“Als joves que vulguin escriure, els recomano que llegeixin molt'

Núria Pradas Escriptora

per CARME VERDOY

L'escriptora Núria Pradas té més d'una quarantena d'obres publicades, bàsicament en el món de la literatura infantil i juvenil. Va viure a Sant Feliu durant molts anys i en va treballar molts a l'Escola Mestral. Ara es dedica exclusivament a l'escriptura i viu a Sant Esteve Sesrovires però manté el vincle amb Sant Feliu. Fa poc que ha publicat Sota el mateix cel (Columna), un retrat molt dur dels conflictes que genera una guerra i que va rebre el premi Carlemany per al Foment de la Lectura. Parlem amb ella d'aquesta novel·la, de l'ofici d'escriptora i de projectes de futur.
 
A Sota el mateix cel situes una història d'amor en un context de guerra i a la França ocupada, durant la primera meitat de la Segona Guerra Mundial. Per què vas triar aquest escenari en concret?
 
Perquè a mi em cridava molt l'atenció el problema de les dones rapades. És un conflicte que també es dóna anteriorment en altres llocs, fins i tot a la Guerra Civil espanyola, com a càstig a dones que havien tingut contacte amb l'enemic. Eren càstigs sexuals perquè rapaven les dones davant de tothom i, per tant, se les privava de la seva fesomia, del seu físic, del cabell. Em cridava molt l'atenció perquè primer vaig pensar que era una cosa que es feia en un moment de guerra, però després vaig llegir que van ser més de 20.000 dones en tres anys! I vaig pensar que no era un fet anecdòtic. Crec que quan escrius una novel·la el motor de partida és aquest, sentir-te molt atret per una cosa i voler-la explicar. I com que la protagonista volia que fos una noia rapada, hi va haver una història d'amor. A partir d'aquest primer interès neix una mica aquesta novel·la.
 
També expliques el paper de les dones en les guerres.
 
Sí, perquè no només és el paper de la Claire, que és una noia de 16 anys que en l'època de volar i de viure es troba lligada per aquests fets, sinó també el paper de la mare, a la qual li canvia totalment la vida: es queda sense marit i després ha de viure la invasió dels alemanys a casa seva. Però també vaig intentar explicar una mica el paper de l'home, amb el personatge d'en Geert, que allà és l'enemic però ningú tria ser l'enemic i participar en una guerra. Quan parlo de l'obra amb adolescents, els dic que avui els personatges es trobarien en una platja de Lloret, un noi alemany de 18 anys i una noia francesa de 16, i s'enamorarien. A ells els passa això però  les circumstàncies fan que tot sigui més difícil.
 
A banda de la història d'amor, tota la resta és bastant crua. Volies fer un retrat de la guerra que es pogués traslladar a qualsevol altra guerra i que s'entengui com una tragèdia?
 
Fa poc ho parlava amb la meva mare, que va viure la guerra d'aquí i l'exili i ella té molt al cap quan fugien cap a França i els bombardejaven per les carreteres. Que una persona de més de 80 anys no es pugui treure aquesta imatge del cap vol dir que han de ser circumstàncies molt dures. Jo vaig triar precisament aquesta zona de França (Baixa Normandia) perquè és on es fa el desembarcament aliat, són zones que van quedar bombardejades i destruïdes; la vida allà va ser molt dura i la reconstrucció també. Per això vaig pensar que havia de triar una manera d'explicar-la molt senzilla. Penso que no et pots posar a fer floritures en una novel·la que parla tant per si sola.
 
El llenguatge és molt directe.
 
Sí, i m'ho vaig passar molt malament. Perquè, encara que m'ho combinava amb altres feines, van ser dos anys de visionar vídeos de les tolies (dones rapades) a França i testimonis, sobretot dels fills de la guerra. Al final tens ganes de fer una altra cosa perquè acabes vivint aquella tragèdia contínuament.
 
A la part final sembla que no hi hagi ni un bri d'esperança. És expressament?
 
Jo crec que l'únic fruit d'esperança és el nen. Clar que quan llegeixes els testimonis dels fills de la guerra... Per exemple, vaig llegir el testimoni d'una dona que havia crescut pensant que el seu pare havia mort jove i als 40 anys es va assabentar que el seu pare era un soldat nazi i va perdre la parla. És a dir, aquests nens potser no sabien qui eren però el poble sí. I és dur. És veritat que al final del llibre hi ha poca esperança. Jo sobretot quan penso en la mare i en com ha de viure el que queda per viure. Són situacions molt dures i per tant no cal disfressar-les gaire.
 
El personatge de la mare és incapaç d'estimar?
 
El vaig tocar molt, perquè pensava que era molt dura. Però és una dona que creu que ja no li pot passar res, però sempre pot passar alguna cosa més. I penso que ella carrega amb el nen però me l'imagino bastant incapaç de criar-lo. Segurament l’alimentarà i l'educarà, però estimar-lo? Tinc els meus dubtes.
 
Si el punt de partida era fer un homenatge a les dones rapades, l'escena en qüestió, bastant dura, devia ser un dels moments crucials a l'hora d'escriure'l.
 
Tenia molts dubtes, perquè tens els testimonis i t'adones que allò era una festa popular, on anaven arribant els presoners de guerra i s'anaven coneixent l'existència dels camps d'extermini. Era molt fort demanar a la gent que entengués que una noia potser per sobreviure s'havia ficat al llit amb un soldat nazi o se n'havia enamorat. Tot això ho puc entendre. Però aquest escarni públic, el càstig... I en canvi amb les prostitutes no passava perquè es pensa que això és la seva feina i ja està. Tot plegat ho vaig trobar molt dur. I em pregunto: per què no hi va haver cap home en situacions similars? A més, és curiós com explota aquesta ràbia de manera tan contundent i tan festivalera. Es pujaven les noies al camió i se les passejava pel poble i de vegades simplement és que la teva veïna et tingués mania. A la novel·la també es juga amb això, la Claire no s'adona del que passa fins que l'amiga l'avisa.
 
La història del nen queda oberta. T'has plantejat poder-la continuar en alguna altra novel·la?
 
A mi m'agradaria, perquè em vaig quedar amb ganes i amb molta bibliografia llegida. Fins i tot vaig dubtar si començar-lo amb el nen de protagonista. Però com que buscava un estil més directe i una senzillesa a l'hora d'explicar-ho, vaig pensar que ho complicava perquè quedaven serrells de coses que no explicava. Però és una altra història apassionant i hi ha molts testimonis, podria ser que la continués.
 
Escrivies la novel·la pensant en un públic jove?
 
Tot i que sempre he escrit per nens i per joves, vaig pensar que pel tema no seria per aquest públic. Potser pel tema vaig trobar que anava dirigida a un públic més gran. Però no ho penso gaire, a l'hora d'escriure, en la novel·la d'adults i juvenil hi ha aquesta frontera que penso que ja es decidirà.
 
De fet, vas rebre el Premi Carlemany que l'atorguen lectors d'entre 14 i 16 anys d'entre una selecció. Fa il·lusió que la triïn ells?
 
En fa molta! Primer la novel·la passa per un jurat adult i després les tres finalistes passen per aquests lectors, que he conegut personalment el dia de l'entrega de premis i en la presentació que vaig fer a Andorra. Però he de dir que són nens grans lectors, poc habituals, no són el prototip d'adolescent. Jo vaig presentar l'obra a l'editorial i me'n vaig oblidar una mica. Tampoc m'hagués agradat que me l'haguessin donat per ser una novel·la d'amor. Però eren lectors que em deien que mentre la llegien tenien moltes ganes de veure com s'acabava la història.
 
És agraït el públic  jove?
 
És un públic difícil perquè hi ha una sinceritat que la gent gran no té. Per exemple a Galícia, amb una novel·la que ha funcionat molt bé, un noi em va preguntar com havia estat capaç de fer una novel·la tan avorrida. En general diuen el que pensen. Ara, quan els agrada, pots estar segura que ha agradat de debò. En el cas d'Un estiu amb l'Anna, que és una novel·la que s'ha llegit molt entre 3r i 4t d'ESO, he rebut mails que m'emocionen perquè veus que els ha agradat i que quan et diuen que els ha marcat molt, veus que és de debò. Pots estar segur que no et menteixen.
 
I els nens?
 
Els nens són molt agraïts, per exemple amb La tieta Adela, que és per nens de 7 o 8 anys, s'ho passen molt bé llegint-la, i quan vas a una escola on ha funcionat, és una festa. És cansat, perquè durant el curs vas molt amunt i avall, però és molt agraït.
 
Està previst portar Sota el mateix cel a instituts?
 
A Andorra sí, perquè és el premi més important que es dóna a Andorra i només fa dos anys que té aquesta vessant adolescent. I sí que estarà com a lectura obligatòria en algun centre i en d'altres com a optativa. Això vol dir que l'any que ve hi aniré. Però a Catalunya, l'editorial Columna no treballa amb escoles, és més un llibre de llibreries. Per tant, en principi no crec que sigui un llibre d'anar a escoles.
 
Estàs treballant en algun altre llibre?
 
Estic en un projecte que està molt a les beceroles, és una novel·la de transfons històric. Però seria una cosa de cara a l'any que ve, ara encara estic en una fase encara de començar a mirar coses i estudiar. I pel que fa a literatura infantil, tinc dos o tres projectes a les mans: un parell de sèries de personatge i un llibre. Per sort, sempre tinc alguna cosa entre mans i van sortint. El fet de tenir una agent literària també va molt bé.
 
Ara et dediques exclusivament a l'escriptura. Tens dinàmiques i horaris a l'hora d'escriure?
 
Ara és l'època d'escriure. Durant el curs vaig voltant per fer actes a escoles als matins, i moltes tardes sí que puc treballar, però et talla el ritme. Ara que ho puc fer, són quatre hores al matí i quatre hores a la tarda, el ritme d'una feina normal. Els caps de setmana normalment escric, però sí que és bo tenir un horari. 
 
Què recomanaries a algú jove que tingui ganes d'escriure?
 
El secret és llegir, escriure molt i tenir molta paciència. Perquè és molt dur publicar per primera vegada i també acceptar crítiques. Però has de saber escoltar i tenir la paciència d'esperar que arribi el moment, i revisar sempre, no dir mai que una cosa està acabada. Ara Sota un mateix cel ja la retocaria segur. Quan vaig a les escoles als nanos els dic sobretot que tinguin molta paciència, que hi dediquin molt temps i sobretot que llegeixin molt, perquè això és la benzina.
 
Has viscut molt temps a Sant Feliu i has treballat a l'escola Mestral. Tota l'experiència en el món de l'educació t'ha servit a l'hora d'escriure?
 
Segur que sí. Igual que en el coneixement de les edats, perquè ara em costa més pensar-hi. Però són molts anys, i serveix per poder entendre la psicologia dels nanos, encara que vagin canviant. Ha estat una experiència que, com que vivia entre ells, va fer que comencés escrivint per llibres per nois i noies.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat