"He fet el disc que volia fer"

Ramon Mirabet Músic

El santfeliuenc Ramon Mirabet acaba de publicar el seu primer disc, ‘Happy Days’, produït per Marc Parrot. Ho fa tres anys després de passar pel programa musical ‘Nouvelle Star’, a França, on va quedar finalista, i després d’un temps en què no trobava la manera d’encaixar en el món de la música. No li agraden les etiquetes i la seva carta de presentació són 10 cançons en anglès on s’hi troba folk, pop, soul o blues. Parla de la música amb passió i humilitat, i ens explica com ha tirat endavant aquest disc,  que ha finançat tocant al carrer. Aquest divendres el presenta al Centre Parroquial de Sant Feliu en un concert que vol que sigui especial.

per Carme Verdoy

El disc l’ha produït Marc Parrot. Com ho has fet per acabar treballant amb ell?

En principi no tenia la idea de gravar amb el Marc Parrot. Però vaig voler-hi parlar perquè escoltés les meves cançons i m’aconsellés per on tirar. I vam connectar molt bé, ell ho va veure molt clar i em va dir que volia que gravés amb ell. Llavors jo li vaig explicar que jo no tenia els diners per gravar un disc així i, a partir d’aquí, ell també va fer un pressupost adaptat amb molt ‘carinyo’. De fet, els diners per finançar el disc els he aconseguit tocant al carrer.

Has tocat sobretot a França?
Sí, i també he estat a Anglaterra, Escòcia, Holanda, Estònia i vaig fer una ruta per Espanya. Però París és el lloc on m’ha anat millor. D’una banda, perquè hi havia els francesos que potser em reconeixien del concurs i, d’altra banda, em posava a tocar a les escales del Sacré Coeur, un lloc per on cada 10 minuts passen 300 persones noves i és un indret tranquil, davant de tot París... Crec que tocant una hora allà feia més diners que els que faré mai! A més, passaven molts americans, canadencs i australians, i el tipus de música que jo feia, country, o folk, per exemple, els agrada molt.

Quant de temps ha durat la gravació del disc?
Ha estat un procés llarg, perquè vaig gravar dues cançons, i just llavors em van trucar de Gestmusic per treballar al programa ‘Número uno’. Per tant, vaig parar  tres o quatre  mesos la gravació del disc. Potser al final ha estat un procés de gairebé un any, però de temps d’estudi ha estat un mes i mig.

Però ja hi vas anar amb cançons, perquè fa molt temps que compons.
Sí, ho faig des que era molt petit. Jo havia après a fer versions perquè sempre he sigut molt tímid a l’hora d’ensenyar les meves cançons.I vaig començar a tocar versions quan vaig decidir que havia de tocar davant la gent i també per aprendre a tocar la guitarra, perquè jo sempre havia tocat el piano.

Estàs satisfet del resultat final?
Sí, estic molt content, perquè he fet el disc que volia fer, jo em reconec en les cançons. Hagués pogut treure un disc abans, però no era el meu estil. ‘Happy days’ és una cançó que tenia des de fa 5 anys i des que la vaig fer fins ara he evolucionat molt. Musicalment sempre estàs aprenent, però en aquest cas, també hi ha un canvi com a persona. Ara sé per quin camí vull tirar.

Tens por d’alguna cosa?
No, no em fa por res. Potser si els diners que he invertit en el disc, els hagués tingut des de sempre, pensaria que si surt malament, els perdria, però com que mai no he tingut ni un duro...! És una cosa que tenia ganes de fer, és el disc que volia fer i si a la gent li agrada, els agradarà qui sóc jo i, si no, no els agradaré. Estic molt tranquil.

Fa tres anys vas participar al concurs televisiu Nouvelle Star, a França. Què t’ha aportat musicalment aquella experiència?
Musicalment em va ensenyar el que no vull fer a la música. Crec que a la vida en general el més important és saber què t’agrada i què no t’agrada per poder-te definir com a persona i ser feliç. I com que jo el programa musicalment el vaig viure tan malament, això em va ajudar a tenir clar el que no volia ser i el que tenia ganes de fer musicalment; i això ja és un premi molt gran.

Per això no vas gravar res després del programa?
Sí, perquè jo el programa me’l vaig prendre com una experiència personal i vaig aprendre moltes coses d’acting, vaig perdre molta vergonya. En això em va ajudar molt. Però musicalment va ser un caos. De fet, els dos anys posteriors al programa, estava completament perdut, em sentia sol i tot el que em proposaven  fer no m’agradava.

Et penedeixes d’haver-hi anat?
No. Perquè vaig aprendre això, que no sóc una màquina i que he de fer alguna cosa que senti de veritat. Vaig aprendre el que volia fer.

Potser si no hi haguessis anat, no hauries sabut com volies fer aquest disc?
Potser el camí hauria estat diferent.Quan jo tocava al carrer, tenia el somni que un dia vindria un productor i et fitxaria, però això no passava. I fent el programa em sentia com si m’hagués saltat etapes i hagués passat de començar des de baix a estar en un lloc que no m’agrada i que no em pertoca. Els 2 anys posteriors al programa vaig estar intentant gravar les meves cançons a França, però no funcionava perquè no era en francès i no era comercial. I al cap de dos anys he conegut al Marc Parrot i altra gent que m’ha donat força a començar de zero, tornar al carrer i fer les cançons que m’estaven dient tota l’estona que no podia fer. Amb això estic molt content.

Com definiries l’estil del disc?
No m’agrada definir les coses, i en la música tampoc. Al meu disc l’únic lligam que hi ha seria la meva veu, la manera de composar les cançons i els músics que som. Però no hi ha un sol estil musical, perquè hi ha una cançó més pop, una més folk, després hi ha alguna cosa molt més Nova Orleans, alguna cosa més ‘indie’… Però no hi ha un estil en particular, segurament el segon disc ja agafarà una línia més concreta.

Dius que el disc sou la veu, els músics i com fas les cançons. Com és aquest procés de fer cançons?
A mi no m’agrada estudiar música, però he escoltat sempre molta música. El meu pare és músic i per mi la música sempre hi ha estat. Però la primera vegada que vaig cantar davant d’amics meus va ser fa només cinc o sis anys! A mi la música em servia per desconnectar i fugir del món real, i encara segueix sent així. No dic: ‘he de compondre una cançó’ i m’hi poso. Les cançons que em surten perquè un dia em desperto, agafo la guitarra, vaig fent acords i improvisant i d’aquí em plantejo que potser d’allò en puc fer una cançó.

Els músics que t’acompanyen, ja els coneixies o els has buscat per fer aquest disc?
A més del Marc Parrot, els músics també han estat molt importants i tinc molta sort de tocar amb ells, perquè són molt bons!  De petit, ja me’ls mirava i veia que tocaven molt bé. El trombonista va ser alumne del meu pare i després ha tocat molt, per Estats Units, per exemple. És un dels millors d’Espanya, igual que el pianista, o el contrabaixista... Tots. Però com que els coneixia des que era petit, van ser ells els que m’anaven animant a fer algun projecte junts algun dia i ha anat així.

No t’agrada que t’encasellin ni tampoc les etiquetes, però tens algun referent musical?
Des de petit he escoltat molt jazz i molt divers, antics, estàndards, latin jazz... I també blues, per influència del meu pare. I a la meva mare també li agrada molt el gospel, el folk i la música anglesa. I si això ho vas escoltant des de petit, et queda dins. Després vas escoltant coses pel teu compte i el meu grup preferit és Nirvana, encara que no sigui el tipus de música que escolti ara! Però és que també m’ha influenciat molt fins i tot Michael Jackson, Ray Charles, Frank Sinatra… Ara escolto molt Jose Gonzalez, Kings of Convenience i també m’agrada molt la música electrònica. Crec que, d’alguna manera, tot influencia.

Aquest divendres presentes el disc en un concert a Sant Feliu. És un repte?
Tinc ganes de fer una cosa que no sigui de poble, és a dir, no vull que vinguin els meus amics i al final em diguin “molt bé, molt bé”, simplement perquè són amics meus. Vull fer un concert que estigui bé, perquè és la primera vegada que la gent escoltarà les meves cançons. Per primer cop em veuran a mi, i no em veuran a mi fent versions. Tinc ganes de disfrutar-ho.

I també portaràs col·laboracions, algunes també de Sant Feliu.
Volia fer alguna cosa especial, perquè hi ha gent que ha col·laborat al disc i crec que està bé poder-ho fer a casa. Per exemple, Liberation és un tema que havia compost pels Penguins, al final la vaig incorporar al disc, i em fa il·lusió que toquin ells. O els RIU, un grup de Sant Boi, que al final van col·laborar en un tema, també tocaran. M’agrada molt perquè tot va molt lligat amb les coses que he anat fent els últims anys. Per exemple, la segona maqueta que vaig gravar ho vaig fer al local on assagen els RIU des de fa 4 anys. O amb el Cor 685, que no han participat en el disc, però em va agradar molt la manera com ens vam conèixer, en un concert i vaig pensar que estaria bé que col·laboressin.

Creus que hi ha moviment musical a Sant Feliu?
Fins fa un any pensava que no, perquè no tenia ni idea de totes les coses que es fan. Crec que hi ha molt moviment i que cada cop la gent es respecta més, és més solidària i acceptem més les coses dels altres. Hi ha ganes d’ajudar als que s’aventuren a fer un pas endavant.

El panorama musical és molt diferent a França que aquí?
A França, en jazz van un pas endavant. Aquí hi ha molts bons músics, però a França tenen un estil molt particular. Però d’altra banda, trobo molt hipòcrita que a França em diguin que les cançons que faig les faci en francès perquè agradin i alhora siguin comercials. Volen música cantada en francès, però no és música francesa, és un estil més americà.

I això també passa aquí?
Aquí hi ha una cultura molt llatina, amb més cantautors de radiofórmula. Jo entenc que hi hagi molta gent a qui això li agrada però crec que fa molt mal. Fa molt mal perquè penso que els nens creixen amb el Gangnam Style, que a mi m’agrada molt, però també és important que els nens sàpiguen qui era Billie Holiday, Ray Charles o Janis Joplin. I si els nens no ho saben, això es perdrà. Però això passa aquí, a França i a tot arreu. D’altra banda, crec que la música en català ha fet un pas endavant i deixem de fer el que es feia a Anglaterra fa 10 anys. Es fan coses noves, atrevides i amb veus diferents. Jo no he sigut mai un gran fan ni de la música espanyola ni de la música en català, però ara veus que hi ha coses que són interessants.

A part del teu disc en solitari, estàs involucrat en més projectes musicals?
Estem muntant un projecte en castellà amb el baixista i compositor d’Ojos de Brujo i ara de Calima. Ens vam conèixer, ens vam entendre molt bé i estem començant, és un projecte que anirà a poc a poc. Després també canto amb Penguins, una opció que va sorgir durant aquests dos anys que jo estava perdut i conèixer-los m’ha ajudat molt per tornar a estar en un espai on em sentia a gust. I, a més, també estic preparant la banda sonora per un curtmetratge a França, d’un director jove, francès, que l’any passat va guanyar al festival de Venècia i el de Cannes.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat