"El cas Pujol va ser un desengany molt gran"

Carme Solsona Va ser diputada de la VI legislatura al Congrés dels Diputats (1996-2000)

Carme Solsona, l'única diputada santfeliuenca al Congrés dels Diputats, parla sense embuts. Va ser diputada per CiU en la VI legislatura (1996-2000), en què va exercir de portaveu de la comissió pels drets de les dones. D'aquella etapa, destaca que "es podia negociar" i en recorda especialment tirar endavant la llei per la conciliació de vida laboral i familiar i les pressions que va rebre abans de votar a favor de l'ampliació de la llei de l'avortament. Abans d'entrar en política, va ser professora d'Història a l'Escola Verge de la Mercè i a l'Institut Olorda.

Implicada en la lluita per la igualtat, ha estat presidenta de l'Associació Comarcal per la Igualtat de la Dona al Baix Llobregat (ACID) i del Consell Nacional de Dones de Catalunya, creu que s'ha avança molt a poc a poc amb aquests temes. Ara, allunyada de l'esfera política, es manté activa en la vida cultural santfeliuenca i al Consell Nacional de Dones, treballant per fomentar l'envelliment actiu. En aquesta conversa, parlem del seu pas pel Congrés dels Diputats, de com veu el moment polític actual i del feminisme i la lluita per la igualtat.

Va ser diputada al Congrés per CiU durant una legislatura, del 1996 al 2000. Com valora l'etapa al Congrés dels Diputats?

N'estic molt satisfeta, va ser una etapa molt important, però molt curta. Vaig arribar a ser diputada una mica per casualitat. Com que en política funcionen les quotes, jo m'hi vaig trobar perquè era dona i del Baix Llobregat. Estava en una associació de dones, m'ho van proposar i vaig dir: per què no? De vegades les dones tenim tendència a dir que no, que potser no en sabrem, i vaig voler dir que sí. I va anar molt bé, em va agradar molt haver-ho fet.

"La política no és un modus vivendi, s'hauria de limitar la gent a fer unes etapes i prou".

I després d'aquells quatre anys, no va voler seguir en política?

Quan va acabar la legislatura, em van proposar treballar en una direcció general, però vaig dir que no. També em van dir d'anar a les llistes del Senat, que quedaria malament si no hi anava, però jo els deia: "ja sé que no sortiré, si hi vaig és per fer-vos quedar bé a vosaltres". La gent s'estranyava que no volgués continuar, però jo no tenia vocació política i, en canvi, veies que hi havia gent que sí que volia anar escalant. També hem de pensar que la política no és un modus vivendi, s'hauria de limitar la gent a fer unes etapes i prou.

El dia a dia al Congrés era intens?

Sí, però me'n vaig sortir bé. Havia de preparar temes, i a això ja hi estava acostumada. A més, vaig ser diputada en la legislatura que depenia dels vots de CiU i la veritat és que vam poder fer moltes coses, vam poder influïr.

Es podia negociar?

I tant, i és el que més m'agradava. A la resta d'Espanya no en saben gaire de pactar i negociar, perquè es pensen que vol dir rebaixar-te i cedir. A les comissions, s'havia de parlar per mirar què interessa a cadascú i estar disposat a cedir en uns temes o altres. Era molt intens i també molt divertit. Amb els temes del ple era diferent perquè ja venien dats i beneïts. De fet, moltes vegades la gent no és al ple perquè ja està tot decidir a les comissions i els diputats el segueixen però des dels monitors dels despatxos.

Una de les qüestions que es va negociar en aquella legislatura va ser el soterrament de les vies de Sant Feliu.

Sí, però fa més de vint anys i ja veus com estem encara. Sempre calia negociar Generalitat, Estat i Ajuntament i mai arribava el pressupost. Tot s'anava allargant.

En l'últim any s'han fet els passos per reactivar el soterrament i ara s'està pendent que es licitin les obres perquè comencin a finals d'aquest 2019. Creu que tirarà endavant?

No m'ho acabo de creure. Diuen que sí, però no ho tinc clar. A més, també pot ser que comenci i s'estanqui i quedi l'obra a mitges.

Té algun record especial d'alguna cosa que s'aconseguís en aquella legislatura?

És complicat, perquè quan hi arribes et penses que podràs fer lleis i canviar coses, i després s'han de fer comissions, compareixences, etc. El que sí que vaig aconseguir va ser firmar la llei de conciliació de vida laboral i vida familiar, que després s'ha anat ampliant. Per exemple, el que regula els permisos paternals, que ara també s'ampliaran. Però potser el més difícil, i fins i tot impactant, va ser l'ampliació de la llei de l'avortament, el 1998.

"Vaig tenir moltes pressions de lobbies perquè no votés a favor de l'ampliació de la llei de l'avortament. Va ser molt dur i molt violent"

Per què va ser tan difícil?

En realitat era la presa en consideració perquè es tractés el tema, era un dels primers supòsits. Però en aquell moment era un tema molt compremetedor. Des del grup de CiU ens van donar llibertat de vot. I dels 16 diputats de CiU, vaig ser una de les cinc diputades que hi vam votar a favor. La resta no hi van donar suport, un es va abstenir i els altres deu van votar en contra. Jo vaig tenir moltes pressions, va ser molt dur i molt violent.

Pressions del mateix partit?

No, de lobbies. Rebia cartes dels Bisbats pressionant-me perquè hi votés en contra.I recordo especialment una reunió amb un dirigent de l'Opus que va durar tota una tarda i vaig sortir amb el cap com un timbal. Es pensaven que em convencerien i no ho van fer. A més, votaves la presa en cosideració d'aquest tema, que se'n pogués parlar i a partir d'aquí legislar-ho. Però a l'Església ja li semblaves una avortista, i tampoc era això. Jo no volia votar-hi en contra perquè no pensava que pogués jutjar qui volia avortar. Una cosa era si ho faria jo i l'altra si ho faria en les circumstàncies concretes de les persones que s'hi trobaven. Amb les altres dones que vam votar a favor, després comentàvem que segur que hi havia molts homes votant que no que després portarien les dones a avortar. I, en canvi, nosaltres que érem catòliques practicants vam sortir com si fóssim avortistes.

Amb què se sent més satisfeta de la vida política al Congrés?

Recordo de manera molt positiva que hi havia molt companyerisme amb les diferents diputades amb els temes d'igualtat de la dona. Hi havia molta coordinació amb totes les dones dels diferents partits, independentment de les sigles.

Abans del Congrés, va ser regidora per CiU a Sant Feliu, però a l'oposició.

Va ser quan em vaig conscienciar amb els temes d'igualtat de la dona. I vaig fundar l'ACID, l'Associació Comarcal per la Igualtat de la Dona. En aquella època, hi havia associacions molt reivindicatives i l'ACID no ho era, però vam fer una bona feina perquè les dones grans aleshores gairebé no sortien de casa. Sobretot si eren viudes. I això les va ajudar. Des de l'associació, organitzàvem sortides per visitar institucions, com el Parlament de Catalunya, o el del País Basc, etc. També fèiem conferències de temes d'actualitat interessants i les dones s'hi anaven incorporant i s'hi trobaven bé. Després les dones ja es van organitzar per elles mateixes i vam deixar estar l'associació.

Com va ser que va entrar en política?

A través de ficar-me en activitats culturals del poble. Estava implicada amb el Premi Martí Dot, la comissió de cultura de l'Ajuntament... Arran d'això em van proposar anar a les llistes. Primer, quan t'ho proposen, tens certa prevenció i dubtes. I és curiós que em deien: "no t'amoïnis, si segurament no sortiràs". I llavors sorties, t'implicaves i feies coses. Aquest mateix comentari l'hem compartit amb moltes dones que entraven en política, algunes que després han estat importants, que els dien això mateix.

"En temes d'igualtat s'avança molt poc. Ara hi ha més conscienciació i se'n parla més, però no crec que haguem avançat"

El món de la política és tradicionalment un món molt masculinitzat.

Sí. Bé, després es va començar amb les quotes i les llistes cremallera per mirar de canviar-ho.

Dins del mateix partit, o a l'hora de fer política, sentia que hi havia discriminació pel fet de ser dona?

Sí, he de dir que sí.

En què es notava?

No ho sé, en moltes coses. Un exemple és que quan hi havia eleccions, les dones sempre acabaven a la seu del partit fent entrepans perquè els homes voltaven i venien després. Però bé, això també ha anat evolucionant.

Després d'haver treballat amb temes d'igualtat, creu que s'ha avançat durant aquests anys?

S'avança molt poc. Contínuament se'n parla, però jo que cada any anava a Nacions Unides per debatre en la comissió d'igualtat tinc la sensació que dels anys 90 fins ara es continuen tractant els mateixos temes. Hi ha més conscienciació i se'n parla més als mitjans, però no crec que haguem avançat. Penso que fins i tot hi ha més violència amb els maltractaments. És veritat que abans no es denunciava tant. Però crec que la societat ara és més violenta.

Com veu el moviment feminista actual?

Està més fort i més reivindicatiu, pequè les dones al final se'n cansen i surten al carrer. Crec que fins i tot ara hi ha més motius per ser encara més reivindicatives. A banda dels maltractaments, també hi ha el tema de la bretxa salarial, encara hi ha molta diferència i això costa molt de canviar. Passa a tots els països, però a Espanya també. I la conciliació, tot i que s'ha anat canviant, també costa molt.

"Els independentistes s'haurien de posar d'acord. Ja no sé quants presidents tenim ara. Qui és el president?"

Continua vinculada a la política?

No, me'n mantinc al marge. Dono suport quan convé, però últimament ja no, perquè estic completament desorientada amb tot el que està passant. Amb el moviment independentista i tot el que va passar l'any passat, quan van començar a parlar d'eleccions, vaig dir prou. A partir d'aquí ja venen les baralles i la guerra per la cadira i el sou. Fa uns anys potser hi havia més vocació desinteressada i ara la gent es pensa que fer política és assegurar-te un sou de per vida.

Fins fa no tants anys bona part de la gent vinculada a Convergència no era independentista. Què li sembla aquest viratge cap a la independència?

És que ens fan ser independentistes. T'indignes a cada gest. Una cosa era ser molt catalanista i molt autonomista, però al final dius prou. Han passat moltes coses que ens han fet ser independentistes.

Com ha viscut l'últim any, amb els empresonaments als líders polítics?

És indignant i horrorós. Inexplicable.

Creu que es resoldrà d'alguna manera la situació?

Si no es posen d'acord no ho veig clar. I s'han de posar d'acord els diferents grups independentistes, però també dins de cada grup. Perquè ja no sé quants presidents tenim ara. Qui és el president?

"El cas Pujol va ser un desengany molt gran."

Comparat amb les etapes que va viure, què trobava a faltar de la política actual?

Més respecte entre uns i altres. Una mica d'educació i les formes. Potser abans la gent també s'odiava però es veia més companyerisme. També és cert que dels líders polítics que coneixia o amb els que m'identificava ja no n'hi ha cap.

De fet, Convergència ha anat evolucionant i actualment també hi ha diferents branques, com Junts per Catalunya, La Crida... De quina se sent més a prop?

No ho sé. Si no es posen d'acord entre ells, i després amb els d'ERC i després amb la resta dels independentistes, si no fan això, no farem res. Cadascú va a la seva.

La transformació de Convergència està marcada també per tot el cas de corrupció de Jordi Pujol. Com ho va viure?

Molt malament. Va ser un desengany molt gran. Pujol era el nostre líder, una persona que pensaves que era tan recta i moralista... També és cert que ha sigut l'únic que ha sortit a dir el que ha fet i a donar la cara pels fills. Però et desmoralitza molt. Malgrat tot, crec que s'ha de reconèixer la seva obra feta i la seva manera de fer política. Perquè almenys aleshores en trèiem alguna cosa, amb el peix al cove, perquè ara no en treiem res. I a partir d'aquí, els convergents ja es van començar a dividir. Ara les tietes típiques de Convergència no saben a qui votar. Ja va desaparèixer el nom de Convergència, veies la gent mirant les paperetes i no sabien quin partit era què. Dels diferents moviments actuals tampoc sé ben bé cadascun què pretén i no saps per qui decantar-te. Dels que jo coneixia i em mereixien confiança, en queda algun per Madrid, però la resta ja no hi són.

"Es parla poc del maltractament a les dones grans"

Participa de la vida de Sant Feliu?

A Sant Feliu es fan moltes coses, sobretot de tipus cultural. De vegades no dono l'abast perquè se'n fan el mateix dia. M'he apuntat en activitats de la Biblioteca, CineBaix, a l'Ateneu...

Com és el seu dia a dia actualment?

Pràcticament cada dia tinc alguna activitat. Formo part d'una associació a Barcelona, Dones per la llibertat i la democràcia, aquest organisme consultor de Nacions Unides. Vaig ser-ne secretària general, ara ja no en tinc resposabilitat, però estem molt al dia de moltes coses. També estic al Consell Nacional de dones d'Espanya, una associació amb què treballant el tema de la dona gran. Es parla poc del maltractament a les dones grans.

Quin tipus de maltractament?

No només per part de la família, sinó maltractament institucional. Per exemple, si t'has d'operar d'alguna cosa, de vegades ja no et fan cas perquè diuen ja amb aquesta edat no cal. O la soledat, que és una cosa que no es veu però hi és. Treballem per estimular les dones perquè no es tanquin a casa, perquè de vegades tenim tendència a fer-ho perquè no ens trobem bé i ens cansem. Treballem per fomentar l'envelliment actiu, intentar fer alguna cosa encara que costi.

 

FOTOS: Marc Rius.

Comentaris

Maria Rosa Sant Feliu de Llobregat
2.

Coincideixo amb la Carme pensant que el més important del soterrament és que si comença s'acabi, i no que quedi penjat, pendent d'acabar, com les estacions de La Sagrera o de Girona. Estem segurs de que els diners arribaran per acabar bé l'obra? Amb el déficit d'inversions en infraestructures que estem veient continuament, com ens podem creure que aqui compliran fins al final?

  • 0
  • 0
Dr. Grijando La siudad del hamor
1.
Pujol va sortir a donar la cara? Pujol va sortir a reconèixer que havia ficat la mà a la caixa cinc minuts abans de què el descobrissin, a veure si ara haurem de fer-li un monument per haver sortit a "donar la cara". Li havien trincat i era qüestió d'hores o dies que se sabés, per això va sortir ell, per veure si així aconseguia emportar-se ell part de la culpa que tenen els seus fills, i per enganyar als quatre innocents que es creuen qualsevol cosa dels seus messies.
No, si li haurem de donar les gràcies i tot, ara.
  • 3
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat