"Volia fer una cançó que parlés dels diumenges i la imatge que tenia al cap era el Parc Torreblanca"

Clara Molins i Montse Martín Veu, guitarra i baix de Rombo

Rombo s'autodefineixen com "un grup de música i un grup d'amigues". Una doble faceta que transmeten a l'hora de fer cançons, tocar en directe i entendre la música. El resultat d'aquest procés de fusió musical i d'amistat arriba ara en forma de segon disc: "Clara Montse Núria". Quatre anys després del seu disc de debut, la banda d'indie-pop publica avui divendres un àlbum produït de nou pel també santfeliuenc David Rodríguez (La Estrella de David, La Bien Querida, Beef...).

Vuit cançons enèrgiques, amb guitarres estripades i ritmes potents, i amb lletres que parlen d'amor i desamor, nostàlgia i desenganys, de coses fràgils i però també de mirar endavant. De tot plegat n'ha sortit un disc de pop lluminós per a dies primaverals. Estrenaran el disc divendres que ve, 10 de maig, a l'Heliogàbal, i el 12 de juliol el presentaran a Sant Feliu en un concert als jardins del Palau Falguera al Cicle de Músics al Palau. Parlem amb Clara Molins i Montse Martín del nou disc, sobre de fer cançons, què implica tenir un grup, de música i de perquè el parc Torreblanca és a la foto de portada, el videoclip i el títol de la cançó que tanca el disc.

Clara Montse Núria és el vostre segon disc, que arriba quatre anys després del disc de debut, Rombo. Per què heu trigat tot aquest temps entre publicar l'un i l'altre?

Clara Molins: En aquest temps, hem viscut molts canvis dins la banda. La bateria original de Rombo, l'Anna Bosch, va deixar el grup en un moment en què havíem de decidir gravar un disc i això ens va fer trontollar moltíssim. Com que vam estar temps sense assajar perquè sense bateria res sona igual, es va alentir molt tot el procés. Fins que vam trobar un bateria substitut, el Pedro Señalada, amb qui ens vam entendre molt bé. Això ens va ajudar a reprendre les cançons i fer-ne de noves per tenir un gruix de temes per fer un disc.

Montse Martín: A més, laboralment també vam passar una època amb molta incompatibilitat. Les feines també ens treuen temps per dedicar-nos al grup i durant un temps ens costava trobar dies per assajar. La incorporació del Pedro ens va ajudar perquè, de fet, moltes de les cançons del nou disc ja existien, havíem seguit creant.

"Algunes cançons que ja fèiem en concerts s'han transformat amb la gravació. Són les mateixes però alhora diferents i això ens agrada molt".

De fet, algunes de les cançons noves les tocàveu fins i tot en concerts. Han canviat molt un cop gravades?

C. M. El procés de producció amb el David va començar fa un parell d'anys. Era el moment en què no teníem bateria i ell ens va proposar fer les bateries amb l'ordinador, cosa que va fer que les cançons s'anessin transformant a mesura que ens feia propostes. I una cançó que era d'una manera determinada després ha canviat molt. Això es notarà quan fem els concerts a partir d'ara, perquè són les mateixes cançons però alhora diferents. I això ens agrada molt.

El disc, igual que el primer, Rombo, l'ha produït David Rodríguez. Teníeu clar que volíeu que fos ell el productor?

M.M. Sí, del tot, perquè ens entén perfectament. Nosaltres tenim les coses molt clares i una manera concreta de com volem que siguin, però quan parlem amb ell, ens ho desmunta i després t'adones que té raó. És molt visionari.

C.M. Amb el David tenim un gust musical similar. I és una persona relaxada com nosaltres. Això potser també ha fet que les coses anessin més lentes. També ha estat una gravació que en algunes parts hem fet a distància, ell a Madrid i nosaltres a Barcelona.

Com ha estat aquest procés de gravar a distància?

C. M. Jo havia de gravar la guitarra i la veu d'una cançó amb el tempo que el David ens deia i li enviàvem perquè ell pogués anar fent des de Madrid.

M.M. Llavors ell ens la tornava ja una mica produïda i arranjada perquè la treballéssim a partir d'una proposta.

C.M. I en aquest procés, jo havia gravat moltes cançons amb guitarra i veu de manera poc ortodoxa. Gravant la veu amb el portàtil i amb un so que era molt particular, però alhora també especial, perquè estava més a prop del moment de la composició i ja quedava bé. Havien de ser referències però algunes s'han quedat definitivament al disc, pequè ens emocionava més. I això que en algunes veus hi ha incorreccions perquè quan gravava pensava que si m'equivocava no passava res, perquè no era el definitiu. Al final ens ha pogut més la sensibilitat de la veu d'aquell moment que no pas una veu gravada més bé.

És un disc curt, 8 cançons directes, que combinen energia i sensibilitat a parts iguals. Guitarres estripades i ritmes accelerats que contrasten amb lletres que parlen de coses fràgils. Buscàveu expressament allunyar-vos de melodies dolces per parlar d'amor?

C.M. Fas les lletres que et surten del cor i de l'ànima, això no ho pots triar massa, si no, acaba sent postís. Però durant el procés de gravació, el David tenia la intenció de fer aquest contrapes. I a mi em semblava bé, la idea de guitarres estridents, que no fossin del tot perfectes i no acabessin d'encaixar, que molestessin una mica. És una cosa ambivalent que ens agradava.

"A dia d'avui encara ens emocionem moltíssim quan sona bé una cosa".

En moltes de les cançons, s'hi respira nostàlgia i certa tristesa, però alhora hi ha també un punt lluminós i alegre. D'alguna manera el disc parla de fer-se gran?

C. M. Potser sí, i també és un disc que també parla de superar coses. És un disc de trencaments molt forts, però alhora de superar-los. De dir "això és el que hi ha" i mira, potser al final això és fer-se gran. També crec que el fet que durant el procés de gravació hem fet molta pinya entre nosaltres i aquesta amistat també es transmet en l'esperit del disc.

M. M. Per mi això ho respira molt. És un disc que parla de nosaltres, encara que les lletres no ho facin. Ens ha emocionat i ens ha unit moltíssim.

C.M. També passa que personalment totes hem viscut situacions similiars. Per tant, jo puc fer una lletra, però ens representa a totes. O per exemple, un dia la Montse va dir una frase que em va encantar, "passejo amb llops", i la vaig posar en una lletra. O la cançó Millor, que té una lletra on ens riem de nosaltres mateixes, perquè amb la Núria sempre diem que tenim la raó. Per tant, hi ha un munt de detalls així, intrínsecs d'un moment en què hem fet pinya com a amigues.

Al disc hi ha una evolució respecte el primer, tant per les lletres com pel so. Però alhora s'hi reconeix l'esperit del debut. Us sentiu molt lluny de Rombo de fa quatre anys?

C. M. Som unes flipades i no ho hem deixat de ser. I això és meravellós. Crec que aquest disc respira aquest esperit que respirava el primer perquè és així com ens surten les coses.

M. M. I està molt bé que ningú ens hagi tallat les ales en aquest sentit. Totes tres tenim aquest mateix punt d'emoció. Per exemple, és tan important en segons quins temes que la Clara digui una cosa d'una determinada manera, o que hi hagi unes veus, la línia de baix o un teclat concret... I a dia d'avui encara ens emocionem moltíssim quan sona bé una cosa. I és una feina que hem fet entre les tres, però encara ens mirem i ens emocionem quan surt bé. I això tan de bo no es perdés.

Quin procés seguiu per composar les cançons?

C.M. Fer les cançons és un procés molt íntim, perquè expliques coses que et passen a tu. En alguna cançó del primer disc no era així, intentava fer una mica de ficció, i després quan passa el temps em sembla falsa i no m'agrada. Per tant, parles de tu, però també incorpora la relació d'amistat amb elles, d'haver xerrat molt, sobre com ens sentim, "estic fatal, m'he enamorat"... Tot això són coses que s'incorporen a l'hora de composar perquè les cançons puc fer jo però en el fons parlen de totes. I després, a l'hora de tocar-les, cadascú fa les seves aportacions amb els seus instruments, totes diem la nostra.

"Si estic trista, anar al local és el millor lloc on puc anar, i si estic contenta, és el millor lloc on puc anar".

Què us permet la música i tenir un grup com el vostre? Per què és important per vosaltres Rombo?

M. M. Perquè va molt més enllà de la música. Per mi, tot el que té a veure amb els concerts o assajar em provoca una felicitat terrible. I tot el que m'hi trobo és increïble. Si estic trista, anar al local és el millor lloc on puc anar, i si estic contenta, és el millor lloc on puc anar. I si vaig a un concert, puc tenir un mal dia, però és tan bonic que te n'oblides.

C.M. I si és un moment en què va bé i com a grup funciona, tocar és una injecció de felictat i adrenalina. És molt bonic tenir un grup de música, i un grup d'amigues.

El 10 de maig presenteu el disc a l'Heliogàbal, teniu ganes de tocar les cançons en concert?

C.M. Ens fa molta il·lusió posar en escena totes les cançons tal i com estan gravades al disc perquè fins ara les havíem fet d'una manera i ara intentem imitar el resultat del disc.

M.M. Estar al local assajant és com estar en una habitació amb algú de molta confiança i, en canvi, quan fas un concert ho ofereixes al món. A més tenim un bateria nou, el Jordi Beltran, un amic nostre que fins ara no havia tocat la bateria, que s'hi ha posat i ho fa molt bé.

Com veieu el panorama musical del moment? És més difícil tocar ara que en els últims anys?

C.M. Hi va haver un problema de permisos per fer concerts en llocs com l'Heliogàbal que s'ha anat solucionant i s'hi poden tornar a fer concerts, i això és molt bona notícia. Però d'altra banda, el HiJau, que era un local prescriptor i on sempre que havíem tocat hi havíem estat molt bé, ha desaparegut. No és fàcil que hi hagi llocs on tocar, però es van reinventant.

M.M. Les bandes que es mouen del segell d'Indian Runners cada setmana tenen concerts. Per tant, crec que s'està fent cas a bandes noves i alhora la gent fa concerts a tot arreu. És a dir, et proposen tocar a llocs que no t'haguessis imaginat, com llibreries o patis, i això també implica que els programadors sempre busquin bandes. Crec que hi ha moviment. També tinc la sensació que la nostra realitat és optimista perquè tot just hem tret el disc i ja ens han sortit propostes i concerts. Hi ha un interès. De vegades també pensem que potser també hi ha una mica de quota, però benvinguda sigui.

Quin tipus de música escolteu?

C.M. Molt variada. Per exemple, jo ara estic recuperant el Dioptria de Pau Riba perquè fa 50 anys i és un disc meravellós en tots els sentits, i últimament l'estic escoltant molt. Però escoltem coses molt diferent. Des de la Molly Nilsson a Broadcast, un grup britànic que són molt emocionants i foscos alhora.

M.M. M'agrada deixar-me portar i escoltar coses diferents, novetats o coses estranyes que vaig descobrint. Per dir alguns noms del que he escoltat últimament, destacaria Lorena Álvarez, Marcelo Criminal, i el disc Desintegration de The Cure, que just ara ha fet trenta anys.

C.M. O ara el trap s'ha posat de moda i també ho acabes escoltant i t'acaba agradant. Des de l'Albany, el Kinder Malo o el que està fent ara la Rosalía, la cançó Con Altura m'encanta. La Rosalía ens agrada molt. Poser abans tenia més prejudicis, i ara estic més oberta a escoltar més coses diferents.

"Amb el tema "Torreblanca" vaig recrear una mica Sant Feliu: el so particular del campanar, els ànecs del parc..."

El tema que tanca el disc es titula Torreblanca, que és una cançó que és com una metàfora dels diumenges. I tant el videoclip com la foto de portada s'han fet allà. Què té el parc Torreblanca?

C.M. Jo volia parlar de la sensació decadent dels diumenges, encara que sembli un tòpic. D'aquesta tristesa que t'agafa quan s'acaba una cosa i en ve una de nova, això és com la metàfora dels diumenges. I quan vaig fer aquesta cançó, la meva idea del diumenge, no sé perquè, però era el Parc Torreblanca. La imatge del parc i el que feia quan era petita. I amb Torreblanca vaig recrear una mica Sant Feliu, el so particular del campanar, els ànecs del parc... De fet, la cançó primer es deia Diumenge, però li vaig canviar a Torreblanca, perquè en realitat era la imatge que tenia al cap quan volia parlar dels diumenges. I això va fer que després penséssim en anar a gravar el videoclip i la sessió de fotos al parc.

La portada també remet a una estètica clàssica, fins i tot dels setanta. És el que buscàveu?

M.M. Durant aquest temps, m'havia anat fixant en portades diferents que m'agradaven i me les anava guardant. I en totes hi havia un denominador comú, fossin antigues o modernes, totes tenien un pes clàssic que m'entusiasmava per la senzillesa. Vaig proposar fer alguna cosa semblant al que ha sortit, que és molt com som nosaltres, gens recargolat ni impostat. També teníem molt clara la foto de la sessió que vam fer, que és una foto molt accidental i natural, que és com som i el que volíem desprendre. Tot això ho vam traslladar al dissenyador gràfic Tomeu Mulet, que ha acabat dissenyant la portada.

Sant Feliu està ple de músics. Joan Dausà, Ramon Mirabet, The Penguins, La Estrella de David, OBK... Creieu que hi ha una escena santfeliuenca?

M.M. Escena tinc la sensació que no n'hi ha. Sí que hi va haver una generació, de gent molt vinculada al Casal de Joves, en què hi havia molts músics i era una època en què es feien molts concerts a Sant Feliu. Nosaltres això ja no ho vam enganxar pràcticament i crec que ara no hi ha aquesta incondicionalitat que es respirava aleshores. S'autoconsumia molt i ara potser hi ha moltes més opcions, i no ens fem tan suport entre nosaltres. Però està clar que existeix, que hi ha molts grups que surten de Sant Feliu.

C.M. Potser tampoc hi ha tan públic a Sant Feliu. I si hi has tocat, has d'esperar per toranr-hi a tocar. I alhora costa molt que la gent vingui de Barcelona a veure concerts a Sant Feliu, i encara més si són grups petits.

 

FOTOS: Imatges promocionals cedides per Rombo. Irene Royo

Comentaris

Mete Manresa
1.

Enhorabona, Rombo!
Moltes ganes d'escoltar-vos, dones intenses i flipades! ;)

  • 0
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat