes, ens vam inventar una paraula que és “gordoritat”, que és com la sororitat, però entre les gordes. Donem-nos suport entre nosaltres! L'ull sobre els cossos de les dones és masclista i patriarcal. Sembla que els cossos de les dones estan exposats en una vitrina perquè els puguis criticar i si a sobre ets grassa, encara més, perquè opera no només el gènere sinó la gordofòbia. La gordura és censurada perquè vivim en una societat on si hi ha un cos femení bell esà tot bé, però si hi ha alguna cosa discordant amb les normes de bellesa automàticament es discrimina perquè l'ull que ho mira és el del mascle heterosexual.

A mi m'han dit molt que faig apologia de la gordura, però jo em pregunto: un tipus calb que penja una foto seva, està fent apologia de la calvície? He d'amagar el meu cos perquè és gras? Per què algú vegi una foto d'una gorda voldrà ser-ho? Quan em diuen que faig apologia de la gordura, em sona a que no pengi cap foto meva perquè molesta. Doncs si et molesta no miris. Nosaltres exisitim i no tenim per què avergonyir-nos del que som ni de com som.

"Necessito fer una revolució en mi mateixa i que aquesta revolució aporti alguna cosa a nivell col·lectiu"

Zinteta, tu apostes per una proposta artística que es val de la pintura per treballar l'autoestima i l'acceptació del propi cos. D'on neix el projecte?

Zinteta. Tot neix d'un procés molt intern i personal i d'alguna cosa que jo he de sanar. Vaig passar una pila d'anys enfrontant-me tota sola a problemes alimentaris i això em va generar un desconeixement de mi mateixa. Et perds perquè estàs en un cos que no habites. Hi va haver un moment on vaig tornar a recuperar la pintura i tot allò que necessitava treure, ho vaig treure amb la pintura. Pintar-me el cos va ser alguna cosa que vaig fer a casa quan compartia pis a Madrid: va ser com un joc i alhora una teràpia que em va ajudar a reflexionar i a descobri-me a través de tocar-me el cos. Aquest joc més tard passa a ser quelcom col·lectiu quan la gent m'escriu per fer tallers. Quan jo compartia el meu treball em vaig adonar que hi havia molta gent que se sentien així i jo tenia un suport.

A més d'artista ets mestra, si sumes l'art com a una eina transformadora a la pedagogia, es transforma en una mena de teràpia?

Z. Sóc una persona molt inquieta i això és el que em va portar a fer magisteri: les meves ganes de transformar i de no callar. La gent que fem educació, al principi tenim les ganes de menjar-nos el món i de canviar-ho tot i després t'adones que no, però tens aquestes ganes d'intentar transformar i l'art és una eina de canvi. Tinc la sensació que he vingut al món per fer que les coses canviïn, sinó, no sé a què he vingut. Estic en un punt de la meva vida on necessito la lluita feminista, l'ecologisme, perquè les coses vagin a millor i òbviament necessito fer una revolució en mi mateixa i que aquesta revolució aporti alguna cosa a nivell col·lectiu. És molt important no conformar-nos i ser crítiques.

Les xarxes socials us han servit per donar a conèixer la vostra feina i, fins i tot en el cas teu, Magda, per poder unir-vos, però alhora la xarxa està plena d'odi i de gent que a través de l'anonimat pot fer comentaris negatius. Ho heu patit?

M. P. A Stop Gordofobia, som quatre administradores de la pàgina de Facebook i hem rebut tota mena d'insults, fins i tot amenaces de mort. Intentem cuidar-nos, mimar-nos i sempre expliquem que tenim períodes de més i menys activitats a les xarxes, justament per això. Les mobilitzacions a internet contra la gordofòbia han estat molt potents. Gran part del moviment fins ara l'hem desenvolupat a través de les xarxes i hem rebut molts insults i odi. De vegades estàs forta, però d'altres t'enganxa dèbil i llavors has de desconnectar. Hi ha companyes que es prenen una setmana o un mes de descans, perquè si estàs forta i sents “gorda de merda” t'és igual, però si t'ho diuen vint vegades t'acaba afectant.

Z. Jo he patit la censura moltes vegades a través de les xarxes. Fins i tot Instagram va eliminaruna foto meva d'un taller pel fet que a la foto sortien cossos diversos. És una pena que al segle XXI encara es vulguin amagar alguns cossos.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat