Dol per la mort de Maria Fanés i Manel Carrion

Publiquem dos textos a mode d'obituari

La setmana passada van morir Maria Fanés i Manel Carrion, dues persones molt vinculades a Sant Feliu. Diferents persones del teixit associatiu de Sant Feliu han expressat desig de recordar el seu llegat cívic que han recollit en aquests textos que també podeu consultar als arxius adjunts.

En record de Maria Fanés:

La Maria Fanés Areny, ha estat per molts de Sant Feliu la Cap, per altres la mestra, per molts la companya i amiga. Ella és la persona que va portar l’escoltisme a la nostra ciutat, va iniciar als primers escoltes formant el primer Agrupament Mare de Déu de la Ruta, i va formar els primers caps.

Tots els que hem estat a l’Agrupament ha estat gràcies a ella, i li devem molta part del què som com a persones.

En motiu dels 50 anys d’escoltisme a Sant Feliu, ens hem retrobat el grup de noies que vam començar aquella aventura, i des de llavors el nostre contacte ha estat diari, per wasaps i trobades. És d’aquesta manera que hem viscut amb ella aquests últims anys compartint vivències, recordant moments, cercant noves motivacions, i també podent acompanyar-la en aquests últims mesos de lluita i de camí cap el més enllà.

Ara hem comprovat que nosaltres, i suposo que també els altres escoltes, hem anat vivint com ella va ensenyar, seguint les normes de l’escoltisme: ajudar, fer bones obres, estimar la natura, intentar fer un món millor... i malgrat que cadascú ha seguit el seu camí i trajectòria amb vivències diferents i que algunes hem estat molts anys sense tenir contacte, l’amistat no s’ha vist truncada.

Ella deia que per alguna cosa ens havíem retrobat, potser tenia raó, el que ens va unir en aquells anys joves, havia de tornar a unir-nos ara després de cinquanta anys, ara que hem fet un llarg camí per la vida.

Sabem que la casualitat no existeix, les coses venen per un fi, aquest redescobriment de com som, quina trajectòria hem seguit cadascuna, on hem arribat, quin camí estem seguin, i on anem, ens està fent més fortes, més coneixedores del món i de l’esperit.

Un quant neix, ve d’un lloc on l’esperit ja existia i quant deixa aquest món, que coneixem com “vida”, retornarà a ell o a un altra, però seguirà existint. Nosaltres vam néixer al món de l’escoltisme de la mà de la Maria i ara ella ens precedeix en aquest camí nou desconegut, que segur, hi ha després d’aquest pas per la terra i allí seguirà sent la nostra cap i ens obrirà camí alliçonant-nos en aquesta nova etapa.

Seguim unides, les Noies Guies, amb tu Maria com a cap.

21 novembre 2017

Les primeres Noies Guies de Sant Feliu

 

En record de Manel Carrion Perelló:

Us demano comprensió i paciència perquè avui pujar aquí dalt no és gens fàcil, el més senzill seria no fer-ho però seria una mica no seguir l’esperit que el papa ens va ensenyar amb l’exemple de lluita i fermesa davant de les dificultats. Per tant paciència.

Avui el comiat l’hem fet amb missa perquè ell, que fins diumenge tenia la certesa que avui tornaria a casa, volia fer amb la família una missa d’acció de gràcies per la seva recuperació, missa que avui hem fet, com acció de gràcies per tota la seva vida i per totes les vivències que tots plegats hem pogut compartir amb ell, començant cronològicament pels que l’heu disfrutat totes les vostres vides: l’Antonio i la Lolita els seus germans, continuant amb la mama que des dels 14 anys, i d’això en fa quasi 70, ha estat la dona de la seva vida i acabant pel Marc, el muchacho, que només l’has pogut compartir quasi 10 anys.

En nom de tota la família, i especialment de la mama, l’Anna Maria, moltes gràcies a tots per la vostra presència, pregària, suport i escalf, que estem rebent, en aquest dies tan difícils per nosaltres. Molts veniu per ell i per la mama, i per les vivències que heu compartit amb ell, altres sense conèixer-lo veniu per donar-nos suport a nosaltres els seus fills, o als nets, o als germans, cunyats, nebots, a la família. Tindré la gosadia d’intentar explicar qui era el papa i evidentment no me’n sortiré.

El papa va néixer a l’Hospitalet, a la Torrassa fill del Manel murciano de naixement i català d’adopció, que als 10 anys va acompanyar el seu pare en la gran primera onada de murcianos vinguts per treballar a l’exposició universal de Barcelona; i de la Pilar, de la font de la Gotlla, dels gitanos de Barcelona. Vaja que era un autèntic xarnego. Ell sempre deia que venia dels gitanos rics, fent servir aquest humor i ironia tan pròpia d’ell. Com quan deia recentment que ell havia viscut ja en 2 repúbliques catalanes.

Veig que ja parlo en passat referint-me a tu, i tot just fa 2 dies que compartíem converses. Com et trobem ja a faltar.

Els bombardejos de Barcelona van fer que buscant la seguretat vinguessin a Sant Feliu on l’avi treballava de forner a la cooperativa. La Família va anar creixent i van néixer, l’Antonio, la Lolita i fins i tot es va incorporar un altre germà, que curiosament també és deia Manel, el Manolo de França, cosí que per la maleïda guerra civil va formar part de la família fins que els seus pares el van poder recollir i continuar la seva vida a Tolosa de Llenguadoc.

El papa es va integrar molt a la vida de Sant Feliu i va participar en múltiples activitats, molt sovint vinculades amb la parròquia, com l’aspirantat l’inici, o fins el consell pastoral del bisbat més darrerament. Però per sobre de tot hi ha al millor equip de món dels Equips de la Mare de Déu, que han estat per ell i per nosaltres l’altra família, i que crec saben més ells de nosaltres que nosaltres mateixos.

Va ser, diuen, un molt bon futbolista. Sembla que la situació familiar precària no li va permetre fitxar pel Condal, el que en diríem el Barça B, i ho va viure sempre com un bon record més que no com un greuge, i és que un altre de les seves virtuts ha estat el positivar totes les circumstàncies negatives, i especialment i darrerament les seves malalties d’aquests darrers 10 o 15 anys.

Ha estat un home d’una profunda fe en valors, la família, els evangelis, l’amistat, el país, el Barça, la democràcia, encara que a casa és feia la democràcia com ell deia a lo Carrion, tothom pot opinar, però al final es fa el que jo dic, deia, tot i que molt sovint no era així. Ell, a la seva manera, també es va enfrontar a la dictadura. Recordo dues anècdotes, una quan des de l’ajuntament li deien que el Centre, el seu Centre, anava amb actituds i activitats massa “perilloses” i que hi havia risc que el tanquessin. Ell deia: si el tanqueu jo l’endemà el tornaré a obrir. O quan els caus tot just acabaven de començar i van fer, crec que va ser el primer mercat de l’alegria a les monges franceses, i van hissar la bandera de Sant Jordi, hi va anar amb el Cinto Rius per evitar que la poguessin despenjar per catalanista.

No puc seguir sense aturar-me un moment a fer un esment a la més gran competència que la família hem tingut, i de la que sovint hem sentit força gelosia: El Centre Parroquial. Aquest centre al qual amb la seva important col·laboració i la de tant altres, va ajudar a créixer i avançar al costat de la societat de Sant Feliu. Hem volgut significar la importància del Centre en la vida del papa, acompanyant-lo avui amb la medalla d’or del Centre que se li va atorgar fa uns anys.

Qui no recorda les tómboles imprescindibles per finançar el local actual, les dificultats per tirar endavant obres de teatre com Vapors, pel·lícules com Helga, assemblees de sindicats i de partits polítics clandestins que sota el paraigües de la voluntat democràtica i de país del centre, van contribuir a sortir del període negre de la dictadura.

Ell era un home de pau, sempre va pensar molt el que deia, buscava sempre els punts d’acord, i va buscar sempre de refer ponts fins i tot en moment de grans decepcions personals.

Ha estat un pal de paller per la família i et trobarem molt a faltar en els vermuts de cap any, amb el dinar de Sant Manel, amb el de Reis, a la berbena de Sant Joan. Pels fills ha estat un far que ens ha il·luminat quan ens ha fet falta sempre l’hem tingut al costat, hem rebut sempre el recolzament en tot allò que hem endegat, encara que potser no ho entengués o compartís. Es desvivia per interessar-se per les nostres coses. Ahir recordàvem que fins i tot es va empassar un concert del Bruce per la tele, perquè la Carme i el Raimon hi eren; o quan un dia vaig veure que estava fullejant un llibre de matemàtiques de la teoria de conjunts i en preguntar-li què feia, em va dir que volien conèixer allò que els seus fills estudiaven.

Un altra cosa que li encantava era fer d’avi dels seus nets, del Rai (el perfecte com ell...), de l’Eli (la seva millor neta.... perquè no en tinc cal altra deia), El Manel (continuador de la saga del Manel Carrions que ve de lluny, el Joan (expectant per veure quin camí agafarà l’any vinent a la Uni), el Jordi (futbolista com ell), i en Marc (el petit, el muchacho, amb qui sempre ha tingut una sintonia especial).

Papa et volem agrair la manera com has acollit a la Teresa i la Montserrat, i darrerament a la Mariona, el Xavier i el David, fent que fossin per tu membres de ple dret de la família. Se que et trobaran també molt a faltar.

I qui més et trobarà a faltar serà la mama, aquella nena de trenes que va anar creixent amb tu, i que ja saps que anava unes quantes passes per davant, però veu trobar l’equilibri per nosaltres perfecte, segurament basat en no anar mai a dormir enfadats, i també en parlar-ho tot fins l’esgotament. Les vostres diferencies les tancàveu sempre amb un bon acord, tot i que de vegades el Joan Anton us hagués de dir, a discutir a l’habitació ehhhh.

A la mama mirarem entre tots d’acompanyar-la, sempre que es deixi, i segur que et trobarà a faltar, però com sap que t’has retrobat amb l’Anna està més tranquil·la tot i que et té una mica d’enveja. L’Anna ha estat el teu dolor més intens, sabem que com tots, però tu especialment, no hem superat la seva pèrdua. La mama ens deia ahir que vas estar molt enfadat amb Deu, i que et va costar molt pair-ho, però vas tornar a tendir una altra pont, i n’han sigut tants als llargs d’aquests 83 anys.

Acabo llegint el fragment de la poesia de la Joana Raspall que hi ha al recordatori. Hem triat la Joana perquè era una bona amiga del papa (ell va col·laborar per tal que la Joana que fos la primera presidenta del Centre) i perquè creiem que amb aquests versos veiem reflectit la manera de fer del papa.

 

Trepitja fort, que el lloc és teu!

On hi ha el teu peu no n’hi cap d’altre.

La terra té per a tothom

camins oberts.

Fuig de qui vulgui entrebancar-te.

Trepitja ferm, que el lloc és teu!

 

Parla ben clar, que el mot és teu

i el pensament ningú no el mana.

Si creus la teva veritat

llança-la al vent

i que s’arbori com la flama.

Parla ben clar, que el mot és teu!

Joana Raspall

Família Carrion Ribas

 

 

 

 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat