“El món de l’aviació no té data de caducitat”

Mercè Martí Pilot d'aviació

Les Championship Air Races, celebrades a la ciutat nord-americana de Reno, són un dels principals campionats del món de l’aviació. La santfeliuenca Mercè Martí s’ha convertit enguany en la vuitena dona –i la primera no americana- en participar-hi des que el campionat es va establir l’any 1964. Aviadora professional, ha viscut la seva carrera entre els Estats Units i Catalunya. L’any 1994 es va proclamar campiona mundial de la volta al món en avioneta i el 1998 l’Ajuntament de Sant Feliu li atorgava la distinció de la Rosa de la ciutat. Des del Fetasantfeliu parlem amb ella perquè ens expliqui el seu gran assoliment d’aquest any i repassar la seva trajectòria.

Aquest any t’has convertit en la primera dona no americana en participar en les Championship Air Races. Com es viu una fita com aquesta?

Jo sempre he estat vinculada al mon de l’esport, la meva empresa també és de Nàutica. Ja feia molts anys que sabia que existien les curses de Reno, des del 65. Imagina, jo no havia nascut i ja existien! És una carrera molt especial, molt americana. Dura una setmana i es fa a Reno, al cul del món. Des del punt de vista de l’aviació és tot un repte. Hi corren els millors del món, jo ho veia com una cosa llunyana i complicada perquè has de tenir el temps de trobar patrocinador, etc.

En quin moment vas decidir participar-hi?

Fa tres anys vaig dir “això no se’m pot passar” i vaig començar a involucrar-me en conèixer aquest món, saber qui és qui, agafar informació. El 2017 em van convidar a veure de primera mà una competició i vaig decidir que allò ho havia de fer. En aquest temps vaig començar a conèixer gent, una persona que feia avions, una persona que feia hèlices i en un any ens hem preparat per participar-hi.

"Em vaig quedar a les portes de la final"

I la cursa com va anar?

Hi ha tres processos: els entrenaments lliures, les qualificacions i la final. Jo vaig fer els entrenaments i les qualificacions. Vaig anar a la Q1 i Q2, vaig quedar setena en la meva categoria. Vaig tenir un mal enlairament i com que són molt exigents en tot el que té a veure amb la seguretat, em van desqualificar per arribar a la final. Em va saber greu, però em vaig quedar a les portes. Perquè et facis una idea, l’home que va guanyar l’any passat tampoc va acabar aquest any perquè li va fallar el motor. En totes les curses –de motos o cotxes– sempre hi ha algú que “pringa”.

Hi tens previst tornar?

Hi ha una opció, però dependrà de si tinc equip o no. Tinc avió però és una com és una cosa molt americana, depèn una mica de tot. A partir de gener o febrer miraré quines opcions reals tenim, però de moment l’objectiu d’aquest any, que era córrer i tenir l’experiència, ha estat un èxit. Em vaig qualificar a 335 km/hora i pensa q estàs competint amb 8 avions a 10 metres de terra davant de 50.000 o 60.000 espectadors. Aquest any per sort no hi ha hagut cap accident mortal però cada any passa alguna cosa.

"És un món força tancat i força masclista"

Ets la vuitena dona en participar en aquesta cursa. Com es fa un lloc una dona en un món tradicionalment d’homes com aquest?

Com que hi porto tants anys ja ho tinc per la mà, però és veritat que has de demostrar-ho molt més. A més a més, és un món molt militar, la majoria d’aquests pilots son militars perquè al cap i a la fi són els que tenen els millors entrenaments. És un món força tancat i força masclista. Tot i que sembla que els americans siguin més igualitaris, no deixa de ser un món complicat. No deixa de ser difícil. Però escolta, és el que hi ha i de la dificultat sovint en surt una virtut.

I l’entrenament com ha estat? Et deus haver hagut de preparar molt tant físicament com psicològica.

Ha estat un entrenament molt específic. En nou mesos he estat sis vegades als Estats Units. M’he gastat més diners en viatges a Estats Units...! He volat molts avions diferents, de diverses èpoques, avions de la Guerra Mundial, avions de Fórmula 1... Tot plegat per tenir més sensibilitat de cara a la cursa. M’he hagut de llançar en paracaigudes i he entrenat al CAR de Sant Cugat. I ara toca tornar a la vida normal fins que decidim què fer l’any vinent.

"Quan vaig haver de decidir quina carrera tradicional fer -entre INEF i Història de l’Art- em vaig decidir per l’aviació"

Vas començar a volar als 17 anys. Què porta a una persona tan jove a interessar-se pel món de l’aviació?

Sempre he estat una persona inquieta. Amb uns amics vaig provar d’anar a volar quan tenia 17 o 18 anys i vaig pensar “això em mola”. I quan vaig haver de decidir quina carrera tradicional fer -entre INEF i Història de l’Art- em vaig decidir per l’aviació. Vaig anar a estudiar a Estats Units per aprendre la llengua i, com vaig veure que era mes fàcil, m’hi vaig quedar.

Acabes d’esmentar l’època en què vas viure als Estats Units i ara vius a Catalunya. Quines diferències hi trobes com a dona emprenedora en el món de l’aviació?

Aquí vivim en una societat massa poc emprenedora, hi ha massa restriccions per fer-ho tot, has de demostrar molt. I allà a qualsevol que vol emprendre, el sistema li ho permet. Aquí tot és molt més complicat, està sobreregulat, hi ha molt més funcionariat i enlloc d’agilitzar, el que fa és posar traves, és l’antítesi del liberalisme.

Un cop superada aquesta fita, quins són els propers objectius que et marques?

De moment l’objectiu d’aquest any l’he assolit. De cara a l’any vinent he de veure si em compensa i em val la pena tornar a fer un esforç com aquest per tornar a competir. Partim de la base que jo no visc d’això. Tot i que puc trobar finançament, són preguntes s’han d’anar contestant en els propers mesos. Però pensa que la part bona del món de l’aviació és que no té data de caducitat. No és com d’altres esports que als 30 anys ho hagis d’haver aconseguit. Per exemple, l’any passat l’home que va guanyar tenia 68 anys.

 

NOTA: Fotos cedides per Mercè Martí.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat