Entrevista inèdita

Joana Raspall i Juanola Poeta santfeliuenca

Em dic Marina Yeves Andrés i vaig prendre la decisió d’entrevistar a la Joana Raspall ja que va ser una de les dones que va poder viure i desenvolupar un paper important durant la República i la Guerra Civil, però sobretot durant la República. També vaig escollir-la ja que és un gran referent de la literatura catalana degut a totes les seves grans obres publicades, així com un icona per la ciutat de Sant Feliu de Llobregat.
Abans de començar amb el desenvolupament de l’entrevista vull agrair primer de tot a la protagonista d’aquesta entrevista, la Joana, el fet de que em volgués concedir una tarda al seu costat. També cal destacar dos persones que han jugat un paper important: l’Àngels Perea, una gran persona a qui vull agrair tota l’ajuda que m’ha ofert i tota la seva  dedicació i a la filla de la Joana Raspall, l’Imma, agrair-li el fet de poder-me haver concertat aquesta entrevista.
 
Per mi va ser tot un honor poder-li fer aquesta entrevista a una persona tant admirable com és la Joana Raspall. Va ser una estona molt entranyable, en la que apart de respondre a les meves preguntes, ens va voler obrir una petita part del seu passat i així ensenyar-nos quina havia sigut la seva vida. Com a bona escriptora i poetessa ens va voler ensenyar alguns dels seus llibres i finalment ens va fer sentir afortunats mentre llegia en veu alta alguns dels seus poemes.
Una de les frases que vull destacar que va dir es: “ Agraeixo a la gent d’altres països o d’altres regions que hagi fet l’esforç d’aprendre català, s’ha d’anar triomfant en diferents personalitats”.
Cal destacar que el 2013 és l’any Joana Raspall.
 
 
Biografia
 
Joana Raspall i Juanola neix el 1913 a la Barceloneta. La seva família vivia a Masnou quan ella va néixer. Tres anys després, la família va a viure a Sant Feliu de Llobregat i construeixen una torre, lloc on Joana Raspall ha viscut sempre.  Allà la porten a l’escola municipal. La seva mare, francesa, l’envia quan té onze anys a Perpinyà i així poder aprendre francès i rebre una bona educació. Allà només hi està durant un any degut a que el seu pare mor a l’any següent i ella decideix quedar-se a Catalunya.
 
Un altre cop a Sant Feliu, realitza els estudis de comptabilitat i a l’edat de catorze anys, tot i que ella sempre va escriure, es quan  comença a publicar en revistes locals. Des d’una revista de Sant Feliu, anomenada “Claror”, ella i altres nois i noies de la seva edat realitzen una campanya  per reivindicar la presencia d’una biblioteca per als infants del poble. Degut a això, la seva petició va arribar a Jordi Rubió, director de la Biblioteca de Catalunya, que després de conèixer a Joana Raspall li va recomanar que realitzés els estudis de bibliotecària. Gràcies a la seva gran preparació per les proves accedeix a l’escola de Bibliotecàries i allà va tenir professors que van desenvolupar un paper important dins la cultura catalana, com Carles Riba. Un cop acabats els estudis se’n va a la biblioteca de Vilafranca del Penedès a fer les pràctiques de bibliotecària i després cobreix la plaça com interina allà mateix, allà està fins que té lloc el final de la guerra. Ella i la seva companya poden salvar una bona part de llibres catalans i així poder evitar que caiguessin sota influència dels soldats de Franco. Torna a casa, i treballa d’administrativa i al 1941 es casa amb el doctor Cauhé i té tres filles i un fill.
Si parlem de la seva activitat literària podem destacar algunes de les seves obres com: Bon dia, poesia (1996), Versos amics (1998), Concert de poesia (2004)...També publica tres llibres de poesia i al 2007 la seva primera novel·la, Diamants i culs de got. Al 2008 es prepara la publicació d'un recull de narracions, El cau de les heures. Després de la publicació de Jardí Vivent han sortit 6 llibres més: Batecs de paraules (2013) , 46 poemes i 2 contes (antologia llibres publicats a Abadia de Montserrat) , Joana de les paraules clares (2013) , Divuit poemes de Nadal i un de Cap d'any (2013), Poemes per a tot l'any (2013) i El retrat de l’avi (2013)  que és un relat per a nens cecs.
 
Preguntes
 
Quin creu que ha estat el paper de la dona des d’un punt de vista social en els segle XIX, XX i XXI?
 
Estic convençuda que la dona ha avançat, que no podia quedar-se parada en el passat, havia d’avançar i no quedar-se endarrerida, i tot això ha sigut gràcies a que les dones han anat aprofitant cada moment, s’han aferrat a totes les oportunitats que se li han presentat i ha sortit endavant.
 
Senyora Raspall, vostè que va viure en aquell període, com va viure la segona república, la guerra civil  i finalment l’etapa del franquisme tenint en compte que era una dona? Creu que aquests diferents períodes van marcar un abans i un després en la trajectòria de la dona?
 
La situació durant tots aquells períodes va ser confosa, però no com a dona, sinó ja com a persona.
Durant el període de la República, gràcies a les meves vivències i  sensacions, puc dir que la dona era molt igual a l’home, però tot i que més tard va arribar el franquisme, no es va produir cap canvi. Tot i així    “Jo vaig seguir fent el que feia sempre, vaig seguir fent la meva manera de fer...”.
 
Sabem el cas de la Caterina Albert que va haver d’adoptar el pseudònim de Víctor Català per poder difondre les seves obres. Va ser difícil per vostè endinsar-se en el mon literari?
 
Jo no vaig tenir cap tipus de problema en aquest àmbit, no vaig haver    d’utilitzar cap pseudònim per poder publicar les meves obres de versos per a nens. Però una de les anècdotes que si recordo és que quan vaig publicar el meu segon llibre Bon dia, poesia(1996), no trobava editorial que me’l publiqués. Per això va trigar tant a sortir d’un a l’altre. Us preguntareu per què volia escriure tants versos per nens, i la resposta és perquè no volia que quan jo morís aquests nens es quedessin senseversos.
*El primer llibre que és “Petits poemes per a nois i noies” (1981) li van publicar de seguida, es més, li van demanar que l’escrivís. Va ser amb el segon quan es va produir el fet esmentat anteriorment.

Quan vostè era petita tenia algun somni que més tard ha pogut gaudir?
 
Jo de petita volia ser una artista de cine. Però em vaig trobar que va arribar un punt en el que vaig parar a pensar, i veia que als nens a les escoles no els hi feien cap classe de literatura i a mi em resultava necessari el fet de que algú els hi pogués ensenyar. Quan els hi feien la pregunta: “ Què sabeu de poesia?” els nens responien una poesia que deia: “ Era un sabio que un día...” llavors va ser quan em vaig adonar de que els nens sabien lo mateix que jo quan era petita i això havia de canviar. Era un clar indicador de que l’educació no anava a més.
 
Recorda vostè alguna anècdota relacionada amb la seva condició de dona?
 
Si, un fet que recordo es que a casa meva, quan era petita, la meva mare era la que més cultura tenia i es va trobar submergida en una família sense cultura. Ella era francesa, i tota la cultura adquirida que tenia l’havia rebut a França. El motiu pel qual la meva mare sabia català era gràcies a les reunions que el meu pare tenia amb catalans que vivien a França, ja que ell vivia allà perquè era desertor.
 
Després de tota la feina feta per les dones de la seva generació envers la igualtat, creu que en aquests moments la dona està plenament introduïda a la societat i ,per tant, dir que es igual a l’home?
 
Sincerament, si crec que la dona actualment està introduïda a la societat i que és igual a l’home.
 
Quin consell ens donaria vostè a les noves generacions per a mantenir i continuar el treball  fet per les dones des del segle XIX?
 
Quan estem convençuts i pensem que una cosa és realment necessària i la realització d’aquesta cosa ens fa feliç, fem-la!, quan desitges fer una cosa l’has de fer. Hem de buscar a alguna persona o un grup de persones que pensi com nosaltres i amb la seva ajuda portar a terme el nostre desig perquè com més persones siguem, més se’ns escoltarà.
 
Després d’aquesta entrevista no és difícil esbrinar que la vida de la nostra protagonista no va ser una vida fàcil, sinó al contrari, va patir una sèrie d’esdeveniments que han marcat la nostra historia i ella pot dir que va ser una clara protagonista i supervivent. La Joana mai es va donar per vençuda i gràcies a les seves grans aportacions, avui en dia, l’educació, la llengua catalana i altres aspectes relacionats amb la cultura, son millors. Tanquem aquesta entrevista amb la sensació d’haver recorregut un camí per la vida i la pròpia historia de la Joana, on hem pogut veure guerres i situacions realment dures però que com una metàfora i tal com fa en el seu llibre Jardí vivent, la seva trajectòria la divideix en violetes, margarides, roses i punxes, i pensaments. Gràcies Joana per no haver-te donat mai per vençuda, per haver lluitat i treballat per la llengua catalana i  per fer d’aquesta, una llengua única i especial!


Marxaré sola;
deixeu-me que ara sigui
tant amb vosaltres.
Tindré temps d'enyorar-vos;
l'eternitat és llarga.
(Joana Raspall: Instants )
 
L’altra dimensió
La vida ens deixarà; ja no tindrem
la forma corporal que delimita
el nostre aspecte humà, el que estimàvem,
i que sovint avarament servíem
amb afanyosa vanitat esclava.
Amb els batecs de l’ànima inquieta,
Fecundats per la ment, hauran pres vida
Impulsos d’ideals, d’amor, de lluites,
dintre de l’espai d’una dimensió nova.
Cada idea, creada en l’inefable
taller misteriós de la consciencia,

construirà un ésser que ens supera.
 
¿És aquesta la vida “perdurable”
del nostre Credo?¿La que dins del Cosmos
transformarà la insensible matèria
en esperit que actua i vivifica?
 
Devem ser eines del diví projecte.
La mort deu ser la porta d’una vida
espiritualment  generadora.

 

Si pensem retrobar-nos-hi, estimem-nos.
Només l’amor mereix tenir-hi essència.
(Joana Raspall: Jardí vivent)

 

Comentaris

Imma Cauhé Sant Feliu de Llobregat
1.
Vull aclarir que el meu besavi, l´avi de la meva mare Joana Raspall, va ser desertor no per ideals polítics, va ser desertor per ser pacifista i tenir terror a les armes. Per aquesta raó, va fugir d'Espanya un any abans de que el quintessin per fer el servei militar. Això li va costar estar una trentena o més d'anys sense poder tornar de l'exili que ell va decidir viure per tal de no estar prop de les armes.(Cosa que no va aconseguir ja que es va trobar a França amb la guerra, però això ja és un altre història).
  • 0
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat