Passejada des del Palau Falguera al riu.


Dissabte a mig matí, fa un dia molt bo. Travesso el parc del Palau Falguera per sota els plataners i en surto sota l’atenta mirada de la sirena d’alarma química. Enfilo el carrer Sant Josep sortejant els nous semàfors fins a la vorera dels arbres florits del parc Llobregat. Una ondulada catifa verda, esquitxada de colors vius dels que hi prenen el sol, envolta un llac buit i abandonat amb quatre dits d’aigua de pluja.
Deixo la gespa i m’endinso per sota el pont d’El Pla a la riera mare, la riera de la Salut, una recta de ciment fins el riu, bé millor dit, fins el talús de l’autopista. Per la dreta m’acompanya una acolorida cinta ‘grafitera’ que va lliscant per les parets de la canalització de la riera que em separa dels camps returats i florits. Els grocs tubs del gas aixequen el cap com ferms vigilants del camí.
Hi ha un constant transit de cotxes, bastants ciclistes equipats com Deu mana i alguns caminants. Un ram de flors i el que sembla va ser una bandera, pengen del filat de la tanca del pou ‘Estrella’ de les aigües. La paret plena d’evocacions, records i missatges ‘grafiters’ d’amics, parents, coneguts i desconeguts, és un perpetu recordatori a algú que ja no hi és.
El brunzit i la remor del tràfic va dominant l’ambient. Un malmès pont de ciment em permet salvar el canal a cel obert que transcorre paral·lel a l’autopista i entrar a les seves entranyes per un túnel de parets ‘grafitades’. Per fi, el riu!.
El riu em sorprèn amb una exultant vegetació i amb un abundant cabal. Està ple d’illes verdes i en alguns llocs, la llera té una amplada important, vaja que fa patxoca. Pràcticament no es veuen deixalles, no sé si se les ha emportat el riu o estan sota l’exuberant vegetació.
Tiro cap avall, en direcció a Sant Joan, pel camí paral·lel al riu. A l’esquerra en queden les tanques dels camps adornades amb somiers metàl·lics, palets i altres materials de deixalleria. A la dreta una abundosa i en alguns indrets alta barrera de vegetació em priva d’accedir arran d’aigua. En aquesta zona hi trobo caminants de totes les edats i ciclistes que van amunt i avall.
Una plataforma grisa sobre pilars es divisa a la llunyania, és l’autovia. S’erigeix com una catedral sobre una catifa liquida marró vorejada de bordons verds. Un cop a sota la seva estructura, impressiona encara que no sigui d’estil gòtic. La filera de columnes alineades com atlants aguanten el tapís rodant i amb un elegant revolt l’entreguen a l’altra riba.
Hi ha ocells, ànecs, en alguna zona sembla un aiguamoll. El sol pica de valent.
Retorno pel camí asfaltat que voreja l’autopista entre un mar de tanques de somiers metàl·lics de molles i de lames que delimiten els camps. En alguns hi ha molta activitat, uns treballen el tros, altres preparen la costellada o la paella, a la majoria no hi ha ningú, però estan ben endreçats i fan goig.
Records de canyissars polsegosos, rètols, filferrades, ... en venen a la memòria evocant la seva construcció, quan soc a tocar de l’autopista. M’endinso pel túnel entapissat de parets acolorides acompanyat del brunzit dels cotxes que em retorna a la riera de la Salut.
Fins ara tenia davant la forma trapezoïdal de la muntanya de Montpedros (Sant Antoni), ara tinc una silueta trencada i tacada: la muntanya de Olorda.
La cinta acolorida ‘grafitera’ em torna acompanyar. Darrera, continuen els camps ordenats i florits. Un pagès treballa en solitari amb el motocultor a ple sol. Diviso els primers blocs de pisos d’El Pla. Un indicador blau em diu que estic en el Camí de Sant Jaume des de Barcelona. També diu: Martorell 16 Km., Montserrat  41,2 Km. Sort que vaig a casa i ja és aprop.

Traspaso la carretera d’El Pla per sota, enfilo el camí empedrat lateral per davant de les dunes verdes del parc Llobregat, on una noia pren el sol en un banc. Les pistes de petanca estan netes i buides, una llarga filera d’arbres ben arrenglerats em marca la direcció fins al meu final, el Palau Falguera.


Dissabte, 2/04/2011.